ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Delfos, 415m, V+, Paret de Catalunya, Montrebei

Dimecres, 19 d'octubre del 2011
Diuen que no hi ha dos sense tres i aquí estem de nou, al peu de la paret de Catalunya completament absorts, embadalits i impressionats per la muralla que gosem escalar.


I per acabar-ho d'arrodonir avui tornem a ser tres, que en Víctor ens ha fet una visita des de les Itàlies on s'hi ha perdut des d'aquest estiu i es qüestió de celebrar l'ocasió amb festa grossa i què hi ha més gran que Montrebei! Aprofitant els reforços som un pel més agosarats amb l'elecció i ens decantem per una de les grans clàssiques del congost, la Delfos. Trobar el peu de via no és difícil, però si enrevessat, sort de la informació que corre pels blogs que ens permet arribar sense pèrdua al solet que guiarà les nostres passes.


Quina manera més bonica de començar una via! Però aquest estat d'idíl·lica complaença durà el que triguem a calçar-nos els gats i tastar la roca. I això que els primers llargs no són pas els difícils, sinó els que serviran d'escalfament per les tirades centrals, força més exigents.

En Josep té ganes de començar i l'entenc, la placa-diedre que té per davant fa entrar ganes al més mandrós, roca gris plena de regletes i fissures perfectes per equipar, com dir-li que no!


Ara que un cop t'hi poses veus que és més fineta del que semblava des de la comoditat del terra. El segon llarg ja és més plaquero i això no sembla ser gaire del gust del noi, així que, més feliç que un gínjol, se'n va per la xemeneia de la dreta i a encastar-se toca!


El que ja no pot evitar són les plaques del darrer tram, verticals, no tan adherents com voldríem, però amb les fissures al lloc just per posar-hi alguna peça que et doni prou vidilla per seguir navegant amunt.




Només duem dos llargs i ja comença a haver-hi un ambient que enterboleix l'enteniment i dóna pas a una sensació tan primària com és la fascinació pel buit. M'encanta tenir aire als peus, com més millor, així que em demano el flanqueig del següent llarg per gaudir-ne a fons.


Deixo els meus nois còmodament instal·lats a la reunió i encaro la travessa amatent al que vindrà després dels contrallums.


No sempre és fàcil orientar-se en aquesta paret, la ressenya és incapaç de reflectir tota la complexitat d'esperons, diedres i plaques que es succeeixen incessants, així que la incertesa de ser al lloc correcte sol ser company de cordada en aquestes escalades.



Acabat el flanqueig cerco el terreny més franc i després de levitar per una placa delicada arribo a una magnífica sabina que sense cap mena de dubtes esdevé una excel·lent reunió. En aquest punt la via fuig de nou a l'esquerra, en una llarga diagonal ascendent, vibrant, aèria i farcida de passos a cada un més bonic.


No és fàcil intuir l'itinerari, però uns pitons estratègicament col·locats marquen el rumb d'aquesta travessa per murs, compactes i escadussers en cantells i fissures.




En Víctor emocionat de la vida és salta la reunió i acaba enllaçant dues tirades, així que el llarg surt potent i mantingut. Més encara quan al darrer flanqueig s'ha oblidat d'equipar i toca escalar intentant no fer cas del pèndul que dibuixa la corda, com si l'escalada no tingués ja prou emoció de per sí!






No hi ha mal que per bé no vingui i en un moment ens plantem al peu d'un diedre magnífic que promet gresca i diversió. Ja fa estona que hem comprovat que en aquesta via els graus no són tan amables com en la Santiago Domingo, sense ser desfasats estan prou collats perquè tinguem que apretar i esmerçar-nos.


Ara que aquest no és el cas d'en Víctor que es mou per la paret com peix en l'aigua, tant que quan veu unes marques de magnesi no dubta a seguir-les amb el resultat que acaba afegint un plus a aquest diedre ja de per si prou exigent!


Ens les veiem i desitgem per seguir-lo en aquest a variant que ha improvisat el nen, sort dels recursos i els A0s. Quan recuperem la línia tenim els avantbraços prou a to per acabar de patir la resta de la tirada. Un diedre-xemeneia bonic, atlètic, de presa generosa i una lògica senzillament rodona.




Quan ens veu arribar en Víctor somriu entremaliat, és nota que s'ho està passant bé i nosaltres també a qui anem a enganyar, ja fa temps que no escalàvem plegats i tots en teníem ganes. Sobre paper ara queden quatre llargs i tan sols el penúltim sembla que donarà guerra.


No anem malament de temps, yot i així amb l'excusa de no canviar cordes en Víctor aprofita l'ocasió per seguir amunt i si amb tan poca cosa és feliç per la nostra part no li posarem entrebancs. Realment és bonica aquesta tirada, comença amb un curt desplom amb unes presses que et fan passar tots els mals i després és un campi qui pugui.


En Josep s'estima més tirar pel dret per les seves estimades xemeneies i a mi em toca seguir els seguros que marxen per la canal de l'esquerra més fàcil, però més descomposta. Un flanqueig per una placa de regletes perfectes ens deixa a la darrere reunió que com no podia ser d'altra manera, torna a ser “arbòria”.


Davant nostre un diedre que es replega sobre si mateix estrenyent-se cada cop més sobre unes parets ben llises tal un arc de traç perfecte. Veiem en Víctor marxa amunt i ràpidament és engolit per l'ombra, seguim els seus moviments per les oscil·lacions de la corda i alguna que altre exclamació lloant l'estretor del pas.


De sobte la corda va solta, corre lleugera un metre rere l'altre i quan ja comencem a pensar en un possible ensamble el sentim cridar reunió. És el nostre torn, tan sols seixanta metres ens separen de la carena.


El llarg sorprèn, no saps ben bé com posar-te per poder pujar, ni encastat ni en diedre, sinó una mica de tot, és qüestió d'aprofitar les presses que neixen al fons de la profunda escletxa i confiar en que no rellisquin els peus.




Dos pitons a la meitat indiquen on són els passos més delicats, però amb fe, paciència i posturetes trobes petits cantells que t'obren la porta a tota l'amplitud de la paret, llum, aire i vent et venen a rebre quan per fi surts a la vertical.



El bosc i el pantà petits i llunyans als peus i per davant un darrer mur taronjat que s'escala en un sospir abans de fer cim. Ara sí, les dues parets germanes ja no són un somni sinó un realitat càlida, de roca aspre als dits, ressenyes fetes paret i amics amb qui compartir-ho.


La tornada és plàcida, vaig repassant la via, recordant els passos i comprenent l'encert de les tirades que serpentegen per la paret en busca de diedres, plaques, bavareses i fissures que donin sentit a l'escalada. De fet m'esperava una ruta més directa, la Delfos l'intueixes a mida que l'escales, però també en descobreixes una bellesa intangible, molt especial i entens per què aquest indret té el cor robat a tanta gent!






*** Via Original a l'Esperó Sud, 120m, V, Paret de l'Os, Sant Llorenç de Montgai

dissabte, 15 d'octubre del 2011
La jornada ha començat incerta i ha acabat completament capgirada. Avui era el dia D, hora H per encarar un projecte llarg temps esperat, però els astres lluny d'alinear-se s'han pres unes vacances i ens han deixat en mans de l'atzar. Certament, era demanar massa a la nostra sort, per una banda que no plogués (malgrat els núvols amenaçadors que segons la previsió no haurien de ser-hi) i a sobre afegir-hi que l'excés de cordades no fos un problema. I que consti que som realistes i en un cap de setmana tenim clar que hi haurà més gent a la via. Així que hi hem posat la part que ens tocava, és a dir, matinar per ser els primers i ens n'hem sortit que ja té mèrit, doncs hem aconseguit matinar més que els quatre francesos que ens venen darrere.


El que ja no hem aconseguit és ser més ràpids que ells escalant, resultat un embolic de gent, cordes i riures a cada reunió. Perquè evidentment aquestes coses millor prendre-las amb filosofia i aquests a part d'educats són la mar de divertits.


Quan ja duem cinc tirades fetes sense encara haver desfet aquest batibull de gent, decidim que ja n'hi ha prou de confraternitzar amb el veïns i nosaltres baixem. Som a un dels darrers llocs on podem abandonar la paret sense masses filigranes i “visto lo visto” al ritme que anem acabaríem la via a la llum del frontal, a part que xemeneies amb gent per dalt no és un opció massa assenyada.

Tinc clar que la decisió és correcta, però això no treu un cert mosqueig perquè ens n'estaven sortint prou bé i ens quedem amb moltes ganes. Així doncs, per matar les penes recorrem a un antídot casolà, Sant Llorenç de Montgai serà el bàlsam que alleujarà el nostre projecte postergat.


No hem pregunteu per què, però aquest lloc té una llum especial que sempre m'ha transmès pau i serenor. Parets d'alçària modesta, però perfils contundents i una roca que amaga en el seu traç itineraris de lògica simple i gran bellesa.


I què hi ha més lògic que un esperó? la resposta per mi, aquesta tarda és res. Així doncs li demano a en Josep de repetir l'Esperó Sud i em dóna el gust. Genial, una escalada sencera per gaudir, començant per la divertida xemeneia del primer llarg i continuant per l'aèria aresta que ve després.




Si fins i tot té algun tramet que tira enrere, però la roca és un escàndol de bústies i cantells amanit amb un reguitzell de pitons que fan que et despreocupis de tot el que no sigui gaudir de l'escalada i del solet que ens acompanya.


La via té la senzillesa i l'encert d'una bona clàssica, dificultat moderada i passos ben trobats, només la darrera tirada té un pas a la sortida de la reunió que trenca la placidesa en que som immersos.


Finura, fe i un tascó ben col·locat permeten continuar viatge fins la carena de la paret de l'Os. Les cabrioles de la llum jugant a emmirallar-se al pantà ens diuen que ja és hora d'iniciar el descens, però ara amb un somriure a la cara!






**** Santiago Domingo, 415m, V+, Ae, Paret d'Arago, Montrebei

dijous, 13 d'octubre del 2011

Despres d'uns anys enfilant-nos per moltes parets de casa nostra, sempre haviem anat deixant expresament pel final el Congost de Montrebei, itineraris exigents, graus collats, assegurances testimonials, verticalitat constant, retirades incertes... Massa epica per uns escaladors mediocres com nosaltres que mai hem tastat el sabor d'un sisé grau a paret, tot i que les vies d'aventura ens atreuen amb prou força cap a elles. Cap altre lloc per tastar l'autentic sabor de l'aventura a casa nostra (i potser a la peninsula) com les parets del Congost. Darrerament ens han sortit escalades molt maques, la moral esta alta i la veu d'alguns amics que ens diuen que ja estem preparats pel repte i que ens en podem sortir amb exit. Volem anar tots dos sols en el nostre bateig montrebenia, sense cap carta amagada per si l'excursio vertical es complica. Decidim que començarem amb la major modestia posible. Ens fixem en la paret mes assequible, la d'Arago i en la seva via mes recorreguda, la Santiago Domingo.


L'encaracio sud-est de la paret fa que estigui al sol gairebe tot el dia i aixo, ara que fa una calor digna de ple estiu, sera un gran handicap que intentem solucionar matinant molt i amb dos litres d'aigua per persona. Tot i que la paret de lluny no te perdua, un cop al seu peu ens liem i acabem encigalats i esgarrinxats sota l'implacable sol que de bon mati ja pica amb força. Amagats a peu de via sota l'exigua ombra d'una sabina, no tenim gens clar si enfilar amunt amb aquesta sofocant calor. Al final decidim provar un o dos llargs amunt i prendre una decisio abans de fer cap travessa. S'enfila Laura per uns passatges verticals primer i unes fines plaques despres, per sorpresa nostra el grau no el veiem "galactic" i els pocs pitons que trobem son al lloc correcte. Ens animem i decidim marxar amunt, segurament desfer aquesta patetica aproximacio ens ha acabat de decidir a ser valents i no mirar avall. Nomes portem un llarg i ja començem a veure les dimensions d'aquesta quilometrica paret, ens costa llegir la linia o situar on ens trobem i mareja nomes de mirar el seus sostres finals.







El tercer llarg te una sortida atletica de la reunio, on cal agafar-se amb fermesa a un unic canto bo, tant bo que quan passo jo de segon se'm trenca un bon tros. A mitja tirada trobem una possible R intermitja que no cal fer, es millor empalmar el llarg sencer i encarar el petit desplom que ens barra el pas, facil de superar en Ae.

Preciosa quarta tirada, toca recorrer una doble fissura ample i vertical que es deixa equipar a plaer. El moment mes critic de la via per a mi van ser els darrers metres d'aquest llarg, segurament vaig flanquejar en exces a la dreta per sota l'arbre on es munta la reunio i em vaig trobar amb uns passets finets, finets de regletes i romos plens de terra i nomes protegit per un Alien mal colocat. Cal anar recte amunt despres de la gran llastra movil!!




Ara seguim caminant per una espectacular vira, despres una travessa horitzontal a l'esquerra, estreta, poc evident i amb molt d'ambient que ens demana gairebe tota la corda fins deixar-nos al peu del llarg clau de la via, un precios diedre de quaranta metres d'allo mes vertical.


Tirada de gaudiment, de saber-se bellugar, d'equipar alla on ens vingui amb gana (mes aviat fissura gran) portavem dos Camalots del numero 3 que aqui van triomfar moltisim! Poc a poc el tema es va posant mes vertical i fi, just sota d'un petit desplom m'acabo agafant a un tasco que acabo de posar, acte seguit no puc evitar fer un parell de metres en A1 fins que el tram de diedre que tira enrera torna a la normalitat. Els unics pitons els trobem en aquest darrer tram, pero si portem prou artilleria tampoc els trobarem a faltar en exces. Als darrers metres de diedre toca apretar, poc franc de protegir i canto exigu ens demana un darrer esforç per sortir-ne victoriosos. Mes tard, alla on jo he fet l'A1, Laura ha passat amb facilitat imagino que he estat jo que no me he fixat prou en la sequencia.





La ximeneia final cada cop la tenim mes a prop nostre, a pesar de la calor que estem patint i que ens fa anar al ralenti ja li veiem el color a la via. Ara es el torn de Laura, una petita indefinicio de la ressenya la fa anar a buscar una xapa massa a l'esquerra en el que es probablement un altre via, moments d'indecisio i d'apretades inesperades per Laura que en pocs metres torna a la nostra ruta enfilant-se per un diedre un pel trencat.




Ja hi som al peu dels cridaners sostres vermells tant visibles de lluny, nova vira mig de caminar/grimpar. La ruta ha estat tota l'estona una combinacio d'escalades directes, verticals i exigents, seguides de travesses a l'esquerra que ens deixavem agafar aire. La paret de Catalunya sobresurt com a perfecte fons de paisatje i a cada llarg que avui anem superant ens la comencem a mirar amb ulls mes amables. Durant tota l'escalada els sol ens ha matxacat de ple i just al peu del darrer llarg trobem el primer lloc a l'ombra, ens tumbem al terra de l'amplisima reunio i finiquitem les reserves d'aigua que encara resten.




Trobem una amplia ximeneia, força curiosa en els seus primers metres, que en no res ens deixa dins una sorprenent cova vertical que ens recorda moltisim a la virgueria geologica que vam escalar fa poc a Peña Montañesa. A la que superem un curt ressalt ens trobem al final de via de manera inesperada. Estem contents per l'escalada, avui hem superat un repte llarg temps pendent, tastar aquestes mitiques parets, ni que sigui pel seu cami mes suau. Envoltats de voltors durant tot el dia, marxem pel comode GR avall de nou acompanyats per la seva inquietant companyia.






Interesant i logica via per descobrir per primer cop aquesta paret, amb llargs intensos i d'altres simplement per enllaçar els trams mes assequibles de la paret. Poc equipada, pero amb moltes possibilitats. Tot i que la ressenya diu que esta restaurada, es refereix unicament a les reunions i algun tram puntual. Via molt exposada al sol, bronzejat garantit!


LA MAGIA DE MONTREBEI....