ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** GEEB, 140m, 6a+/Ae, Cadireta del Diable, Flautats, Montserrat

dijous, 10 d'octubre del 2013


Aquesta via em va agafar per sorpresa i l'assalt va ser tan inesperat que no vaig poder fer més que quedar seduïda pel perfil potent d'un sostre equilibrat al capdamunt de la filigrana dels Flautats. Escalant l'Elefant no podia evitar que la vista fugís cap a la cordada que s'hi equilibrava a cop d'estrep i la imaginació divagava cap a les possibles meravelles del itinerari, així que va ser inevitable que no pares fins esbrinar de quina via es tractava. La tasca va ser senzilla, doncs l'evidència del traçat la fa inconfusible i, malgrat que la ressenya prometia meravelles pels amants de fissures genuïnament montserratines, va quedar arraconada al calaix de les pendents. 


Arraconada que no oblidada, així que quan en Kiko em va dir que escollis via vaig aprofitar l'ocasió al vol per plantar-me al peu de l'anhelada fissura. I haig de confessar que d'entrada intimida, neta, dreta i roca amb la típica patina de cara nord que convida a temptejar amb cura abans d'afermar cada pas. 


Però van apareixent pitons amagats i cantells prou contundents per desmentir els clarobscurs d'aquesta escletxa que et fa treballar equilibri, força i ganes de contenir l'alè cada cop que aixeques la vista i no divises més que la seva regularitat imprecisa. Reunió, però tan és mirar amunt, com mirar avall, verticalitat mana, per tant millor concentrar-se en el pes de la ferralla que aviat en farem bon ús. 



És elegant, com negar-ho, la fissura esdevé cada cop més subtil fins que s'estavella en l'aridesa de la placa. És el moment de fer un salt enrere en el temps i apreciar l'enginy dels aperturistes a l'hora de creuar-la en busca de la continuació de la línia natural 



Tot i que restaurada, la via no ha perdut caràcter, pitons i peces antigues preserven el seu tarannà, però s'agraeix que les reunions arcaiques siguin tan sols testimonials. Més encara quan el diedre es redreça rabiós, indignat per la intromissió de la placa que gosa truncar el seu predomini. 


Trenem passos fins i moviments resolutius per entomar-lo pel dret, un pols a la vertical en el que no volem cedir terreny al buit, almenys per ara, ja tindrem temps d'esplaiar-nos-hi abans no acabi la via. 


Destresa i força han d'anar parelles si volem enlairar-nos fissura amunt, ja que juntes lluny de contrariar-se tramen la simbiosi que ens manté arrapats a la paret. I és ara, quan comencem a familiaritzar-nos amb la fluidesa d'aquest diedre que la via fa un canvi de registre absolut i ens deixa suspesos del fil de l'escaire. 


Ens endinsem de ple en l'arrogància de l'aresta i avancem a cop de pedal defugint tota brusquedat doncs la indolència d'algunes assegurances exigeix delicadesa en el tracte i acte de fe en les bondats de l'artificial. I per si a aquestes alçades a la via li faltes ambient, fet que puc desmentir amb vehemència, el sostre que remata l'agulla és el cop definitiu per deixar-nos absolutament csptivats.


Itinerari traçat en majúscules on bellesa i lògica van de la mà i que de si alguna cosa peca és d'un injust oblit. Però ben mirat no podria ésser d'una altra manera ja que poc freqüentats són els Flautats. Només això explica com és que sent tan propers esdevinguin sempre tan remots. Benvinguda ignorància que preserva la solitud!



**** Trabucaires, 245m, 6a, Roc Cabrerola, Vallclara, Les Guilleries

dimarts, 8 d'octubre del 2013


Poc a poc anem pervertim a en Kiko, ara que te tant de temps lliure per fi s'ha deixat convencer que hi ha parets mes enlla de la cara nord de Montserrat, Montrebei o Ordesa i l'anem portant a llocs que ens encanten, per tal l'etiqueta de lloc "raro" ja la te assegurada. Recordo que fa mes de tres anys va ser a ell el primer que li vaig ensenyar una vista mal impresa d'aquesta paret, li vaig mostrar com si per mi fos un petit secret i era cosncient que en aquell moment entreobria el meu cofre dels tresosrs perque algu hi fiques el nas. 
-Aqui vols obrir una via?
Va ser el seu exceptic comentari al no veure cap linia evident per obrir. Temps despres no amagava la seva sorpresa en veure com havien tret "petroli" d'una paret com aquesta. Era el moment de descobrir-li les Guilleries mes amagades.







La tardor es una data perfecte per perdres per aquets boscos disfressats de calida llum i fulles de castanyer que ho envolten tot. Refem les fites on no ha quedat cap de peu i fem cami cap a la via. Primers metres que no engresquem ni al mes motivat i mho demano jo, un llarg de tramit que dona pas ara si a una paret lluminosa i agraïda d'escalar. Ara es en Kiko qui agafa la punta calenta de la corda i gaudeix fins el cim de l'escalada a una via que tot i el taranna esportiu que desprem pel seu equipament, en tot moment tenim la sensacio d'estar a un terreny salvatge i ben poc modificat. Queda clar que les vies cal valorar-les sobre el terreny i mai deixar-nos enganyar per un tros de paper per molts colorets i puntets imaginaris que tingui.





** Via de la Mare de Déu dels Cingles, 90m, Vº/Ae, Salt de la Minyona, Osona

dissabte 28 de setembre del 2013
Despres d'un estiu on per diversos motius hem tingut molt abandonades les parets, ja ens toca tornar a recuperar sensacions. Nomes disposem d'un mati i a mes l'home del temps dona pluja al migdia, dubtem si anar a fer una caminada o una escalada, al final decidim que ho ajuntarem en una excursió vertical. Ens decidim pels penya-segats de fang solidificats que senyoregen els voltants del panta de Sau, Jo mai he estat al Salt de la Minyona i a dir veritat, m'atreu mes descobrir el perque d'aquest nom, que no pas la via que anem a escalar. Laura fa tant de temps que la va recorre que no recorda gairebé res.


L'accés i les vistes ben valen una visita a aquesta raconada del nostre pais, un balco aeri i panoràmic amb vistes de luxe sobre el Montseny i les Guilleries. Avui hem optat per l'accés a la via que menys m'agrada de tots, rapelant. Primer per d'incertesa de tornar al cim en cas de complicacions i segon perque m'agrada aquella mena de diàleg  intim cara a cara amb la paret quan la tinc davant meu, imaginarme la linea mentalment, que em trobare i on seran els secrets de la ruta. No trobem cap instal.lacio de rapel, tampoc la busquem gaire, passem doble corda per la barana i avall que fa baixada.



Mentres fem els dos rapels, el sol fet d'equilibrar-nos amb els peus fa que anem arrencant còdols de totes mides quan el terreny no ha estat sanejat, sembla impossible escalar i equipar aquesta roca leprosa que dona tant poca confiança, aixo darrer els escaladors locals ho han solucionat col·locant "Ps", una mena de varilles d'encofrar ben llarges i sikades. L'inici de la via es un pel estrany amb equipament desigual i traçat poc definit, es la tònica que ressegueix a traves de la menys pitjor roca.


Segurament el segon llarg, no se si es el millor, pero si el mes fotogènic. Enfilem a buscar un estètic diedre fissurat, malauradament les xapes ens enviem cap a la placa i l'alegria ens dura pocs metres. Es nota que la via ha sigut víctima de l'equipament, sobre-equipament i posterior des-equipament parcial, com sempre es la roca qui paga els plats trencats de la nostre impericia.



Tot i la qualitat de la roca en cap moment cal patir, l'equipament es generos tant si vols apretar o vols acerar com es el nostre cas. La via va resseguint en la seva segona meitat el fil de l'espero per anar a sortir al mateix mirador, on podem veure la cara d'ensurt dels turistes quan els apareguem per sorpresa entre les cames. Posiblement el crunx de la via es concentra en la fissura que ens deixa al cim i on es recomanable algun Camalot mitja per aqui.


L'elecció ha estat la correcta avui, via simpàtica ideal pel passeig vertical que buscaven avui i de propina un entorn de luxe. Aquest cop l'home del temps la va encertat i la tarda va caure el cel sobre Osona.


*** Micky Mouse, 125m, 6a+, Roca Gris, Montserrat

dimecres, 02 d'octubre del 2013


La tardor és a la cantonada i encara que la temperatura desdiu la lògica, el que no fa marxa enrere són les hores de llum que cada cop són més minses, així que més val anar per feina i aprofitar aquestes darreres tardes en les que encara sembla que tenim tot el temps del món per enfilar-nos allà on ens plagui. Això sí, per si de cas, posarem el frontal a la motxilla! 


Avui li toca triar via a la Judith i em sorprèn gratament quan em proposa la Micky Mouse ja que fa temps que tenia ganes de repetir-la. La Montse també està encantada amb l'elecció, així que ja ho tenim tot fet, tan sols ens queda escalar-la i gaudir de les seves plaques, perfectes pels amants dels còdols menuts i cantelluts perquè en tindreu un reguitzell per degustar. 



La via és un assortit de plaques variades sense que cap d'elles desmereixi la verticalitat que dóna aire a l'escalada. La primera és la que té la presa més esmunyedissa, però no cal patir, perquè quan la paret és redreça rabiosa els dits s'aferren a qualsevol cantell per petit que sigui.  


I sort d'això, perquè la tirada és tan mantinguda com bonica. Després el ritme afluixa, que no l'interès ja que cal afermar el pas i encertar el camí correcte en un pany en que no tindrem gaire metall que ens distregui del camí. 



Sabines i fissures esdevenen aliats perfectes per gaudir com cal d'aquest mur franc en la presa i ferm en la verticalitat. Festegem amb l'aresta que vol ser esperó, però mai s'afina prou per assolir l'esveltesa d'espadats més àgils. 



Placa rotunda i ben traçada que ens porta fins la línia de fractura que marca el seu cim i, en vista de la feblesa de la tarda front les ombres que li guanyen terreny, enfilo directa per la clivella ignorant la falsa simplicitat d'un desplom més físic que no pas elegant. 


La nit reclama ja el seu territori, però ens dóna temps a fer el darrer ràpel abans que el seu domini sigui absolut i ara sí que podem donar l'escalada per ben aprofitada i millor resolta. Certament un bon comiat d'aquestes tardes d'estiu que semblen no voler acabar mai i en les que tot i la seva bonança sempre falten hores per perdre's per Montserrat... benvolguda muntanya màgica! 


*** nova via PUNXADITS 125m, 6a, Roca Maura, L'Estartit.

ENTRADA 500 AL BLOG, gràcies a tots!

En el mon de l'escalada segurament existeixen parets i sectors que estan de moda, pero sobre tot hi han d'altres que cauen en l'oblit mes absolut sense saber ben be el perquè. Si a mes a mes li sumem una aproximació inexistent, una roca increïble com poques i una paret sobre un enclau turístic de primer ordre , visible a molts quilometres a la rodona, el fet que acabi caient dins el fosc pou de l'oblit el fa mes inexplicable encara. Fa un temps ens vam apropar a fer el nostre primer tast, d'entrada trobar informació acurada per la red va ser una petita odissea, al final vam enfilar per la que estava considerava la mes interessant i factible de la paret, la "directa gresca", la desil·lusio va ser total al trobar una linea on primava l'escalada artificial, plena de vegetació, brutícia i amb equipament certament perillos. Tot aixo ens va fer marxar amb la cua entre cames, pero va ser el detonant perque tot un seguit d'aconteixements en cadena fessin que tornessin molt sovint a descobrir els secrets amagats d'aquesta modesta paret. Una mena de febre aperturista es va iniciar en poc temps amb un denominador en comu, primava l'estètica, el grau moderat i el bon equipament. I aixi quedava definitivament oberta la porta a Roca Maura per l'escalada de consum.


No podia ser de cap altre manera, nomes en Grau es capaç de enviar-me un wap i dir-me: 
-tu, dema tinc lliure i ganes d'obrir alguna cosa llarga, on quedem?- 
Li proposo provar a Roca Maura, pero també es cert que no tinc res ullat. 
-tant es... escalem Poseidon i decidim que podem obrir- 
Dit i fet, ens fixem en una successió de plaques que transcorre paral·leles a aquesta via, adelantem a tota castanya a una cordada que ens trobem pel mig de la Poseidon i que al·lucinen amb la nostre elaborada estratègia aperturista. En no res estem a peu de via amb uns quants encastadors i pitons. Dues hores mes tard ens trobem al cim gaudint de les vistes i fotent-me pressa el company perque vol escalar una tercera via "la del Maño". Simplement es flipant anar a trepar amb un mega-motivat com aquest que com molt be diu... obrir amb taladro, a mes de car, es lent. A la via sols ha quedat un pito, tinc clar que una via tota neta com aquesta, en molt poc temps quedara devorada per futures lineas de xapes. Unes setmanes mes tard m'apropo amb Laura a deixar una via "comercial" i arregladeta que segueixi el tarannà de les seves veines. Dues hores per obrir-la, tota una jornada per equipar-la... Al final resituem les reunions i fem que surti un llarg mes, que ens sera de molta ajuda per evitar el gran fregament de la corda en aquesta roca tant abrasiva i punxant.


1er llarg: S'inicia gairebe en comu amb la Poseidon, marxem a la dreta a buscar una bavaresa lateral que ens deixa al peu d'un diedre exigent ben protegit, diverses opcions per superar-ho i trobem la R1 a la nostre dreta. 20 metres, 1 pont de roca, 1 tasco, 1 pito i 1 parabolt




2on llarg: Enfilem recte amunt per una succesio de plaques que van evitant la vegetacio i la roca dubtosa. 
A la part final trobem una fina placa de peus i equilibri protegida per un pito que ens dona pas a la reunio.
45 metres, 5 parabolts, 2 pitons i un pont de roca


3er llarg: Baixem uns metres fins situarnos al peu d'uns blocs verticals que escalem fins arribar a una curiosa i amplia cova, seguim amunt a traves d'una placa on la textura i les formes de la roca canvia totalment i on caldra protegir. 25 metres, 2 pitons i 2 ponts de roca.





4art llarg: sortida fisica amunt i anem enllaçant curts desploms amb fissures de varies mides, cal parar compte en la part final de la via amb els grans blocs inestables. Curta travessa lateral amb ambient i en no res som al cim de Roca Maura. 35 metres, 4 parabolts i un pont de roca


Acces: de L'Estartit pujem direccio a l'urbanitzacio de Torre Moracha, continuem per carrer que va resseguint la paret i aparquem a un petit espai per tres cotxes des d'on surt amunt un petit corriol que ens deixan a peu de via en 5 minuts
Descens: seguim per la pista ample avall i quan aquesta fa un port gir a la dreta seguim endavant per un estret corriol que ens deixa al carrer que hem aparcat, 15 minuts.


Material: 10 cintes expres, semàfor d'Aliens i Camalots fins el nº1

Una activitat molt recomanable es fer la trilogia de vies noves i on surt una jornada la mar d'aprofitada amb un grau obligat de V+. Cara sud, evitar l'estiu, aixo es un forn! els dies de forta tramuntana aqui ni t'enteres.
L'Armand Ballart en el proper numero de la revista MUNTANYA del CEC ha de publicar una recopilació de vies de la paret, la majoria ben oblidades, juntament amb una aclaridora vista panoràmica per situar-les.




La ressenya:  


Pep Castro La ressenya de Poseidon ja la pots treure d'aquesta pàgina. Pert cert ja heu parlat amb els equipadors de la Via Maño per fer sortir aquesta publicació...


Amb aquest missatge al facebook (be, el primer missatge era amb coaccions i posteriorment eliminat) els equipadors de la via Poseidon m'han demanat que faci invisible una linea que existeix i que en poc temps s'ha convertit en una classica de la zona. 
Poder es el tarannà reservat dels locals?. 
Poder es l'interès de vendre la ressenya?. 
Poder es que es creuen amb el dret de propietat sobre una pedra que esta a prop de casa seu?. 
Poder es que els hi fot que vinguin de fora a obrir?  
Habitualment en la comunitat escaladora s'acaba imposant el dialeg entre tots, pero entrar-hi a algu que no coneixes i en aquest to, segurament no es la millor manera d'entendrens. Nomes tinc un dubte... Si en Ballart acaba fent un monogràfic sobre totes les vies de Roca Maura, faran col·lecta per enviar.li un sicari? (de bon rotllo ehhh).