*** Carol-line, Cambradase i Dérobé-Corredor en S, Roc del Boc,600m, AD+, 60ºmax.

dimecres i dijous, 14 i 15 de desembre del 2011

Com que hem estat bons minyons els Reis Mags s'han avançat i ens han deixat un parell de xaquetes de ploma que fan d'allò més goig. Com que idees no ens falten, per estrenar-los se'ns acut algo tan “original” com anar a fer un bivac alpí i testar si és certa tota la calidesa que prometen. Tenint en compte que els patrocinadors, com el gel, brillen per la seva absència, podem dir que tracta de masoquisme gratuït. Per si queda algun dubte, només dir que ja que els Alps ens queden massa lluny ens decantem per provar-los a l'ombra del Roc del Boc venint del circ de Cambredase, que no queda precisament de pas.

Però és que aquestes neus primerenques han despertat la nostàlgia dels nostres inicis quan el que primava era la descoberta de noves valls i l'encant dels seus itineraris més clàssics.

Així doncs, ben carregats amb el material de bivac a l'esquena, més una corda i algo de ferralla per si de cas, enfilem el conus d'entrada del Carol-line. Fa un fred de mil dimonis i un vent que mossega amb ganes, però el moviment és un bon antídot per mantenir l'escalfor i aquestes primeres rampes gelades compleixen aquesta funció a la perfecció. 

Algun ressalt per donar-hi color, intercalats amb mixte de la casa per anar agafant rodatge, un flanqueig que sempre fa ambient i una bonica cornisa per arrodonir un corredor que sense ser difícil és prou reeixit i del tot recomanable per fer un primer tast al circ.

Hem anat ràpid, cosa no gaire difícil si es té en compte que amb aquest fred només pares el temps mínim imprescindible per fer alguna foto i poc més. A la carena, malgrat el sol, el vent segueix fent de les seves i l'ambient no passa de gèlid. Així que no ens hi entretenim i comencem a buscar el millor pendent per baixar cap al nostre proper objectiu, el Roc del Boc.

Lo normal, quan es va a fer algun itinerari a aquesta paret, és remuntar la llarga vall de Planés, però nosaltres avui fugim de l'ortodòxia i hi anem directes des de Cambredase. Així doncs, encarem les rampes nevades de baixada que donen pas a pendents d'herba igualment verticals abans no trepitgem el fons de vall on la neu sembla no voler marxar a despit del sol que ara, per fi, sí que escalfa.

Mirem el rellotge i tan sols són les dues del migdia, vaja que no hi ha excusa per no fer un nou corredor, així que tocarà castigar una mica més les cames. Ens sorprèn veure traça a l'entrada de gairebé totes les canals, a primer cop d'ull sembla que no hi hagi gaires condicions, però mirant-t'ho amb més “carinyo” s'intueix que la neu està començant a transformar. Tot i així molta roca, molt de mixte i poc gel, per tant, malgrat la bona pinta que fa el corredor Central, passem de llarg i anem a buscar un itinerari més senzill que avui estem en proves i l'objectiu és fer metres i no dificultat.

La sensatesa i l'horari fa que ens decantem per un corredor a l'extrem dret de la paret i ens duem una agradable sorpresa perquè malgrat tenir dificultat zero li podem posar un deu en estètica. Salvant les distàncies recorda l'Ordiguer, amb un traçat no tant encaixonat, però amb una elegància innata.

 De fet lo més compromès és no ensopegar a l'aresta cimera, mentre bades contemplant el Pic Rodó, gran desconegut, però amb línies més que interessants. La panoràmica que tenim des del coll del Boc ens fa descartar la idea inicial, que era completar l'excursió baixant a la vall veïna i fer bivac sota la cara est de la Torre d'Eina. L'entramat de cordals que divisem des d'aquí dalt ens faria fer més volta del que teníem previst, realment no ser si entristir-me o alegrar-me de no completar la matxucada. 

 Baixem de nou cap a la vall de Planés a buscar un lloc on instal·lar l'apartament amb vistes on fer nit, però amb el que no contàvem és amb aquest vent que no dóna treva i ens obliga a fer tasques extres de manobre si volem tenir un lloc arrecerat on dormir. Ja sabeu, lo típic... cavar una mica, aplanar, aixecar un bon mur i a fondre neu per fer el sopar que avui ens l'hem guanyat! 

La nit és divertida, malgrat el curro fins i tot les botes estan a punt de sortir volant, però nosaltres en el nostre cau fet de sac, funda i plomes ens en sortim prou bé i no passem més fred del tolerable. Sortir d'aquest embolcall ja és una altra història i aconseguir posar-se unes botes petrificades té el seu punt de morbo.

 Per acabar-ho d'adobar el poc gas que queda és congela i resulta impossible escalfar les botes ni beure res, doncs el te d'ahir és un glaçó amb ben poca utilitat. El vent que no para, bufa de valent, més que fort ahir si cap, glaçant-nos, així que recollim campament i enfilem com autòmats els pendents que duen al cordal. 

La sensació de fred és intensa, et roba l'energia i fa la pujada feixuga. Amb l'exercici entrem en calor poc a poc, però hi ha algo que no rutlla, en Josep fa massa estona que no sent els peus i les seves botes segueixen tant congelades com en el moment de calçar-les. Ja a l'aresta aconseguim parar al recer del vent i comprovem sorpresos que té un dit amb símptomes de congelació. Massatges, escalfor i quan se li recupera crits de dolor que es deuen sentir des de Puigcerdà i de nou en moviment per enganyar el fred. 

El cordal és llarg, però sense cap mena de complicació, la tensió ja va quedant enrere i quan gires la vista te n'adones del tros recorregut. Els núvols van atapeint el cel, s'apropa un canvi de temps, però nosaltres rai. 

Ja som a tocar de les pistes d'Eyne, de retorn a l'escalfor de la civilització, després d'aquesta intensa jornada de proves. Intensa i profitosa, hem fet fons, hem escalat dos elegants corredors de tall clàssic i de retruc hem constatat errades i encerts de cara a futurs bivacs aquests ja sí, esperem de més entitat i menys accidentats!