" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Corredor Chere, 1000, V/5, Agulle du Midi, Chamonix

Dimarts, 06 de maig del 2008

Tornem a enfilar cap als Alps, camí de Chamonix, en busca d'antics projectes engrescats, com no podia ser d'una altra manera, per en Jordi, un autèntic enamorat del gel vertical.
Aquest cop la meteo és bona i la informació de la Casa de Guies prometedora, la Chere encara no s'ha escalat, però si una de les vies veïnes, l'Augster Directa. L'itinerari que hem escollit, imposa, són mil metres de neu i gel vertical i un grau cinc d'exposició gràcies al l'inmens serac que penja de l'aresta cimera. Mentre esperem per agafar el telefèric de l'Agulle de Midi, els nervis fan sentir el seu cuquet a l'estomac, tenim clar que en aquestes vies quan t'hi fiques has de sortir per dalt, no hi ha marxa enrere i cal estar a l'alçada del repte.

L'estratègia a seguir és simple, agafem el darrer telefèric i ens baixem a l'estació intermitja, a 2.317m, on vivaquejarem. Ens enlairem vertiginosament, els núvols es van obrint i tancant, però ens deixen fer una ullada ràpida a la via des de la cabina del telefèric, es veu correcta de neu i gel, tres cascades separades per dues campes de neu i al final la incógnita de cercar el millor pas per la barrera superior de seracs.

Un cop baixem a l'estació intermitja, ràpidament ens quedem sols, tothom baixa a dormir al refugi que tenim cent metres per sota i l'acollidor bar de fusta de l'estació ja es tancat. Melancolicament el cim de l'Agulle de Midi emergeix a estones entre els núvols que l'envolcallen.

Voliem pujar una horeta i vivaquejar més amunt, però hi ha més neu de la que esperàvem i a aquestes hores de la tarda ja és ben pastosa, així que després d'un breu canvi d'impressions, optem per quedar-nos còmodament instal·lats a la terrasa del bar i esperar que els núvols fugin i ens deixin veure la paret. Estem de sort i sorgeix la imponent muralla de la nord de l'Agulle de Midi, se'm treu la gana i la son de cop! Es tan altiva i atraient, com ferèstega.

Fem el darrer mos a l'entrepà del sopar absorts en la contemplació del que ens espera, jugant a esbrinar els punts febles de la Chere. Se'ns ha fet tardíssim! són ja les vuit de la tarda i ja fa estona que hauríem d'estar dormint, més que res perquè ens hem de llevar a les dotze de la nit. Així que sense perdre temps improvissem el vivac i quin millor lloc per fer-lo que dins l'estació del telefèric. Ens colem per la porta d'emergència i en no res som dins el sac intentant dormir, tasca que aconseguim amb bastant d'encert donada la comoditat de l'estança.

Malgrat tot, a mitja nit el despertador sona implacable i la sensació és que acabes d'aclucar els ulls en aquell mateix moment. No triguem gaire en equipar-nos, ens poden les ganes i abans de la una ja som flanquejant per la part alta de la glacera cap al conus d'entrada del corredor, però a les tres de la matinada ja som de nou dins el sac. Què ha succeït en tan curt interval de temps? Fàcil i senzill d'explicar: molta neu i manca de fred, ni tan sols estem sota zero. La combinació d'aquests dos factors fa que avancem penosament esfonsats fins la cintura, a més no hi ha ni rastre de traça. Després d'hora i mitja intentant atansar-nos a la via per neu humida i pesada optem, de mala gana, per girar cua. Cadascú té els seus propis motius per recular, però en el fons tots coincidim en que afrontar una via d'aquesta llargada i compromís en aquestes condicions és tasca feixuga, esgotadora i arriscada. Aquestes vies ja et fan suar prou per a sobre fer-les en males condicions! L'endemà ens desperten els més matiners que han pujat amb el primer telefèric, el dia és radiant i l'entorn magnífic.

Una darrera ullada a la nostra paret, que llueix esplèndida, i als Drus que semblen treure el cap per acomiadar-nos.

Baixem, com no, decebuts, però com sempre el millor és agafar-se les coses amb bon humor.