ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

noves vies "trad" a la Punta Trencabraços, Cala Montgo, L'Escala.


El mateix dia que anem amb l'Ivan a escalar la via "Escorpora" a la Punta Trencabraços de Cala Montgo, quedem fascinats, pel lloc i l'ambient que es respira, pero sobre tot per les possibilitats que dona aquesta roca de formes tant fascinants i agraïdes que sembla dissenyada expressament per ser escalada.




Als pocs dies ja tornem a ser al mateix lloc i aquest cop amb l'artilleria a l'esquena per afrontar el pany de paret mes llarg i llaminer. Superem amb èxit la travessa "suca-suca" carregant el megapetate amb taladro, ring's inox, pitons i altres trastos necessaris per afrontar amb garanties el desplom que tenim per davant. Pero la roca un cop mes no ens deixa de sorpendrens en tot moment i l'Ivan deixa l'artilleria a la reunio i enfila amunt, en tot moment la roca va marcant el cami i els nombrosos ponts de roca que van sortint al pas permeten una protecció natural i respectuosa, quan els forats desapareixen es el moment de fer treballar a caldo els friends. Un rabiós desplom dona pas a un estètic diedre que ens obre el cami a la vertical.





Muntem R a una ample i còmode vira, ara toca un llarg de tramit i equilibri,  Laura encara la quarta i darrera tirada a traves d'una xemeneia desplomada amb roca fantàstica i de formes fantasioses que ens planta al peu del Cami de Ronda que recorre aquests penya-segats pel capdamunt. Es aqui dalt on amortitzem tot el pes que hem carregat fins ara inútilment. Davant la precarietat de muntar res solid optem per col·locar un químic inox que tambe ens servira per rapelar a peu de via si volem enllaçar altres vies i aixi aprofitar la jornada al màxim. D'aquesta manera queda inaugurada "Nautilus", la millor linea de la paret amb gairebé un centenars de metres de recorregut.


Em poques setmanes invertim unes quantes visites a acabar d'obrir les lineas mes lògiques que ens brinda aquest penya-segat, on la tònica sempre es la mateixa, escalada vertical o desplomada, roca de tacte i canto genial, gairebé sempre amb possibilitats d'autoproteccio que fa que no col·loquen cap ferro, nomes instal·lem un rapel per accedir a peu de via i les lineas que seguirem quedan marcades amb ponts de roca equipats amb corda estàtica de 11mm.




Un bon lloc per iniciar-se en el "catxarreo", amb grau moderat, aproximació inexistent, ideal pels matins d'hivern o les tardes d'estiu i on cal tenir ben present l'estat de la mar. Adjunto una vista general on esta corregides les errades que van sortir publicades al VERTEX


*** Cresta dels Bachimala (Pic de la Pez - Punta del Sabre), AD

dimecres, 18 de setembre del 2013


Aquesta és una entrada que fa temps que tenia ganes d'escriure perquè si bé com escaladors no deixem de ser circumstancials, alpinistes ho som de cor i quin millor terreny d'aventura que el d'una cresta. Tan és la que sigui, quan esmolada resulti o els paranys que amagui, la sensació de llibertat que et dóna té la mateixa intensitat, clara i brillant, del cel que les allibera de qualsevol frontera. Quan escales sempre tens la fermesa de la paret al teu davant, tan sols has d'aixecar la vista i sentir com aquesta imposa la seva presència desmentint el buit que creix sota els peus, però en un crestall tot es capgira.




L'equilibri esdevé eina imprescindible per sortir-ne airós i l'espai té dimensió pròpia expandint-se més enllà dels límits del cordal. M'agraden les crestes, m'agrada la seva solitud, són esquerpes, caòtiques i incertes, destriar el camí entre blocs, torres i bastions és un exercici d'habilitat que requereix atenció i pas segur, no apte pels qui pateixen vertigen, però fascinant si et sedueix aquest joc de cavalcar arestes.




Feia temps que teníem pendent una visita als Bachimala i trepitjar els seus cims ha estat un regal inesperat d'aquest estiu tardà. Regal de bellesa i alegria, perquè per unes hores et sents part d'aquestes muntanyes i no simple nouvingut que les observa des de la distància. 





I just quan marxa la llum, sorgeix el refugi de Tabernés, el millor bàlsam pel nostre cansament, han estat poc més de dotze hores sense parar per trepitjar els nou cims que atresora aquest cordal i l'esforç es deixa notar. Certament cal un punt “masoca “ per gaudir tirant pel dret sense camí, guanyant metres per pendents d'herba i tarteram ingrat i quan per fi trepitges el primer cim, lluny de donar la feina per feta aquesta no fa més que començar. 





Nostre és el goig de la roca trencada, els passos sempre aeris i el camí mai evident. Perquè crestejar és això, una continua contradicció entre el que sembla inexpugnable i la nostra traça per encertar-ne les febleses, és per això que la dificultat sempre és relativa i el compromís un valor a l'alça. 





M'agraden, ja ho havia dit, però necessito reafirmar aquesta sensació que tenia oblidada, et fan sentir petit front la immensitat que es desprèn dels seus vessants coronats per núvols i festejats pel vent. La seva bellesa t'impregna la pell i te'n fa còmplice, potser és per això que em sento com si hagués tornat a casa, un retorn als orígens que ni jo mateixa sabia que enyorava tant. 


Lluny, llarg i lleuger, mai més ben dit! 


L'únic que realment val la pena és allò innecessari
(pare Basili)