ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Escorpora, 60m, V+, Cala Montgo, L'Escala

diumenge, 26 de maig del 2013


Definitivament, aquest extrany hivern hem canviat el blanc de la neu i el gel pel blau del Mediterrani i el major culpable d'aquesta heretgia te un nom, l'Ivan. Tot ell pura curiositat i energia concentrada en un petit cos. Aquest cop ens dirigim a parets ignotes, un penya-segat del que no teniem cap constància que s'escales, pero no es fins que estas al mig de la paret que no veus aquesta increïble roca de formes i cantos simplement impossibles d'imaginar abans no els veus i els tastes. Te n'adones que simplement ha estat un miracle que amb aquest tresor a tocar del cotxe ningú hi hagi deixat la seva petjada fins fa pocs mesos. No podien ser cap altres que els Rumba Team, dotats amb un nas especial per ensumar singulars i sorprenents parets a casa nostre, els qui han obert la veda. Al seu blog trobareu una acurada explicació de la via i de com arribar.


En menys de cinc minuts en baixada ens plantem al peu de l'Escorpora, i ràpidament ens adonem del festival que tenim per davant. Una paret de mides reduïdes  pero de verticalitat i cantells escandalosos, aixo si... per arribar al pastis primer toca un primer llarg tot en travessa, cos enrrere i lleugerament descendent que en algun punt ens obliga a passar molt a prop de l'aigua, per tant millor evitar de totes totes els dies de mala mar.





Tot i tenir l'agradable sorpresa de ser la primera cordada que repetim la via (segons el pot de piades), ens adonem a quina velocitat en mig d'aquest ambient marí s'arriba a degradar i rovellar qualsevol mena de material que es col·loca, tot i que val a dir que s'ho han currat i gairebé tot el que s'ha deixat fixe es inox. Aportem el nostre petit gra de sorra fitant una mica la canal de baixada i canviant la baga del primer pont de roca que abans d'haver entrat en servei ja ha quedat fora de joc.






Despres de la mítica travessa "suca-suca" cal encarar sense cap mena de vergonya recte amunt i ara es Laura qui al·lucina amb la facilitat que es supera qualsevol desplom aqui gracies a aquesta sorprenent roca. La via esta semiequipada i cal anar afegint "catxarrus" que entren amb tota facilitat i fiabilitat, a mesura que ens separem de l'aigua la via va guanyant en ambient fins que ens topem amb una gran i curiosa cova al bell-mig de la paret on fem la R2



Es el torn de l'Ivan que li tocara treure'ns de la paret, la linea puja sense cap mena de vacil·lació pel mig d'un petit esperonet i quan aquest comença a cedir la verticalitat, es quan trobem el pas clau de la via, una curta placa on just s'acaba el cantell escandalós que tant be ens tenia acostumat fins ara.



Via sorprenent per l'entorn, verticalitat i la qualitat de la seva roca, pero que ens sap a ben poc, ideal per combinar  amb un dia de platja i que la família no ens trobi gairebé a faltar. Pero per nosaltres, que avui ni portaven tovallola, ni ens espera la família, no ens hem pogut estar, som massa curiosos. Avui s'ha obert el pot de les essències....


Vidal-Farreny, 565m, V+/A1, Paret de les Bagasses, Tarradets

divendres, 24 de maig del 2013


- A ver mi brigada..., proceda a ejecutar las maniobras correspondientes de progresion en terreno vertical-

- Mi teniente, segun la documentacion en mi poder, se encuentra usted en la ruta establecida, proceda a la localizacion y aseguramient en el equipamiento fijo de la ruta-

- Mi sargento, extreme al maximo su atencion aqui abajo, que me estoy jugando la vida!-



- Mi capitan, haga usted el favor de volver a la ruta correcta para evitar males mayores -

- Autoaseguradomisargento!, procedan a subir segun el protocolo-




No, no us heu equivocat, ni aixo es "El jueves", ni jo soc l'Ivà escrivint les "historias de la puta mili". Aquestes converses i d'altres encara mes surrealistes les vam escoltar l'altre dia a la paret de Les Bagasses, si si no us equivoqueu pas, som a l'any 2013!!. Avui Terradets ha estat invadida per un bus de militars, suposadament d'un destacament de muntanya d'elit, que a mes d'enfilar-se amb mes o menys fortuna i soltura, feien por, riure i vergonya aliena al mateix temps. Una activitat tant intima com escalar es va veure alterada aquest mati per crits, ordres i un batibull de gent que a pesar del color "camuflatge" de les seves robes, no pasavem precisament desapercebuts. Tinc molt clar que en aquest temps difícils que estem vivint i abans de passar les tisores per la sanitat o l'educació, poder caldria passar la segadora a fons per aquelles relíquies del passat que han deixat de tenir el seu lloc a l'actual mon globalitzat i fa mal als ulls veure al preu que pagem els cursets d'esports d'aventura a aquest boy-scouts profesionalitzats. 
Si algu vol saber l'amplitud de la frase -assetjar una paret- que amplii la següent foto, pero sobre tot recordi que cada cercle vermell es un sou public.


Be... a mes d'estar entretinguts i de veure la cara al·lucinats d'una cordada d'anglesos que tenien al nostre costat i que no paraven de buscar la "camara oculta" d'aquesta surrealista escena, tambe vam escalar una mica. Avui era el torn d'un altre gran clàssica a aquesta paret, la Vidal-Farreny que ataca pel pany central i surt pel costat esquerra per on transcorre l'Anglada-Guillamon. Inici indefinit en terreny tombat pero que si fem servir la lògica ens porta sense contemplacions a l'inici de les dificultats d'aquesta via.



La majoria de llargs tenen el seu punt picant, generalment per superar compactes plaques on es dificil trampejar per progressar i toca escalar si o si. La ruta es d'una lògica aclaparadora que va seguint un sistema  evident de fissures i s'acaba colant pel punt feble de la paret en la seva primera meitat. Equipament correcte amb pitons i parabolts, on podrem ficar catxarros a discreció.


El tercer llarg, en teoria es el clau i es tracta d'una travessa facil amb força ambient, despres puja sense cap mena de vergonya unes verticals plaques, a les que no li vaig veure gens de color en lliure i vaig tenir que recorrer al recurs barat del pedal, afegint de premi algun pas de A1. Qui opti per aquesta estratègia que porti mes cintes dels que marquen les ressenyes per no tenir que despenjar-se a buscar mes en travessia com em va tocar fer a mi.



Tirades molt maques, atletiques i exigents tot i el grau "suau" sobre el paper, on els catxarros trauran fum i faran molta feina. Quan semblava que tot anava rodat...., un dia assolejat, pero fresc, bon horari, millors sensacions i tal i tal.. Arribem a la feixa que es el punt on coincideixen uns llargs amb la CADE i ens trobem dues cordades atascades que no tenen prou soltura per resoldre els trams d'artificial que es van trobant. 



Despres d'una bona estona de gaudir de les vistes optem per baixar, total... el que queda gairebe tot correspon a la CADE i l'Anglada-Guillamon que ja hem fet i despres de tres dies de bones escalades no anem precisament afamats de roca. Trobem 4 llargs rapels equipats a l'extrem esquerra de la feixa que ens deixan en no res al terra. Bona via i millor excusa per tornar-hi.


*** Miramunda, 330m, V+/A1, Paret de Catalunya, Montrebei

ddijous, 23 de maig del 2013


Hi ha vegades en que les lleis que més es respecten són les no escrites, perquè precisament en aquest fet rau la seva força, en que de tan lògiques no cal conèixer-las perquè no se t'acudiria obrar d'altra manera. Tot i així quan algú les incompleix l'única raó que ens assisteix és la d'una justa i sovint impotent indignació i darrerament aquesta amenaça en amargar-me la festa cada cop que vaig a Montrebei, sort del sentit de l'humor que ajuda a relativitzar l'emprenyada! Però deixem la ironia pel final, que és quan li pertoca i comencem pel principi. 


El prat, porta d'entrada a aquest paradís de perfils salvatges que et fa passar pel purgatori abans no te'l guanyes. Val a dir que som plenament conscients de que aquí la paraula escalar abasta molt més del que es dóna per entès habitualment i s'enriqueix amb un deix d'aventura que et roba el senderi. 


Però, com no sucumbir davant l'arrogància d'aquestes parets, el desig et pot i els nervis són un puny d'acer que et colla l'estómac cada volta que goses alçar la vista. I és que malgrat ser agnòstics declarats s'imposa un respecte reverencial davant l'altivesa de l'indret, però això no és pas fre pel nostre esperit saquejador i avancem més que decidits a profanar el repòs de la paret. 


Tasca en la que no cal que ens hi esmercem massa, doncs som sis de ben trobats, així que el xivarri està garantit. No som multitud, però gairebé, per tant, per gaudir de la jornada sense fer nit a la paret hem optat per una de les vies més assequible, la Miramunda. I compte, que assequible no vol dir fàcil, perquè tot i tenir una dificultat raonable i algo d'equipament al passos més picants s'ha d'escalar amb desimboltura i navegar amb gracia per les xemeneies finals. 


Ens repartim en dues cordades i tenim l'alegria de començar la festa i com que ja a la primera tirada hi han un parell de passos d'estrep li adjudiquem sense dubte ni recança a en Josep. Al darrere Xavi, Inma i Santi ens trepitgen les passes, impacients de roca. 



 Un pitó que falta és el toc d'atenció que ens recorda on som i que no si val a badar, a no ser que tinguem ganes d'experimentar els efectes de la gravetat, com és el cas d'una nova espècie aèria que ha ampliat el seu habitat a la solitud d'aquesta paret. 


Impressionant el soroll que fan aquests ocellots i ensurt garantit en cas que us agafin desprevinguts. La segona tirada creiem que s'adiu al tarannà d'en Sergi i li adjudiquem gustosos el cap de corda. Aquesta continua apretant i per si li faltes intensitat regalima aigua al lloc més inoportú, però l'equipament, generós, infon prou confiança per creure fermament en l'adherència sobre mullat. 


Ben trobada i passos resolts amb elegància, una grata sorpresa torbadorament vertical, però ara que l'escalada començava a agafar ambient la paret decideix ajeure's una estona privant-nos de tan aèria diversió. 




Tres tirades recorren aquest tram intermedi que malgrat dulcificar el caràcter et fa anar amb els ulls ben oberts per no errar un camí que no deixa de sorprendre per la lògica amb que enllaça els panys més drets i sorteja una vegetació que a estones amenaça amb engolir-nos.



Pausa que permet recuperar alè, abans no arribem al darrer tram on les xemeneies manen i, descarades, acaparen tot el protagonisme. Ara és quan començo a penedir-me d'haver deixat que me les adjudiquessin tan alegrement i més batallant com estic amb arítjols i relliscades.  


Sincerament per moments no sé com encarar el tema, la roca, amarada d'humitat, fa impensable recolzar-t'hi sense relliscar, així que m'entretinc sense recança a refer un pont de roca que em doni el plus que necessito per seguir amunt.


I funciona, vaja si funciona, més que res, perquè un cop t'hi llences no hi ha volta enrere, només apretar dents i molt perquè la falta d'un pitó a la part més delicada fa que et juguis una bona galeta en cas de patinada. 


Intento no pensar i arribo a la reunió gairebé en apnea, tanta tensió no pot ser bona i encara me'n queden dues tirades! Però en el temps de recuperar els companys ja m'ho torno a mirar amb bons ulls i aplego prou ànims per investigar la propera. 


I sí, continua molla, relliscosa i més vertical del que voldria per la meva tranquil·litat. Però aquesta dóna joc per anar posant peces i començo a gaudir endevinant com hauran de ser els passos perquè d'evidents no en tenen res i mai saps com agafar-los. Què és millor, reptar per dins o encomanar-te als sants i sortir-ne fora. 


Dubtes existencials difícils de resoldre, perquè al final li trobes el gust a això estar encastat entre dues parets i aprecies la il·lusió de seguretat que et dóna. Però coneixent a l'aperturista per l'estretor del fons de la xemeneia segur que no va la via, així que agafo aire de nou, repasso el santoral i amunt per allà on les parets es separen. 



Premi, ho he clavat i per cert que bo que és aquest llarg, si el darrer té pinta de ser-ho tant ho més, està clar que avui és el meu dia de sort. 


I ho és, vertical, aeri, franc d'equipar i amb unes bústies que són un escàndol, vaja que no és pot demanar més per donar per ben acabada l'escalada. 


Poc a poc, ens reunim tots a la carena i encetem la tornada, llarga però amb unes vistes sobre un Pirineu que esclata de neu i entre comentar l'inaudit de tanta blancor i les peculiaritats de les xemeneies montrebenianes arribem al prat gairebé sense voler. Perquè per ser sincers mai vols que s'acabi la sensació que et deixar haver escalat a Montrebei, encara que sigui per una de les seves rutes atípiques!