ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Quin es el criteri? FEEC, Activitats d'alt nivell 2008


En Raül Coromines, el nostre amic Rusky, va marxar 12 mesos a recórrer els Andes de sud a nord, com a única companyia tenia la seva motxilla i una il·lusió tremenda en fer realitat un vell somni, assolir el cim mes alt de cada país que forma aquesta allargassada serralada. El primer en pujar va ser el mes alt de Xile, fora de temporada i amb una solitud total i amb el nucli poblat mes proper a 400 quilometres, assoli el cim de Ojos del Salado que frega els 7.000 metres sense aclimatació prèvia. Setmanes mes tard era el torn del solitari Sajama a Bolivia, el fred i el vent durant la seva ascensió van ser el company mes fidel. Un cop a Peru, arriba el torn del complicat Huascaran, la ruta normal esta impracticable i opta per anar el mes lleuger possible, tant lleuger que en tant sols 4 dies surt de Huaraz, trepitja el seu cim i torna a la ciutat.

La següent parada es als volcans de Equador, amb grans problemes de orientació enmig de la nit i la boira, amb un fred insuportable aconsegueix assolir en cim del Chimborazo. A Venezuela ha de encaminar les seves passes cap a la serralada de Santa Marta, la segona mes alta, el cim mes alt d'aquest país el Pico Cristobal Colon, esta sota control de la guerrilla i es impossible accedir, sense excessius problemes tècnics pero amb un mal temps continuu, trepitja el Ustak otnar en dos ocasions diferents. A prop d'allà es troba el Pico Bolívar el mes alt de Veneçuela, aquí també li deneguen l'accés per anar fora de temporada i en solitari, després de dies d'espera aconsegueix convèncer a un escocès per anar a fer un “trekking” i marxa a mitja nit en solitari cap al cim, les condicions de gel i mal temps ho posen a prova i s'ensurt perfectament. Ara ja nomes falta la guinda del pastis,l'Aconcagua amb la seva companya Elena escolleixen la llarga ruta de Polacos i en menys de una setmana estan de tornada a Mendoza amb el cim mes alt d'America a la butxaca. Potser aquesta es l'activitat que pot destacar mes durant aquest periple andí, però per qui entengui una mica de muntanya hia altres dades que realment no pots passar de llarg, con son la gairebé seixantena de cims diferents trepitjats en tant sols un any ( feu la mitja...), a alguns els hi va agafar gust com el Huayna Potosi que va trepitjar en cinc ocasions. El seu esperit de descoberta sobre tot a les remotes regions Bolivianes de Ancohouma i la Peruanes de Vilcanota on amb la mes absoluta de les solituds aconsegueix trepitjar una desena de cims verges. Algunes accions seves, son un bon boto de mostra de la seva generositat, com per exemple a punt d'assolir el cim de Rumiñahui, a 5.000 metres es troba greument accidentat un muntanyenc Belga, sense perdre temps baixa fins al ciutat i aconsegueix mobilitzar un gran operatiu de rescat, inclòs el salvament a mes alçada mai fet per cap helicòpter a Equador. Tanta activitat amb un gran merit afegit... la seva minsa experiència tècnica en terreny vertical.


A que ve tot això, us preguntareu, oi? Aquest darrers dies la FEEC ha fet public els premi les millors activitats del 2008 i ohh sorpresa!!. En Rusky, tot i haver-la presentat, no apareix per enlloc... està clar que gent com en Coromines, Baró, Sílvia Vidal, Pelut... juguen a Champions vist des de l'òptica del escalador de cap de setmana, no hi ha res a objectar. Peró sempre hi ha un petit premi de consolació (sense calers pel mig) que són les mencions especials. Aquest any l'activitat guardonada ha estat una ascensió a un cim verge del Spiti Valley (India). Sense voler entrar en polèmica ni jutjar a ningú, ja que tothom té tot el dret del món a fer realitat els seus somnis, no entenc com s'ha optat per destacar una activitat contractada i guiada per una agència i crec que el comitè responsable dels premis, integrat per gent de molta vàlua i dilatada experiència, ha tingut una gran patinada. Vull pensar que les activitats dignes de reconeixement no poden excloure altres factors com: el projecte en seu conjunt, el compromís adquirit i la sobrietat dels mitjans emprats. Vull pensar que els premis mai tindran un preu previ (2.198 euros + vol, per persona en aquest cas). Vull pensar......


Mes info a:



*** Haizea D+ (max 75º), 200m. Gra de Fajol Petit, Ulldeter (nova via)


Diumenge, 7 de desembre del 2008

Avui tornem a enfilar les llargues rampes sota el Gra de Fajol Gran, al cap portem fer un altre intent a la Phoenix, serà a la tercera la definitiva? Gairebé a peu de via veiem que no sera... esta mes esquifida encara que els altres dies la forta pujada de temperatures ha fet molt de mal a les condicions, sobre tot de rutes exigents com aquesta, aproximant semblava un dia primaveral amb la calor que feia i avui poques opcions tenim un cop aquí, però això si... es un lloc privilegiat per veure la paret NE del Petit Fajol que aquesta tardor esta increïble! Veiem lineas que mai ens havien cridat l'atenció i just al peu de la Canal Oriental,

s'obre pas una vertical i elegant linea i en no res ja ens estem al peu equipant-nos mentres aixequem la vista per descobrir els seus amagats secrets, la primera impressió es bona i ho tenim clar, ens caldrà apretar una mica, surto en travessia de la reunió i la inclinació es deixa notar, en tot moment es mantingut entre 70 i 75 graus i amb algun ressalt puntual mes dret, la roca per tot arreu es generosa, alla on mires entra el primer que tinguis a ma i aixo ens anima a no dubtar en anar amunt. Aixo si... no tot podia ser perfecte, oi?

La calor d'avui aquí es deixa notar de valent, la neu dura sembla que es vulgui tallar en qualsevol moment que traccionem de les nostres afilades eines, cal aguantar la respiració, mantenir el màxim de puntes en contacte amb la neu suposadament dura i a ser possible levitar!, amb la corda gairebé al limit em decideixo donar treva a la meva taquicàrdia, “Massima vibracione”, seria una bona definicio al meu estat en aquest moments.

Vaja sorpreses ens depara aquesta tardor Ulldeter, ohhh mon amour!!, Mentres tant per la Canal Oriental van passant cordades i al·lucinen al veure per on ens estem enfilant, segur que pel seu cap pensem que no ens sabem orientar i ens hem encigalat, tant evident que es la Canal Oriental!.

Laura quan arriba fins a mi també esta en el mateix estat eufòric i la seva definició en calent es ben sincera... “ divertida, petita i mona, es com Haizea!” ahir mateix vam rebre un mail de en Willy i la Raquel, uns solvents alpinistes i amics de Donosti on ens dèiem que acaben de ser pares de una preciosa nena anomenada Haizea (viento).



video

A partir d'ara podem escollir, la tranquil·litat de un bon passeig fins al cim per l'altre vessant del esperó, o continuar per d'isolada vessant i anar fent camí a traves de les dificultats ara mes puntuals, esta clar... escollim la segona opció, no es difícil aquesta travessa pero cal anar amb compte i per això fem un llarg ensamble fins arribar a l'aresta de cim, una via curta i sense gaires pretensions que ens ha deixat un bon sabor de boca, com ha de ser!!

un cop al solete, gaudim de l'espectacle, el que es veu a vista d'ocell des de allà i el que ens regala la gran gentada que ressegueix la baixada des de el Fajol Petit, el primer que ens trobem, es en Costa amb en Toni que avui fa el seu bateig alpí, i amb bona nota!, li sortim per la rereguarda per sorpresa, tot i que crec que cada cop el sorprenem menys... passa gent i mes gent, moltes cares conegudes, d'altres de saludats, esta clar on tenim el nostre habitat! Pero els que esperem de veritat, no acabam d'arribar mai, amics de Mataro amb qui havíem aproximat i es prenen aixo de l'alpinisme d'una manera molt diferent a la nostre, amb alegria, gresca i diversió costant, sens dubte farem be de contagiar-nos una mica d'ells!

**** Els Elfics, D+ (max.75/M4), 210m Gra de Fajol Petit, Ulldeter

Dissabte, 6 de desembre del 2008

L'altre dia baixant ens fixàvem amb aquesta linea que va pocs metres a la dreta de l'evident canal estreta, ben mirat a primer cop d'ull no hia cap linea,es una successió de afloraments de roques i campes verticals de neu que va a guanyar la part superior mes, però si vas amb una visió mes detallista i en certa mida tens imaginació, ja comences a visualitzar una ascensió divertida. No teníem referencies d'aquesta via, ja es sap....” donde va la gente? Donde va Vicente...” l'únic que ens havia fet fa temps un ràpid i favorable comentari d'un dels seus aperturistes, però ja es sap.., molt sovint els pares veiem mes maco del compte als fills... D'en Pako una cossa si estava clara, bona o dolenta no ens quedaríem indiferents i cap allà que ens atansem.
clicar per ampliar


A primer cop d'ull en una ruta tant poc evident, l'únic clar que la primera reunió es monta en un gran arbre que esta força metres amunt, però per això cal entrar uns metres a la via, ja comencem amb els problemes òptics!! banyera, equipament i ,des de el mateix peu de paret els primers metres no son difícils, però es una llarga travessa sobre roca coberta de neu per despistar, el panorama canvia totalment en el moment que girem per un marcat espero rocós i ara ja si enfilem recte amunt,
la visió sobre el company de reunió desapareix i dona pas als crits “tarzanescos”, que sempre escoltem a quilometres altres i mai a prop nostre qui vulguem que ho escolti, ara trobem curts trams de estretes goulottes amb un gel molt just, però el suficient per anar guanyant alçada, cada 10 o 15 metres cal anar buscant la linea correcta i això fa que en tot moment l'escalada sigui divertida, quan intueixo que em deu quedar poca corda al meu voltant no hia res semblant a on muntar una reunió decent, i el famós arbre dona per ser la R2, aisss quin ull!!, ara la corda ja no ve res,apreto com un bou fins la roca mes propera i aqui amb paciència acabo cridant paret avall REUNIO!ningú contesta, passen els minuts i res... per sort molts metres avall uns que passen li comenta'n a Laura la jugada, ella puja amb molts de problemes, la corda no be, havia quedat ficada amb una inoportuna esquerda. El següent llarg ho negocia ella, la neu esta en bones condicions i avança al principi ràpid, però a mesura que la perdo de vista, necessita mes temps per avançar, em crida frases i renecs inintel·ligibles via avall,
a punt d'apurar corda munta l'instal.lacio i jo amunt, ara ho entenc tot, cada cop les fissures son mes i mes cegues i algun pas estret s' acaba de posar prou vertical, això si...la neu aqui es perfecta i cal sobre tot confiar amb la teva habilitat en el ball sobre punxes, es el tram mes maco de la via sens dubte, sense una verticalitat excessiva, amb la dosis justa de por i passatges molt estètics amb una dificultat puntual que li donem el seu punt de pebre. Laura s'ha currat una bona reunió en un tram prou vertical, la felicito i surto disparat amunt, estretes, verticals i curtes goulottes es el que ens espera fins tornar a acabar de nou la corda han estat tres llargs, molt llargs i vibrants, però tenim clar que l'escalada aqui tant sols es factible si trobem les excel·lents condicions d'avui. Un cop muntat el tinglado corresponent em passa un fet insòlit fins ara i prou escatològic, penjat de la R i sobre el conus perfecte per on ve Laura m'entra el mes gran apreton que he tingut mai escalant, amb un fort dolor abdominal i amoïnat perquè no caigui per on puja la corda, aconsegueixo en una hàbil operació de contorsionisme circense, aconsegueixo assegurar, baixar-me els pantalons i encarar el cul per un altre vessant, ufff salvats!!! jejeje,
just en aquest punt la via per el seu honorable nom i passar a esdevenir una monòtona rampa i nosaltres que ens hem quedat amb ganes de mes... busquem uns arbres i rapel apurant corda que ens deixa a peu del primer resalt de la Canal Estreta,
aquí ens ho rumiem poc..., deixem motxilles i agafem cordes per baixar amb elles, ara es un gust pujar per aqui tot sols sense les aglomeracions habituals, tant sols es questio d'encertar els horaris i fer tot el contrari que fa tothom , o sigui.. venir el mes tard possible!, no estem atansats en escalar a pelo, pero en aquest terreny ens trobem còmodes a pesar de l'escabetxina que ha fet el personal aqui amb el gel, quan arribem a la cova una veu familiar ens crida, son la Maria i en Pep, els nostres amics valencians que s'han perdut per aqui uns dies i sense avisar, ja tenim bona companyia per aquesta tarda, genial!!

Bon Nadal!


Cliqueu a sobre, ho retalleu i ja teniu postal nadalenca, bones festes!

*** Miner 6 (20m, II/III) i Somnis d'Hivern (180m, II/III), Pedraforca

divendres, 12 de desembre de 2008
Per fi ens retrobem, de nou som un trio: Josep, Laura i Rusky! Ja tenia ganes de tornar a escalar plegats, feia massa temps que no fèiem cordada (per mostra la foto de cim del Tocllaraju de fa uns quants estius ja) i enyorava l'empenta, energia i il·lusió d'en Raül, sense oblidar la seva absoluta capacitat de gaudir de les coses més petites i deixar-se abduir plenament per la natura que ens envolta.

És la primera escalada en gel de la temporada (bastant primerenca, per cert i que duri...), encara no he fet net d'un bon refredat i en Rusky no ha escalat mai en gel, així que la suma de tots aquests factors fa que decidim no complicar-nos la vida i optem per anar a explorar pel Pedraforca a veure que hi trobem. Fa temps que no hi atansem i, malgrat tot, la seva vessant nord surt a rebre'ns tan familiar com sempre. Ens parem, observem, redescobrim la paret i dibuixem en l'aire les vies de roca que la solquen, però ràpidament l'atenció es desvia cap a les torrenteres que hi baixen: estaran prou gelades, ens deixaran enfilar-nos i gaudir de nou del seu gel efímer?

Només hi ha una manera de saber-ho, apretem el pas i agafem la pista que baixa cap a les miners, tenim ganes de fer-les senceres des de baix de tot, però no hi ha sort. Escoltem baixar el el primer torrent, mala senyal, corre l'aigua, no s'ha gelat del tot. En fi, adoptem la mateixa estratègia que altres vegades, seguim per la pista fins el peu de la Miner 6 i un cop escalada aquesta podrem pujar per bosc en busca de la pista principal que hi ha més amunt i ens deixa al peu de les cascades més freqüentades del Pedra. Quan arribem al la Miner 6, dubtem, baixa aigua i es veu molt fineta, està molt menys gruixuda del que recordem. Només hi ha una manera de saber si està escalable, ens plantem al peu i seguim sense tenir clar de que no baixi sencera de justa que està. En Rusky ens segueix amb cara d'estar poc convençut, però és bon minyó i encara se'n refia de nosaltres! Puja en Josep, clava els piolets i tot trontolla, però la columna central aguanta i tira ràpid amunt, no és qüestió d'entretenir-s'hi massa. Surt del tram més vertical (85º) i el que en teoria ja és anar fent resulta ser una planxa de gel escàs que es trenca a la més mínima picada deixant la roca nua que transparenta a escassos centímetres sota el gel. En Josep avança renegant i nosaltres a baix esquivem com podem els nombrosos projectils glaçats que cauen constantment, ara que, no triga gaire en arribar a reunió, és un dels avantatges de no poder col·locar seguros, escales ràpid! Pujo intentant deixar gel i no picar roca amb els piolets i ja és el torn de'n Rusky.

Fa cara de no estar gens convençut, però no té més remei que pujar, ja estem nosaltres i no el deixem fer-se enrere. Es digne de veure la cara de concentració que posa, de fet ja no la recordava, pobre, sempre l'enredem i ell que es deixa tan feliç! Unes primeres passes temptejant insegur, però en no res li agafa el gust i puja com un campió, no està gens malament per ser el primer cop que pica gel, sobretot si tenim en compte lo precària que està la cascada.

video

Un cop a la reunió, deixa anar l'aire que anava contenint i s'exclama feliç i engrescat, vinga anem cap a dalt a per més gel. Pugem i ja a la pista principal comprovem que aquí dalt les cascades tampoc estan per tirar coets, la de l'Arbre tot just són fils de gel regalimant, continuem amunt i veiem la Il·lusions amb bona pinta, però força colgada de neu. Ens queda només la Somnis d'Hivern i mira, ves per on, fa bastant bona pinta, sobretot el segon llarg. El primer llarg un mer tràmit (65º) i anem a pel que ens interessa, la cortina gelada que ens espera dalt. Són uns trenta metres més o menys verticals segons on els encaris, així que està clar per on anem, pel més vertical oi!
Puja en Josep i, per fi, el gel es deixa picar a gust, tot i que amb seny que encara està engreixant. Els primers metres són drets (80º) i el gel fa formes curioses, obligant-te a fer alguns passos divertit, però ja més amunt s'ajeu, llàstima que no tingui uns quants metres més. La intenció era tirar fins dalt i anar a buscar la columna del Verdet, però veient lo just que està tot optem per quedar-nos en aquest pany de gel. Despengem en Josep i em toca a mi, que bé sentir com mosseguen el gel les eines, la sensació d'escalar una estructura tan fràgil és contradictòria, ai... avui estic molt receptiva, em sembla que en Rusky m'està encomanant la seva comunió amb la natura!
Ara li torna a tocar el torn a en Rusky, aquest cop encara la cascada sense dubtar i amb moviments precisos es planta dalt com si no res. Això promet, em sembla que no tindrem gaires problemes per enredar-lo de nou en aquestes cabòries! Pugem un parell de cops més, mirant d'endreçar-lo cada vegada més, però estem a desembre i els dies són curts. Abans del que voldríem hem de baixar de nou cap al cotxe, però ens queda la sensació d'alegria per haver compartit corda de nou i, com no, mils projectes pendents esperant fer-se realitat!

*** El Maestro Cabecicubo, 65º/ 80ºmax, 200m, Gra de Fajol Petit

diumenge, 23 de novembre del 2008
Ha arribat el dia, avui sí que el vent no ens farà enrere, així que cap a la Phoenix que hi falta gent! Apretem el pas per arribar els primers i per poc, però ho aconseguim, just darrere nostre una cordada de quatre es resigna a esperar enmig de la ventisca més forta que la d'ahir si això és possible. En els pocs minuts que triguem a equipar-nos quedem congelats, semblem ninots de neu de blancs que estem! deu ni do els dies que portem, entre fred i vent això comença a semblar la Patagònia, sort que estem a novembre! La via són només tres llargs, penso, mentre asseguro en Josep, que no sé ni com pot veure on pica amb la neu voleiant per tot arreu. Puja cinc o sis metres i es col·loca sota el tram clau de la via, una paret de roca vertical i amb prou feines coberta per una clapa de gel mig enganxat (de fet res de nou, si tenim en compte la tònica d'aquests dies).

Vaig cavil·lant per veure si enganyo el fred: aquest primer llarg, és el que dóna la dificultat a la via i normalment és en mixte, sortint passos de roca de V+, és aquesta tardor que la contínua ventisca a enganxat la neu a la paret i ens ha regalat unes condicions excepcionals. Dono corda mentre em miro el pas, la cosa és posa tiesa i el gel no es veu massa generós, però sembla posat just als punts claus per, amb un cop de geni, tirar amunt. Falses aparences, en Josep pica i tot tremola, es completament desenganxat de la paret. Ui... aquest llarg serà de tensió i pura adrenalina, no és que sigui precari, és que és completament imprevisible! En Josep decideix baixar aprofitant un pitó per rapelar, ja ens vam exprimir prou l'altre dia al Pas de l'Equador (que per cert avui hi havia uns francesos repetint-la, sí senyor, aquests sí que tenen bon gust, jejeje) i tot just estem a inici de temporada, encara ens falta rodatge. La cordada que teníem darrere estan encantats de la vida, ja no tindran que esperar-se, ai... és que costa tan poc fer feliç als altres!De totes maneres no ens anem a quedar sense escalar avui, així que ràpidament passem al plan B.

Una ràpida ullada i dirigim les nostres passes cap al Maestro Cabecicubo, no hi ha ningú al seu peu, serà per la lleugera brisa que bufa insistentment! La cascada del primer llarg és el que marca la dificultat de la via, és curta, però prou vertical (80º) perfecte per passar una estona entretinguts. Està una mica justa de gel, però això no és impediment perquè en Josep s'hi enfili amb la seva habitual energia.

Un cargol ben posat dóna confiança, peus amunt i ja quasi és dalt, però aquí el gel dóna pas a la roca. Les cordades que han passat s'han dedicat a picar amb alegria i contundència i han desmuntat el poc gel que quedava, toca fer una mica de contorsionisme, els grampons esgarrapen la roca, cal estirar-se al màxim i... els piolets mosseguen la neu endurida del corredor, un cop de gas i ja és dalt el ressalt de gel. Curt, però intens, com un bon cafè... de fet et treu de cop la són i et posa les piles.

Tira amunt per un corredor més fàcil (65º) interromput per algun tram de mixte (75º) i apura els seixanta metres de corda al màxim abans de muntar reunió. En no res soc amb ell, anàvem amb la idea de rapelar després del primer llarg, però com que cap a dalt es veu algun ressalt interessant decidim fer un altre llarg, a més aquí estem a cobert del vent. Tiro jo, un tramet de gel finet (75º) encastat entre dues roques em crida l'atenció i decideixo tirar pel dret.

video

Vaja, a recer del vent sí, però no de les purgues de neu pols que cauen de dalt... sort de la caputxa del gore! Guanyo metres pel corredor (60º) que serpenteja entre grans blocs de roca, però a mida que pujo perd inclinació i es va fent més ample fins donar pas a l'ampla aresta que du cap al cim. En Josep arriba a la reunió i se'n va a explorar fent un llarg flanqueig a la dreta a veure si trobem des d'on arribar a baix amb un sol ràpel.

Premi, un pi serveix de magnífic ancoratge i anem a parar per sobre la goulotte del Boig de la Ciutat. Vaja travessa hem fet al final a mitja alçada de la paret i tot per no anar fins a dalt i sortir volant! Plegant cordes donem una darrera ullada, sorprèn la poca gent que hi ha i això que és aviat encara, sembla que el vent i el fred els ha foragitat. Ells s'ho perden les parets estan colgades de blanc i el cel està preciós, d'un blau profund i seré, amb tant de vent com van a haver-hi núvols!

**El boig de la Ciutat, 50º-60º/ 70ºmax, 170m, Gra de Fajol Petit

22 novembre del 2008
Avui, de nou, enfilem decidits cap a Ulldeter, tot i que al baixar del cotxe la nostra decisió comença a trontollar, gairebé tant com la furgoneta sacsejada per forts cops de vent! Realment no són d'aquells dies que creen afició, el cel és gris, trist, apagat pels núvols, però anem motivats i les continues rafegues de vent no ens fan enrere.

No tenim gaire clar cap on tirar, la idea inicial és anar a la goulotte Phoenix, és el primer cop que la veiem formada en els vuit anys que ja fa que voltem per aquests indrets i no volem desaprofitar l'ocasió, a més ja hem tastat el caire de la paret est del Fajol Gran i ens ha agradat. Per variar, som optimistes, la previsió és de vent de nord, així que a peu de paret hauríem d'estar a recer del vent. A mida que ens apropem als Gra de Fajol constatem que com a meteoròlegs no ens guanyaríem pas la vida, el vent bufa de totes bandes, aixecant remolins de neu per tot arreu i cada dos per tres ens hem de plantar ben ferms per no sortir volant.

A mig camí els dos tenim clar que avui no ens enfilarem a la Phoenix, no és el dia més adequat per estar molta estona parats a les reunions, a no ser que vulguis quedar congelat i tapissat de neu en qüestió de pocs minuts. Ens fixem, ara, en un pany de paret que no tenim gens explorat, el caos de roca i neu situat a la dreta de la canal Estreta, al Fajol Petit. Aquesta tardor sí que s'hi dibuixen línies que fins ara només havíem intuït o imaginat a partir del que deien les ressenyes, de fet veiem gent enfilada al Maestro Cabecicubo i a la Sant Jordi. Fan bona pinta, si se li pot dir així a neu ventada i enganxada a la paret, trams de gel escadusser i franges de roca barrant el pas. Bé, sembla que no ens avorrirem pas! No tenim ganes de fer cua, amb el vent la sensació tèrmica és de molt de fred, així que avui no es bon dia per estar estona parat esperant a la cordada de davant. No hi ha problema, la paret és prou gran i té suficients vies per a tothom que les vulgui buscar, pugem uns metres més amunt en busca d'un bonic diedre glaçat que ens espera solitari i amatent.

Fem memòria a veure si recordem la via que deu ser, aquesta vessant del Fajol Petit és un veritable laberint de goulottes amb prou feina insinuades i que no desvetllen el camí ha seguir fins que ets dins. Com si fos un trencaclosques situem totes les línies que coneixem de la paret i bingo... ens ha tocat el Boig de la Ciutat, un encaixonat corredor amb un primer llarg que fa pinta de ser molt divertit, sobretot si ens parem a analitzar el gruix i la consistència del gel, inexistent a simple vista, per dir-li alguna cosa! En Josep no té tants miraments i enfila impacient cap a dalt, puja decidit i jo penso que potser he apreciat malament la qualitat del gel.

Realment aquesta primera tirada no es veu difícil, una elegant planxa gelada delimitada per la paret del diedre, màxim 70º-75º d'inclinació. Però no, la vista no m'ha enganyat, en Josep escala pocs metres, col·loca un seguro i ja comença la diversió, el gel té tan poc gruix que els grampons ni s'hi aguanten i el piolet ni en parlem. Puja com pot, amb carinyo, sense picar, aprofitant al màxim els relleixos de la paret de roca i les clapes de gel, fent tota una exhibició de flexibilitat, equilibri i delicadesa... tot i així se'n va avall la meitat de gel que hi havia al llarg i jo haig de fer les mil i una per pujar amb un mínim de dignitat i no picar roca.

Al final resulta divertit i tot, llàstima que només són vint metres verticals i després el diedre s'obre i ja trobem un corredoret amb més neu i algun ressalt interessant fins la reunió. Li dic al Josep que aquest llarg se m'ha fet curt i, no sé ben bé perquè, no comparteix la meva opinió, renega algo així com que tot li marxava de sota els peus i no sé que d'un vol sobre seguros precaris. Però a mi no m'enganya, la cara de satisfet que porta no la pot dissimular! Mirem cap amunt i veiem que la diversió ja s'ha acabat, ara ja només queden unes monòtones pendents de neu fins al cim, sense cap més interès que arribar a dalt. Com que encara volem provar una altra via busquem un bon gendarme de roca per muntar un ràpel i en no res som de nou a peu del diedre.

Recollim les motxilles i en cinc minuts som al peu del Maestro Cabecicubo, hi ha uns nois al primer llarg, així que ens toca esperar, cap problema. Ens ho prenem amb calma, però ells encara més i per més inri el vent no para. Esperem una bona estona, però la cosa no avança i ens estem quedant gelats. Saps que, demà serà un altre dia i encara tenim temps d'enfilar-nos, així que cap avall, cap al bar en busca de les merescudes birres!

la ressenya


Aquesta si que s'obre!

***** El pas de l'equador, 355m MD+, Gra de Fajol Gran, Ulldeter – Nova apertura

Dimecres, 19 de novembre del 2008

Fa molts anys, molt abans de que m'entres aquest adictiu virus de pujar muntanyes, amb els amics Juli i Isa i el seu atrotinat Land Rover, vaig descobrir una vall i unes muntanyes desconegudes per mi fins a llavors, vaig descobrir parets vertiginoses on creia que era impossible que algú pugues sortir victoriós per dalt. Aquella nit tambe vaig descobrir la primera acampada sobre la neu i també vaig descobrir les primeres congelacions de peus, jo calçat amb unes irrisòries botes militars mentres que del meu coll penjaven unes solvents plàstiques prestades per l'ocasió. Mentres avançàvem com si fossin part de l'exercit de Pancho Villa cap el nostre segon bivac als estanys de Carança , vaig aprendre a experimentar el buit sota la neu dura, vaig aprendre a confiar amb aquelles sabates amb puntes afilades anomenades grampons i també vaig aprendre que no s'ha de fer mai si no vols passar la pitjor nit de la teva vida. Ara amb la perspectiva que dona el temps i amb la impagable companyia de Laura m'adono que he voltat molt, pujat moltes muntanyes, me he encordat amb molta gent genial, he escalat molts llargs tant al càlid estiu com al gèlid hivern i sobre tot he intentat evitar de totes totes emular aquella nit inoblidable a Carança!. En el fons no crec haver canviat gaire, soc tant curiós, vital i somniador com abans o mes... Poder ara pentino unas canes que abans no sabien que eren. En tot aquest recorregut vital, si d'alguna cossa soc ric es en experiència/s i sense por a equivocar-me puc dir que he arribat a la maduressa tant personal com alpinística. I com ja sabem..., el moviment es demostra caminant!
Avui era un dia per mi marcat en vermell en el calendari, avui era el meu aniversari i volia celebrar-ho de la millor manera possible, de l'única que em fa gaudir plenament. Tot i estar aquesta setmana treballant al Pirineu Lleidata, en una tornada llampec torno a ser de nou a Ulldeter, les condicions segueixen essent espectaculars i el passat diumenge al passar sota la cara est del Fajol Gran, una evident linea glaçada entre la Conrado–Altimira i la SAME ratllava en diagonal tota la paret i al seu començament una vertical cascada que era la porta que calia traspassar per tastar aquest pastis no degustat encara per ningú altre.

Amb Laura sortim el mateix dia de casa i per molt que correm el rellotge va mes ràpid que nosaltres, en un horari ja tardà ens plantem a peu de via i em torno a fregar els ulls, la linea continua verge i engruixint. Sense perdre temps iniciem tot el ritual de preparació de cordes i material abans d'enfilar paret amunt, no porto ni 10 metres que m'adono que el meu mal ull m'ha tornat a fallar, això es molt mes vertical del que jo em pensava, després d'una uniforme pendent estic al peu de varis ressalts mes exigents, col·loco algun cargol, mes que res per treure'm pes de sobre i mentres vaig fent travessies i superant petits desploms on els peus no serveixen per res, on tot un no creient com jo, es confia a tots els sants perque la famelica planxa de neu endurida sobre la que tracciono, no em faci tastar la resistència de les simbòliques assegurances que estan sota meu. D'un crit aviso a Laura que muntaré reunió no gaire lluny, però no trobo res raonable per confiar el meu pes i si miro amunt el panorama no es gens afalagador, per col·locar un pitó, un tasconet i un friend gairebé inverteixo una hora. El dia es fred i desagradable, el fort vent no para de bufar i jo tot suat en poca estona soc digne de ser exposat a un museu escandinau a l'aire lliure. Laura mentres puja s'adona que no es tant sols la meva falta de rodatge i de coco en plena tardor, es quelcom mes que tot això – si no hi ha gel!-, - on son els peus?-, -per on dimonis has passat això?-. Som preguntes que llança al aire mentres aquest se les enduen. Un cop els dos a la reunió aixequem la vista i la cascada que semblava ramposa, veiem que mes a prop fa fredar, l'horari avui ha saltat pels aires i les possibilitats d'aquesta roca de poder abandonar quan vulguem nosaltres son ben minses, els dos estem glaçats i per unanimitat decidim baixar, però jo demà no vull tornar a lidiar el mateix toro i decidim deixades fixes les cordes. Mentres marxem camí avall girem la vista i ens adonem que avui gairebe no ens hem aixecat del terra i la linea es preveu llarga i treballosa en aquestes condicions.
Dins l'escalfor de la furgo quan cau la nit tot es veu diferent, avui toca brindar per un aniversari mes, i si fem cas de les estadistiques avui faig el meu PAS DE L'EQUADOR per aquesta vida. La nit ha estat llarga i pensar en el que ens podem trobar al endemà encara la ha fet mes intensa. Al mati següent ens posem aviat en marxa, el mati es fred i el vent avui també ens vol acompanyar durant tota la jornada, tant punt passem el refugi de Ulldeter unes sospites traces acabades de fer ens posem en alerta, no n'ha ningú a enlloc, nomes nosaltres i les traces, instintivament aixequem la vista cap a la paret, no hi som les cordes!! accelerem el pas, mirem i remirem i no veiem a ningú, tampoc a les cordes que ahir penjaven de la paret, enfilem la forta rampa a peu de ruta mentres trèiem el fetge per la boca, amb els pitjors dels pressentiments i el major dels cabrejos. Fins al darrer metre no ens adonem del desenllaç, les cordes estan tapades per una fina capa de verglas i les traces fins aqui i aquestes hores, encara ara es un tot un misteri per esvair. Remuntem ràpidament les cordes fixades, es un bon escalfament pel que ens espera allà dalt, als dos ens dona la sensació o ens vol donar, que en aquestes poques hores la minsa capa de glaç s'ha regruixat. M'equipo a consciencia tinc clar que poder ara ve el llarg clau de la via. Per arribar a la temptadora cascada evito la linea recta, però tot i així, la verticalitat es fa notar, a pesar del gruix de la neu dura, les assegurances amb cargols de gel que col·loco som prou testimonials, després de una llarga travessa a esquerres em planto a peu de cascada, des de aquí acollona prou, tinc clar que nomes m'enfilaré si aconsegueixo protegir be aquests propers metres, per sort unes petites fissures venen a la meva salvació, dos sòlids pitons i amunt, abans reculo uns metres a recuperar cargols, el llarg s'intueix ben llarg i aquest cargols amb poca sorpresa per la meva part surten amb una simple estrebada cap enfora. Una fina i vertical columna que es d'obligat pas i de la que deixo en peu ben poca cossa, després de fer una neteja del gel a mig enganxar, m'enfilo amunt, cal ser fi escollint el lloc i la força de la picada si no em vull quedar nomes amb la compacta roca que aflora per sota.Quan noto que per fi tinc prou confiança en un peu no m'ho rumio ni un moment per cargolar una nova assegurança, a partir d' aqui ja deixem una mica la verticalitat absoluta i alguna minsa esquerda a la paret de roca que tinc a la meva esquerra em dona “vidilla”, encara queden uns 20 metres per arribar al punt que crec que podré muntar la reunió, l'inclinacio es veu “humana”, pero tinc clar que posi el que posi per auto protegir-me pel mig, arribaré fins a dalt a pel, ara tant sols es d'un parell o tres de centímetres el gruix que agafa el gel en mig de la fosca roca que sembla voler aflorar per tot arreu. Cal ser valent i passar això ràpid, abans que perdre el temps i l'equilibri en col·locar assegurances inútils, avaluant cada picada de peus i de mans avanço metre a metre, sense voler mirar en cap moment com m' allunyo amunt de la darrera cinta dissipadora col·locada. Una mena de cova entre dos diedres escairats son el lloc decidit per acabar amb la taquicàrdia que porto a sobre, la seva evident fissura feia estona que la veia de lluny i just per això ja m'olorava que no portaria cap friend tant gran per poder col·locar aquí, busco i rebusco però no hi a manera de fer res digne com a reunió, però es just en aquest moments de crisis quan trèiem el millor de dins nostre, amb el piolet martell aconsegueixo arrencar uns bons rocs que faig empotrar a mida a la fissura a base de bons “maza-tges”, un cop mes relaxat i amb la vista menys nuvolada, trobo una amagada fissura on entra un extraplà fins el coll, ara ja puc respirar a fons i deixar-me glaçar a sobre tota la suor acumulada en aquest metres darrers. Laura amunt! Es el crit de guerra a l'altre costat de corda i en menys del que esperava ja la tinc amb mi ,

mentres m'explica les sensacions viscudes, jo encara no me he recuperat del darrer llarg i la convido a ella si vol encapçalar la següent tirada, no diu res... la seva mirada penetrant parla per si sola. Ara tenim una llarga i espectacular travessa a traves de gel molt fi i amb una inclinació considerable,

no porto ni uns pocs metres que he deixat la penjada i aeria reunió que m' adono que la meva invitació es mes apte per un enemic al que no vulguis veure mai mes, que no pas per la teva parella, el terreny continua essent molt exposat, pero les bones assegurances que aquest cop si que he pogut posar m' aportant serenor i per fi poder gaudir a fons de l' escalada.

A peu de via la ruta a seguir estava molt clara, un cop aquí surten varies opcions i entren els dubtes, per sort i sense que serveixi gaire de precedent faig cas a Laura i enfilo amunt per uns curts i verticals resalts gelats, perdent aixi el contacte visualm que es l'únic valid enmig del vent que cada cop bufa mes fort. Laura amunt! Han estat tres llargs sense treva però ara be la part intermitja de la via, des de avall semblava un simple caminar, ara ja no esta tant clar això... Aquest cop ella agafa la iniciativa sense necessitat de ser animada gaire, avança i avança fins que la corda s'acaba, surto a l'ensamble al seu darrera i quan arribo als darrers metres del llarg, veig amb quina alegria ha enfilat els darrers resalts verticals sense cap reunió que li aportes confiança, sens dubte ens coneixem molt un a l'altre com per saber que cap dels dos fallara en aquest terreny, molt possiblement amb la majoria de companys de corda haguéssem hagut aqui crits en totes direccións. L'únic avet de tota la paret crec que es el que ens serveix ara de R, el següent llarg es mes ben aviat de tramit abans de començar a encarar la sortida per la veïna via Conrado-Altimira. Al arribar a aquesta mítica via de la que tothom parla però jo no conec a ningú que la haguí fet encara degut a la seva difícil formació, ens trobem traces del pas d'una cordada, realment aquest increïble novembre ha fet caure un altre mite, la Conrado-Altimira i no era cap llegenda (urbana)alpina!,ara ens endinsem dins d'una marcada canal-ximeneia que cada cop es va posant mes i mes recte i mes i mes estreta fins arribar a un punt on cal escalar amb el cos de costat, això si..., aquí el gel i la neu son perfectes, no cal patir per les poques assegurances que es poden col·locar, saps que no les tastaràs. Uns darrers metres molt estrets i verticals mentres arrosseguem els darrers centímetres de corda que quedan, ens deixen a dins de una allargada i petitisima cova, on cal estar completament doblegat i aixo dificulta el muntatge del “tinglado” pertinent,Ara ja comencem a veure el color a la via i aixo no ho podem dissimular, l'alegria de Laura es desborda coincidint amb aquest elegant i generós llarg (veure video!). Peró encara ens queda una darrera tirada per poder cantar victòria i a primer cop d'ull es veu un apoteòsic fi de festa, ens refem i organitzem com podem en l'interior de l'incomoda cova i surto amunt per un extraplom rocós mig tapat per neu nova, ara cal una curta (per sort..) travessa a l'esquerra on podem escollir on volem passar mes por, per unes planxes de neu que es desenganxen al mirar-les, traccionar per neu pols que tapa la llisa roca o agafant-te als seguros que amb prou feina aguanten el seu pes i finalment opto per la tàctica dels brokers “diversificar riscos” i anar patint una mica a cada lloc sense fiar-me en cap moment d'enlloc, uns metres mes enllà aconsegueixo punxar sòlidament els piolets i el ritme cardíac torna a nivells normals, ja un cop a la reunió em dedico a resseguir mentalment en quin punt es troba del llarg Laura nomes sentint l'intensitat de les seves queixes, pero jo ben poc puc fer en una travessa per ella.El dia ha marxat ràpid, tampoc es que sigui gaire llarg a finals de novembre però ens espavilem per arribar amb avidesa a l'aresta que marca el final de via , no sabem ben be, si per donar per acabada aquesta exigent via o per tastar els darrers i càlids raigs de sol que ja s' amaga'n pel Puigmal. Per avui ja hia hagut prou de presses i un cop mes ( i van...) hem aconseguit ser mes ràpids que el fantasma de Carança! A pesar que la foscor ens persegueix baixem amb calma per la aresta, ens cal pair l'escalada feta i poder rememorar aquells vells temps de xandall i xiruques en els que vaig descobrir parets vertiginoses on creia que era impossible que algú pugues sortir victoriós per dalt.

ressenya, clicar en l'imatge per ampliar