**** Cosmos Factory (190m, 6b+, 6a+ oblig), Pollegó Est, Montserrat

Diumenge, 17 de novembre de 2024

Hi ha vies que t'agafen per sorpresa i la Cosmos Factory m'ha enxampat completament desprevinguda, quina línia tan bona. Enfila el Pollegó Est sense dubtes, amb una visió incisiva del recorregut que combina intel·ligència i audàcia amb generositat inesperada. L'espontaneïtat amb que navega de la fissura a la placa la distingeix.

Ens deixem guiar per la seguretat inqüestionable amb que busca la dificultat, encarant-la pel dret sense descuidar el toc clàssic i compromís de tota gran ruta. Però el que més sorprèn, el que sedueix de ple i et fa anar amunt amb salvatge alegria és una roca que per estones sembla acabada d'estrenar presa en uns murs que només saben ser verticals.

Verticalitat extensiva a unes fissures d'atractiu rude i escalada noble, un luxe que qualsevol via ambiciona. Escalada que genera expectativa, que no et permet baixar la guàrdia i contagia energia. Tots els llargs són bons. Cansats i meravellats baixem amb la tarda, immersos en la llum de tardor, l'única capaç de suavitzar aquests perfils agrestos. Tant de bo més vies com aquesta que fan del gest depurat tendència.

Notes d’interès vertical: Cosmos Factory (ressenya final post), amb una roca que crea tendència, és una d’aquelles línies amb prou autoritat per imposar el seu estil a l’escalada. Clàssica en majúscules, s’imposa com una joia del vessant sud montserratí.

- Oberta l’any 2011 per Josep Escofet, Isabel Notivoli, Jean Charles Peña i Paco Vargas.

- Semi-equipada amb mestratge, bolts i pitons que amb la suma de fissures netes donen el toc tradicional. Plaques equipades correctament, tot i que quan la dificultat baixa les assegurances allunyen i allà on es pot protegir queda net perquè treballin els flotants. Reunions de bolts, les tres primeres rapelables i l’última a muntar (arbre).

- De material necessitem quinze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) i tascons. Estrep opcional.

- Conglomerat amb segell del vessant sud, tacte suprem i solidesa que té els seus moments. En general roca molt bona a les plaques, compacta, de rugositat plena i quan no, farcida de magnífics forats que solucionen el pas. En fissures i alguna sortida a feixa cal anar compte amb llastres i trams trencast, especial atenció a l’inici del darrer llarg i la fissura del tercer. A destacar l’adherència d’aquest conglomerat, el fa brillar, de lo millor del vessant sud.

- Grau guerrer, anar-hi amb el sisè ben posat. Tècnica i atlètica alhora, cal aguantar-li el pols (6a+ oblig).

- Compromís mitjà, un equipament que dóna llibertat a les fissures i roca que a vegades cal controlar donen seriositat a l’escalada.

- Orientació oest, l’ombra ens farà companyia fins ben entrat el migdia.

- Traçat magnífic i variat, ocult rere els plecs del Pollegó no t’esperés la lògica i atractiu concloent del recorregut. Panys de placa verticals i pura continuïtat s’alternen amb fissures d’elegant evidència, un encert, tant per dificultat ben gestionada com per bellesa clàssica de l’escalada.

A destacar l’arquejada fissura inicial, deixa clar el tarannà de la via i enamora per l’astúcia que amaga el seu gest (possible enllaçar L1+L2). La placa de la quarta tirada és una meravella, potent i mantinguda cal llegir-la bé per no sucumbir. Inici del cinquè llarg rabiós i a protegir, et deixa encès, ja un cop al diedre s’apreta i es gaudeix per igual, ULL amb l’arbre que el culmina, està descalçat. El diedre de la sisena tirada és una perleta per assaborir des de la calma. La placa final del setè llarg, atlètica i amb bons “alejes”, manté la intensitat fins el darrer pas.

- Accés, des del poble del Bruc anem a la urbanització del Bruc Residencial on agafem la pista que porta a l’aparcament de la Vinya Nova (enllaç maps).

- Aproximació, per la pista principal en direcció a Collbató, als pocs minuts passem per davant d’una porta d’obra que queda a mà dreta i tot seguit per davant d’una porta metàl·lica. A la seva alçada, a l’esquerra trobem uns pals de fusta per impedir el pas de vehicles al camí que puja cap al torrent de l’Artiga Alta. Seguim per aquest camí (marques vermelles) que avança primer per bosc i després comença a remuntar la canal, moment en que hem d’estar atents a trobar una bifurcació a l’esquerra on neix un sender amb marques verdes molt tènues que s’endinsa de ple al torrent entre el Pollegó Est i la Roca de la Palleta.

La bifurcació està en un punt on el camí amb marques vermelles s’enfila a la dreta per unes lloses rocoses i acaba portant a la ferrada de les Dames. El sender amb marques verdes puja sempre pel llit del torrent amb breus grimpades. Quan arribem a l’alçada del Pollegó resseguim la base de la paret fins trobar la característica fissura arquejada del primer llarg (bolts visibles, el primer una mica alt, però amb fissura a protegir per arribar-hi). La Cosmos Factory comença uns metres més a l’esquerra de la clàssica Terra de Nomàdes (40min).

- Descens, acabada la via carenegem una vintena de metres en direcció nord i després de desgrimpar un ressalt, a l’alçada d’un gran pi en el vessant est, trobem la instal·lació de ràpel que ens permetrà baixar en tres ràpels per la via Son de la Llarga (30x30x55m). Un cop a peu del Pollegó baixem per terreny incòmode, seguint primer un corriol poc definit que voreja la paret i després baixa pel torrent, sempre atents a les fites que ens marcaran el punt en que hem de girar a la dreta per anar a buscar el torrent pel que hem aproximat. Tan sols queda desfer camí fins l’aparcament (50min).

- Regulacions, des d’1 de gener al 30 de juny ambdós inclosos no es pot escalar la via, prohibició per nidificació.

Intel·ligent i amb un punt constant de compromís Cosmos Factory troba i crea un itinerari que hauria de ser referent al vessant sud. I jo, sense saber-ho, amb ella he completat la trilogia!

companydeviatgeiatzars:Lau

π

bonica ressenya original

**** Iglesias Casanovas (190m, 6b/Ae - 6a/Ae oblig), l’Asiàtica, Frares (nord), Montserrat

Dimarts, 1 d’octubre de 2024

Retorno al Montserrat més clàssic, l'Asiàtica, cara nord amb una bona dosi de rovell amanit amb parabolts que ajuden a portar-lo amb la dignitat que es mereix. La Iglesias Casanovas enfila l'esvelta aresta a cop de pedal, deixant però, marge al lliure perquè no falti el gest.

Després d'un estiu alpí torno a fer memòria del conglomerat, còdols de mida diversa i tacte del que mai te'n refies és el que la paret ens ofereix. La línia, acrobàtica, incita, té l'estètica del buit. Escalada de contínua indecisió, artificial que no ho és del tot i panys en els que cal anar-hi més fort perquè els passos surtin.

Tot i així gaudeixo, ambient de tàpia amb solera i un traçat expeditiu mantenen el suspens i l'emoció que tot bon itinerari té. Les boires i un ratpenat que ha fet del pot de registre la seva llar donen el toc final a un cim que trepitjo per primer cop. Una via amb sabor de les d'abans, que busca el camí més directe i el fa elegant. És bo tornar a estar a casa.

Notes d’interès vertical: Iglesias Casanovas (ressenya/foto final post), l’arrogància d’aquesta via tan sols coneix la línia directa, ens porta al fil de l’esperó i amb atreviment fa de buit i verticalitat els pilars del seu atractiu. Ambient i tarannà clàssic que deixen a la nostra elecció l’estil d’escalada amb que afrontem la seva rotunda personalitat.

- Oberta el 7 de setembre de 1975 per Albert Iglesias i Jaume Casanovas.

- Pràcticament equipada (bolts, burins, pitons), els flotants tan sols necessaris pel primer i darrer llarg. Una restauració va substituir bona part dels burins per bolts i actualment a les tirades trobem bolts alternats amb burins i pitons, els dos amb bones dosis de rovell. En general trobem un parell de peces antigues intercalades amb un expansió nova.

Totes les reunions són d’un parell de bolts i rapelables, excepte la R4 d’un bolt i un espit. R1 penjada al fil del sostre, incòmoda i panoràmica. El pot de registre de la R5 s’ha convertit en la llar d’un ratpenat.

-  De material necessitem 24-30 cintes (en funció de si ho xapem tot o no), joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C0,75), una plaqueta recuperable i estreps. Aconsellable algun cordino per escanyar burins per si se’n trenca algun.

- Conglomerat amb els atributs típics de la cara nord. En general bona roca (excepte les llastres de l’inici del primer llarg i el tram final del L5), però amb un tacte del qual no t’acabes de refiar. Predomini de placa que abasta l’esperó, destacable la variabilitat dels còdols pel que fa a la mida, algun tram de fissura i desploms que garanteixen un ambient magnífic. La solidesa del rocam, tot i no ser òptima, permet forçar passos en lliure.

- Grau estricte, posat amb mà ferma, amaga una intensitat que afegeix un plus (6a/Ae oblig). Si volem provar en lliure els trams d’artificial haurem d’anar-hi fort. El darrer llarg té una bona navegada amb assegurances justes, exigent i obligat.

- Compromís mitjà, propi de tota clàssica on per estones cal navegar. Les expansions noves resten exposició al rovell de burins i claus. Reunions rapelables donen opció a retirada.

- Orientació nord, l’estiu li és benèvol.

- Traçat aeri i directe, solca pel dret l’esveltesa de l’esperó mantenint la verticalitat sense que li tremoli el pols. Per arribar a l’aresta voreja el fil del característic sostre de la base de l’agulla. Concebuda com una via on es recorre a l’artificial per solucionar la dificultat, el primer i darrer llargs són els que permeten el lliure amb més naturalitat i on calen flotants per completar proteccions.

A les dues primeres tirades és on trobem l’artificial més laboriós, al primer llarg els passos de sostre donen el toc de qualitat. Al tercer, quart i cinquè llarg, l’escalada és combinada entre artificial i lliure (la tònica apurar de darrer estrep i intentar en lliure fins on tècnica i confiança en burins permetin). La Iglesias Casanovas és una línia que no dubta en forçar el recorregut fins aconseguir un traçat espectacular i acrobàtic.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€).

- Aproximació, des de Can Maçana prenem el camí que voreja la muntanya en direcció el Monestir (GR172). Creuem per sota la Cadireta i més endavant el camí es bifurca, agafem el trencall en direcció Coll de Porc. Pugem fent esses i en una segona cruïlla anem a l’esquerra, el camí ara comença a planejar sota la muralla de Frares.

Després de passar pel peu del Bisbe i l’Escolanet, creuem per sota el Lloro i ja veiem l’inconfusible sostre de l’Asiàtica (50min). El peu de via es troba uns deu metres per sobre el camí, a la dreta de l’agulla. Inici per terreny senzill fins abastar el pedestal de sota el sostre, com a referència un antic pitó amb cordino a l’esquerra d’un sistema de llastres i fissures.

- Descens, caminem pel cim en direcció sud i a l’esquerra (oest) trobem un bolt amb anella des del que fem un curt ràpel (10m) fins el collet a tocar del cim d’una altra agulla. Des del cim d’aquesta agulla adjacent fem un segon ràpel (25m) cap a l’oest que ens deixa dins del bosc.

Baixem pel bosc amb intuïció per on veiem més net fins trobar un sender amb marques blaves, el seguim cap a l’esquerra (oest) i acabem sortint a un camí més marcat. Anem a la dreta, passem pel Pas del Príncep i d’aquí cap al refugi d’Agulles. Retornem al cotxe pel Pas de les Portelles (1h).

Combinació amb intens regust clàssic que té els seus adeptes entre els romàntics de la vertical. Una forma diferent de concebre els itineraris, escola dels anys setanta.

conspiradordelavertical:Parce (loromanticguerrer)

π

ressenya blog la Cordada Centenària

ressenya blog Desventuras y Milagros 

*** Barrio Sésamo (125m, 6b), Agulla de l’Arítjol, Montserrat sud

Diumenge, 30 de juny de 2024

Barrio Sésamo, tant escoltar parlar d’aquesta via, al final s'hi ha d'anar. Plantada en ple vessant sud, pot semblar una temeritat, però l'Agulla de l'Arítjol mira a ponent i fa possible l'ombra redemptora. M'agrada aquest racó, amagat en l'anonimat de la fondalada té una intimitat que el fa exclusiu.

La línia s'endevina intensa, un magnífic tobogan de traç sever i navegació plena. L'escalada és elegant, en aquest mur silenciós de cantell auster no pot ser d'altra manera. Verticalitat que creix. Cal anar concentrat per fluir, només des de la calma entendrem el seu gest reservat.

Passes sobre roca que mossega suau i assegurances que fan pensar, tot plegat tensió que reflexa l'atractiu de la via. El sol arriba en el moment just, en fugim paret avall. Ara sabem lo sofisticada que pot ser l'aparent senzillesa d'aquest conglomerat. Una via que et posa a lloc, volcànica!

Notes d’interès vertical: Barrio Sésamo (ressenya blog Rocaineu), clàssica per a bons coneixedors, destaca per la continuïtat de l’escalada i la perfecció del gest que reclama. Et fa conscient de l’elegància del conglomerat i de la grandesa oculta rere el posat discret que caracteritza a les agulles del vessant sud. Línia on la sofisticació llueix sense ornaments.

- Oberta l’any 1999 per Pako Sánchez, Antoni G. Picazo, j. Rodríguez (Rodri) i Daniel Ruíz. 

- Pràcticament equipada amb “alejes” interessants, tan sols al tram final de diedre del tercer llarg cal afegir flotants (tram comú amb la via l’Harmoniosa simfonia d’un cos de Santi Llop i Anna Masip). A les tirades trobem espits en bon estat i alguns pitons situats a distàncies que fan escalar ben atents. Les reunions són de bolts i llevat de la R1 rapelables (anelles).

- De material necessitem quinze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1), tricams/tascons opcionals.

- Roca, conglomerat excel·lent en format clarament plaquero. Predomini de panys compactes de còdol de cantell menut i incisiu a excepció del tercer llarg on forats tallants i de totes les mides donen el toc diferencial. Verticalitat que augmenta a mida que guanyem metres amb alguna breu panxa que afegeix picant. En el tram de diedre i al darrer llarg alguna crosta i tros trencat fa anar atents a la roca.

- Grau ben assentat, la distància entre assegurances obliga, millor anar-hi amb un 6a ben posat (6a oblig).

- Compromís baix, tot i que l’equipament no es prodiga, els passos estan ben protegits i es rapela per la mateixa via.

- Orientació oest, per més que en trobem en ple vessant sud la paret mira a ponent i el sol es fa present tan sols del migdia en endavant.

- El traçat és el que converteix la línia en una joia polida lo just per realçar-ne l’elegància. Tres primeres tirades tècniques i d’intensitat creixent on una bona lectura es fa imprescindible. La lògica de l’itinerari queda amagada per la fermesa de la placa, però hi és en cada gest. Alternança de passos on cal ser fi i d’altres atlètics, un recorregut que fa ballar per la paret. Dificultat que augmenta de forma progressiva, essent el tercer llarg on cal demostrar la mestria necessària per aguantar-li el pols a la verticalitat. La darrera tirada ja perd empenta, però tenim el premi del cim.

- Accés, des de l’aparcament situat darrere l’escola del poble del Bruc (enllaç maps).

- Aproximació, pel camí que porta a la Proa i un cop a la plataforma de la seva base busquem el sender que es desvia a la dreta per vorejar sota la paret. Creuem un barranc i remuntem fins l’Agulla de l’Arítjol que ja fa estona que es dibuixa altiva al nostre davant, guanyant força a casa passa (45min).

Un burí amb un maillon marca l’inici de la Columna Durruti, la Barrio Sésamo comença uns metres a la seva esquerra després d’un arbre (croquis vies Rocaineu). Primera assegurança visible a uns metres del terra, costa de veure.

- Descens, en tres ràpels per la via, de cim a R3, d’aquesta a R2 i el darrer ja fins terra.

A una via no li calen molts metres per ser gran, la Barrio Sésamo va sobrada d’atractiu i intel·ligència. Un itinerari breu i rodó, pensat per fer vibrar.

companydeviatgeiatzars:Lau

π