ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Maria Antònia Simó, 200m, V+, Sant Gervàs, Ribagorça

divendres, 23 de setembre del 2011
Amb el temps que ja duem escalant crec poder afirmar que si algo ens caracteritza és el nostre esperit clàssic combinat amb una bona dosi de porc senglar, però avui hem descobert un dels nostres límits, el de senglar, i és que fins i tot per les cordades més predisposades hi ha un punt on la ratlla és sobrepassa. Fa un parell d'anys l'Armand li va recomanar aquesta via a en Josep, però no sé si en aquell moment estava emprenyat amb ell (i aquesta va ser la seva petita revenja), ens tenia per més aventurers o simplement va ser mala memòria.


Perquè del que ens havia dit a la realitat hi ha un bon tros, el que sobre el paper era una via d'aventura, però d'anar fent va acabar essent un exercici de: escala com puguis i sobretot no caiguis, verduleria vertical o d'on carai surten tantes plantes, equipa amb moltíssima fe i tingues claríssim que millor sortir per dalt perquè una retirada pot ser MD+ (molt divertida superior). Ahhh, i sense oblidar que en tota la via trobem dos espits i un pitó, a part de tres claus més i un espit de propina a les reunions. Però el que més sorprèn de tot és que la via, malgrat tots els seus inconvenients, té línia, des de baix s'endevina atractiva, lògica i contundent. Així que en surts emprenyat i content alhora i a mida que passen els dies lamentes que els aperturistes no s'haguessin molestat en deixar-la una mica més apanyada amb una bona tasca de jardineria i sobretot que facin una bona repassada a la ressenya per corregir certes incoherències que aprecies ja al primer llarg.


Ningú ha dit que escalar sigui fàcil i a Sant Gervas molt menys, per començar l'aproximació ja és prou entretinguda i el pas de la Maroma tota una declaració d'intencions, perquè només pensar que has de remuntar-lo si no fas la via ja fa una mandra que et motiva més que deu cerveses al bar davant la ressenya.



Per sort situar la via és fàcil perquè tenint com a referència la cova del Gran Senat és difícil confondre's. Però una cosa és saber per on va la via (canal amunt a fons i no cal donar-hi més voltes) i l'altre saber on comença exactament.


Una prospecció acurada hi localitzem un dels dos espits de tota la via, enmig d'una placa d'aspecte penós. Les expectatives és compleixen, però en Josep, no sé encara com, en un moment d'inspiració és capaç d'escalar aquest tram que l'Oscar defineix, amb encert, com ingraduable perquè verticalitat amb molsa, presses romes i caiguda exposada és difícil de cotar.




Soc una dóna de fe i estic convençuda que la via millorarà i és cert els matolls fan acte de presència i ho envaeixen tot... sort de les reunions, que no apareixen i cal improvisar.




Duem un llarg i ja anem amb la mosca rere l'orella, la longitud de les tirades no coincideix i comencem a sospitar que uns quants pitons i martell no ens haurien fet nosa. Sigui com sigui, després d'un nou llarg ens plantem a la primera reunió que marca la ressenya, dins una gran cova d'allò més pintoresc i comença la diversió.




Se'n surt fent un flanqueig cap al buit, en Josep s'hi posa amb ganes, però massa aire als peus i massa dubtes el fan recular. Li cedim el torn a l'Oscar, més avesat a navegar per terrenys incerts. Realment la travessa és més espectacular que difícil, però a aquestes alçades no te'n fies un pèl del que marca la ressenya.




La resta del llarg cal fer-lo amb “carinyo”, temptejant la roca, esquivant herbes i assegurant amb mimo. Menció a part a la reunió, tot un exercici de logística i trigonometria.




El tercer llarg ressegueix la fissura arquejada fins que s'endinsa a la gran canal. Així a primer cop d'ull se li endevinen múltiples atractius, prou vegetació per muntar un garden i estar en possessió del tram més exigent de la via.


Oscar segueix amunt, el veiem avançar i a mida que puja ha d'anar desbrossant per poder fer alguns passos. Arriba al pas de V+, una placa protegida amb el segon espit de la via i torna a ser difícil de catalogar, sobretot quan toca fer equilibris al límit ajudat d'una sabina que està a punt de passar a millor vida.


Sigui com sigui, es planta de nou a la línia de la fissura que tot i ser delicada d'equipar, vertical i amb cantos sospitosos acaba sent un dels trams més bonics de la via. El perdem de vista dins la canal i fins al cap de bona estona no crida reunió. Sort, amb prou feines quedaven un parell de metres de corda, caram amb a longitud les tirades! Seguim les passes de l'Oscar, el llarg és d'allò més vibrant, realment té ambient i molt de pati als peus!




A l'entrar a la canal el panorama canvia, de sobte som de nou encaixonats entre dues parets on s'alternen els trams de placa amb els de xemeneia. La reunió és un petit luxe, clavada dins una petita cova, sembla un niu de voltors.


Sortir-ne ja és una altra història, cal obrir-se de cames al límit i escalar amb molta fe. Sort que aquí la roca és generosa i ens ofereix prou cantells per pujar amb un mínim de confiança, a més aquest cop l'arbret serveix per algo més que emprenyar i com assegurança no és gens desdenyós.


La tirada, com la resta, és llarga i més exigent del que marca la ressenya, però també més bonica del que esperàvem, malgrat l'abundància, d'ortigues, rosers silvestres i matolls que amenitzen la progressió.






Xemeneies, petits desploms i trams verticals fan que valgui la pena a pesar de la col·lecció d'esgarrinxades que a aquestes alçades ja duem al cos. Ens queda tan sols un llarg, en teoria de IV, però des d'on som sembla tan sols una canal d'herba amb prou feines una mica dreta.


Doncs no, sorpresa, acaba sent el llarg més expo de tota la via i sinó proveu d'escalar una pendent vertical fent tracció sobre herba de la que en sobresurt alguna pedra que aprofites per col·locar seguros més aviat simbòlics.


Estic convençuda que amb piolet i grampons l'haguéssim escalat millor i amb les pulsacions del cor a un ritme més normal! La carena per fi, sembrada de boixos i rocs i de banda sonora uns trons distants que ens han tingut amb l'ai al cor, doncs només ens hagués faltat que l'herba fos molla. Espavilem a la baixada, però estem de sort i quatre gotes mal comptades és tot el que arriba a descarregar. Ja amb la calma reflexiono, la via ens ha sorprès, no té res a veure amb el que marca la ressenya, perquè hi ha quelcom molt difícil d'apreciar, el compromís. Tal com està ara mateix és una via exposada on cal saber-se bellugar amb fermesa en terreny d'aventura. Portar pitons és una opció intel·ligent si no vols patir més del compte i tenir clar que una retirada és molt complicada. Ara per ara necessito uns dies per pair-la i saber-la apreciar, encara no sé com definir-la, però una cosa és segura la Maria Antònia, com a gran dama de l'escalada catalana, es mereixia quelcom més acord a la seva dignitat!



9 comentaris:

Mohawk ha dit...

Ja, ja, ja... quines coses de fer! Alguna dia ja us portaré a Canalda, que és aventura però sense tant matoll i menys pateo, ja, ja, ja!

De moment ja tinc allotjament pel pont, així que "ya no hay marcha atrás!"

Salutacions i a tibar-li!!!

Gatsaule ha dit...

Amb la descripció que n'heu fet, sembla que volgueu fer la "darrera ascensió" de la via..... No hi ha vau trobar bolets?

Xavi ha dit...

Doncs veient la ressenya i allò de "escalada interessant i amb bona roca" és fàcil deixar-se enredar. Sort de la piada, m'heu convençut per no anar-hi al 100%.

Salutacions!

Oscar Aleman ha dit...

He escalat unes quantes vies a Sant Gervàs i en cap m'han picat les ortigues com en aquesta.

Jo ja sabia que les canals i xemeneies d'aquest lloc soc així i en canvi les plaques i esperons són super compactes, però vaig deixar-me covèncer taïnt els meus pensaments. Evidentment a algú potser l'hi pot agradar un munt, i simplement jo no pertanyo a aquest públic, tot i que és un gran espectacle geològic, però aniquil·lat per la vegetació.

Cal anar per comprovar-ho.

josep i laura ha dit...

Hola Josep,
prenem nota de l'oferiment, mai s'ha de fer un lleig a una nova "aventura". Per cert, pel pont no t'oblidis les xancles, aquest cop són material indispendable jejeje!

Ei Joan,
per ser sincera ja duiem una bossa per si trobavem bolets, el que no esperàvem va ser haver-los de buscar a la via! Suposo que el principal problema de la via era que ens pensàvem que era una altra cosa i en vam sortir força desconcertats. Si saps al que vas potser li trobes certa gràcia i tot, perquè com ja he dit línia en té, només cal desxifrar-la!

Bones Xavi,
avisat estas, si vols provar experiències noves en l'escalada ja saps on has d'anar. La via podriem dir que té un encant selvàtic, apte només per determinats paladars!

Oscar,
nosaltres no repetirem cap més canal-xemeneia a Sant Gervas sigui qui sigui qui ens la recomani, paraula! Lo d'aniquilar la vegetació ho deixem als qui s'animin a repetir-la, així doncs per futures repeticions preveure guants de treball, tissores de podar o en el seu defecte un llença-flames per deixar-ho tot ben apanyat. Futurs repetidors us estaran eternament agraïts!

Salut, tàpia (neta de matolls) i alegria!

Bullarolas ha dit...

Veient les fotos... ja n'hi a prou per fer-se'n una idea: quin TRUÑAKO de via nens!!!!!!!!!!!!!!!!


Ara la història està bé... i vulgueu o no: és diferent al que estem habituats a llegir per aquí....

Per cert, suposo que es tracta de la segona ascensió, no? En tot cas: segur que és quasi l'última...


Felicitats ;)

josep i laura ha dit...

No sé si deu ser la segona ascensió, però la veritat és que molt coneguda no era la via i Sant Gervàs no és un lloc gaire freqüentat. En quant a futures repeticions ves a saber, hi ha gent que quan més difícil els hi pintes més es motiven, com a mínim ara sabran de què va el tema que nosaltres ja hem fet de conillets d'indies!

Salut, tàpia i alegria!

Anònim ha dit...

Moltes, moltes, moltes gràcies pel post !!
Aquesta la tenia apuntada a la llista des que va sortir al Vèrtex però ja estic buscant la goma d'esborrar. I això que a mi no m'espanten ni els esbarzers, però es veu molt expo i desagradable tot plegat.
Per cert, he vist piades de la vostra "Terra incògnita" i m'han vingut moltes ganes d'anar-hi però només he trobat una ressenya mal definida. Que no la teniu penjada vosaltres ?
Xuing

josep i laura ha dit...

Bones Xuing,
ja veig que la Maria Antonia ha causat una impressió unànim, però repeteixo el que he dit fins ara, amb carinyo i pitons se li pot trobar certa gràcia perquè línia en té. Paciència i aventura a dojo garantida jejeje.
Pel que fa a la Terra Incognita et passo un enllaç on trobaras la descripció de la via i la ressenya, però espavila a anar-hi que comença a fer fred. Ara que ben mirat no sé si té repetició hivernal, així que ja saps...

http://terraeincognita.blogspot.com/

Salut, tàpia i bolets (que aquesta tardor semblen en perill d'extinció)