ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Un gran dia, 150m, Vº, Abella de la Conca

divendres, 18 de maig del 2012
Poques motivacions tant bones com descobrir noves raconades verticals del nostre pais. Aquest cop ens toca apropar-nos fins a les primeres estribacions del Boumort, una serralada tant allargassada, oblidada, com allunyada, com perquè les seves temptadores parets mai es converteixin en un desti habitual dels escaladors (ni de ningu...). Tampoc sera avui el nostre cas. A Abella de la Conca, un preciós poble del Baix Pallars, envoltat de roca per tot arreu i gairebé tota verge; A prop seu trobem unes modestes parets, on en el darrers temps el prolífic Remi Bresco en solitari i amb amics, ha obert unes simpàtiques vies aprofitant l'abundos rocam de qualitat d'aquestes contrades. 


Aproximació còmoda i feta al gust de cada un per corriols desdibuixats, que en tot moment tenim present al nostre davant l'objectiu al que anem. Davant nostre una modesta paret de poc mes d'un centenar de metres, pero amb unes lineas carregades de lògica, que es per on s'han obert els 3 itineraris existents. La nostre idea es fer el dos mes assequibles, l'espero sud i l'aresta oest, la tercera via existent es de grau mes dur i recorren unes magnifiques plaques, netes absolutament de xapes a excepció de les reunions.


Al peu d'un evident espero trobem l'inici de via de Un gran dia,  realment la ruta promet amb aquest nom!. tot i que els primers metres transcorren per terreny discontinu, on caldra apretar en algun pas puntual, esquivar una mica de vegetació i sobre tot prestar atencio a algun gran bloc inestable. L'equipament va al gust del consumidor, pero amb aquesta roca excel.lent i la abundor de fissures, seria una blasfèmia foradar aqui. La corda esta a punt d'acabar-se i no he trobat la reunio per enlloc, tot i que es dificil perdre una via que va per un espero tant evident, improviso reunio i al aixecar la vista pocs metres per sobre meu, en un altre repisa la veig alla lluent com es burla de mi.



El segon llarg es la guinda del pastis i nomes per aquest ja val la pena apropar-nos fins aqui. Davant nostre surt una doble fissura de dificultat moderada, de calcari de la maxima qualitat que ens duu facilment fins a una afilada aresta i poc mes enlla muntem R, val a dir que en alguna ressenya haviem vist que aquesta segona reunio es muntava amb un parabolt i un pont de roca, doncs el pont de roca ja es historia, ens va caure paret avall....




la tercera tirada segueix la tonica del primer llarg i les dificultats estan concentrades a passatges puntuals. Cal parar atenció tambe a algun gran bloc inestable. A l'arribada al cim la pluja s'uneix a la festa i donem per acabat amb un sonrriure de satisfaccio el tour de 4 dies per les parets de Lleida, com sempre passa segons Murphy, com van marxar, ja no va ploure mes i si ens haguesim quedat.... acabariem ben xops. La baixada es fa des de el mateix cim cap al vessant nord en un rapel de 50 metres. Via simpatica, fàcilment combinable amb altres, ideal per iniciar-se en l'autoproteccio i gaudir de les vistes que ens regala aquest oblidat raco de pais.


Com arribar-hi:


**** Cade, 600m, V+/Ae, Paret de les Bagasses, Terradets

dijous, 17 de maig del 2012


Terradets mai havia estat paret de la meva devoció i no és que li faltessin encants, perquè sis cents metres de tàpia i amb tan sols deu minuts d'aproximació no és per fer-li un lleig. Però, excepte l'Anglada-Guillamón cap de les altres dues vies, de tarannà clarament més esportiu i plaquero, que hi havia tastat m'havien fet el pes. Així doncs, anava quedant arraconada tot i ser un referent ineludible pels escaladors catalans.


Però la Cade és d'aquelles vies que no es poden deixar passar i, malgrat la mala fama de sobada, el traçat es mereix un deu per lògica i enginy. Per tant, a la que ens hem vist a l'alçada de la paret hem decidit carregar-nos de paciència i pagar el peatge de roca sobada per tal de descobrir què té aquesta via que tothom ens la recomana com imprescindible, menció a part pels llargs superiors, paradigma de bona roca, pati i ambient. Amb aquestes referències i ben mentalitzats pel patinatge carreguem la ferralla que creiem oportuna i encarrilem via, però anant per feina que l'exèrcit ens segueix les passes!



I no és broma, un autocar sencer de militars està fent material a l'aparcament de les Bagasses. Malgrat les aparences són d'allò més cordials i al final correm per res, perquè cap d'ells entra a la Cade i l'única cordada que ens precedeix es dedica a ensamblar llargs amb alegre despreocupació deixant-nos tot aquest pany de paret pel nostre us i disfrute.


Comencem d'hora, volem tenir temps per davant perquè via és llarga i el grau clàssic ens el prenem sempre amb precaució, així que millor tenir marge per davant per fer front als imprevistos que puguin sorgir. Però de moment la cosa va bé, duem un parell de ressenyes prou bones i el fet que tots els bolts estiguin marcats amb el nom de la via simplifica la feina. 




Un xic d'intuïció completa el bagatge per navegar sense contratemps per aquesta muralla gris de textura a estones delicada com una donzella amb pell de nacre i d'altres aspre i clivellada com un vell llop de mar.



Fa mal el coll de tant mirar cap dalt i per més que t'hi esforces aquest mar de plaques sembla no voler acabar mai, però només cal girar la vista cap al riu per veure com ens anem desmarcant del terra. Ara per ara el nostre camp de visió esdevé inevitablement vertical. 


Amb sis llargs ens plantem a la falsa feixa, l'horari és bo i de moment la roca rentada tan sols a trams puntuals, força millor del que esperàvem. Tan sols ha calgut apretar en algun pas més malparit, però sempre ben protegit i net de superar.



Ara, però la cosa canvia i a la setena tirada captem l'autèntic sentit de la paraula patinar ja que malgrat les bústies d'escàndol, derrapo com un gat. No m'ho rumio dos cops, acerar amb gràcia i problema resolt. El llarg d'artifo és senzill, però no li podem negar prestància a aquesta travessa sobre el buit, un petit exercici d'acrobàcia que ens permet evitar el primer obstacle seriós de la paret.



Esquivats els sostres tibem amb ganes d'una placa de cantells traïdors, però fissures netes i escalada elegant per plantar-nos amb ple dret a l'amplitud de la feixa. Ara sí que som on volíem, a punt d'entrar a la terra promesa de roca que ja no brilla i ambient de gran paret.



De moment, però toca excursió i no badar per encertar la continuació de la via, perquè menys pel dret podeu enfilar per on més lògic ho veieu. Però fem cas de la ressenya que tan bé ens ha guiat i ràpidament som de nou sobre la pista, cavalcant aquesta pell d'escates grises on és fàcil intuir-hi el camí. 



Una nova barrera de sostres és el blanc dels nostres dubtes, però el traçat és intel·ligent i li sap buscar el punt feble que de tant senzill costa de creure. Flanquejar, flanquejar i seguir flanquejant, sempre en busca de la roca més ferma i els passos més espectaculars. 



En el nostre cas el camí és un joc excitant, però no puc deixar de pensar en el coratge dels aperturistes capaços d'afrontar aquestes travesses sense saber-ne el destí. Opinió que es referma quan em toca encarar el “mur”, una placa tant magnífica com incerta, feta d'una sola peça, vertical, mantinguda i amb uns pitons que tan sols els veus quan els tens als nassos, chapeau amb els clàssics! 



Per acabar d'afegir emoció al tema unes gotes inoportunes que semblen voler anar a més, acceleren el nostre ritme i les pulsacions que no és normalitzen fins plantar-nos a la dues darreres tirades. Ara com sí vol diluviar! cosa que evidentment, no succeeix. 



Així doncs, en set horetes clavades (vam haver de mirar el rellotge dos cops, perquè no ens ho creiem), a les tres de la tarda els nostres somriures donaven fe de que la Cade ens havia agradat tant com les expectatives prometien. 


Elegant, de traçat serè, però amb girs inesperats, manté el ritme de principi a fi. Ni de bon tros tan polida com temíem, la Supertramp la guanya per golejada en quant a passos sobats, a més hi veníem tan mentalitzats que ha estat un mal menor. Val a dir que de la falsa feixa en amunt la via canvia de tarannà, la roca millora i les tirades es fan més mantingudes i amb grau algo més collat, per no parlar de l'ambient que ja tenim a aquestes alçades i mai més ben dit. 


En fi, no hi ha com una merescuda migdia a l'ombra per activar-se de nou abans d'emprendre la baixada, sense oblidar-nos pel camí de presentar els nostres respectes a Regina. Visió realment impactant, des d'on som la paret se'ns mostra amb tota la seva arrogància. Potser sí que algun dia haurem de fer-li una visita! 


*** Chiricahua Roc, 190m, 6a/Ae, Roc de Benavent, Comiols

dimecres, 16 de maig del 2012
Avui el llibre de ruta deia que tocava una altre via dura de fissures, semiequipada i on calia apretar de valent, avui el llibre de ruta ens duia a la Sang de Crack a Collegats per acabar d'aprofitar-nos del darrer dia en companyia d'en Kiko. Pero quan s'aixequen no cal ni preguntar-lis a aquest parell que pensen fer avui, les seves cares son un poema i ho diuen tot sense necessitat d'obrir la boca. Girem els plans com si fos un mitjo i canvien per una via en les antípodes de la que van fer ells ahir. Avui tocara escalada fina de gest, a l'ombra, mínima aproximació i baixada, parabolts ben propers i lluents que faran que nomes amb un grapat d'expres penjant del arnes tinguem prou i de propina coneixerem un lloc nou, una visible paret que cada cop que passem per davant seu diem que vindrem i mai som fidels a la nostre paraula, fins avui...


Aproximar a peu de paret es un espectacle pels sentits, la primavera esta en plena ebullició i els seus colors i olors vius ho encomana tot. Tant punt ens plantem sota la ristra de xapes deixem la poesia de banda, sabem que avui tot i ser un dia de "relax" aquesta paret no ens regalara res de res. La roca es un conglomerat de bona qualitat pero de cantell poc generos. El primer llarg resegueix una evident llastra adossada amb passatges molt estètics i verticals, sempre ens caldra un plus de confiança a l'hora de refiar-nos d'algun codol sospitos. En tot moment al nostre costat ens acompanya un immens ull de roca natural que li aporta el punt singular als dos primers llargs.




La tirada clau es la segona i el nostre convidat ja fa estona que la te adjudicada, una monolítica placa que cada cop es va posant mes i mes dreta, i mes i mes fina, en Kiko la baralla fins al final, pero acaba fent l'heretge, no com jo, que per no tenir, no tinc ni vergonya de començar i acabar el llarg agafant-me de tot i mes. Un cop a la reunio tenim clar que sense el company, segurament aquest llarg ens hagues fet enrere, les assegurances estan posades per escalar entre elles i no permeten gaires "marranades" si no tens el grau.



Per Laura es la tercera tirada, on cal apretar les dents just sortir de reunio per gaudir la resta del llarg. El següent sembla calcat a aquest, pero amb roca discreta i assegurances mes espaiades alla on suavitza la verticalitat. La via poc a poc va guanyant en ambient a traves d'aquest monolític tram de paret, tot i aixi en cap moment l'escalada aqui es compromesa, totes les reunions son còmodes i rapelables. 




Per reunio còmode on comença el cinque llarg, una allargassada bauma que a aquestes alçades ens regala unes vistes de luxe sobre el Baix Pallars, ahir els companys van patir de calor i avui a aquesta isolada cara oest estem tots tres mig tremolant de fred a la recerca del sol desitjat. La roca a mesura que ens apropem al cim es va tornant mes discreta i fins i tot a algun punt hem de recorre a alguna ajuda "adicional" per superar  algun tram de terra i herba



Despres de tantes heretgies, ja no ve d'una i Laura enceta la darrera tirada pujats a un arbre i de xapa a xapa fins que el tema es posa mes huma. Darrers metres d'anar amb compte de no apedregar al company amb tant de codol inestable. La simple vista que podem gaudir des de dalt d'aquest altipla be val l'escalada de qualsevol ruta d'aquesta oblidada paret. Bona via, que gaudirem força si anem amb un bon nivell, si no molt d' A0s malparits (o impossibles). Bona roca d'escalada fina i tranquil·litat assegurada, una interessant opció ara quan comenci a apretar de valent la calor.