**** Veintegenarios (170m, 6b+), Pollegó Inferior (cara sud), Pedraforca

Diumenge, 14 de juliol de 2024

Cada cop que vaig a la sud del Pedra reprenc una relació complicada, perquè per més difícil que resulti d'entendre, aquesta roca enamora. La paret enlluerna. Placa perfecta en el més mínim detall que la Veintegenarios fa lluir.

La via és curta, però demana d'una tècnica que magnifica les tirades i ens fa avançar un pas més en aquesta simbiosi de devoció i fe. L'adherència mai havia sigut tan resolutiva. Calcari impol·lut, pentinat en canaleres que el fan diferent. Per moments se'ns escapa la lògica dels passos, però insistim fins fer-la visible.

Arriscar val la pena, l'atractiu de la via ho justifica. Escalem sense presses, el vent ens acompanya. Centrats en l'espai breu que abastem amb la pell aprenem d'una línia que converteix la verticalitat en equilibri. Intel·ligent, entén la paret. Afinitats que funciones.

Notes d’interès vertical: Veintegenarios (ressenya original SilencioMineral), elegància, coherència i perspicàcia sumades forgen aquest itinerari que ha sabut crear el seu propi espai en el vessant Sud del Pedra. Tot i els pocs anys que porta de rodatge el seu encert i popularitat l’han convertit en clàssica moderna de referència. Una línia i una paret que transformen l’escalada en plaer simple i sofisticat alhora.

- Encara que a aquestes alçades no sembli possible amb bon ull sorgeixen panys intactes, oberta l’octubre de 2015 per Jose Bermudo i Marc Cuesta.

- Ben equipada amb bolts, pitons i algun pont de roca. Assegurances correctes, però que obliguen a escalar, als trams senzills allunyen i pot ser necessari algun flotant per disminuir distàncies. Totes les reunions muntades (bolts), però no rapelables.

- De material necessitem quinze cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1), estrep opcional en funció de com portem el grau.

- Roca esplèndida, calcari compacte, aspre i tan adherent que provoca una reacció d’adoració immediata. El segell de la sud del Pedra és deixa notar en un predomini absolut de la placa amb diverses variants que li donen interès, ja siguin breus desploms, verticalitat incisiva i canaleres exclusives. Regletes salvadores, bústies i cantells roms ens permetran resoldre moviments on l’equilibri sempre és clau. Tan sols alguna llastra dubtosa i el llarg final trenquen la tònica de bona roca.

- Grau homogeni i molt lligat a una bona tècnica, sinó la percepció és que està col·locat amb criteri ajustat. Combina trams de finura amb d’altres atlètics, demana ser resolutiu i llegir bé la paret (6a+ oblig).

- Compromís baix/mitjà, equipament i qualitat de la roca permeten arriscar en els passos. Tot i la relativament llarga aproximació la via és ràpida d’escalar.

- Orientació sud, vessant encarat a ple sol. Malgrat el que l’orientació pot donar a entendre, és una bona opció per a mesos calorosos ja que per la paret sempre hi corre un aire que refresca encara que estem en ple estiu.

- Traçat que demostra imaginació i estil, lògica plena a cada tirada. Una línia que no neix de l’evidència, sinó de la perspicàcia que permet trobar la seqüència de les plaques i aprofitar els breus sistemes de fissures que fan vàlida una verticalitat insistent. Hàbils travessies garanteixen l’ambient. En conjunt tirades sostingudes i d’atractiu intens, llevat del darrer llarg tota la resta aporten exigència i elegància a l’escalada. Adherència mana, però no ens deslliurarem de trams atlètics que deixen els braços calents.

- Accés, des del pàrquing el mirador de Gresolet, al que s’hi accedeix des d’un trencant de la carretera B-400 entre Saldes i Gósol (enllaç maps).

- Aproximació, des del mirador pugem al refugi Lluís Estasen i seguim fins la tartera de l’Enforcadura, la creuem i passat un gran bloc ja trobem un camí (fites i marques verdes) que puja pel bosc i ens porta a l’aresta. Seguim pel cordal fins un marcat coll pel que baixem fàcilment fins el peu de la cara sud perfectament visible al nostre davant.

La Veintegenarios discorre pel pany dret de la muralla (foto ubicació SilencioMineral), comença a l’alçada d’un característic sostre en forma de mitja lluna (1h30min). Trobem una fletxa picada a l’inici i els primers bolts són visibles, compte amb no confondre’ns amb una línia de bolts més antics situada a l’esquerra, és la Delirium Tremens (croquis vies veïnes RomanticGuerrer).

- Descens, la via acaba en l’àmplia pendent de les Costes del Dou, baixem seguint fites i marques verdes fins que la carena es converteix en crestall. Seguim avall resseguint la cresta fins perdre força alçada i quan el cordal es fa més aeri estem atents perquè el camí entra a bosc i baixa fins la part baixa de la tartera de l’Enforcadura des d’on ja retornem al refugi i aparcament (45min).

Tenim també l’opció d’aproximar directament per la cara sud, si us decanteu per aquesta alternativa aquí teniu la informació.

Vies com aquesta et fan devot de la cara sud del Pedraforca, fan vàlida una línia que d’entrada sembla impossible. Muralla enigmàtica plena de prodigis, porta l’adherència a un altre nivell i la Veintegenarios ens en fa virtuosos.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Camí del Tro (150m, 6a), Pollegó Inferior (cara sud), Pedraforca

Dijous, 6 de juny de 2024

La paret sud del Pedraforca té la capacitat de fer creure als més incrèduls, però perquè el sortilegi funcioni primer és necessari escalar-la. Abans resulta impossible imaginar que rere una aparença tan monolítica hi pot haver camí. Aproximant des de prat de Reo copsem sencera la bellesa albina de la muralla. Esplèndida perfecció que imposa respecte reverencial, la necessitat de tocar-la, però és innata.

I és precisament aquest impuls el que revela el seu secret. Un calcari que fa meravelles. Llamp de roca, tan compacta que qualsevol indici de cantells és un rastre que seguim amb devoció. El Camí del Tro, però ens ho posa fàcil, uns espits que ja comencen a tenir els seus anys ens guien amb fermesa per unes plaques que fan elegant al més maldestre.

Passos que requereixen l'esforç constant de ser subtil. Aquí la claredat amb que s'expressa l'adherència crea escola. Regletes de tacte exquisit i una urpada de bones fissures justifiquen la reputació certa de la via. De la seva mà solquem un pany d'aquesta paret que dóna a la verticalitat la dimensió d'ingravidesa. Escalada nítida i franca amb sensació d'estiu que arriba. Que bo haver trobat per fi algú que m'hi acompanyi!

Notes d’interès vertical: Camí del Tro (ressenya TopoRoc), clàssica actual capaç de concentrar en poc més d’un centenar de metres la particular bellesa i tarannà de la sud del Pedra. Un format ideal per un primer tast d’aquestes plaques on l’adherència adquireix la màxima expressió.

- Collita dels noranta, oberta el 1993 per Joan Boter, Francesc Pañella i Francesc Suñol.

- Pràcticament equipada amb espits, claus i un pont de roca. Els passos difícils estan ben protegits, trobem alejes només quan la dificultat baixa i solen anar acompanyats de bones fissures per protegir. Alguns espits de la via acumulen força rovell, però els de la tercera tirada ja són nous. Als trams més senzills algun pitó casolà no dóna gaire confiança. Reunions rapelables (tres espits o més força nous).

- De material necessitem setze cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C0.75), opcionals C1 i C2, útils si enlloc de rapelar la via optem per sortir per dalt escalant un darrer llarg de IV+/V gairebé net.

- Roca magnífica, calcari gris clar de tacte excepcional que no necessita més presentació que la seva visió. Domini absolut de placa compacta fins intimidar i ultra adherent. Cantell petit i romos alternats amb bones bústies i fissures que donen varietat als passos. S’insinua alguna canalera, el toc diferencial del Pedra.

- Grau enèrgic que no acusa desgast tot i el rodatge que ja porta la via. Dificultat sostinguda a les tirades amb trams puntuals més apretats (V+ del bo obligat). Bona tècnica d’adherència fa els passos més amables.

- Compromís mitjà, la paret Sud del Pedra ja té cert caràcter alpí per aïllament i solitud, a més el desgast d’alguns espits és un factor que condiciona. Sense flotants tenim trams exposats on la dificultat baixa per la distància entre assegurances, res que no es pugui gestionar amb algun friend.

- Orientació sud, vessant encarat a ple sol que només fa nosa mentre aproximem ja que per la paret sempre hi corre un aire que refresca encara que estem a ple estiu. Malgrat el que la orientació pot donar a entendre, és una bona opció per mesos calorosos.

- Traçat brillant que s’ha de descobrir, la sòlida extensió de la placa aboleix qualsevol rastre de línia. El Camí del Tro posa de manifest una lògica feta d’equilibri i adherència. Quatre tirades tècniques, d’escalada majoritàriament de finura sobre una verticalitat mai excessiva i amb bones fissures que aporten varietat en forma de bavaresa, diedre i algun que altre encastament.

El primer llarg ens posa en situació, el segon i tercer són els més difícils i elegants i en el quart llarg ja hem pres el pols a la roca i es gaudeix de cap a peus. La via acaba aquí, però es pot escalar un llarg més sortint recte de la reunió amunt per muntar-nos sobre una aresta que tomba a l’esquerra i ens porta fins una gran vira diagonal on muntem reunió amb friends (55m, IV+ i passos V, un bolt i un parell de pitons).

- Accés, des de la carretera B-400 que va de Saldes a Gósol prenem la carretera que puja al Mirador de Gresolet/refugi Lluís Estasen i quan portem 1.7qm aparquem en una esplanada de terra a mà esquerra (enllaç maps). Amb un tot terreny es pot pujar fins al final de la pista que surt a l’extrem de l’aparcament, 1qm aproximadament.

- Aproximació, prenem la pista en forta pujada fins que aquesta acaba en una gran esplanada d’herba. Seguim per una antiga pista en desús que surt a l’extrem dret de l’esplanada i que en un parell de llaçades ens deixa a l’inici d’un marcat sender (fita i rètol Prat de Reo) que puja pel bosc en direcció a la paret. Pugem pel sender que sense treva avança decidit amunt, quan arribem a una font en un abeurador de vaques estem atents perquè uns metres més endavant hem de trobar una bifurcació on anem a la dreta.

Avancem ara per un sender més estret senyalitzat amb marques vermelles i blaves difuminades anant sempre en direcció a la paret (foto TopoRoc). Salvem un contrafort i arribem als pendents herbosos de la base que remuntem fins peu de via. El Camí del Tro va pel característic triangle de la part dreta de la paret (1h/1h30min depenent d’on deixem el cotxe) (croquis TopoRoc). L’inici és a l’esquerra d’un curiós forat/tub rodó, inscripció Tro mig borrada i primers espits són visibles. Important no confondre’ns amb la línia de bolts de la dreta, corresponen a la via Llamp de Tro.

- Descens, tenim dues opcions, rapelar la via o bé escalar un llarg més fins l’ampla vira de la part final de la paret. Un cop a la vira pleguem cordes i remuntem per ella fins trobar una canal ampla a la dreta per la que pugem. Abans que s’acabi la canal flanquegem a la dreta per una vira fàcil i sortim a l’ampli crestall de les Costes del Dou.

Baixem mantenint-nos sempre prop de la carena (fites), quan el pendent s’accentua no entrem a bosc, sinó que baixem per la cresta (marques pintura). Deixem enrere una primera canal estreta i passat un tall a la cresta arribem a una ampla i senzilla canal per la que baixem i ens porta ràpidament a la base de la paret. La resseguim fins enllaçar amb el camí d’aproximació que desfem fins el cotxe (1h15min/1h30min).

Del Camí del Tro en surts amb la sensació que la màgia existeix, sinó expliqueu-me com és possible escalar la monolítica cara sud del Pedra. Factoria d’adeptes a la placa.

conspiradorsdelavertical:Xavi&Marc

π

*** Canas y Espits (120m, 6a/Ae), Dent de Cabirols (N), Pedraforca

Dimarts, 14 de juny de 2022

La silueta del Pedra captiva des de qualsevol perspectiva, però és a l'estiu quan el seu atractiu reclama proximitat. Qualsevol vessant és bo, roca fresca i línies de passos intrigants. Torno a Cabirols, poc a poc hi vaig sumant vies i cadascuna una descoberta que aporta gestos que no li coneixia a aquest calcari rentat pel nord. Avui la proposta amb que m'han temptat és Canas y Espits, mana la placa.

Orfes de l'adherència prodigiosa de la Sud recorrem a una fe que tan sols funciona contenint l’alè i llegint, llegint molt bé aquests panys monolític polits amb cura infinita. Escalada condensada en tacte i intuïció seguint el rastre d'espits rovellats entossudits en fer-nos solcar plaques d'aparença impossible. Ni pensar en portar-los la contrària.

Dòcils indaguem i amb l'auxili del traç rotund d'un parell de bavareses descobrim les subtileses d'aquesta adherència singular. Quina intensitat en tan pocs metres. La Canas y Espits conserva una sobrietat de caràcter que ja no s'estila, reflex de temps i lloc. Elegància i precisió amb aires d'aventura en són la conclusió.

Notes d’interès vertical: la muralla nord de la Dent de Cabirols a part de magnífiques vies de fissura clàssiques a rabiar ostenta al pany central una immensa placa gairebé monolítica. Canas y Espits la solca amb notable atreviment. Oberta l’any 93, suposa un canvi de mentalitat i amb l’ajut d’espits avança forçant passos hermètics en aquest mur de fissures comptades i relleu escàs.

Pràcticament equipada amb espits que ja tenen els seus anys i uns pocs pitons demana material amb discreció, a les tirades (llevat de la darrera) poca cosa col·loquem, però les reunions són de dos espits vells i és convenient reforçar la R1 i R2. Amb catorze cintes, friends fins C2, semàfor aliens i estrep ja farem, tascons opcionals i compteu que una plaqueta pot ser útil per reforçar la R1 (cap burí).

Grau collat i un calcari polit al que és difícil confiar-s’hi ens faran anar ben atents. L’escalada és exigent i mantinguda, l’equipament alleugereix tensió, però el rovell d’algun dels espits i la col·locació d’altres en els trams més impenetrables de la placa fan que alguns passos resultin obligats sobretot si no els llegim correctament (6a/V+ oblig).

Tècnica i adherència seran el nostre mantra, interromput tan sols per un parell de bavareses que ens regalen benvingudes tibades sobre cantell franc i l’auxili de sigil·loses regletes que ens ajuden a resoldre el misteri d’aquest calcari impol·lut. El traçat per estones no és fàcil de seguir ja que es creua amb altres vies (sobretot L2), la clau està en buscar espits vells, algun d’ells pintats de blanc. Tercer i quart llarg es poden enllaçar fàcilment, la R4 són dos bolts amb anella.

Accés, des de l’aparcament del Mirador de Gressolet continuem per la pista fins trobar la instal·lació del petit telefèric amb que pugen material al refugi, aparquem. Aproximació, a l’alçada del telefèric trobem camí que puja en pocs minuts al refugi Lluís Estasen des d’on seguim el GR en direcció l’Enforcadura (esquerre), abans d’arribar-hi creuem la gran tartera que baixa de la Dent de Cabirols. Traspassada la tartera prenem un corriol (fites) que puja pel seu marge esquerra de la tartera, primer per bosc i després per terreny cada cop més dret i pedregós fins peu de paret (30min).

L’inici de la via costa una mica de localitzar ja que comença en una incòmoda vira penjada (grimpada II), un arbre amb una baga vella és R0. Com a referència just a l’esquerra de la canal per on va la Gaston, veiem els primers espits de la nostra via en una placa amb una fissura/bavaresa a la meitat i que després marxen en descarada travessa a la dreta.

Descens, dos ràpels, de R4 a R1 (55m) i d’aquesta al terra (40m). També és possible continuar escalant per la canal on acaba la via, són unes tres tirades de terreny d’aventura (IV) fins el cim de la Dent de Cabirols.

La Canas y Espits és curta, però plena. Escalada estival que lluny de refrescar et deixa el cos encès per la insolència amb que contradiu la física obligant-nos a solcar l’austeritat d’uns murs que són pura elegància.

conspiradorsdelavertical:loromànticguerrerParce&Angélica&π