*** Via del Bolo, (125m, 6a+), Mallo Cored, Riglos

Dimecres, 24 de gener de 2024

Quan els braços diuen prou és el moment dels Mallos Pequeños. Vana il·lusió, la verticalitat tot i que concentrada en un pany més breu, segueix igual de rabiosa. El Cored s'encarrega de deixar-ho clar. Mallo robust, arrelat amb tanta força que s'alça sense el do de l'esveltesa.

Imatge corroborada pel tamany de còdols tan insignes que fins i tot donen nom a la línia, via del Bolo. La referència és inconfusible. Murs engrescadors que et fan tibar i buscar més del que esperàvem. La fórmula funciona. Atlètica i enginyosa, gaudim del plaer simple d’una escalada neta i aèria.

Prenem el relleu a un parell de voltors com habitants de les alçades i apurem a fons la visió d'aquest regne veí on l'Aguja Roja és sobirana. Un darrer mur magnífic, de roca gris i tan aspre que gairebé fa fàcil el desplom, confirma que hem encertat de ple amb la via. Fa temps que no visitava el Cored, en tenia ganes. Cada mallo té el seu cel i el d'aquest és tan serè com recordava.

Notes d’interès vertical: Vía del Bolo (ressenya Sendero Límite), línia moderna que sap trobar el seu espai al costat de rutes de tall més clàssic mantenint la verticalitat com a protagonista. Va directa i l’encerta, navega amb habilitat per murs de còdols rotunds i breus desploms que ens recorden que a Riglos els braços mai descansen. Bona opció per una jornada en que necessitem fluir.

L’any 1955 es va obrir la primera via al Mallo Cored, la Oeste Clàssica, actualment a la seva dreta trobem una de les darreres obertures, la via del Bolo, oberta el juliol de 2012 per l’equip de Sendero Límite (Julio Benedé, Luis Royo, Carlos Budría i Carlos Roy).

Via completament equipada (bolts, ponts de roca i un parell de pitons anecdòtics). Llargs difícils els més assegurats, d’alguns bolts pengen cintes que permeten acerar d’aquella manera. Totes les reunions muntades i rapelables. Poc material necessitem, tan sols catorze cintes, estrep opcional.

Roca, conglomerat del que no te n’acabes de refiar en conjunt, però prou sanejat per tibar quan toca. Excepte el darrer llarg, de roca gris, adherent i compacta en la resta sempre hi ha algun tram al que li falta solidesa. A destacar la mida d’escàndol de còdols i cantells del primer llarg, en la resta el tamany oscil·la en un rang més ampli que deixa marge fins i tot a passos de finura i equilibri.

Grau amb caràcter, atlètiques i tècniques cal aguantar-li el pols a algunes tirades (V+/6a oblig). Compromís baix gràcies al bon equipament i la còmoda logística de l’escalada. Orientació oest, descans de sol al matí.

Traçat rotund, força el pas aprofitant bolts i la generositat del còdols en els trams més verticals. Oportuns flanquejos demostren que sap el que es fa alhora de triar la línia més certa. Primer i darrer llarg els més durs i obligats, murs amb passos desplomats i aèria elegància que els fa destacar. Assenyalar per diferent l’atractiu diedre de la segona tirada i l’esveltesa de l’aresta de la quarta. Tot i no tenir-hi niu, és fàcil trobar voltors al coronar l’agulla on hi ha la quarta reunió.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia).

Aproximació, anem a la part alta del poble i trenquem a la dreta, el carrer es converteix en pista. Deixem enrere les últimes cases i avancem en direcció est per un marcat camí amb marques de GR (Camino del Cielo) que planeja sobre el poble avançant cap al fons de la vall. En una primera cruïlla anem a la dreta i en la següent a l’esquerra seguint sempre pel camí principal fins arribar a l’alçada de l’Aguja Roja i el Mallo Cored on trobem un trencant que hi puja (fita).

Remuntem un lloms de pedres i matolls fins una bifurcació (rètol indicador) on prenem el sender de l’esquerra que ens deixa a la base de la cara sud del Mallo Cored. Voregem cap a l’esquerra i al tombar la cara oest tan sols hem de localitzar el bolo gegant que dóna nom a la via (30min). Un pont de roca i una cinta amb el nom penjada d’un parabolt senyala l’inici. A l’esquerra de la via del Bolo trobem la característica xemeneia de la Oeste Clásica (foto situació blog Caracoles Majaras).

Descens, des del final de la via guanyem la carena cimera i la recorrem sencera atents al vessant dret per trobar una sabina amb cable d’acer i argolla situada uns metres per sota de la cresta. Un sol ràpel de 55m ens deixa en un petit coll.

Tenim dues opcions, baixar per la incòmoda tartera que recorre la cara est del mallo, o bé buscar la instal·lació que des del coll mateix i amb un ràpel de 25m per una estreta canal ens deixa a la part alta de la cara oest. Baixem resseguint la paret i en cinc minuts som de nou a peu de via. NO feu cas de la corda fixa que baixa per la canal, s’acaba abans d’arribar al terra i queda una desgrimpada final delicada. Retornem per camí ja conegut al poble (40min).

La Via del Bolo se la podria considerar una clàssica actual, troba una bona línia i la presenta amb un equipament que ens centra plenament en l’escalada. Atlètica i atractiva, demostra que els Mallos Pequeños mantenen el caràcter.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

Sant Jordi...

Dimarts, 23 d’abril de 2024

- Ninguno de los libros de este mundo

te aportará la felicidad,

pero secretamente te devuelven

a ti mismo.

Allí está todo lo que necesitas,

sol, luna y estrellas,

pues la luz que reclamas

habita en tu interior -

(Herman Hesse)

Cada un de nosaltres tenim el do de fer diferent un llibre, perquè cada mirada és única i els somnis que s'hi agiten ens estan reservats. El que ens agermana al voltant de les paraules és poder compartir-les i celebrar el seu llegat.

Feliç Sant Jordi companys,

que el saber i la bellesa siguin sempre part del camí!

**** El Mango y la Uña, (230m, 6a+/Ae), Mallo Cuchillo, Riglos

Dimarts, 23 de gener de 2024

A Riglos xemeneies i fissures reivindiquen l'evidència de la clàssica, em fascinen. Són un viatge diferent en aquest regne de panxes i desploms. La fissura del Mango del Cuchillo promet sensacions intenses i el segell dels seus oberturistes la fa imprescindible. Així que carreguem tot el material que creiem necessari i ens plantem a la Cova del Palomar ben disposats a resoldre la incògnita que una línia tan directa de ben segur amaga.

Ens trobem amb un itinerari de bellesa primària on la roca proveeix de tot el necessari per fer camí i protegir-lo. Endinsar-se en els clarobscurs d'aquesta fissura és descobrir formes noves d'escalar on tot el cos hi participa. La seva és una lògica que demana creativitat en els passos i confiança en un conglomerat sempre variable. Tosca, autèntica i elegant per naturalesa, escalar-la et retorna a l'aventura.

I com que no volem que acabi encarem la Fisura de la Uña, continuació natural d'una línia que si ja era magnífica, ara serà rodona. Canvi de tarannà, de nou espai obert, bolts i un diedre que ratlla un mur de buit contundent. Passos picants i aeris, roca que cal tocar dues vegades i l'impuls salvatge de ser part de tanta verticalitat.

El cim del Cuchillo és un reialme en si mateix, aïllat de la resta esdevé reducte de cel i vent. Baixar-ne és part de la descoberta, per sort la tarda espera que toquem terra abans d'acomiadar-se. Quina jornada la d'avui, intensitat que perdurarà!

Notes d’interès vertical: El Mango y la Uña (ressenya Luichy), atractiva combinació de dos itineraris que instaura en el Cuchillo una magnífica escalada de tall clàssic, gens massificada i de lògica tan rotunda com el seu traçat. Veritable, genuïna i decidida, un fragment de la història de Riglos traslladat a la paret. Per als qui els agradin les vies d’una noblesa on tot hi té cabuda, aquesta és la seva.

El Mango del Cuchillo va ser oberta el 1963 per la històrica cordada J.A. Bescós, R. Montaner, A. Rabada y E. Navarro. La línia arriba fins el cim, però avui en dia s’escalen tan sols les quatre primeres tirades, la via que li dóna continuïtat és la Fisura de la Uña, oberta F. Orús i A. Olloqui l’any 2000 esdevé l’itinerari natural de la paret.

Pel que fa a l’equipament, parlem de dos estils diferents, el Mango, ruta semi-equipada amb criteri de mínims (bolts, ponts de roca i algun pitó) i amb reunions rapelables (bolts). Al dos primers llargs és on es concentren la majoria de bolts, en els dos restants es deixa que mani la netedat de la fissura. La tònica és escassos seguros que no trobes fins que arrisques el pas i la majoria d’època. A la Fisura de la Uña canvi de criteri, via ben equipada amb bolts col·locats per fer escalar i reunions rapelables també.

De material necessitem, 18-19 cintes, estreps i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), tot i que la millor opció és portar dos C4 i prescindir del C3. C5 opcional, per la fissura ampla del tercer llarg amb fama d’exposada.

Roca, conglomerat riglero amb dues versions, al Mango còdol de grandària mitjana, robust i polit en alguns punts, qualitat més que acceptable dins criteris clàssics. A la Fisura de la Uña, “bolos” aspres amb un ventall més ampli de mides, però amb matriu fangosa de la que costa refiar-se. En conjunt roca mediocre que tot i estar sanejada pot donar algun ensurt. L’equipament, però compensa els dubtes que genera escalar en fang amb còdols incrustats. En les dues vies, verticalitat com a constant que tot ho unifica.

Grau tradicional que es pot percebre com ajustat a la baixa en el Mango i dins els estàndards de Riglos a la Fisura de la Uña. Amb bona tècnica de xemeneia i diedre la dificultat es relativitza (V+/6a i A1 oblig). Compromís mitjà/alt, per l’escàs equipament, sumat als trams difícils de protegir del Mango i la qualitat de la roca en la Fisura de la Uña. Orientació sud-oest, a l’hivern el sol arriba a les onze a la paret.

El traçat del Mango no necessita presentació, l’estricta definició de línia de la seva fissura fa sobrer qualsevol croquis (foto blog ManiobrasdeEscapismo). Intensament clàssic, et deixa electritzat. Tan sols el primer llarg és de placa amb panxes que ja et posen a to. Segona tirada amb arrencada acrobàtica per sortir de la bauma i artificial pintoresc per atènyer la fissura que ja no abandonarem. Una bonica bavaresa per arribar a la R2 inicia la festa.

Tercer i quart llargs de xemeneia que s’escala majoritàriament en “ramonage”, intensos i sostinguts, conserven la essència. Escalada de la vella escola, assegurances distants i antigues, al tercer llarg fins i tot un tram que se’l pot considerat exposat. Malgrat la lògica impecable de la fissura, la seva l’amplada fa que mai sàpigues com encarar-la fins que t’hi endinses.

Emergim de les profunditats del Mango per atènyer una feixa des d’on encarar la Fisura de la Uña. Canvi d‘estil, escalem un diedre fissurat en la mínima expressió farcit de panxes desplomades al cinquè llarg i amb “canto” d’escàndol al sisè. Tan sols la qualitat de la roca desmereix l’aèria elegància dels passos. Darrer llarg de tràmit per arribar al cim del Cuchillo.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia).

Aproximació, pugem fins l’església del poble i just a l’entrada del pati surt un corriol a mà dreta que porta directe als mallos. Tan sols hem d’anar a buscar la base del Cuchillo. La via comença a l’alçada de la Cova del Palomar, caldrà fer una curta grimpada per arribar a la bauma situada a la dreta de la cova (10min). L’inici el marquen dos bolts situats al desplom de l’extrem dret de la bauma i que després segueixen amunt per un esperó farcit de panxes.

Descens, cinc ràpels on continuar l’aventura (foto ràpels blog GuaraVertical). Des del final de la via baixem per la sirga metàl·lica cap el coll entre el Cuchillo i el Mallo de Enmedio fins trobar una instal·lació que amb un sol ràpel (25m) ens deixa a l’estreta plataforma plantada enmig de les parets. Un nou ràpel (55m) per la canal est (vessant que dóna a la Visera) ens porta a l’ampla canal de la Rosaleda. Baixem uns metres atents a trobar a la dreta una corda/sirga que voreja per una vira colgada a la paret del Cuchillo fins el primer dels tres ràpels que ens portaran a terra (35x35x45m).

Cal estar atents, la segona instal·lació la trobem a la dreta a l’alçada d’una petita cova, abans d’una gran repisa. La tercera instal·lació està uns cinc metres per sota una sabina en un bec a l’esquerra de la paret. Darrer ràpel magnífic pel bell mig del desplom, volem amb ell. Si seguíssim per la sirga trobaríem una segona línia de ràpels amb anelles blanques, serien tres ràpels més i tots ells amb doble corda.

Si algo sorprèn de Riglos és que en un espai mínim hi tenen cabuda diferents tipus d’itineraris, el Mango y la Uña és un retorn al romanticisme de l’escalada, a una essència que perdura més enllà de modes i estils. Aventura que segueix tenint els seus adeptes.

companydeviatgeiatzars:Lau

π