" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Magical Mystery Tour (120m, V+), Serra de Toix, Alacant

Diumenge, 25 d’octubre de 2020


El mar és el viatge, però enlloc diu quin ha de ser el mitjà. Hi endinso la mirada mentre cerco el camí, tot fuig de l'habitual quan l'equipatge són unes cordes a l'esquena. No som els primers en fer aquestes passes, unes acrobàtiques escales testimonien l'enginy dels pescadors a l'hora de cercar racons on el mar hi fos generós. No saps si són obra d'homes intrèpids o de temeraris capturats per l'encís de les onades.



El mar batega amb força, no te'n vols allunyar, però la bellesa del penya-segat sap fer-li front amb prou convicció per trencar l'embruix. Escalada senzilla, de sensacions nítides que van molt més enllà de la vertical, submergits en el més lluminós dels blaus recuperem la costum d'afermar dits a la paret. Roca amb tacte de sal, buit ondulant, espai sonor als nostres peus, el mediterrani s'apunta a la follia d'escalar les muralles que el volen contenir.



Ens enlairem sense pressa, avui no hi té cabuda, mana el mar i aquest no entén de temps, dificultat o graus, mesures terrenals incapaces de copsar el seu compromís i bellesa. Dues variables que Edwards sap dosificar amb mestria perquè la via conservi una alenada de misticisme i descoberta, un Toix fora dels circuits habituals. Magical Mystery Tour, bonic viatge al blau on l'única línia que continua al seu lloc és l'horitzó!




Notes d’interès vertical: Oberta l’any 86 per Rowland Edwards en solo integral,la defineix com una “mini-expedició popular”. Haig de donar-li la raó, exploració dels penya-segats del Toix des de primera línia de mar. El compromís no està en la ruta, equipada amb certa alegria, però correctament assegurada (químics), està en el conjunt ja que un cop rapelem el Mediterrani barra qualsevol sortida que no sigui la vertical.



Grau correcte (V/V+), tot i que el singular tacte salí de la roca i la seva curiosa configuració en escames ens fa mirar-nos els passos més d’un cop. Bonica, aèria i atrevida per la forma en que navega per la paret sortejant coves i desploms amb enginy i naturalitat, segell Edwards. Per escalar-la tan sols necessitem una dotzena de cintes i algun friend petit/mitjà pels alejes i el diedre del darrer llarg (net). L’accés és per la urbanització Maryvilla (Calpe), a l’entrar a la urbanització anem sempre a la dreta seguint les indicacions de Castell de Mascarat fins un carrer sense sortida on aparquem.




Al final del carrer neix un sender (fites) que voreja la costa avançant sempre paral·lel al mar. Passem per sota els sectors d’esportiva del Toix Oest i hem d’estar atents a trobar un trencant a la dreta (fita) que baixa per un tram de blocs incòmodes i després segueix per un sender que contínua flanquejant a mitja alçada. Creuem una marcada torrentera i una mica més endavant al caire del penya-segat trobem la instal·lació de ràpel (varilles metàl·liques clavades al terra) (20-25min).



Fem un espectacular ràpel (50m, tram final volat) paral·lel a les antigues escales que utilitzaven els pescadors locals per baixar als seus refugis “peixqueira”. Una autèntica mostra de la valentia d’uns homes que semblaven immunes al vertigen i fets a la duresa del mar, escales que van funcionar fins principi del segle passat. El ràpel ens deixa en una enorme cavitat, comença l’expedició.


Avancem flanquejant (direcció la costa) per vires arran d’onades amb alguna grimpada senzilla (II-III) creuant per sota impressionants cúpules i desploms on veiem línies de bolts (sector esportiva Candelabros del Sol). Passat aquests trobem un petit ressalt protegit amb un químic (IV) i tornem a seguir per una vira que ens deixa a la primera reunió de la via (R1 o R0, depèn de si ja em tret la corda pel pas o encara no).


Seguim per un llarg de flanqueig absolutament fotogènic i amb passos que fan rumiar. Els dos següents ja van amunt, gaudint d’arestes lluminoses i murs deliciosament verticals, ajudats sempre per cantos bons, però que cal trobar. Darrer llarg coronat per un curt diedre atlètic, net i franc.


La terra torna a ser ferma als nostres peus, les concavitats marines del penya-segat resten amagades de mirades terrestres, però ara podem percebre el batec profund que les onades imprimeixen a tan singular escalada. Mediterrani en versió vertical!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

**** Diamante (200m, 6a+), Aguja Encantada (Puig Campana), Alacant

Dissabte, 24 d’octubre de 2020


Disposats a seguir amb la lliçó de clàssica dels anglesos reincidim en una nova via Edwards, però aquest cop canviem de terreny de joc que en una visita Alacant el Puig Campana no pot faltar. Diamante, una joia en brut, sense polir encara, perquè assaborim la seva essència i l'esperit amb que va ser oberta.



La norma segueix sent expansions mínimes, cercar bones fissures que basteixin el traçat i apretar amb gust i ganes que la verticalitat continua sent l'ingredient principal. L'aparent senzillesa de la línia no dóna pistes del que espera de nosaltres, cal indagar. Ens convertim en caçadors de diedres, exploradors de plaques i estrategues de breus desploms en una alternança que no coneix més ordre que el d'una lògica parella a l'enginy necessari per descobrir-la.


Energia salvatge la que desprèn aquesta via, pura bellesa d'un gest que ens connecta a la paret. Roca amb una història que explicar i que mister Edwards destria amb cura perquè no perdi gens d'empenta un cop la posa a l'abast d'escaladors amb ànsies d'itineraris on encara s'ensuma l'aventura!



Notes d’interès vertical: Diamante, via amb segell Edwards o el que és el mateix, via de categoria on caldrà escalar. Estem davant un itinerari magnífic, de fissures verticals, atlètiques i tremendament atractives que enfila de la forma més directa possible el pilar dret de l’Aguja Encantada. Semi-equipada amb bolts i pitons i grau collat molt més enllà del que marca la ressenya vibrarem per resoldre les tirades.


Intenses i no sempre evidents, caldrà navegar i estar atents a no desviar-nos per alguna de les vies veïnes, sobretot a la part superior més indefinida. Cal anar proveït de material, setze cintes, tascons i friends/tòtems (0.3-3), podem repetim algun mitjà/petit. Totes les reunions muntades. Orientació oest o el que és el mateix, ombra fins el migdia.



Per arribar-hi des del poble del Finestrat anem a la Font del Molí i seguim un quilòmetre més per la mateixa carretera fins trobar a mà dreta una explanada amplia on no es pot aparcar (helicòpters) i on neix el sender que voreja tot el Puig Campana. Aparquem i prenem el camí, ample i en pujada primer per planejar després entre bancals amb el Puig Campana a la nostra dreta. Trobem un primer trencant (dreta) que ignorem fins ser gairebé a l’alçada de l’Aguja Encantada, abans d’arribar-hi trobem un sender a la dreta que s’enfila cap a la seva base (40min).



L’inici del primer llarg és comú amb el Pilar del Finestrat, un llarg flanqueig a dreta cercant el camí més lògic, trobem una reunió que no fem i seguim en diagonal a la dreta fins el capdamunt d’un petit gendarme. El diedre/bavaresa per arribar a la R1, junt el mur fissurat rematat per un contundent desplom del segon llarg i l’elegant diedre del tercer són de lo millor de la via.



Tirades de roca agressiva, exigents, mantingudes i equipades amb les mínimes expansions per respectar el dictat de la paret. Important des de la R1 flanquejar a la dreta (aeri) per abastar de ple el magnífic mur fissurat on trobem els passos més difícils de la via (6b+). A la tercera tirada un cop xapem el darrer bolt sortir del diedre que es va difuminant i anem a la dreta buscant sempre el terreny més evident i que permeti equipar.



La placa de sortida del quart llarg manté la tensió esmolada i després cal afinar l’instint per no sortir-nos del traçat original, com a referència, una característica cova que cal vorejar per l’esquerra i després retornar de nou a la vertical. Un cop al cim desgrimpem amb cura pel vessant oposat (exposat) fins un coll on trobem una rústica instal·lació de ràpel (pont roca amb cordinos).



Un sol ràpel (45m) ens deixa en una plataforma des de la que podem anar als pendents de la dreta pels que anem flanquejant i baixant fins trobar el sender que ens retorna al camí d’aproximació (1h). Nom que fa justícia a la via, Diamante, una joia polida lo just per desvetllar una bellesa clàssica que perdura en el temps. L’elegància de l’aventura!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

**** Diedro Edwards (210m, 6b+, 6b obligat), Peñón del Divino (Sella), Alacant

Dijous, 22 d’octubre de 2020


Als companys se'ls ha d'escoltar i si saps que la il·lusió d'un d'ells és escalar el Diedro Edwards al Divino, la resta ens apuntem a la festa. L'evidència de la línia és tal que no cal demanar més arguments, esquinça la paret amb precisió de cirurgià desmentint amb subtilesa la inviolabilitat de la tàpia. Execució de pulcritud absoluta i geometria exacta.



A més haig de confessar que tastar una via regida pels cànons d'estil britànics em tempta, solen ser sinònim de qualitat, austeritat de mitjans i un compromís gens menyspreable. Així que a la que la meteo anuncia un dia ennuvolat emprenem l'aproximació, llarga i amb un punt senglar ens deixa clar que avui toca aventura. La paret es desplega damunt nostre, monolítica, impenetrable, l'únic punt d'inflexió és la fissura que la recorre en biaix, ja tenim la nostra línia de fuga cap al cim.



Aïllats en la perfecta solitud del Diví ens centrem en un únic propòsit, escalar i ho fem a consciència, no queda altre remei, la ruta és brutal. Les plaques difícils de llegir i encara més d'equipar, ens apropen als límits de l'equilibri, mentre que la diagonal del diedre ens trasllada ja a una altra dimensió. Visualment perfecte, ens manté al fil d'un buit que t'obre la ment i quan la seva directriu cessa virem rumb per clavar-nos a l'única fissura capaç de penetrar el mur final, compacte fins l'inaccessible.



Passos cada cop més durs fins un sostre, toc mestre del recorregut i amb l'emoció afegida de la pluja, convidada sorpresa de la jornada. Tensió fins el darrer pas, volada inclosa i al baixar, distrets pel joc dels núvols, errem camí. Sincerament, avui no ha faltat de res i ens ha quedat ben clar que la fama dels anglesos és merescuda. Quina via més neta, salvatge i ben executada, aquest Edwards sap el que es fa. Bona tria company!



Notes d’interès vertical: Hi ha línies que s’expressen per si soles i reclamen ser camí, Rowland Edwards sap escoltar la crida i basteix una via que no desvirtua ni un àpex el tarannà de la paret. Sòbria, agresta i excitant, una lliçó de clàssica no apte per paladars refinats.



Situada a la Paret de la Cima, just a l’esquerra de la inaccessible Taula, la via arriba al mateix cim del Divino, toc mestre de qualitat, però que comporta una llarga i entretinguda aproximació (1:15h). Des del refugi Font de l’Arc continuem per la pista que va cap el Divino un quilòmetre llarg, hem de creuar per davant de dues cases (mà dreta) i just una mica més amunt de la segona trobem a la esquerra un sender (fites) que trenca cap a l’esquerra i puja suau per una pineda vorejant per sota tota la base del Divino.



Quan deixem enrere l’esperó Pertemba el camí és fa més selvàtic, així que a la que estem sota les parets de la Taula cal estar atents per trobar una canal amb marques blaves per la que grimpem (II-III) fins una ampla vira herbosa que puja en diagonal fins el peu mateix de la Paret de la Cima. La característica fissura diagonal per on discorre la primera meitat de la via és tan evident que com a referència és immillorable.


El Diedro Edwards és una via pràcticament desequipada, tan sols trobem algun parabolt o pitó en passos claus que no es poden protegir i reunions a muntar o reforçar, compromís i aventura garantits. Tirades llargues i grau ajustats, necessitarem material, unes setze cintes, tascons, dos jocs fiends/totems (0.3- 3) i un núm.4 i algun micro. Escalem la via en cinc llargs, prescindint d’algunes reunions intermèdies i allargant les tirades al màxim.


El primer llarg (55m, 6a+) comença per la placa de l’esquerra del gran diedre diagonal, buscant sempre l’itinerari més evident i fissures per protegir (V+). A l’alçada d’una antiga reunió ens desviem a la dreta cap el diedre que ja no abandonarem, superem un petit sostre sortint per l’esquerra (6a+) i muntem reunió (R1) en una placa inclinada d'una sabina.



Segona tirada (50m, 6b) d’una bellesa i elegància excepcional en absoluta sintonia amb una dificultat que no cedeix. Escalem al fil del buit, alternant placa, diedre o bavaresa, tot d’una netedat gairebé absoluta. Després d’una reunió que ignorem en un petit nínxol trobem els passos més exigents i un cop s’acaba el diedre sortim a l’esquerra on trobem R2 en una petita lleixa de la paret (2 bolts).


Tercer llarg (40m, 6a+), interessant canvi de registre, comença per una placa tècnica d’adherència i equilibri difícil de llegir (bolt i pitó, 6a+), trobem un reunió de dos pitons que no fem i seguim per placa més senzilla (V+, adherència) en diagonal a l’esquerra per sota una mena de sostre, fins que trobem el punt per superar-lo (fissura, pitó) i un cop al mur muntem reunió aprofitant un bolt (R3) a l’esquerra d’una gran canal-xemeneia interrompuda per un sostre.



El quart llarg (50m, 6b+) és el clau, sortim a la dreta per terreny fissurat, vertical i franc d’escalar (V+) on trobem algun bolt de la via Mamtastic que marxa cap a l’esquerra. Continuem cap a la dreta fins endinsar-nos de ple a la canal, escalada fanàtica de fissures de dits, tècniques, explosives i netes (6b), fins situar-nos sota el desplom final del sostre, atlètic i rabiós (6b+, 2 bolts). Muntem reunió en una còmoda repisa just al sortir del sostre (R4, friends). Llarg realment al·lucinant.


Cinquena i darrera tirada (45m, V+), caràcter alpí, la dificultat cedeix, canal de grans blocs algun d’ells inestables. Reunió al cim a muntar. El descens en si és va convertir en la continuació de l’aventura, ens vam perdre i poques indicacions us puc donar, tan sols recomanar que des del cim baixeu ben enganxats a la carena per trobar, un cop sobrepassem la Taula, la canal de descens que indiquen diferents ressenyes.



Jornada en el que tot suma i encaixa, entorn, ruta, estil i compromís. Una escalada de les d’abans, oberta amb austeritat de mitjans, enginy i valentia. Brutal poder-la tastar!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan