ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** UES, 565m, V+/Ae, Cinglera d'Esplovins, Oliana

dijous, 24 de novembre del 2011
Una de les sensacions mes reconfortants que tinc escalant, es sentir-me lleuger i rapid, devorant metres i metres amb soltura, mentres sota els peus el buit es fa mes i mes gran. Som conscients que no son precisament aquestes dates tardorenques de dies breus i nits eternes les idoneas per passejar-nos per llargues parets. Al final ens decantem per la UES a la Cinglera dels Esplovins a Oliana, cumplia tots els requisits per posar-nos a prova; Gairebé 600 metres, recorregut evident i equipat i una primera meitat facil per guanyar temps, tot i que sabiem que a la part superior les dificultats fregarien el nostre limit.

L'idea inicial es matinar, pero l'intens fred que fa de bon mati no ens acaba de decidir i esperem a que el sol toqui a peu de via, son les 9 del mati i amb puntualitat britanica ens posem en marxa, tenim per endavant 15 llargs i poc mes de 8 hores abans que marxi el dia, tocara correr!

Els primers 7 llargs son rapids on les dificultats estan en passatges puntuals, pero que cal parar atenció perque les presses no ens facin pasar-nos de frenada, ja que tota aquesta primera meitat es una llarguisima travessa, a vegades poc evident i que ens fara dubtar sovint si ens trobem en el cami correcte.


Em menys de dues hores ens plantem a la feixa intermitja i aixo ens anima a ficar-nos amb mes decisió a la part mes dreta i dificil de la via. Ara a mig mati l'espectacle sobre la Plana de Lleida sembla una bucolica postal d'un espes mar de nuvols que nomes deixa treure el cap timidament a algun petit cim dispers.

En pocs minuts passem del romanticisme a la crua realitat, ara cal donar la talla. Fa 5 anys em vaig baixar del llarg 9, que es just on ara esta batallant Laura. Tot i estar ressenyat per fer en Ae, ho vaig trobar inhuma i vaig recular amb la cua entre cames. Ara uns anys mes tard sobre tot he apres que el grau d'una via es tant relatiu com pot ser el concepte riquesa. Allo que em va espantar temps enrrere, ara amb alguna sortida en lliure i algun A1 em sembla un joc de nens. Aquest i el dos seguents llargs son els mes obligats, el nº 10 amb una dura sortida de R i despres una travessa amb passos de fe que acabo solucionant al mes pur estil cowboy (millor no entrar en detalls..). I el seguent sense cap mena de dubte el mes maco de la via, es passa un petit sostre i trobem roca genial, regletes Vilanova, molta verticalitat i escalada obligada.



Passen les hores i els llargs a tota velocitat pero ens neguem a mirar el rellotge, veiem que el sol encara esta prou alt i fa que que aixequem una mica el peu del accelerador per gaudir de l'escalada. Ja ens tocava trobar una via tota amb xapes, on no cal patir pel cami correcte o la precarietat de les assegurances, tot i aixi nosaltres que som d'ideas fixes (i uns porucs..) anàvem armats amb l'inseparable artilleria penjant del arnes, al final nomes vam col.locar un alien vermell i el Camalot del nº 1 i son prou prescindibles.



Les 16,15 hores i cim, toca parar, menjar, beure, felicitar-nos i sobre tot gaudir d'aquesta bonica tarda de tardor. Encara ens queden gairebé dues hores per arribar al cotxe despres de fer la reglamentaria excursió de baixada per aquestes cingleres plenes de ferros. Preciosa via per gaudir de l'escalada i recordar amb un bon somriure llargs temps.


*** Rodamons de bosc, 295m, V+, Paret de la Rufa, Canelles

dimecres, 23 de novembre del 2011

La paret sud de Narieda es un desti ideal per l'hivern on cada cap de setmana trobarem cordades a les seves línies domesticades i rocam de primera. A nosaltres mai ens ha cridat l'atenció aquest vessant, mai li hem trobat l'atractiu que de ben segur te, potser l'absència de línies lògiques, potser una paret plena de vegetació, potser sobredosis plaquera, potser... Fa poc una ciberpiada ens va obrir els ulls a una via a la veina paret de la Rufa que fins ara no teniem controlada. La venien com una successió de fissures i diedres en terreny semi-equipat i cap alla que enfilem, aixo si... el privilegi de poder anar entre setmana fa que la solitud avui sigui total.



Despres d'una aproximacio sense cami evident i on cal tirar d'intuicio, ens plantem al seu inici, be.... tampoc sabem ben be on comença exactament la via. Nosaltres optem per encordar-nos quan veiem que la grimpada s'esta tornant massa empinada. Un primer llarg amb algun pas que ens treu la son de les orelles i ens topem de morros amb la primera R sense esperar-la.




Roca de força qualitat, equipada amb espits, ponts de roca i algun pitó, poques assegurances pero amb molt de seny, recorregut ple de logica i que poc a poc va guanyant en ambient. El tercer llarg amb una dificultat homogènia em fa gaudir de valent, tant que m'acabo passant la reunio de llarg i al final de corda cal improvisar i tirar d'imaginació. Just en aquest punt veiem sobre els nostres caps un pitó que ens pot descol.locar, però no, ara toca un aeri flanqueig que va a buscar un marcat diedre a l'esquerra.







El penultim llarg es la cirereta de la via, aqui trobem de tot, un curt desplom, un diedre a equipar, placa en travessa amb aire entre expansions i final en bavaresa. Que mes es pot demanar? be... potser uns quants llargs amb aquesta tonica? Doncs no... sols ens restara un llarg facil i de tramit per donar per acabada aquesta via plena de petits encants.






Una altre via de tardor gaudint d'aquest potent anticiclo a l'Alt Urgell, una comarca que tenim força obligada tot i la seva roca abundant roca on sempre gaudirem ja sigui en quantitat, qualitat o simplement dels seus sensual traçats.



L'alpinisme s'enfonsa!

No cal ser un "lumbreres" per saber que els quatre gats que tenim la dèria d'enfilar-nos per parets nevades a casa nostra tenim els dies comptats. El canvi climàtics que vivim amb hiverns mes secs i calids, fa que cada cop sigui mes difícil trobar les condicions mínimes per recorrer aquests preciosos i efímers fils de gel verticals. El que no ens haguéssim imaginat mai es que d'una sola tacada dues vies alpines, dues de les rutes mes interessants obertes per nosaltres hagin desaparegut per sempre mes com per art de màgia.

La setmana passada, quedem ala Seu amb en Xavi Grane i ens fa el següent comentari:

-oi, que tenieu alguna via d'alpinisme oberta al Cap de la Fesa?
- si, si, així es...
- Doncs avui al telenotícies han donat imatges d'un immens despreniment en aquell sector, tinc unes fotos, ja us les faré arribar.

Avui hem rebut les fotos i efectivament, "teniem" un parell de vies al Cap de la Fesa que ja son historia. Un immens allau de roques ha escombrat l'espero mes vertical d'aquell sector, una paret d'aproximadament uns 200 metres , delimitada exactament per les dues vies que havíem obert. El primer cop que vam enfilar per alla ens va resultar molt curios la diferencia de roca que vam trobar a banda i banda de les goulottes mentre les escalaven i que va ser part de l'emoció afegida el no poder protegir correctament aquelles mantingudes i estretisimes linies glaçades, a un costat calcari monolític infranquejable, a l'altre roca crostosa que es desfeia tant sols de mirar-la, pero que mai haguessin imaginat aquest increïble final.

imatge pressa amb teleobjectiu des de la Seu d'Urgell per Xavi Grane.

Imatge treta del Facebook d'una noia que va anar fins a peu de la paret esllavissada


Les dues vies van ser obertes a finals de maig del 2004 en dos gloriosos caps de setmana consecutius, aprofitant unes condicions molt peculiars de la neu que es van donar a les portes de l'estiu i que ens van obligar a començar les escalades negra nit, per poder trobar el gel optim i poder traccionar del gel vertical sense tallar-ho. El Cap de la Fesa es un preciós racó de món que esta a ponent de la Serra del Cadi, just alla on moren les seves altives parets. Avui despres de comprovar que la "Via Romana" i el "Gall Fer" havíem passat a millor vida, hem tret la pols a les nostàlgiques caixes de diapositives i hem escanejat algunes d'elles per poder compartir els millors dies de gloria alpina d'aquesta contrada amb tothom que no va tenir la sort i el plaer de tastar-les. Ara fa dos anys de la nostre darrera visita a aquella paret, amb la mateixa mala sort amb la manca de condicions d'altres intents d'anys anteriors fallits. Cada hivern eren igual de pesats amb els nostres amics, -si creieu que hia condicions a Cap de la Fesa, aneu, no us decebrà- I no era per un desmesurat "amor de pares" (o una mica si...), pero es que les vies realment eran un bombonet, amb permis de la mítica TEIXONERA, just al seu darrera aquestes completava el màgic trio de vies que mes hem gaudit al massis del Cadi.

LA VIA ROMANA, 280m, MD, 80º/M4
El nom li ve donat perque en la nostre primera incursio en aquell indret, ens vam trobar un arqueoleg que feia anys que estudiava una vila romana situada en un gran prat proper d'alla i d'on extreiem metalls preciosos, del qual no hia gairebe rastre ni informacio, pero un cop enfilats a la paret si miraves a vista d'ocell sobre la seva situació, s'endevinava el traçat cuadriculat del asentament. Sempre he dit que un dels millors llargs alpins que he escalat, es el primer de la Via Romana, una mena de libidinós somni alpi fet realitat...: un diedret estret (2 pams), mantingut (minin 70º), llarg (62m.) i inasegurable!






GALLFER, 240m, MD+ 90º
Aqui el nom li vam d0nar pel concert que vam patir durant tota la nit amb aquests fugissers animals, estaven en plena època de zel i que ens van estalviar esperar fins les 3 del mati a escoltar l'implacable despertador. La dificultat d'aquesta via la donava el segon llarg, on una curta cascada totalment vertical sobre neu regelada, que anaven tallant mentres la pujaven i on col.locar cargols sols servia per treu-rens pes de sobre. El tercer llarg d'una estetica brutal tot i que es feia curt si pensavem en la seva via veina



a aquesta foto es veu perfectament, la diferencia de qualitats en la roca, avui la part esquerra ja no existeix!


Com diu Laura... ens hem de sentir orgullosos, a Bonatti li va passar el mateix!

**** Pirenaic, 150m, V+/A1+, la Mòmia, Sant Benet, Montserrat

dijous, 10 de novembre del 2011
Deixem enrere la mística intangible de la tardor berguedana per endinsar-nos en una mística molt més terrenal, perquè si hi ha un lloc capaç de condensar espiritualitat i roca de primera en idèntica proporció aquest és Montserrat.


Tot i que a la que passem pel Monestir tot el romanticisme de les boires primerenques s'esvaeix d'un patac i de nou esdevenim improvisada atracció pels turistes que recorren les botigues càmera en mà. S'ha de dir que el Patronat els ha condicionat un parc d'atraccions a mida i amb tot tipus d'indicacions per fer-los més entretinguda la visita, no sigui cas que es perdin.


Nosaltres anem a la nostra que avui som un munt de gent i a hores d'ara encara no tenim clar què farem. La proposta inicial és anar a la Mòmia i enfilar l'elegant fissura de la Pirenaic que solca pel bell mig llastra central.

A banda i banda, dues xemeneies mítiques, la Haus i la Santacana i tancant la trilogia la nostra, la més assequible d'aquestes tres grans clàssiques. Jo ja fa massa temps que tinc ganes de fer aquesta via, així que em costa dirigir la vista a altre lloc que no sigui a Sant Benet.


Un cop a peu de paret toca decidir, som sis persones i maregem la perdiu una estona mentre exercitem uns exquisida diplomàcia alhora de fer i desfer cordades i triar via. Al final la cosa queda dos a quatre, una cordada a la Momieta i l'altra a la Mòmia.


I no no m'he descomptat, encara no sé com acabem fent una cordada de quatre a la Pirenaic, altrament dita una “japonesa”. No tenim ni temps de reflexionar que en Sergi ja és a la primera reunió i nosaltres darrere, gaudint d'aquest flanqueig que t'obliga a un exercici de finura des del primer moment.


Mentre recuperem en Zapi en Josep enceta l'artificial de la segona tirada i comença a assaborir el gust d'aquesta clàssica.


De moment podríem dir que és força picantó, un bon desplom per començar i assortiment de peces d'època per adobar-ho, perfecte! No toca córrer, sinó escalar amb calma i va perfecte perquè així puc fer fotos tant a en Josep com a en Xavi escalant a la veïna Momieta.




De fet ell també contraataca i gràcies a això tenim fotos des d'una perspectiva ben poc habitual. En Josep va a la seva, aliè a la gresca que tenim muntada a la reunió va remuntant la fissura que al darrer tram del llarg permet guardar els estreps i tibar de generoses presses en passos aeris i deliciosament ben trobats.




Un cop el tenim ben instal·lat a la reunió la resta comencem a desfilar rere seu, repartint-nos com bon germans els estreps que duem i gaudint amb l'ambient que ja comença a haver-hi.


A diferència de l'anterior la reunió és penjada i incòmoda a més no poder, així que espavilo a equipar-me i intento endevinar com sortir d'aquest embolic sense fer cap disbarat.


Toca pedalar de nou, ara no desploma però la paret no t'ho posa fàcil, cal equilibrar-se de darrer graó i fer cas omís de l'estat d'alguna de les assegurances.


Per sort hem fer cas a la ressenya i duem forces cordinos amb que escanyar burins i fer invents amb els pitons. En Xavi i la Judith han acabat la seva via a la Momieta i marxen cap a la Prenyada i nosaltres... encara barallant-nos amb la tercera tirada!


Per si faltes més gent escolto veus i sorpresa veig una cordada fent una via a l'esquerre, això si la seva velocitat no té res a veure amb la nostra.


Quan la fissura s'obre toca anar mig en lliure i mig en artificial tirant de tascons i aliens, però quan la fissura es converteix en diedre ja pots gaudir escalant-lo sense més virgueries que obrir-se lo just de cames, gas i amunt. Arribo a la reunió i tinc la sensació d'haver trigat moltíssim, penso en els meus nois, pobres els tres ben incòmodes a la reunió de baix! No m'equivoco, s'han quedat tan encarcarats que hi ha un conat de dissidència, així que em toca convèncer-los a crits de les meravelles que promet el quart llarg. Ves per on que me'n surto prou bé i en no res ja torno a ser acompanyada a la reunió.


Els dos llargs més treballosos ja els hem deixat enrere, ara cal superar un curt desplom amb un bloc encastat d'allò més catxondo i seguir amunt gaudint de la lògica del diedre. En Sergi va per feina, però la cosa rutlla, aquí no hi ha artificial i això és nota en la velocitat.


Per sort, perquè tot i que no és tard els dies comencen a ser més curts i les ombres guanyen terreny. Però no ens deixem entabanar per aquests contrallums juganers i seguim fissura amunt fins que aquesta s'acaba i de sobte esdevenim muntats al perfil d'aquesta immensa llastra que acabem escalat.


El darrer tram l'hem tastat ja que és comú amb la Haus, però conèixer-lo no li resta atractiu. Al contrari, escalar aquest relleix que acaba convertint-se en bavaresa resulta un petit plaer al que és difícil resistir-se.




És un llarg contradictori en si mateix, doncs malgrat la solidesa de la roca la darrera llastra resulta tan etèria que costa decidir-te a tibar d'ella. Una tirada bonica perquè sí i aèria com poques.


Pocs metres ens separen del cim, així que em cal poca cosa per sortir d'excursió per aquest pany de paret farcit de còdols de totes mides on improvisar merlets i un aire que comença a fer olor de cel, de llum i de vent, el vent que sempre bufa al cim de la Mòmia i et dóna la benvinguda tan punt treus el nas.


Estem contents, aquest any hem pujat els tres cims més emblemàtics de Sant Benet per alguna de les seves clàssiques i cap d'elles ens ha deixat indiferents. Girem la vista i a la Prenyada distingim dues siluetes que ens saluden, són en Xavi i la Judith, sembla que al final sí que hem sincronitzat rellotges i hem acabat l'escalada plegats.


Malgrat l'alegria del cim el lloc és ingrat, fa un vent de mil dimonis que no convida a la contemplació, així que deixem les celebracions pel bar i fem el ràpel que ens deixa de nou a terra ferma.


Déu ni do el que ha donat de si la jornada, tot i que l'escalada d'avui no sé com definir-la si com a social o com a caòtica, ben mirat crec que té una mica de les dues! Del que sí que no tinc cap dubte és que la via és una nova lliçó de saber fer dels clàssics, un exercici de lògica i bellesa que fa que totes les incomoditats passin ha segon terme i baixis amb un somriure a la cara. Un somriure gairebé tan brillant com aquesta lluna que il·lumina aquesta nova nit de tardor.