ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Terra Incògnita, V+/A1, 230m, Les Agudes

10 d'agost del 2008

Una de les satisfaccions d'equipar una via és portar als amics al teu terreny, a aquella línia que vas descobrir, que t'ha tret la son i les hores de molts caps de setmana i de la que al final de tot pots estar orgullós per haver fet una feina molt digna.

Bé, també cal dir que cada viatge es pot aprofitar per arreglar, netejar i sanejar una mica més la via. Avui fem cordada nosaltres i per l'altra banda en Jordi i la Natàlia. No sabem si la via els ha encantat o no, però dalt del cim feien aquella cara tan explicita de felicitat que tan bé coneixem nosaltres a l'acabar una via que ens ha emplenat.

La seva verticalitat, bona pressa, entorn salvatge i la sensació fins el darrer llarg de no poder abaixar la guàrdia, fa que al cim esclati aquesta eufòria sempre mantinguda. També hem aprofitar per fer jardineria, que a la cara nord de les Agudes sempre és convenient i per pintar una mica el peu de via i la travessa de transició entre les dues parets amb alguna fletxa. Hem afegit també dos pitons als llargs 4 i 5 perquè ara sí que amb un V+ i una mica de puteria és ben factible.

També hem recol·locat dues expansions als llarg 3 i 5 ja que amb les repeticions ens hem adonat que estaven mal situades i hem canviat la voluminosa caixeta de fusta de les piades per un petit pot metàl·lic i, per cert, ens ha alegrat veure que està essent força repetida i les opinions són prou engrescadores. Gràcies a tots!

***Tres mils a la vall d'Oô

5, 6 i 7 d'agost del 2008

Fa temps que tenia ganes de pujar al Quayrat, m'intrigava descobrir per on anava la seva ruta normal, perquè les vegades que havia estat per aquestes valls, i ja n'eren unes quantes, me l'havia mirat i remirat des de diferents bandes i era incapaç de descobrir una traçada lògica i senzilla que portes al seu cim. Per sort vaig aconseguir ajuntar les meves ganes d'exploració i les vacances d'un bon amic, en Jordi que va aportar el tercer membre de la nostra petita expedició pirinenca, en David. Amb cinc dies per davant i les reserves en els refugis fetes, un petit detall força important al mes d'agost, partim cap a la conquesta de la vall d'Oô i els seus cims altius! El primer dia va tocar un bon “tute” de cotxe i la propina de pujar fins el refugi d'Espingo, punt de partida per atacar el nostre primer objectiu, el Gran Quayrat o “Trono del Maligno”, realment amb aquest nom l'ascensió promet! Sortim d'hora i enfilem decidits per unes pendents d'herba amb una mena de sender, no sabem si de vaques o camí!

Com que som previsors duem una bona descripció de la ruta i si a això li afegim un xic d'intuïció i l'ajuda de nombroses fites arribem sense masses problemes al cim després quatre horetes i mil cent metres de desnivell. És un cim completet, sense ser difícil et toca fer algunes grimpades divertides i la ruta discorre per tarterams on es perd el sender i cal estar alerta.

Total que arribem molt satisfets als cim per les vistes, el lloc i les sensacions de retrobar-nos amb l'alta muntanya, però el millor ve més tard quan ens el mirem asseguts de nou a la terrassa del refugi amb una cerveseta a la mà i jo amb la meva curiositat ben satisfeta. L'endemà ens agafem la jornada amb molta calma i ens limitem a pujar al refugi de Portillon que, situat a 2.500m d'alçada, és un punt de partida immillorable per atacar qualsevol dels nombrosos pics que l'envolten, Cabrioules, Lezat, Perdiguero, Spijoules, Pics de la Vaque, Gourgs Blancs...

No cal dir que les vistes són un autèntic luxe, estem en un amfiteatre de roca i neu delimitat per una munió de pics de tres mil metres enllaçats per retallades arestes, amb parets i contraforts rocallosos on es fàcil endevinar-hi atrevides línies d'escalada. Passem la tarda embadalits amb el paisatge i guardant forces per l'etapa que ens espera dijous, volem fer sis o set cims d'una tacada, el que ens donin les cames! De fet serà una etapa més suau que la del dia del Quayrat, ja que sortim a molta més alçada i el desnivell a pujar és menor. Matinem i, quina ràbia! està completament ennuvolat i sembla que va a ploure, després d'uns dies tan bons ja podia haver aguantat una mica més, però mai plou a gust de tothom i mai més ben dit. No ens desanimem i decidim anar amunt, si plou girarem cua, però per intentar-ho que no quedi. No hem fet més que caminar vint minuts i ja plou, esperem, però no té pinta de parar, així que comencem a recular i, miracle per tocar els collons, deixa de ploure, però el temps continua d'allò més amenaçador. Petit conclave i per unanimitat cap a dalt, avui estem guerrers i el mal temps no ens farà enrere!

No gaire convençuts encarem les pendents pedregoses del coll inferior de Literola on comença el cordal que ens permetrà enllaçar varis pics. La mania d'enfilar pel dret fa que perdi el camí en aquest mar de pedres on és gairebé impossible distingir les fites, total que acabem pujant per unes pendents més aptes pels isards que pels muntanyencs! Un cop dalt el coll veiem que el camí anava just pel vessant contrari del barranc, sort que per aquí ja hi havia pujat jo un parell de cops que sinó... vaja memòria la meva! La sorpresa és que per ser agost hi ha encara força neu, però ara per ara no són necessaris els grampons. Un cop al coll comença la festa, una bonica grimpada de III ens deixa al cim del primer tres mil de la jornada, l'Agulla de Literola, una punta que es fàcil passar de llarg sinó coneixes.

D'aquí ens toca fer alguna que altre pas d'escalada (sobretot si et tornes a equivocar en la ruta i tires pel dret, vaja dia que porto de despiste!) per arribar a la cresta que ens permetrà trepitjar la resta de cims. Un cop dalt les dificultats desapareixen i la cresta es fa ampla i agraïda, però tot i així aèria i amb unes vistes impressionants sobre la cresta del Cabrioules-Lezat. El dia sembla que al final aguantarà, anem per feina i ràpidament cauen els pics, la Punta Literola, el Pico Royo i la Tuca Literola, tot un luxe fer tants cims d'una estrebada.

Un cop al coll superior de Literola ens mirem el darrer objectiu del dia, el Perdiguero. Vist de front l'aresta que hem de resseguir realment impressiona, sembla més una via d'escalada que una ruta normal, però un cop t'hi fiques veus que és una grimpada inicial i després anar fent entre grans blocs. Res que concentrats en trobar el millor pas no ens n'adonem i ja som al cim.

Fa un vent de mil dimonis, però jo m'entesto i anem en una revolada (mai més ben dit) fins al Hito Oeste de Perdiguero un tres mil secundari que jo tenia penjat de la meva darrera visita a aquesta muntanya. Retornem cap al coll ben cofois, els companys per haver fet un cim que ja feia temps que en tenien ganes i jo per haver ampliat una mica més la meva particular llista de tres mils i es que cadascú col·lecciona el que li ve de gust! De tornada al refu pel coll superior trepitgem fins i tot una mica, de fet força, neu, el que ens faltava per més completa la jornada. I res, fins aquí la història! el divendres, darrer dia de la nostra particular expedició, retornem a les terres baixes i a la civilització, amb l'esperit reconfortat per l'esforç i els cims assolits, però ja amb recança de tornar-hi.

Goulotte des Allemands, II/ IV, 350m, Tacul, Chamonix

19 de juliol del 2008

El que prometien ser uns dies replets d'arestes nevades i escalades alpines acaba sent una setmana de núvols i mal temps. Un viatge llampec a Zermatt no fa més que confirmar el que ja intuíem, que de moment estem en un any amb excés de neu que fa inviables bona part de les vies que ens rondaven pel cap. No defallim i ens dediquem a voltar per Chamonix, tastar formates i vins i assetjar la casa de guies en busca d'informació. Estem a l'espera d'una finestra de bon temps que ens permeti fer alguna via més a part de l'aresta Midi-Plan que vam fer a principis de setmana pensant que era per aclimatar i si la cos no canvià acabarà sent l'única activitat amb cara i ulls d'aquests dies. No desesperem, som optimistes i divendres, finalment, quan la nostra paciència és gairebé al límit, els elements es conjuren per fer possible una nova temptativa d'escalada. No ens compliquem la vida i anem a lo segur, això equival a atansar-nos a alguna de les múltiples vies de gel del Tacul. Repetim la coneguda rutina del telefèric, inclòs el distret exercici d'esquivar les cordades que baixen per l'aresta amb els conseqüents crits d'ànims dels guies! i en no res som en terreny planer, sota el refugi de Cosmiques.

Analitzem les diferents alternatives que tenim, la Chèré queda ràpidament descartada, ja que hem pujat amb el tercer telefèric i a hores d'ara ja és a petar de gent, així que només tenim una vintena de vies on escollir. La Contamine-Mazeaud fa bona pinta, però també hi ha gent, a més fa un vent de mil dimonis que no dóna treva en una via tan oberta. Al final ens fixem en una fina línia de gel a la dreta de la Contamine, sembla tenir continuïtat i ens resulta estranyament atractiva i elegant. Una ràpida consulta a la guia (és que avui pugem d'allò més preparats) ens revela que estem davant la goulotte des Allemands, les dificultats semblen al nostre abast i a hores d'ara no hi ha ningú enfilat, així que no hi ha res més a dir.

El vent cada cop és més fort i gelat, resulta difícil estar una estona aturat sense quedar-te atordit pel fred, així que haurem d'anar per feina escalant o ens quedarem tiesos. Remuntem la pala de neu que du a l'inici de la goulotte sense problemes, però avui hi ha quelcom que no acaba de rutllar. En Josep s'està mirant i remirant massa el primer llarg, s'enfila, però no s'acaba de decidir a tirar amunt. El gel permet progressar bé, però no té prou consistència per col·locar cargols fiables i el fort vent s'està convertint en insuportable. La Laura d'esperar a la reunió s'ha quedat congelada i en Jordi, tot hi ser molt solvent, no té prou experiència per afrontar una via en aquestes condicions.

Total que quan s'ajunten tantes coses i li dones tantes voltes al tema el millor en anar avall, perquè per fer una via amb assegurances simbòliques te l'has d'agafar amb ganes i confiança, els dubtes no hi tenen cabuda. Un rapel i avall, estem una mica decebuts, però tenim clar que la decisió és l'encertada. Com que no és massa tard i encara tenim moral ens plantegem fer l'aresta de les Còsmiques de camí a l'estació del telefèric i així aprofitem mínimament el dia. Però quan les coses es giren no hi ha res a fer i en Josep, que de normal va arrossegant tothom rere seu, avui va l'últim a ritme de vuit mil i el millor està per arribar! Donada la desgana d'en Josep i el vent emprenyador passem de llarg l'aresta i enfilem les rampes que pugen cap al telefèric i aquí és on en Josep es revela incapaç de donar tres passes seguides. El seu cap és a punt d'explotar i té un cansament infinit, entre incrèduls i perplexos ens adonem que té un atac de mal d'alçada fulminant, però si tan sols estem a 3.600m! Realment avui no és el nostre dia, amb paciència i vigilant-lo a cada pas refem l'aresta fins l'estació del telefèric.

Al final no hem escalat gairebé res, però vist com estava el pati ens sentim tan feliços com si haguéssim assolit un gran repte i és que realment la muntanya és la primera a posar-te al teu lloc. Avui hem aprés que davant les condicions adverses l'humiliat i la sensatesa són la millor estratègia!

*** Aresta Midi-Plan, III, AD, Chamonix

15 de juliol del 2008

Festa, gresca i xerinola! tenim una setmana i per tercer cop aquest any enfilem amb la furgo ben carregada de projectes i il·lusions cap a Chamonix i aquest cop l'inconscient que s'atreveix a ajuntar-se amb uns fanàtics com nosaltres és en Jordi. Anem darrera la Kuffner, la llarga aresta de neu i roca que puja al cim del Mont Maudit. Aquest és el plat fort, però per pair-lo bé decidim fer la clàssica aresta de Midi-Plan perquè l'alçada no es deixi notar tant, ja que la Kuffner es belluga tota l'estona per sobre els quatre mil metres i a més anirem carregats amb el material de bivac. Després de barrinar mil estratègies i combinacions diferents per aprofitar al màxim els dies, aterrem el dimarts a les vuit del matí al telefèric de l'Aiguille du Midi envoltats de turistes que no paren de tirar fotos a tot arreu (inclosos nosaltres) i de guies amb clients amb aspecte de conqueridors a punt d'entrar en batalla. Això darrer ho acabem d'entendre quan sortim de la cova de glaç i posem el peu a l'aresta que baixa cap a la Mer de Glace, d'on carai ha sortit tanta gent, si gairebé has d'agafar tanda per baixar!

La major part de retencions són provocades per gent que tot just s'estrena amb el piolets i grampons i es estirada de la corda sense contemplacions, junt quatre o cinc companys igualment inexperts, per un guia impacient. Aquest primer tram d'aresta és comú a molts itineraris, així que ens ho agafem amb filosofia, que no vol dir amb calma, i avancem totes les cordades que se'ns posen per davant, tasca no gens fàcil, perquè l'aresta fa baixada, és retallada i aèria i has d'anar esquivant gent amb les corresponents cordes que s'emboliquen per tot arreu. Després de guanyar-nos algun que altre renec per part dels guies, sempre acompanyat del crit d'espagnolo!!! que no sabem ben bé per què sembla explicar-ho tot, deixem el tram ple de gent enrere i ja ens podem concentrar en el que tenim per davant. Aquest cop hem actuat com a persones assenyades i hem escollit aquesta via perquè és una clàssica sense dificultat excessiva, ràpida de fer i que discorre sobre els 3.800m, resumint una jornada per gaudir de l'entorn, sense preocupar-nos massa per qüestions tècniques ni d'itinerari.

El dia promet, és magnífic, sense un sol núvol i per davant una llarguíssima aresta blanca entretallada per un parell de torres de roca. El primer tram és en baixada, tot un luxe! ara que, la sensació de buit s'incrementa a cada passa, ja que a l'esquerra un precipici de mil metres amb Chamonix, insignificant, als nostres peus i el que és impagable és la vista de les Jorases, un retallat perfil que sembla reptar a la verticalitat.

Però no tot són flors i violes, hi ha mig metre de neu nova i això fa que no puguem baixar la guàrdia ja que sota la neu fresca, que s'enganxa contínuament als grampons, hi ha glaç i aquí una patinada no és gens recomanable. La baixada s'acaba i toca esquivar el primer gendarme de roca, de lluny sembla inexpugnable, però a l'apropar-nos li endevinem el punt feble, un tètric flanqueig nevat penjats sobre la cara nord, la cosa pinta delicada, però si tothom a passat per aquí ja serà menys! En Jordi no sembla massa convençut amb tan feble explicació, però com que és un bon jan es fia de nou de la nostra experiència i endavant.

Un cop penjats resulta ser més exposat que difícil, realment la timba impressiona, ara que això és part de la gràcia, oi! D'aquí al cim del Rognon du Plan no hi ha més dificultat que l'alçada que, vulguis o no, es deixa notar i enlenteix una mica les passes. Ara toca prendre la decisió més important del dia, si continuem endavant haurem de rapelar, això vol dir que haurem de fer travessa, baixar cap al refugi de Requin i resseguir la interminable Mer de Glace fins el tren de Montevers, perquè escalar trams desplomats amb bota rígida per tornar al Rognon no entra dins els nostres plans. Anem justets d'horari, així que l'opció més sensata i lògica seria girar cua i tornar per on hem vingut (que és el que fa la majoria de la gent), però la retirada no és el nostre fort. Veient que hi ha traça que baixa per la glacera espavilem, ens acabem de decidir d'una revolada i en tres rapels ens plantem al coll de Plan. En tan curt interval hem ampliat la cordada ja que se'ns ha afegit en Philippe, un aspirant a guia que ens demana de baixar la glacera encordat amb nosaltres ja que ell va sol i no li fan gràcia les esquerdes. Cap problema, tots avall, a barallar-nos amb neu humida i pastosa, flipar amb les dimensions de les esquerdes i fer alguna desgrimpada per seracs d'allò més tonificant pels bessons.

Una cerveseta al refugi de Requin per agafar forces i a continuar per l'inacabable Mer de Glace, caminant sobre onades de gel endurit que dibuixen formes capricioses i incòmodes de sortejar. Tot això pendents del rellotge perquè el darrer tren surt a les sis de la tarda, així que a ritme alegre i lleuger, sense pauses desfem tot el camí de la glacera bocabadats amb el Dru, les Courtes, les Droites... i infinitat d'agulles de les que ni sabem el nom.

Clavem l'horari, arribem amb el temps just de fer un sprint final i pujar al darrer tren, és que som uns cracks i sinó que li preguntin al Philippe que encara al·lucina amb la nostra “alegre inconsciència” creuant glaceres! Resumint, després de deu hores d'activitat ininterrompuda vam acabar molt satisfets i encara més trinxats. Sort que avui era un dia suau per relaxar-nos i aclimatar, no em vull ni imaginar el dia que ens hi posem de valent!

*** Terra de Nòmades, 6a, 175m, Pollegó Est, Montserrat Sud

13 de juliol del 2008

Després d'uns mesos sense trepitjar Ca la Montse, avui tocava i quina millor companyia que un malalt de Montserrat com en Quico, el malparit està fort i em parla de vies que ni em plantejo ara mateix, però és l'excusa perfecta per ficar-me a llocs que sinó és així potser mai tastaré. Després de donar voltes i més voltes es decideix per Terra de Nòmades.

El primer llarg, personalment, és el més difícil, passos fins de regletes i foradets amb les assegurances alegres i qui millor que un company fanàtic per trencar el gel!

La primera reunió la fem més amunt del que toca ja que el Quico se la passa i li toca improvisar, aquesta tirada va per una vertical i ampla xemeneia on ha d'assegurar la jugada. El següent és per a mi, però ràpidament m'adono que no estic a l'alçada de la via i no m'ho penso en tirar de pedals amunt.

La quarta tirada ens deixa respirar una mica, el just per anar a trobar el llarg de més grau de la ruta, on es possible apurar, i ara sí! ben generosa d'assegurances. En Quico gairebé ho passa ben net, tot el contrari que jo, però es tracta de pujar, no?

El darrer llarg, en teoria, és només una llarga tirada de IV fins a cim, per sort s'anima en Quico primer per una llarga travessa i més tard metres i més metres per placa fina, fina i sense cap ni una expansió, no cal dir que el quart promès tampoc hi era! imaginem que ens vam anar massa a la dreta. Al cim l'alegria de la feina feta i més amb tan bona companyia. Des d'aquí veiem com la gran població de cabres està fent terrabastalls en aquest sector de Montserrat i és una loteria que no et facin un cap nou al passar per sota els camins de les parets aquestes. Tres llargs rapels pel vessant est ens deixen a terra, mentre li fem un cop d'ull a “Son de la llarga” un cridaner diedre pel que estan emplaçats els rapels i prenem bona nota a la llibreta de futuribles. Terra de Nòmades, una espectacular via de força i coco que potser m'ha arribat un pel d'hora i on els graus m'han recordat una mica el vessant nord.

**** Estels del Sud, travessa dels Ports de Tortosa-Beseit

1,2,3 i 4 de juliol del 2008

A vegades les coses millors són les més inesperades, les que t'engresquen només te les proposen. M'havien parlat d'aquesta travessa, de fet sortia publicada al darrer Vèrtex i feia molt bona pinta, però d'aquí a anar-hi hi ha un tros i ves per on quan una trucada a darrera hora capgira tots els plans que ja tenia fets. La proposta ja us la imagineu, fer la volta dels Estels de Sud i no m'ho haig de rumiar massa per acceptar encantada.

El plantejament és senzill: l'Esther i jo, els trastets a l'esquena i fer-la en quatre dies enlloc dels cinc en que surt ressenyada. Ai, que boniques són les coses sobre el paper i que n'és d'agosarada la ignorància! però que seria d'aquestes travesses sense la salseta que li dóna la improvisació.

De fet som una mica desastre, perquè si haguéssim trucat als refugis hauríem sabut que sense reserva eren tancats i no ens hagués tocat fer dos etapes en una perquè no dúiem res de menjar i no teníem enlloc on comprar-ne. Ara, no sempre la culpa va ser de la nostra forma optimista de veure les coses, perquè de que les passarel·les del riu Matarranya eren desmuntades no ens en va avisar ningú, per sort tenim bona tècnica d'acrobàcies amb motxilla i ens en vam sortir prou bé.

Al final, però, l'objectiu és va complir i vam fer la volta en quatre dies, tot i que la longitud de les etapes no es va distribuir tot lo equitativament que hauríem volgut. Només falta parlar del més obvi: la travessa, volta o ruta, digueu-li com vulgueu, només destacar que és preciosa!

Jo ja coneixia parts de la travessa per haver estat escalant als Ports o fent-hi ruta amb bicicleta, però suposo que per això mateix em va sorprendre encara més. Cada dia passes per llocs absolutament diferents, des d'imponents parets, moles i cingles fins a pastures que et traslladen al Pirineu.

De massificació res de res, amb prou feines vèiem un parell de persones al dia, en canvi el bosc, el cel, els colors de la roca, les olors... t'envolten per tot arreu i et captiven a cada pas. L'etapa del riu Matarranya és absolutament espectacular i la majoria de dies les vistes són d'escàndol.

I per gaudir de tot això que s'ha de fer? molt senzill: seguir la ruta que et marquen els estels blaus, a vegades veritables constel·lacions, d'altres estels solitaris i a voltes autèntics estels isolats, però sempre plens de la màgia de la descoberta!

Anglada – Guillamon, la Cadireta, A3e/IV+, 180m, Montserrat

14 de juny del 2008

La cadireta tantes vegades vista com somniada i avui era el dia, ens sentim preparats pel repte de superar una de les mes llegendàries vies d'artificial de casa nostre i cap alla que anem,

la primera sorpresa negativa del dia es que tenim una cordada al nostre davant i ens deixen bocabadats de la manera que progressen , sense cap mena de tècnica però molta força de braços i la segona sorpresa es comprovar que un altre cop la vessant nord de Montserrat tot i ser al juny ens ensenya les seves urpes en forma de vent i fred gèlid. L'entrada a la via ens treu la son de cop, uns passos que sobre el paper son en lliure i ara ja ens cal col·locar de mala manera els primers catxarros, amb la por al cos de no acabar estavellats al terra nomes començar, a mesura que agafen alçada anem trobant força equipament, tot i que algun que altre assegurança son dignes de museu, a totes les ressenyes marca aquest llarg de Ao, però o fas sortides en lliure de 6a o com es el nostre cas, progresses per la paret desafiant el buit amb passos consecutius d'ungles. Arribar a la reunió es tot un descans, massa adrenalina per un primer llarg. Xulo de mi he vingut en màniga curta i tremolant de fred espero a Laura mentres puja, ella de segona a gaudit un munt i al veure tant ben equipat el següent llarg diu que el fa ella, doncs apa a seguir tremolant!! es treu la tirada amb molta solvència a pesar d'algun pas complicat que cal superar, a mesura que es guanya alçada, l'ambient i el pati sota els nostres peus es acollonant i la vista quan l'aixequem i veiem a la cordada que va davant nostre superar el mític sostre de la cadireta encara es mes espectacular. Peró jo per avui ja no puc mes, em tremola tot el cos de fred, no hi a manera de treure-ho de sobre, ens esperem a la reunió una estona, però al final optem per baixar, un altre dia serà!

Cuita el sol, Monteixo, Areu

6 de juny del 2008

A vegades ens fiquem en merders que mai sabem ben be com arribem fins a ells, aquí una breu crònica d'un dissabte que s'esperava molt tranquil... Aprofitant que amb en Jordi estem per la Vallferrera ens apropen fins a Areu a recollir els regals que li tocam a ell per la seva inscripció de la cuita el sol i que no pot fer per una lesió que arrossega des de fa setmanes. La cursa en questio es una curiosa iniciativa inspirada en el llibre de Pep Coll, “l'home que corria mes que el sol”, basada o no, en uns fets de principis de segle XX, on els mossos del poble sortien quan les primeres ombres del sol de juny arribava a la plaça del poble i tenien que intentar arribar arribar al cim del Monteixo abans que aquesta ombra els atrapes, després de superar un desnivell de mes de 1.800 metres. Una bonica llegenda, veritat o no... Doncs a falta d'una hora per la sortida veiem a la gent atrafegada amunt i avall, escalfant, estirant, estem en Jordi i jo al bar del poble fent una cervesa i veiem un vídeo de altres edicions de la cursa i m'adono que ningú corre muntanya amunt, pregunto a qui passa per allà, si allò es així a aquesta cursa i m'ho confirma'n. Mig en broma, mig seriosament li dic a l'incrèdul d'en Jordi que vaig a sortir amb la seva inscripció,

ara les presses son per a mi, buscar un impermeable, una motxilla, un frontal, una cantimplora a corre-cuita i al darrer minut aconsegueixo tenir tot a punt per superar el control de sortida de material. Som prop de 400 persones que esperem impacients que l'ombra de la tarda acaroni el piolet que dona l' inici a la cursa.

A mitja pujada cada un esta al seu lloc i com es lògic, sense preparació, escalfament ni mentalització, les forces em comencen a minvar i es impossible mantenir el ritme de la primera hora, l' incertesa de ser atrapats per l'ombra no es dona, ja que la tarda es ben ennuvolada. Quan queda el mes dur ens creuem amb els primers corredors que ja reculen, avui ha guanyat un vell amic, en Jessed, aquell impulsiu nano que quan tenia 18 anys inconscientment ens vam dur a la nostre primera aventura andina a Peru, vaja com ha canviat el malparit!! Aquest any la cursa no arriba fins el cim, les fortes nevades de la primavera encara son presents al darrer tram, en el punt màxim de cursa per moments el panorama es desolador, gent suada en pantalonets curts amb un vent que ens glaça a tots i els bombers a destajo abrigant a gent. L' objectiu estava complert i no era arribar a dalt sense ser atrapat per l'ombra, si no arribar de nou a Areu sense encendre el frontal per aquella baixada de cabres!!