ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Escalades a la fresca, les Agudes, Montseny

diumenge, 20 de juny del 2010

*** Itzi, 120m, V inferior
A l'agenda tinc marcat aquest dia com una cita ineludible i no és per menys, quan la Marta em va dir que li faria molta il·lusió tornar-se a posar-se els gats després de gairebé deu anys sense tocar roca impossible dir-li que no. Si va ser ella una de les primeres persones que em va portar a escalar i va fer que se'm despertes aquest cuquet de descobrir nous camins a l'extrem d'una corda. Ara s'ha passat a la bici de muntanya, però de tant en tant se li desperta la nostàlgia de les parets i és qüestió d'aprofitar-ho, a veure si la reconduïm! Vull que s'ho passi bé i es quedi amb ganes de més, així que em decideixo per la Itzi, una via ràpida i divertida que s'assembla més a una cresta que no pas a una veritable via de roca, a més les fagedes del Montseny són un tot un luxe de frescor que a l'estiu no es pot menysprear.

Decidit, avui toca jornada d'escalada-excursió que després del “tute” d'ahir ja m'ho he guanyat! L'aproximació cada cop està millor traçada, no així arribar a peu de via que s'ha convertit en un veritable vergel on és difícil trobar res, però al ser la quarta vegada que m'atanso a aquest racó de món arribem a la base de l'esperó sense cap més contratemps que alguna relliscada en l'herba molla.

Repassem quatre maniobres i m'enfilo amunt, la Marta està impacient per començar i el soroll dels mosquetons i la ferralla no fa més que augmentar la seva frisança, està il·lusionada com un nen revivint sensacions que feia temps que tenia arraconades. Aquest primer llarg tan sols té un pas a dalt de tot, un petit sostre més impressionant que difícil perquè si busques té unes presses d'escàndol...

Quan l'aresta torna a fer-se horitzontal busco l'espit on es munta la reunió i veig que l'han tallat a l'igual que el que marcava l'inici de la via.Vaja, toca improvisar, però porto prou material i fissures és el que més sobra en aquesta escalada. És el torn de la Marta, estic més nerviosa jo que ella, a veure què tal va! Cap problema, puja com si res, xiulant i comentant la jugada a cada pas, em sembla que s'ho està passant d'allò més bé.

La deixo ben instal·lada a la reunió i segueixo per l'aresta, aquest tram si l'encares directament per la placa és d'allò més bonic, està farcit de petits relleixos que semblen fets expressament per agafar-s'hi. Un parell de claus protegeixen el pas més vertical, una tibadeta i ja soc dalt d'aquests grans blocs tan típics del Montseny. Ara sí que trobo l'espit fa de R, no entenc per què aquest sí i els altres no, però ja que hi és l'aprofitaré. Marta, amunt!


No necessita que li digui res més per enfilar decidida amunt, puja concentrada, mirant-se els passos, però sense dubtar ni un moment. El llarg que ve ara, per mi és el més bonic de la via, a part de ser especialment fotogènic.

Un curt flanqueig et deixa al peu d'una placa ben vertical i generosa en canto que se't fa curta de totes totes. Munto reunió tant punt surto del tram més dret. De fet encara podria tirar una vintena de metres fàcils per l'aresta, però que carai! avui no tenim gens de presa i ens podem permetre anar fent amb calma mentre rememorem antigues escalades i batalletes.

Un curt ensamble pel llom de l'aresta ens deixa al peu de l'última tirada que pots fer tan fàcil o difícil com vulguis. Per donar-li una mica més d'emoció al tema tiro pel dret per un curt i bonic diedre, enllaço amb una placa amb poques preses i ja soc gairebé a la carena. Una darrera tibada i surto a la cresta dels Castellets. La Marta arriba dalt lamentant-se de que la diversió ja s'hagi acabat.

Bé, senyal que la via li ha agradat i de fet ja m'està dient que fa temps que no escala a Montserrat i encara hi té alguna via pendent. És d'hora, malgrat haver anat amb calma hem acabat ràpid, així que ara ens tocarà esperar en Josep que està amb un parell d'amics escalant la Terra Incognita. Cap problema, el dia és magnífic, el cel és tan clar que els pocs núvols que el creuen contrasten poderosament amb el blau intens que enlluerna. Ens relaxem i esperem...


**** Terra Incognita, 250m. V+/A1 oblig.
Si, si.. ja us podeu possar comodes i esperar les dues, que pujar aqui dalt pel altre vessant no es cap passejada precisament. Avui tenia ganes de escalar tot i estar baldat de ahir a la CADE, pero en feia mandra repetir per enesima vegada l'Itzi. Que curiosa es la ment humana, poder la Terra Incognita la he escalat el doble de vegades i sempre es un plaer i un repte buscar la seva ombreta a l'estiu.

La Susi i en Robert, son dos veins del poble que tot i que coincidim sovint, fins fa pocs dies que no ens van parar a xerrar mutuament i aixi vam descobrir que tenim una visio similar de l'escalada i a ells pocs els ha costat apuntar-se avui. No se si era gaire bona ideia avui escalar en un lloc tant atletic i vertical en vista de com van acabar ahir els meus braços. Abans d'començar acordem fer jo la primera meitat mes suau i que Robert "gaudeixi" de les vistes superiors...


Comentar que no hem trobat ni rastre dels rapinyaires ni de niu, no se si no han vingut aquest any o han marxat ja, al cinque llarg ha saltat una bustia en la travessa de la foto d'avall i ara esta mes dur i delicadet, amb algun alien solventarem la sortida en lliure i per ultim dir que els rapels que marca la ressenya, algun amic de l'alie s'ha endut les bagues i els maillons i si no abandonem material ens tocara caminar per la baixada habitual.

En resum... un diumenge d'escalada/excursio/xaxara molt aprofitat, en un entorn de luxe i fresquet. Qui vulgui saber mes..., els Puretes s'ho han currat mes que jo avui!

Apa bon estiu i millors escalades, que pirem de vacances!

**** CADE, MD, 220m, 6a/Ae, Agulla del Centenar, Frares, Montserrat

dissabte, 19 de juny del 2010
Les sensacions escalant solen ser contradictòries i curiosament quan més pateixes en una via més satisfet et sents quan l'acabes i generalment aquesta sensació va aparellada al fet d'anar repartint-te la via amb el company i haver-te barallat amb els passos que et toquen en sort. Avui, però, tota aquesta teoria se n'ha anat per terra i, tot i no haver encapçalat ni un sol llarg de corda, poques vegades he baixat tan contenta d'haver culminat una escalada i és que la via s'ho val. La Cade és d'aquelles línies tan lògiques i evidents que per força ha d'existir, és impossible no fixar-se en un diedre tan perfecte.

Així que cada vegada que per un motiu o altre creuava per sota seu me la mirava, però les vies a la cara nord de Montserrat són una altra història, ja sigui pel grau, les assegurances o la roca, tot hi fa i cal anar-hi amb modèstia, respecte i les piles ben posades. Avui, però hem tornat a enredar en Víctor i encara que el temps segueix incert les ganes ens poden i a les nou del matí encetem la passejada que ens durà sota la imponent muralla dels Frares Encantats.

Localitzar la via no ens costa gens, ràpidament ens ve a trobar l'elegant línia del seu diedre i veiem que ja hi ha una cordada enfilada, tindrem companyia. Sobre el paper la via no passa del cinquè grau combinat amb alguns passos d'artificial en els trams més drets, això sí, cinquè grau de cara nord per tant podem esperar-nos qualsevol sorpresa, ara que hi ha una cosa que sí que tenim ben clara: fàcil no serà.

L'equipament és d'època, burils, tacs de fusta, pitons... tot una varietat d'aquestes joies montserratines que fan tan peculiars aquests itineraris, però venim preparats amb una bona col·lecció d'amics i la generosa fissura que solca la paret fa que no ens preocupem massa pel que trobarem. A més les reunions han estat re-equipades i són de parabolts, lluents i rapelables, que més podem demanar! El primer llarg és l'únic que no ressegueix íntegrament el diedre, sinó que s'enfila per la placa de l'esquerra i més amunt ja fa una travessia per enllaçar-lo. En teoria comença amb una senzilla grimpada de II que, sent generosos, podria arribar a ser cert si la roca no fos tan trencada, patinosa i coberta de fang. En Victor puja fent equilibris, mentre renega i va prometent en veu alta no sé què de no tornar a sortir mai més de festa abans d'una escalada!

Es queixa, però està guerrer i a la que comença a ensumar la verticalitat de la paret se li passen tots els mals. El primer tram és una combinació estranya de passos en lliure i A0s i al final fan que no et trobis còmode ni amb una cosa ni amb l'altra. La placa és cada cop més fineta i les presses desapareixen, és el moment de treure l'estrep i anar a la caça del buril que són prou separats per donar emoció al tema.

Després d'un flanqueig un xic estrany ja som al diedre i comença el festival! Malgrat la magnífica fissura que el solca cal col·locar-se bé i no voler córrer, ja que les presses no són tant evidents com podria semblar a primer cop d'ull, però l'arribada a la reunió compensa tots els esforços, la verticalitat que t'envolta és brutal i la sensació és potent, aclaparadora i terriblement magnètica.

A partir d'ara la via no té cap misteri, la simetria d'aquest plec rocallós on som penjats ens farà de guia. El segon llarg s'endevina peleon i com únics seguros un parell de tacs de fusta d'aparença més que precària. Tenim dues opcions, pujar nosaltres fent artificial a base de friends o que gaudeixi el nen, així doncs en Víctor enfila de nou amunt carregat amb tota l'artilleria.

La qualitat de la roca ha millorat notablement, però no així la seva adherència, per tant toca mirar-se bé tots els passos i buscar presses allà on no n'hi han per anar guanyant metres amb paciència.

Segons la ressenya aquest llarg no passa de cinquè, però no sé, toca apretar de valent i de tant en tant algun A0 cau, ara que amb el grau de cara nord ja sé sap! Això sí, avui estem fent un veritable master d'escalada en diedre i de pas millorant notablement la nostra flexibilitat.

El dia s'ha anat tapant i per guanyar temps enllacem segon i tercer llarg, potser és per això que notem tant el contrast entre aquestes dues tirades. La roca de la tercera tirada no es pot aprofitar per enlloc, no és que es trenqui, és que directament són llastres enganxades amb fang. Per sort, no és difícil i tan sols t'has de concentrar en trobar alguna presa que no es bellugui en aquest mar de còdols traïdors. Trobem en Víctor ben instal·lat a la tercera reunió mirant-nos sorneguer, mentre escolta les nostres entusiastes exclamacions sobre la qualitat del conglomerat montserratí.

Estem en un mirador privilegiat, tota la plana del Bages s'estén als nostres peus i això ens permet apreciar clarament les cortines d'aigua que estan caient amb força sobre els pobles veïns, haurem d'espavilar si volem acabar la via. Segons ens han dit la quarta tirada és un autèntic bombonet, però no sé que dir, més amunt la fissura desploma i si fins ara ja ens ha fet suar no vull ni pensar com serà allà dalt, perquè del grau de la ressenya ja fa estona que no en fem ni cas. En Víctor torna a anar per feina i ves per on que enfila més ràpid que en els llargs anterior, uhhmm això pinta bé!

Just quan és al tram més vertical comencen a caure les primeres gotes, però ni se n'adona i segueix amunt. Sembla estar gaudint de valent, al llarg de la fissura va trobant seguros varis que donen vidilla i la roca amaga sorpreses en forma de bústies on entra la mà sencera, tot un luxe a aquestes alçades de la via.

Ja al final del llarg troba el tram més complicat, la paret esdevé llisa de nou, just al pas més desplomat, però ho soluciona amb elegància i en no res el perdem de vista alhora que crida reunió.


És el nostre torn i sortim disparats amunt, els núvols han passat de llarg i es qüestió d'aprofitar-ho abans no tornin. Realment aquest llarg és antològic, vertical i aeri a més no poder, no dóna treva, però buscant sempre trobes presa i acabes gaudint de cada moviment. En Josep, però, discrepa i és que el conglomerat montserratí no ha estat mai sant de la seva devoció i no acaba d'apreciar l'encant de la tirada.

Ja som a la darrera reunió i la panoràmica és impressionant, Agulles es desplega als nostres peus i amb aquesta perspectiva és impossible no sentir-se privilegiat. Bufa un vent de mil dimonis que ha foragitat la pluja i de pas ha fet baixar la temperatura en picat, tot i així estem encantats, sembla que avui sí que sortirem per dalt. Ara que la via encara ens guarda una última sorpresa, d'entrada el cinquè llarg segueix la mateixa tònica que la resta, fissura perfecta amb passos durs, però quan aquesta s'acaba el panorama canvia radicalment.

La roca és trencada, precària i inestable, sort que la dificultat baixa, però per contra l'exposició s'incrementa en la mateixa mesura. En Víctor col·loca una assegurança rere l'altre en un simbòlic exercici d'auto confiança, però funciona i després d'uns minuts que ens semblen eterns arriba a la darrera reunió.

Un cop els tres dalt ens relaxem, somriures i cares d'incredulitat, ja està! acabem d'escalar una línia preciosa, exigent i mantinguda com poques. Estem baldats, però les sensacions han estat tan intenses que de ben segur que la satisfacció de l'escalada ens durarà varis dies.

Mas-Brullet, 285m. 6a/Ae, Serrat del Moro, Montserrat

Cada cop que sortia a escalar amb un amic a Montserrat i m'escoltava renegar quan començava el ball sobre els petits cigronets tant caracteristics, sempre hem deiem el mateix: -A la Mas-Brullet has d'anar que alla gaudiras de valent-. Pero pasavem els anys i cada cop que tantejava a un nou company ja l'havia tastat anteriorment. Disposem d'uns dies i volem anar a Ports a fer les grans classiques, pero la meteo ens tira enrrera i al final decidim fer sortides curtes d'1 dia, ahir ens filtrava aigua pels sostres d'artificial de Roca Gironella i avui donen xafecs per primera hora de la tarda. Que millor que anar a una via de 10 llargs amb prou bacalao i al bellmig del Serrat del Moro?

Aquest cop venim amb reforços, es tracta del motivat d'en Victor que volia anar alla on li proposesim sense cap mes informacio. A peu de via tenim en el nostre poder dos dels tres elements basics per tenir exit a la ruta, una bona coleccio "d'amics" ben grossos, un company prou solvent i nomes falta que la mala meteo arribi tard!

El primer llarg es espectacular, un gegatesc torreo ha baixat de la paret i ha quedat mig recolçat a aquesta, just en l'angle que fan les dues parets, una cridanera i ample fissura ratlla tot el llarg en tota la vertical. Aquesta es la mitica tirada del que tanta gent parla, que no te cap expansio colocada i tant sols unes bagues i tacs de fusta mig podrits estan fixats i per no passar excesiva por, millor portar uns quants Camalots del numero 3 i 4


Quan es el nostre torn, tornem a tastar el "simpatic" grau de cara nord montserratina i allo que s'intuia una escalada per gaudir, poc a poc es va trasformant en un patetic progressar, on tot val per anar paret amunt. Un tacte molt humit amb tanta pluja i a sobre molta sorreta que en cap moment et dona confiança al fer els passos. Passem de llarg la primera reunio original i seguim fins la seguent mes ample i comode, a traves d'una bonica ximeneia.


Ens ha donat mes guerra de la que pensavem aquesta primera tirada i uns amenaçadors nuvols grissos van tapant les parets i les nostres il.lusions, tot i aixi enfilem el seguent llarg per una atractiva laja, tant punt munta R en Victor, les primeres gotes de pluja ens venen a visitar, merda!! en el temps que triga en muntar el descens les parets ja son autentiques torrenteres i el que invertim per arribar fins el cotxe semblem peixos. Tornarem!




*** Laponia, V/Ae, La Portella Gran, Agulles, Montserrat

divendres, 4 de juny del 2010
De nou ens tornem a aprofitar dels eterns dies de juny, de nou toca correr, correr i correr per poder fer una escaladeta de tarda despres de la feina. Avui tenim fixatge nou, en Lluis amb qui compartirem corda per primer cop, un escalador que porta mitja vida enfilant-se sense donar-li gaire importancia i quan parles amb ell veus que ha estat ficat a molts "fregaos". Vist que l'horari corre en contra nostre, busquem una via sense gaire aproximacio, ni sorpresses. Agulles es ideal, la Portella Gran mai la hem pujat i la Laponia es la via escollida.
L'inici de via es curios, una mena de cova amb unes altes i profundes ximeneies que els hi fan de sostre i on estem la mar de fresquets dins seu, ja que l'orientacio de la via es al oest, (just la que mai s'ha escalar les tardes d'estiu!) . Els primers passos son sobre roca molt llisa i recoberta de molta sorreta que ens fan estar en guardia. En no res treiem els pedals i un cop mes donem per bona la sospita que tenim dels parabolts de 8mm, la majoria es bellugen i no crec que sigui gaire optim per la seva llarga vida (i ens apliquem el cuento...) Tota la via esta equipada amb xapes de la señorita Pepis com li diu en Luichy, en aquest grau no ens fa res donat que aqui les caigudes son molt ocasionals, pero trobar les reunions amb la mateixa tonica ja mosqueja mes.
S'alternen els passos en lliure amb els "aceros", algun passet sobre roca polidisima que et fa apretar de valent i a mes amb algun xapatge a contrama. Just en el punt que guardem els estreps, trobem els passos mes finets en lliure, pero poc a poc anem guanyan metres i l'arribada a la reunio et deixa bon sabor de boca d'un llarg on cal treballar i saber mosquetonejar be les cordes amb tota la volta que fa per guanyar la primera tirada, aixo si... quan la cordada es de 3 els d'enrrera es fan un fart a riure!.
Volem escalar tots de primer i per la meva part ja he acabat el que em tocava, ara Laura es fica al davant en un llarg que sembla rampos, amb un unic desplom al mig que trenca la tonica, nomes sortir ja veiem que la roca a pessar de ser bona, cal parar tota l'atencio en aquest codols tant poc generosos al tacte. Supera el desplom per la via rapida, mes tard al intentar passar net, ni oloro el pas, poder falta alguna presa... i faig servir les "tecniques" Laura, sempre tant efectives.
El tercer llarg tambe ho negocia ella, una tirada preciosa i mantinguda, on cal treure els pedals en els darrers metres, amb algun pas d'estirades inhumanes i per acabar tornem a trobar sortides en lliure, tontes, tontes...

Ara es el torn d'en Lluis, tot i que aparentment sembli que la via ja toca a la seva fi, encara faltan dos llargs. Aqui cal sortir per un bonic i curt mur, per despres seguir amunt per terreny mes facil i força trencat, aixo si... ara ja treuen el cap i podem deleitar-nos amb la vista de les primeres agulles amb la calida llum de s'horabaixa
Montserrat te quelcom magic, si a sobre tens la sort de poder-ho gaudir amb la solitut que dona un dia feiner i a mes a mes..., es a darrera hora de la tarda a aquest raco, aquesta magia t'acaba per absorbir completament dins seu. ja sigui gaudint de la textura dels seus codols mentres escalem o deixant-nos seduir pel buit i els seus paisatges mentres assegurem al company.

La darrera tirada es curta a un petit sobrecim que corona la Portella Gran, ara trobem un rocam bo i generos per gaudir d'ell, aqui cal anar una mica a la dreta on les xapes son diferents i els darrers metres estan sense expansions, pero on tenim una generosa lleixa per protegir si ho necesitem. L'escalada es pur gaudiment, pero sens dubte el millor del llarg es just quan deixes d'escalar, vas caminant cap el petit cim i de cop i volta apareix l'imatge de tota la regio d'Agulles en la seva maxima expresio.

Un llarg rapel cap el vessant nord i parar atencio a la caiguda de pedres que podem provocar sobre el sempre transitat Pas de les Portelles. Mentres veniem, feiem plans de pujar un parell de vies aquesta tarda, pero ens hem quedat ben a gust amb aquesta i la llum del dia tot i que s'estira moltisim ja toca a la seva fi. En resum una via recomanable, bona roca i vistes, amb un primer llarg singular, força assegurada (que no es sinonim de be..) i amb bona companyia, que mes podem demanar?