*** Canas y Espits (120m, 6a/Ae), Dent de Cabirols (N), Pedraforca

Dimarts, 14 de juny de 2022

La silueta del Pedra captiva des de qualsevol perspectiva, però és a l'estiu quan el seu atractiu reclama proximitat. Qualsevol vessant és bo, roca fresca i línies de passos intrigants. Torno a Cabirols, poc a poc hi vaig sumant vies i cadascuna una descoberta que aporta gestos que no li coneixia a aquest calcari rentat pel nord. Avui la proposta amb que m'han temptat és Canas y Espits, mana la placa.

Orfes de l'adherència prodigiosa de la Sud recorrem a una fe que tan sols funciona contenint l’alè i llegint, llegint molt bé aquests panys monolític polits amb cura infinita. Escalada condensada en tacte i intuïció seguint el rastre d'espits rovellats entossudits en fer-nos solcar plaques d'aparença impossible. Ni pensar en portar-los la contrària.

Dòcils indaguem i amb l'auxili del traç rotund d'un parell de bavareses descobrim les subtileses d'aquesta adherència singular. Quina intensitat en tan pocs metres. La Canas y Espits conserva una sobrietat de caràcter que ja no s'estila, reflex de temps i lloc. Elegància i precisió amb aires d'aventura en són la conclusió.

Notes d’interès vertical: la muralla nord de la Dent de Cabirols a part de magnífiques vies de fissura clàssiques a rabiar ostenta al pany central una immensa placa gairebé monolítica. Canas y Espits la solca amb notable atreviment. Oberta l’any 93, suposa un canvi de mentalitat i amb l’ajut d’espits avança forçant passos hermètics en aquest mur de fissures comptades i relleu escàs.

Pràcticament equipada amb espits que ja tenen els seus anys i uns pocs pitons demana material amb discreció, a les tirades (llevat de la darrera) poca cosa col·loquem, però les reunions són de dos espits vells i és convenient reforçar la R1 i R2. Amb catorze cintes, friends fins C2, semàfor aliens i estrep ja farem, tascons opcionals i compteu que una plaqueta pot ser útil per reforçar la R1 (cap burí).

Grau collat i un calcari polit al que és difícil confiar-s’hi ens faran anar ben atents. L’escalada és exigent i mantinguda, l’equipament alleugereix tensió, però el rovell d’algun dels espits i la col·locació d’altres en els trams més impenetrables de la placa fan que alguns passos resultin obligats sobretot si no els llegim correctament (6a/V+ oblig).

Tècnica i adherència seran el nostre mantra, interromput tan sols per un parell de bavareses que ens regalen benvingudes tibades sobre cantell franc i l’auxili de sigil·loses regletes que ens ajuden a resoldre el misteri d’aquest calcari impol·lut. El traçat per estones no és fàcil de seguir ja que es creua amb altres vies (sobretot L2), la clau està en buscar espits vells, algun d’ells pintats de blanc. Tercer i quart llarg es poden enllaçar fàcilment, la R4 són dos bolts amb anella.

Accés, des de l’aparcament del Mirador de Gressolet continuem per la pista fins trobar la instal·lació del petit telefèric amb que pugen material al refugi, aparquem. Aproximació, a l’alçada del telefèric trobem camí que puja en pocs minuts al refugi Lluís Estasen des d’on seguim el GR en direcció l’Enforcadura (esquerre), abans d’arribar-hi creuem la gran tartera que baixa de la Dent de Cabirols. Traspassada la tartera prenem un corriol (fites) que puja pel seu marge esquerra de la tartera, primer per bosc i després per terreny cada cop més dret i pedregós fins peu de paret (30min).

L’inici de la via costa una mica de localitzar ja que comença en una incòmoda vira penjada (grimpada II), un arbre amb una baga vella és R0. Com a referència just a l’esquerra de la canal per on va la Gaston, veiem els primers espits de la nostra via en una placa amb una fissura/bavaresa a la meitat i que després marxen en descarada travessa a la dreta.

Descens, dos ràpels, de R4 a R1 (55m) i d’aquesta al terra (40m). També és possible continuar escalant per la canal on acaba la via, són unes tres tirades de terreny d’aventura (IV) fins el cim de la Dent de Cabirols.

La Canas y Espits és curta, però plena. Escalada estival que lluny de refrescar et deixa el cos encès per la insolència amb que contradiu la física obligant-nos a solcar l’austeritat d’uns murs que són pura elegància.

conspiradorsdelavertical:loromànticguerrerParce&Angélica&π

*** La Norte de Escales (185m, 6a/Ae), Paret d’Escales (N), Sopeira

Dijous, 2 de juny de 2022

Norte de Escales, amb aquest nom ben bé podria ser una clàssica de tota la vida, però ves per on que estem davant d'una línia ben desperta i de modernitat recent. Un itinerari pensat per gaudir i que en aquestes dates ens reserva el bé més preuat, ombra redemptora. Discreta, la paret rebutja qualsevol mena d'ostentació, certament l'aparença no és el seu punt fort, però els oberturistes són de consciència laboriosa i han llaurat una ruta amb segell de qualitat.

Com a bona nord ens rep amb una roca a la que costa confiar-s'hi, però té un tacte convida a seguir-li el ritme. Ens deixem portar. Equipada amb generosa sensatesa, no queda ni un pas per provar i constatem que és des de la perspectiva del gest quan flueix l'energia del traçat. Fascinada per la rudesa d'aquest paisatge forjat per l'afany humà de dominar els camins de l'aigua, avancem. L'elegància es troba en l'escalada, en el plaer que desvetlla, avui net i senzill, com la fondària del blau que ens acompanya.

Notes d’interès vertical: Norte de Escales, interessant línia que ens obliga a fixar l’atenció en una paret d’escàs atractiu vertical, però que ens obre les portes d’una escalada singular pel rocam i sensacions. De fornada recent, 2019, és la primera via oberta en aquest vessant i un bon referent de les possibilitats d’aquest pany de muralla.

Els oberturistes han enllaçat hàbilment fissures i diedres que donen un toc alpí amb plaques de roms on mana el gest, sanejant a consciència el traçat i equipant-lo amb un seny no renyit amb la generositat.

Original, variada en els passos i de dificultat sostinguda en el V+ amb trams més potents no obligats, en fa gaudir de cada tirada i sap crear l’expectativa de què ens reservarà la propera. La roca, calcari de qualitat variable i tacte peculiar, li dóna un toc d’aventura que cal pair per no atabalar-nos.

Orientació nord, nord-oest, a l’estiu tenim ombra fins passades les cinc de la tarda, però després la paret és domini del sol (en dono fe, fa un parell d’anys vam baixar del segon llarg per la solana). Pràcticament equipada amb bolts, tan sols necessitem dotze cintes i un joc discret de friends del 0,75 al 3 per completar les tirades centrals (L2, 3 i 4).

Accés, des de l’aparcament situat a la part superior de la presa d’Escales que trobem a un lateral de la N-230 un cop passat el poble de Sopeira en direcció Pont de Suert. Aproximació (5 min, gairebé inexistent), creuem la part superior de la presa i un cop al final travessem el túnel que ens deixa al camí que voreja l’embassament. Als pocs metres trobem l’inici de la via, al costat d’uns esglaons de ferro pels que baixarem (bolts visibles).

Descens pintoresc, des de la darrera reunió fem el primer dels tres ràpels (40, 30 i 50m) que pel vessant contrari ens porten a la cornisa penjada on acaben la majoria de vies de la Paret d’Escales. Un cop a la cornisa la seguim fins l’entrada d’un túnel que primer en baixada i després prenent una bifurcació a la dreta ens deixa en una vira de la cara nord que porta als graons de ferro on comença la via (30min).

Bonica via i intensa si te l’agafés amb ganes. Resolta pels oberturistes amb enginy i oportunitat, sorprèn perquè l’ambient està en l’escalada i no en la circumspecta paret. El paisatge però, fascina. Escalem sobre l’aigua en busca d’un horitzó de crestalls a mig domesticar. Estímuls en continu contrast!

conspiradoresdelavertical:Angélica&π

*** Esperó Esmolat (275m, V), Agulles Delluí (Estany Llong), Aigüestortes

Dimecres, 1 de juny de 2022

Quan toca improvisar sorgeix un deix d'aventura que fa semblar nova qualsevol via. No importa que l'hagis escalat, el record no sol ser fidel conseller i si a més la ressenya és parca, millor anar ben proveït d'intuïció. L'Esperó Esmolat no estava contemplat en la jornada d'avui, però esdevé la seqüència lògica d'un dia en què l'imprevist fa acte de presència més aviat de l'esperat.

Arribar al peu de les Agulles de Dellui és un retorn als orígens, quan els camins del Pirineu eren les dreceres del mapa del tresor. Paisatge fet de viaranys d'aigua i cel agermanats en el seu propi reflex i una neu amb la que no comptàvem i que ens deixa com única opció l'esperó. L'atzar ha decidit i la nostra tasca a partir d'ara no és altra que donar fe de l'esveltesa de l'aresta que se'ns brinda.

Cavalquem el seu fil, gaudint de la simplicitat d'aquest granit impecable. Així que obviem la breu ressenya que ens hem empescat i escalem la línia que la mateixa roca dibuixa. Suspeses del buit, la paret no existeixen, tan sols en percebem forma i netedat. Que fàcil resulta connectar-hi.

Notes d’interès vertical: Esperó Esmolat, línia de perfil clàssic i estètica impecable, l’escalada no necessita més ornaments que la lògica del recorregut per ser d’una elegància incondicional. La simplicitat del granit juga al nostre favor brindant-nos panys francs on fissures i regletes donen la clau per esbrinar un itinerari que es desplega a mida que anem escalant.

Via amb esperit alpí, el seu equipament ho delata, pràcticament desequipada, tan sols trobem un espit per reunió i alguns claus a la tercera i cinquena tirades. La R3 és l’estranya excepció, dos bolts amb anella. Necessitarem un assortiment discret de material, dotze cintes, joc de totems/friends fins C3 i tascons.

Bona roca i graduació correcte garanteixen una jornada agradable, no exempta del compromís que dóna la netedat de l’itinerari i l’ambient d’alta muntanya que ens envolta. L’Esperó Esmolat és de bon localitzar, discorre pel perfil esquerre de la cinquena Agulla de Dellui, orientació nord-est.

Tot i el grau assequible i una verticalitat continguda, l’aresta per estones impressiona. Millor anar relaxats en el cinquè ja que la major part de l’estona el recorregut va per les plaques de la dreta de l’espero i no són sempre fàcils de llegir o equipar, fins que no t`hi llences no els hi descobreixes les debilitats.

Aproximació pel refugi d’Estany Llong (1985m), la millor forma d’arribar-hi si no volem caminar els 13,5qm de pista des de l’aparcament de la Palanca de la Molina (1380m), és prendre un taxi que ens deixa al Planell d’Aigüestortes (1800m) i ens estalvia els primers 9qm. Els taxis surten de la plaça Treio de Boí entre les 8h i 9h depenent de l’època de l’any, el darrer per tornar és entre 18h-19h. Preveure que no solen ser puntuals a la sortida ja que esperen a emplenar-se i cada trajecte costa 5,75€. El telèfon dels Taxis Vall de Boí és el 629205489.

Des del Planell d’Aigüestortes tan sols hem de seguir la pista principal que creua un paisatge d’aigua i prats idíl·lic i ens deixa al refugi d’Estany Llong (1h). Tan sols passar el refugi trobem un trencant a la dreta (rètol) que porta cap a la Colladet de Dellui traçant una llarga diagonal per sobre el fons de vall que acabem de recórrer.

Les agulles estan a la vista, quan el sender creua per sota la seva base l’abandonem i per pedreres menys incòmodes del que sembla a primer cop d’ull arribem a peu de paret (1h15min des de refugi). L’Esperó esmolat comença per un diedre poc evident i una mica brut de molsa a la dreta del contrafort. Com a referència un gran pi situat una quarantena de metres més amunt és on trobem la R1. A partir d’ara navegar i gaudir de l’ambient alpí d’aquesta petita agulla que exterioritza la seva veritable dimensió quan s’escala.

Descens, pel vessant oposat (sud-oest) baixant per una àmplia canal de pendents herboses que s’estreny a la part final. Evitem un ressalt rocós per la dreta primer i flanquejant a l’esquerra un cop superat i seguim avall fins trobar un camí ben marcat (marques GR) que seguim cap a la dreta. En poca estona arribem al punt on hem abandonat el camí principal per aproximar a peu d’Agulles, tan sols queda desfer l’aproximació que ja coneixem (1h30min).

La d’avui ha estat una escalada inesperada, la congesta de peu de paret és la que ha acabat decidint via ja que l’Esperó Esmolat era l’única a la que es podia accedir sense trepitjar neu, tot i que a l’haver-la escalat ara fa deu anys era la darrera que duia en ment.

No em penedeixo en absolut de la tria, les sensacions d’aquest segon cop han estat tan genuïnes com si fos terreny verge, val a dir que el dur una ressenya imprecisa i haver de tirar de memòria hi han contribuït notablement. Aventura en petit format la d’aquesta jornada i és que si algo t’ensenyen aquestes vies és que no hi ha traçat veritable, cada escalada és única i això és el que les fa tan especials. Et permeten fer el teu propi camí!

conspiradoresdelavertical:Angélica&π