" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Peter Pan Club, V/Ae, 85m, la Pelada, Agulles de Montserrat

dilluns,18 de maig del 2009
Fa just un any que no tornava a tenir entre els dits els còdols i les rugositats de la muntanya sagrada. A Montserrat no se li pot negar la seva bellesa i màgia del seu entorn i racons, però a l'hora de les preferències per escalar, he de reconèixer que cada cop em costa mes motivar-me de nou en la seva escalada de finesa i fe, just el contrari del que li passa a Laura, que si per ella fos mai sortiria d'aquí. El dia que em decideixo a recuperar les sensacions d'aquest especial conglomerat, em demano escollir les vies a realitzar, començarem per una nova d'en Joan Vidal (ressenya al DESNIVEL 275) que puja per la paret oest d'Agulles on es combinen els pedals i el lliure i acabarem de baixada fent la CADE a la Miranda de la Portella per segon cop. La tranquil·litat del pàrquing de Can Massana entre setmana destaca amb la febril activitat que pots trobar qualsevol finde i això fa que l'aproximació a la majestuosa muralla d'Agulles sigui un petit retrobament amb el records de fa uns anys enrere quan somniàvem descobrir tots els secrets que ens guardaven les parets i els petits cims d'aquest caprici geològic que es Montserrat.
L'arribada a peu de via es una mica de senglar al no trobar el camí correcte, des d'aquí a l'aixecar la vista la paret intimida, la verticalitat es molt acusada però el primer llarg sap aprofitar intel·ligentment les debilitats del contrafort inferior per un petit diedre, que a simple vista sembla prou fàcil. Res mes traïdor que les nostres percepcions de les dificultats darrerament i així es..., un cop al diedre la paret es mes vertical del que podia semblar, fins el punt que la paret escup el cos endarrer, les presses evidents des d'avall, ara son romes i poc adherents, els pedals surten molt abans del previst de l'arnes, no porto ni 4 metres de via que ja miro i remiro com dimoni passaré per aquí,
per sort un espit sense gaire sentit fora de la via em fa superar el primer problema i una mica mes amunt un oportú pas d'ungla el segon dilema, aquest tram on estic es el primer llarg original de la via Tatanka Yotanka, i l'equipament es l'original a gairebé tot el llarg, claus mig entrats i ballarins, baguetos sense color, però en els que cal confiar a cegues si volem passar per aquí i no dominem el 6b, en el moment que la verticalitat es torna mes humana guardo els estreps i marxo fins la reunió, ara si protegit amb parabolts. Minuts mes tard Laura bufa i renega sota meu, però com sempre acaba pujant com una campiona i acaba arribant tan eufòrica que no dubta en seguir escalant, ara es una travessa molt estètica a dretes i a simple vista no gaire difícil i amb unes presses d'escàndol, quan passo de segon veig que els primers metres tampoc cal gaires alegries si no vols prendre mal.
Un cop a la segona R, la primera sensació es de mal de coll, com dimonis tira això enrere! Laura amb un somriure sorneguer , es mira la primera xapa i acte seguit a mi... crec que em vol dir que aquest cop no es deixara ensarronar, doncs amunt a ballar sobre el no res! Des de la mateixa sortida la paret va desplomant i els passos cal tenir una mica d'instint felí si volem sortir victoriosos, de tant en tant allà on la roca ho permet ens obliga a fer alguna sortida en lliure, generalment mes fàcil del que a priori ens pot semblar.
La reunió es veu encara lluny i nosaltres nomes portem 15 cintes i m'oloro que arribaran les rebaixes!, al final ens sobren dues..., normal, tant d'estirar-se i estirar-se, alguna cosa bona ha de tenir! Ara la reunió aprofita una arrodonida bauma a la paret i es penjada del buit amb un ambient d'escàndol sota els peus on la corda que cau no arriba a tocar la paret.
Laura al·lucina també amb alguns passos de pedals i les sortides en lliure, però ella a diferencia meva ho exterioritza en veu alta, quan arriba a la meva alçada, les maniobres son delicades amb tant desplom i tant poc espai, però al final torno a enfilar el darrer llarg. Xapar la primera cinta em requereix un llançament a intentar encertar el forat del parabolt a la primera, si no vull patir aquí un divertit factor 2 sobre aquesta volada reunió, 5 o 6 passos cavalcant sobre els pedals i ara arriba el moment de la veritat, sempre em costa un munt les sortides en lliure després de fer passos d'artificial i avui encara mes tastant aquesta roca que tan oblidada tinc i tan poca confiança ens hem tingut sempre,
no miro avall per evitar mals rotllos que son inevitables amb aquest pati a sota i miro amunt on trobo alguna fissura que protegeixo i que m'aporta una confiança momentània. Mosquetonejo la darrera xapa, em queda el darrer pas, el meu cap esta a la mateixa alçada del cim, això esta fet!! doncs no... a pocs llocs com a Montserrat podem cantar victorià fins que no esta al sac i ben lligat, el component psicològic que semblava que ho tenia guanyat fins ara, aqui surt fora amb tota la seva força, de la xapa amunt es força mes difícil del que diu la ressenya (potser ha saltat algun canto) i si fallo..., a sota m'està esperant una repisa que em mira amb ulls libidinosos, uns metres a la dreta es pot fer una travessa i intentar pujar per un tram on la pressa es mes generosa, però si fallo encara les conseqüències seran força pitjors, miro, m'ho remiro, intento col·locar qualsevol merdeta o algun pas d'ungla per intentar-me autoenganyar i anar amunt, però res, no trobo res i acabo sucumbint a les meves pors i pago la penitencia de tants de mesos de fer-li el salt a la Montse i m'estimo mes rapelar amb aquest pati d'un mallon i una xapa que no pas ser prou valent i intentar fer el darrer pas. En resum una via amb gran ambient, però que acabes escalant ben poquet, un cop al terra ens mirem la veïna GAM Bages 40 aniversari que esta cotada de A2 i ens sembla una mica de risa després de veure per on acabem de pujar fent A0's. La CADE de la Portella sempre ens esperarà!

*** Minyons de Terrassa, 385m, Vinf, Pic Castellas, Alòs de Balaguer

dimarts, 13 de maig del 2009
Mirant les fotos de les darreres escalades quina mandra que fa haver d'anar a treballar! però que hi farem, un parell de dies més i festa, ja podrem retornar a les nostres anhelades parets, això sí: cada cop més assolellades! Ai, per més que ho intento no puc deixar de pensar en el tacte aspre de la roca, la sensació de tranquil·litat penjada en una reunió, el ventet... ara ja fa uns dies que després d'analitzar de mil maneres possibles el trencaclosques que semblava la previsió meteorològica vam optar per tirar pel dret i triar la solució més senzilla, si demà donem bon temps anem a escalar i la resta de dies ja es veurà. Així que dit i fet, el dimarts a primera hora ja som fent quilòmetres cap terres lleidatanes, feia un parell de mesos que havíem escalat l'Olga Frontera i ens va cridar l'atenció el marcat esperó que dibuixen la munió de plegaments que conformen aquests pintoresc paratge de solitud garantida. Una breu visita a la gran font d'informació que és internet ens posa en antecedents: per l'aresta cobejada i puja una via, la Minyons de Terrassa, llarga, de dificultat baixa i aproximació nul·la... això promet, però no tot pot ser tan senzill, la roca delicada i fins i tot a trams sembla estar encara en moviment, equipament simbòlic i escadusser, trams en que podrem ampliar els nostres coneixements de flora i fauna, en definitiva una via fàcil, però d'aventura: perfecte ens encanta! Trobar el peu de via no té cap misteri, des de la mateixa passarel·la que voreja l'embassament només cal saltar a buscar una llastra caiguda sobre una bauma i amunt, a cercar on col·locar alguna assegurança en aquesta roca generosa en forats varis i fissures de diferents mides. S'ha de reconèixer que en Josep avui, està esplèndid i desinteressadament em regala fer tota la via de primera, que bé, un regal inesperat: tota una aresta per davant per mi soleta! Realment no és difícil, tota l'estona és anar fent, però la roca s'ha de temptejar amb carinyo i de tant en tant algun regalet espanta a les truites del pantà. Després de la llastra del primer llarg la via ja dóna pas a l'aresta i en no res som cavalcant sobre aquest llom de roca, senzill, però a trams realment esmolat i amb passos suspesos sobre el buit d'allò més aeris. Entretinguda buscant on posar alguna peça, distreta amb les vistes que ens envolten i acaronen, anem guanyant alçada sense ni adonar-nos. Arribem a un petit coll i davant nostre el llarg més maco del recorregut, un marcat diedre perfilat per dos plecs de roca encavalcats... ummm, quina bona pinta que fa! Poc a poc i bona lletra, a veure com sona aquesta llastra, aquí entra un friend, ai quines bústies de mans més bones... però ja soc dalt! Ai que ràpid s'ha acabat, per sort l'aresta encara ens guarda alguna sorpresa i amunt que seguim. De fet, més que una via d'escalada pròpiament dita, la sensació és d'estar fent una cresta, trams on toca escalar una mica i d'altres d'anar fent buscant la lògica de l'itinerari. El traçat, però no presenta massa dubtes, només ens hem de deixar guiar per la línia màgica del cordal que agermana roca i aire i que a vegades s'estreny fins donar-te la sensació d'estar cavalcant per un llom rocallós cada cop més efímer. Algun flanqueig d'equilibrista i alguna curta desgrimpada acaben de donar caràcter a aquesta aresta de per sí amable i agraïda. Cim no n'hi ha, només un breu punt d'inflexió on l'aresta s'ajeu i es fon amb la roca que ens envolta per tot arreu i es desdibuixa en tarteres inestables. Doncs ja està, una via en la que no cal esperar grans dificultats sinó gaudir de l'entorn i la companyia, merci pel regal Josep!

Una de Pirates...

dissabte, 2 de maig del 2009
Molts cops penso que avui en dia el més semblant que hi ha a un pirata és un alpinista. Els pirates contemporanis també som nòmades i hem canviat el garfi pels piolets, la pota de pal pels grampons, els galions per la furgoneta i ara, enlloc d'enarborar del pal més alt la bandera de la calavera i les tíbies creuades, ens conformen amb un somriure de satisfacció dalt de qualsevol cim. En el fons tant uns com els altres anem a la recerca de tresors amagats. Fa uns quants anys mentre fullejava convulsivament la darrera guia alpina d'aquells temps, una foto va cridar poderosament la meva atenció, era una cara nord altiva, salvatge, difícil i llunyana, sens dubte de les més impressionants del Pirineu oriental i tot seguit, mentre llegia la lletra petita, les meves pulsacions es disparaven: a més de ser la paret perfecta, restava verge encara!

Hivern rere hivern, no deixava de mirar de reüll la meteo per intuir les optimes condicions i trobar el millor moment per atansar-nos-hi. Aquest generós hivern de neu i freds sabíem que tenia que ser el nostre i ara, fa un parell de mesos, un bon espia i millor amic va invertir un dia sencer per fer-nos arribar més i millors fotos del nostre particular cofre del tresor, així com desvetllar-nos quina tenia que ser la millor estratègia d'aproximació. Avui era el dia escollit en aquest hivern que no vol acabar-se mai, però el bon espia i millor amic al final no ens pot acompanyar. Tornem a aquesta oblidada vall que injustament ja feia uns quants anys que no havíem tornat a trepitjar, a pesar de les moltes alegries que ens va donar un llunyà nadal. El despertador sona impassible a les 3 del mati i trenca el merescut son dins aquest luxe de cabana, ens posem en marxa enmig de la foscor i la incertesa més absoluta, la temperatura no ha baixat gens, els gruixos de neu que tenim al maig son increïbles i passa rere passa, anem enfonsant els nostres carregats cossos i per sobre de tot les nostres anhelades il·lusions.

Dues hores més tard retornem als nostres dolços somnis, just allà on els havíem deixat, com si hagués estat l'esforçada fantasia d'un somnàmbul. Just això és l'essència bàsica de l'alpinisme, a vegades es triomfa a vegades es fracassa....! FRACAS? He dit fracas...? i ara! Si fracassar és deixar-se seduir per magnífics entorns en la solitud més absoluta i a la vegada amb la millor de les companyies? Si fracassar és gaudir hipnotitzat al caliu del foc en un dels millors refugis “lliures” que pots trobar a casa nostra?

Si fracassar és posar en marxa tots els sentits que sovint desconeixem que tenim, enmig de la foscor més absoluta i deixar-se guiar per les petges de les guineus? Si fracassar és intentar fer realitat els somnis i perseguir els nostres petits tresors...? Doncs benvingut fracas!

** Via d'en Guillem, Vº, Ae, 185m, Tossal de la Feixa

divendres, 24 d'abril del 2009
Ben bé sembla una condemna, no ho és, però podria ser-ho: 1 mes i 1 dia sense donar senyals de vida! Aquest mes d'abril que habitualment sol ser molt prolífic en alpinades sembla que hem trepitjat merda, a pluges, nevades i mal temps sense treva, cal afegir la mala sort que vam patir els dies que va fer bo... durant un intent d'apertura d'una via d'aventura a les terres d'en Serrallonga, la paret va decidir venir sobre nosaltres amb tot el que comporta:

ensurt, accident, rescat, recuperació física i mental (mil gràcies de nou GRAE!). Aprofitem també per enllestir i acabar un projecte d'apertura que teníem mig oblidat a l'Alt Urgell (d'això en pocs dies ja parlarem...).

La primera opció: les alpinades l'oblidem ràpidament, el Pirineu està intrepitjable i decidim anar a recuperar confiança i testar el masegat cos a una via de roca sense gaires pretensions i ben equipada, l'escollida és la via d'en Guillem al Tossal de la Feixa, que sembla ser un roc que, tot i la seva llarga i costeruda aproximació, s'ha posat molt de moda en els darrers mesos.

Tan de moda que un dia entre setmana, sorprenenment, ens donem cita al seu peu 4 cordades (amb la maleïda crisis ja no es pot estar tranquil a enlloc!), per sort les dues últimes en arribar, amb bon criteri, marxen a les vies del costat. Les vistes i l'entorn genials, la roca força bona, però sincerament l'hem trobada una via amb molt poca lògica, on cal fer llargues pedalades fins trobar algun pany de roca escalable en lliure, a més d'un equipament excessiu (ja té pebrots que uns porucs com nosaltres diguin això...).

Trobem una exageració que per fer una via fàcil com aquesta i en que les tirades són prou curtes tinguem que portar 20 cintes i res més, amb les generoses fissures que anem trobant durant l'ascensió. Tot i així, és lloable l'esforç dels equipadors en fer vies tan treballades en un lloc de tan llarg i complicat accés. Només cal afegir que són una bona excusa per conèixer la zona, absolutament recomanable!