ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Les 10 pringades del 2011

Aquesta entrada i un altre es tenia que haver penjat automàticament fa una setmana, pero la tecnologia un cop mes ens gira l'esquena, tot i aixi mes val tard que mai!


El 2011 ja es historia i un cop mes toca girar la vista i fer balanç. Des que ens enfilem per la vertical aquest ha estat l'any mes actiu de tots, ens hem fet un fart a fer roca com no havíem fet mai, també es cert que les condicions hivernals han estat deplorables aquesta temporada, sort de'un final d'any increible, on hem fet la nostre millor escalada, ni mes ni menys que a les Jorasses.! Per la resta nomes dues alpinades amb cara i ulls, la primera a  la Valleta a recordar llarg temps per la seva excepcionalitat i la segona per tenir la sort a la tardor de fer una elegant primera ascensio en Cambredease. El gel aquest any a casa nostre ha estat fugisser un cop mes, tot i que van tenir un cop de sort en una bonica linea nova a la Ripera i un cop mes la temporada de fred la hem salvat amb la nostre peregrinació anual a Ecrins. La roca la van encetar aviat i per la porta gran, una setmana d'anticicló a Chamonix ens deixava al sarró dues vies precioses, la dels Suissos al Capuchin i la Rebuffat a l'Aiguille de Midi. Aquest any ha estat finalment el nostre bateig al congost de Montrebei amb una escalada al vessant Aragonès i un altre al Català. A part de continuar fent les grans clàssiques de casa nostra, de les que mai ens cansarem. També hem gaudit d'altres grans escalades un xic oblidades, poder per la seva llunyania com Montoro, o potser pel respecte que fa apropar-se a la paret del Doll. Algunes d'aquestes vies que ara per ara ens venen un pel grans i no haguessin estat possible sense bons companys. Hi ha qui sols veu a las parets xifres, lletres i gimnàstica, nosaltres preferim veure la bellesa de les lineas lògiques, un terreny d'aventura obert a l'imaginacio i un cert repte personal, pero sobre tot, les parets son l'excusa perfecte per gaudir-les amb bons amics. A ells, a TOTS ells que han tingut paciencia amb nosaltres, moltes gracies i pel 2012 mes i millor!.


No recordo ara quin alpinista va dir... - No em pregunteu que he escalat, pregunteu-me d'on me he hagut de baixar- quan ho vaig llegir per primer cop no ho vaig entendre del tot, però amb el pas del temps ens hem adonat que una de les essències de l'escalada es voler fer sempre un pas mes enllà, descobrir camins alternatius i maneres originals de caminar-los. Aixo si... sovint el preu es no anar enlloc, tot i que aquest viatge interior va mes enllà d'assolir un cim o tatxar una via. Aqui un petit resum de les nostres "pringades" d'aquest any, de les quals, tot i ser-ho, ara no les considerem un fracàs sino un bon aprenentatge pel futur.

 - Gavarnie, l'etern gafe
Aquesta estranya relació que tinc amb el Circ de Gavarnie es dificilment explicable sino es a traves d'algun expert en ciències paranormals. He perdut el compte la d'hiverns que peregrinen al major congelador del Pirineu. Aquest any han estat tres cops que hem marxat carregats d'il.lusions i projectes i hem tornat capcopts. Una per la falta de condicions, l'altre pel excés de neu a primavera entrant per Bujaruelo directament al segon mur i la mes surrealista de totes, un cop posats per feina a Fluido Glacial i escalant sobre un gel molt tou s'em va quedar la cara de panoli (com podeu veure a la foto) despres de partir la fulla del piolet.



 - Esquizofrenia  i les males vibracions a la Vall d'Otal
La Vall d'Otal es un oblidat racò del Pirineu amb rutes de caràcter totes elles, tots els hiverns aquest lloc surt apuntat i subratllat en majúscula en l'apartat "pendents". Al final ens decidim a anar tot i no disposar de cap informació previa de les seves condicions. Una vall preciosa, les rutes semblen escalables, la neu ens deixa apropar-nos, tot sembla perfecte, pero.... portem males vibracions, alguna cosa que no sabem dir que es, ens diu que avui no toca ficar-nos en cap via, al final fem cas al nostre sisè sentit i reculem avall. Efectivament, hi ha quelcom difícil d'explicar que ens avisa quan cal girar cua. Poques hores mes tard una brutal nevada arribava amb nosaltres a Torla.









- Diedre Vidal-Farreny i el meu dit
El temps, la motivació i l'edat de fer friky ho he deixat clarament enrere. Un bon dia que ens decidim fer una via llarga (pero curta), amb aproximació inexistent i on es possible "acerar" quan el tema es posi complicat, no tinc cap millor idea que intentar passar fent posturetes al pas clau (6a no malpenseu ehhh), aqui un invertit, alla un romo, ara un monodit i .... ahhhhhhhhhhh el dit se'm regira totalment del reves. Era la primera lesio d'aquesta mena que patia i amb el meu habitual optimisme i uns dies de repos ja ho donava per recuperat. Les setmanes passaven i el dolor cada cop anava a mes i la lesio a pitjor. Al final van ser dos llargs mesos on van recuperar el gust per les marxes populars i les llargues caminades a enlloc, aixo si... per no acabar de perdre de tot el cap, agafar els piolets no em provocavem cap molestia.








 - Eigernordwand, el pes del mite i de la neu.
Doncs si... una de les rehabilitacions pel dit va ser marxar a fer la nord clàssica del Eiger, tot i que nomes vam fer aixo, marxar! Aquesta temporada durant moltes setmanes a la paret mes mítica dels Alps ha tingut molt bones condicions per ser escalada, els dies passaven i calia superar molts entrebancs, primer de tot els nostres dubtes i pors, despres trobar algun sonat com nosaltres i per ultim saber trobar les dates disponibles.
Un cop a Grindewald amb les motxilles ja carregades a l'esquena tenim la brillant idea de pasar per la casa de guies a preguntar per les condicions -Neeeein, the Eiger is very dangerous, more snow yesterday!- escoltem aixo amb cara de pardillos total. No ens rendim i enfilem a la desesperada a Chamonix, al dia següent la muntanya ens diu... -Neeein, the fil du plom, is so later-









 - Les Agudes, deshidratacio a una cara nord.
Una sensació que ens encanta es devorar metres i metres a la vertical sobre una dificultat que ens trobem prou còmodes i sempre que volem portar aixo a terme hem de fer bones quilometrades a les grans parets del Pirineu. Un bon dia s'encén la llum i decidim que ho farem al costat de casa i en un terreny prou conegut i escalat per nosaltres, un lloc oblidat per la comunitat escaladora, pero que a nosaltres fa temps que ens te atrapats, el Montseny. 4 vies a tocar una de l'altre i on cal escalar i tenir clara l'estratègia per poder encadenar-les totes elles. Una jornada perfecte, a excepció del detall que nomes acabar la primera via ens vam quedar sense aigua i va ser una llarga cursa lluitant contra la paret i la deshidratació i que ens va posar a prova si tenim en compte que el mes facil que podien fer quan acabaven una via era marxar al bar i no a buscar la següent escalada. Aixo si... pocs cops ens ha sentat tant be una cervesa com aquella tant i tant merescuda.







 - Anglada-Cerdá  al Frare Gros i el Bigwall impossible
Des de que fa uns anys ens van quedar amb la mel als llavis de poder acabar aquesta impressionant linea a la cara nord del Frare Gros, sempre la teniem en ment, pero per fer escalades d'aquest tipus cal lligar moltes coses per assegurar la jugada. Al final i de manera inesperada trobem la millor de les companyies possibles per escalar la Anglada-Cerda. La via ens resulta dura desde el primer metre, cap de nosaltres no recordem aquestes dificultats, la via ha estat gairebé desequipada per un proper reequipament i nosaltres sense saber-ho. Tot un dia per fer nomes tres llargs que ens deixen baldats. Tastem les sensacions de gaudir d'una nit penjats sobre el buit i al dia següent optem per baixar. Setmanes mes tard amb la corda fixada fins la R3 quedem desfondats nomes de jumarejar. Hi haura un quart intent?









 - Drac de Tumeneia, quan els dubtes fan recular
Segurament si demanessin sobre comanda la nostre via perfecta, segurament s'assemblaria molt al gran diedre del Drac de Tumeneia, entorn alpi i llunya, granit fissurat de gran qualitat, linea directe a cim, gairebé desequipada, escalada mantinguda. A vegades tot i trobar una via a la carta no tens el teu dia i quan aixo passa el millor es gaudir del meravellos entorn i tornar amb la motivació ben alta per estar a l'alçada del repte i de l'aproximació.








 - La Ravier a Esparrets, per si no tingues prou aproximacio...
Doncs aixo... per si no tingues prou aproximació ja per la seva ruta habitual que segurament te el major desnivell de cotxe a cim de tot el Pirineu, nosaltres no tenim cap millor idea que venir per la vall d'Ordesa carregats amb trastos per escalar, pes per bivaquejar i menjar uns quants dies. Per si no tinguesim prou aproximació, tot i fer-la aquest cop en baixada el dia de l'escalada se'ns fa llarguissima la baixada pel que resta de la glacera del Perdut. Un cop al peu dels bastions que conformen el pic d'Esparrets ens confonen d'entrada i escalem per terreny verge uns quants llargs abans d'adonar-nos del nostre error, massa tard per recular en una via d'aquestes dimensions. No passa res... quan vas a una via amb visio Zen, cal aplicar-la fins el final.







 Mª Antonia Simó a Sant Gervas, Territori "senglar"
Sovint l'escalada es l'excusa perfecte per descobrir nous racons, atractives parets, per posar a prova el nostre sentit de l'orientació i sobre tot el nostre esperit de senglars i aquest cop a la serra de Sant Gervas, vam descobrir els nostres limits. Tot i saber que anavem amb una via amb el segell "Ballart" on les xapes brillen per la seva absència i sovint l'aventura esta garantida. tampoc esperaven que una via en on grau teòricament baix ens poses tant a lloc. Qui vulgui experimentar l'amazoninclimb, aquesta es la seva via!







 - Bivaquejant a la Torre d'Eina
Sovint el mono de trepitjar neu i unit a la falta de condicions fa que ens vulguem sentir alpinistes mes enllà de fer un simple corredor d'anada i tornada al dia des de casa. Aquest cop marxem amb la ment oberta i la motxilla plena, cap a on les nostres passes ens duguin. Al cap portem la cara est de la Torre d'Eina, paret amb caràcter, caiguda en el mes absoluts dels oblits. Tot va sobre rodes fins que cau la nit i hem d'improvisar un bivac, fred i vent considerable, gas que s'acaba inesperadament, impossibilitat de hidratar-nos i descongelar peus i botes. L'objectiu inicial i agosarat de la Torre d'Eina, en poques hores a passat sols a arribar sans i estalvis a Cambredease. Que romantic es somiar ser alpinista i que dur experimentar-ho.




10 comentaris:

Xavi ha dit...

Quina casulaitat, tu, jo acabo de penjar les meves pringades del 2011...

"PACA" ha dit...

...i tant que hi haura 4 intent!,a neu-vos mentalitzant cap el abril més o menys.bon any!111

Jaumegrimp ha dit...

Qui no s'arrisca no pisca! per pringar cal primer haver-hi anat!
Felicitats pels èxits i les pringades
Segur que el 2012 serà prolífic en sortides!
Salut i grimpades.

jortx ha dit...

Crec que gairebé qualsevol d'aquestes pringades enriqueix més que la majoria d'activitats exitoses que fem tots plegats.

Salut i que mai deixem d'aprendre.

Chavi ha dit...

No te conozco, pero leer tus pringadas hace que piense eres un buen compañero de aventura.
El que busca aventura acaba pringando y si se supera la fustración del pringue... coño!!! eres de los buenos!!!!

Saludos, Chavi

Montse Molano ha dit...

Guapes pringades, elles son les que ens ensenyen, jo mateixa soc capaç de topar més d'un cop amb la mateixa pedra. Que el 2012 sigui ple d'aventura!!

Mohawk ha dit...

Doncs això, que haurem d'anar pensant alguna altra d'aquestes vies rares per fer al 2012, a poder ser sense pringada :P :P

Bones "pringades", ay!, vull dir tibades!!

;)

Anònim ha dit...

ole ,ole i ole...si mirem el historial de tot l'any, el percentatge es minim i amb molt bon final ,tot plegat paseu a la seguent fase amb nota alta tirant a molt alta.felicitats per les senglatorades!!!
ens veiem el 2012 mirant de sortir per adalt .....o per abaix.
una abraçada.sergi.Alella.

TRanki ha dit...

HEy, bon 2012...jo més aviat diria que no es tracta tant de escalar com de saber TORNAR a intentar-ho quan la primera no surt...

L'alpinimse és molt INGRAT en aquest sentit...pots estar ultrafort i entrenat i quan la muntanya diu NO és simplement NO...

ah i el millor alpinista és sens dubte el més VELL..heheh!!!

Salut i que el 2012 us porti molts ROTPUNKTS i si pot ser ONSIGHT millor!

josep i laura ha dit...

Xavi, ets un maleit plagiador! jejeje

Paca, D'on dimonis treus tanta motivacio i paciencia? Fet!!

Jaume, tens tota la rao i afegiria que tot allo que et demana un gran esforç es gaudeix infinitament.

Jortx, allo que assoleixes sense despentinar-te fa que al dia seguent ni t'enrecordis, doncs aixo, no deixem d'apendre! Records a la gent d'Avinyo!

Chavi, coño! curioso razonamiento... te fijas en compañeros de fregaos viendo sus pringadas, uhmmm tomo nota! jejeje

Montse, que et vaig a explicar a tu... prou be saps del que parlo, un plaer veuret x aqui.

Mohawk, avisat estas... jejeje, no ens donis males ideas que d'aquestes ens sobren, ja rumiarem alguna a la teva alçada!

Sergi, si que ets generos posant nota, ves amb compte que tens numeros de sortir d'aqui un any en les pringades del 2012 jejeje

Tranqui, dues frases en les que coincidim totalment:
- quan la muntanya diu no, es no!
- el millor alpinista es el que arriba a vell
Ara entenc perque no fotem grau... portem els idiomes! ROTPUNKT&ONSIGHT mandeee??

Bon any a tots, bones escalades i molts pringades que ens facin sonrriure!