ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Via Normal a l'esperó Remacha, 100m, V+, Sant Llorenç de Montgai

Dissabte, 14 de febrer del 2009

Desprès de fer la còmode baixada pel darrera de la Paret del Os, arribem de nou al cotxe i ens quedem sorpresos que ràpid ha sortit aquesta darrera via i el millor de tot que encara tenim mes ganes de marxa, en no res tornem a enfilar de nou cap el peu de l'espero Remacha, pero aquest cop amb l'idea de fer la seva via normal, acaben de rapelar la via una cordada de dos veterans que sembla que coneguin a la perfecció aquesta paret, ells tota l'estona parlen de tirades fàcils i “tibades” puntuals, però mirem de reüll des de avall i a vegades sembla que no parlem de la mateixa via.

Aquest cop ens proposem repartir-nos cada un un llarg i per tant comença Laura, una gran lapida ( si, si, una lapida de cementiri!) recorda a en Joan Remacha al peu del vistos espero del que ha pres el nom. Desconeixem si va ser exactament en la ruta que anem a escalar, on malauradament es fes mereixedor de tal llosa de marbre, de moment el mal rotllo ja ho duem dins. Això si... no hi ha mal que per be no vingui... i es que els primers passos son llisos i un xic polits i va de meravella posar-se de peu a sobre de la lapida per entrar amb mes seguretat a la via.

Laura avança fidel al seu estil, poc a poc i bona lletra, l'equipament es prou generós, però tot i així col·loca alguna coseta mes de camí amunt, estona mes tard crida reunió. Ha tingut que improvisar amb una gran escarpia i varis tascons per poder muntar quelcom solid. Mes tard ens adonem que ha muntat uns cinc metres per sota d'on toca, però es que en aquesta petita i històrica pedra hi ha material per tot arreu, el els 15 metres que deu de fer això d'ample travessen al menys 3 vies diferents. Ara arriba el llarg mes exigent i cap allà que va en Jordi, Aquí la ruta fa una marca “S” per superar un allargat sostre que ens barra el pas per sobre, les assegurances estan a prop, tot i que no permet “acerar”,

la roca es de bona qualitat i les presses son molt generoses, fins i tot quan les bateries dels avantbraços s'esgoten, et permet seguir progressant sense bufar en excés, una llarga travessa a esquerres dona per acabat el segon llarg i al·lucinem amb la soltura que la cordada veterana que ens precedit ha passat per aquest llarg, mes proper al sisè grau que no pas al cinquè.

La tercera tirada s'inicia per una vertical xemeneia hi a continuació un llarg passeig “a pelo” a la dreta per seguir superant petites panxes, d'allò més entretingudes a traves d'un terreny que ara es prou d'aventura, el darrer pas de la via es una apretada final en un petit desplom, els braços ja es ressenten del mati que portem, però per sort una sabina salvadora ve al meu auxili.

Uaaauuuuu quin fart a fer roca aquest darrers dies!. Cubana, Cubana, Cubana.... aquest nou crit de guerra surt espontàniament des de el meu interior per expandir-se per les parets veïnes i mes enllà. Es genial cada dia estic pitjor!

*** Espero Sud, 120m, Vº, Paret del Os, Sant Llorenç de Montgai


dissabte, 14 de febrer del 2009

Avui segons diuen al Corte Ingles, es el dia dels enamorats i certament part de rao tenen, pero el nostre amor no va precisament pel vessant de fondre la VISA, trobem que ens estem enamorant de un nou racó de la nostre agraïda geografia i es ni mes ni menys que que de Sant Llorenç de Montgai, un agradable i tranquil llogarret amb curtes i verticals parets, banyades en tot moment per les manses aigües del pantà de St Llorenç com a bucòlic telo de fons. Avui volem descobrir la paret que sobresurt per sobre de totes, la Paret de l'Os.

La seva major singularitat, es que per tota la seva base, pasa la carretera d'accés a St Llorenç i en els primers contraforts, s'apinyen una al costat d'altres nombroses vies explosives d'esportiva. Com sempre en un primer tast, ens decantem per la mes clàssica de totes i sembla ser que es l'Isaac Gabriel (160m, V+) i cap allà que anem, després de una eterna aproximació (uns 30 segons..), ens costa de situar quina linea d'expansions es la d'aquesta ruta, un cop mes anem sense guia i poques pistes trobem a peu de paret, al final em col·loco trastos i amunt, xapo el primer, aixeco la vista un moment i avall sense tant sols intentar-ho!, això em supera i de molt, ara es el torn d'en Jordi, ell es mes cabut, mes guerrer (i mes jove!) que jo i acaba treien el primer llarg a base de patir i suar, però tant punt arriba a la reunió, toca retirada!

Sembla ser que ens hem ficat per un altre via uns metres a la dreta de l'Isaac Gabriel, al·lucinem del pa ( i el grau)que es dona a aquesta paret i en un atac de modèstia abaixem el nostre llisto, i anem en busca del espero sud, la mes clàssica de totes a l'altre extrem de la Paret de l'Os. Des de la base del espero Remacha, la vista de la via no fa gaire goig, però enfilem amunt, els primers metres de via, a l'ombra, un pèl sobats i amb la assegurança mal col·locada, que et treu de cop la son dels ulls, a partir d'aquí s'anima la via, ara va per una evident i bonica xemeneia, que es millor escalar pel seu exterior, uns metres mes amunt i reunió.

Des de aquest punt ara si que la ruta ja enamora una mica mes, es una mena de cresta prou afilada i vertical. El segon llarg ja cal escalar una mica mes, tant sols te un pas puntual per superar un gendarme prou dret i fi, on cal apretar una mica.

El tercer llarg sens dubte es el millor de tota la via, roca generosa, autoproteccio per tot arreu i passos tant verticals que t'acaben escupin fora, però això si... en cada moviment unes presses que donem molta confiança per continuar progressant sense passar excessiva por.

El darrer llarg segons les ressenyes es el que te el tram mes complicat un pas al sortir de reunio de V+, ara s'enfila primer en Jordi, es un curt pas, d'equilibri i presa petita que tant ell com Laura superen amb molta solvència,

però esta clar... garrulus com jo, no hem nascut per aixo... intento repetir les seves posturetes i marxo avall, que dimonis!! si hia una fissura, per algo hi es, no? Doncs amunt ara si que es fàcil!! Al nostre darrera venen varies cordades, però sobre tot una ens va menjant els talons i en Jordi sentat a la reunió com si fos un dels ocell dels que ens envolten es tractes,

va comentant la jugada del jovenet que em segueix, es en Francesc Garcia, un veterà escalador de 72 anys que coneix pam a pam aquesta ruta que tants cops ha recorregut, al·lucino amb la seva vitalitat, però sobre tot a l'hora de xerrar amb ell i irradiar entusiasme al seu voltant, així com les seves ganes de gresca mentres li tira “els tejos” a la seva joveneta companya de corda.

Li comentem que curiosament ahir vam fer una via que ell havia obert i ens explica alguna batalleta de la seva apertura. Molt sovint ens fixem en excel·lents gimnastes que fan molt de grau i marquen noves tendències i molt sovint ens oblidem dels autèntics herois vitals com en Francesc!

**** Olga Frontera, 230m. V+, Serrat de Poll, Alòs de Balaguer

divendres, 13 de febrer del 2009

Avui ens dirigim a una zona que mai hem trepitjat encara, en un petit i encisador racó perdut del Montsec. La via escollida es l'Olga Frontera, una ruta que ens tenia des de fa temps força intrigats, alguns amics que l'havien escalat parlàvem meravelles, i d'altres mes aviat tot el contrari, i com sempre la millor manera per sortir de dubtes i crear-nos el nostre propi criteri es anant. No llegim bé la ressenya i deixem el cotxe al bucòlic i encinglat poble de Alòs de Balaguer i després de una llarga i bucòlica excursio anant resseguint la llera del riu Segre.
Ens topen de cop i volta amb l'esvelta paret sud del Serrat del Poll, marcada per vistosos i evidents plegaments, i just pel seu bell mig una cridanera aresta s'alcà magnifica en busca del punt mes alt de la muntanya, sens dubte a primera vista, es d'aquelles lineas tant evidents i directes en una paret oblidada que molts somniem en descobrir i profanar algun dia no gaire llunya.
Ens adonem que amb el vehicle podíem haver arribat gairebé a peu de via, just en el punt que s'acaba la pista un petit corriol guanya alçada i per curtes trepades ens deixa al peu d'una allargassada paret, l'inici de la ruta no es gaire evident, davant nostre ens trobem una cosida linea amb bolts, però si per alguna cosa es famosa aquesta ruta es per el seu escàs equipament, seguim una mica mes a la dreta i bingo! Començo la via jo i de quina manera! Sense temps a escalfar ni els braços ni el coco, als pocs metres em trobo en un tram molt vertical i exigent, ens portem la sorpresa que hian algun que altre parabolt afegit a la via, tot i aixi les excursions son considerables, la pressa i la roca es genial i dona possibilitats correctes d'autoproteccio
això si.. amb tanta vegetació sabinera pel mig el mes complex es navegar en busca de la ruta correcta, hia algun moment on es difícil escollir la direcció correcta i poc a poc vaig girant a la dreta i veig brillar una lluent expansió allà lluny, però en el darrer moment evito fer una llarga travessa ja que m'adono que es la linea que em vist abans, (possiblement d'esportiva). El segon llarg segueix la mateixa tònica i el millor es que tot i no veure clara la ruta a seguir es anar ben recte mentres anem esquivant nombroses sabines que surten al nostre pas,
a aquesta segona tirada la verticalitat no es tant acusada, però no es pot abaixar encara la guàrdia, trec el cap a la feixa intermitja i no veig cap mena de “tinglado” i opto per triangular alguns friends, quan arriben els companys em fotem la bronca per no veure un generós arbre que gairebé en menja!, travessar la feixa son pocs metres i ens deixa just al peu el que des de fa estona s'endevina el mes estètic de tots, una mena d'allargassat triangle, que es va posant mes i mes vertical a mesura que puges. Ara es el torn d'en Jordi, primer per una fàcil canal fins que enfiles amunt sense contemplacions,a pesar de tenir mes expansions que quan la van obrir, aquestes allunyem prou i costa veure-les en tal mar de roca que tenim per davant, ara entenem que algun amic fes “pestes” d'aquest recorregut!.
A en Jordi li falla una mica la brúixola i va fent llargues travesses per autoprotegir ell o xapar el que troba al seu pas. Tot i aixi esta gaudint com mai, la roca es genial i poc a poc es va posant el tema mes i mes vertical, a traves de una lleu travessa a l'esquerra en busca de la reunió, que per cert esta una mica col·locada amb el cul. Un cop ens toca el torn nostre, ens fem un fart a gaudir d'aquesta estupenda placa.
El següent llarg, continua en Jordi al capdavant, primer per una fàcil i aèria xemeneia ample que evita els darrers metres de la fabulosa placa que acabem d'escalar
tant punt gira es colocaa sota del punt mes dur de la via, tot i que no es gens obligat gracies al seu generós equipament que permet fer cotxinades en Ao.
El cinquè llarg al seva major complicació son els primers metres de la sortida de la reunió que estan equipats expo, ara la ruta ja va resseguint el cridaner espero i la sensació aèria no la deixem fins el cim, als nostres peus un paisatge preciós amb les aigües estancades que donen nom al pantà de Camarasa.
Aquí les dificultats ja van minvant i trobem una escalada amb molt de gaudiment. El sisè llarg, es una mena de xemeneia que recorre l'esvelt espero, primer pel vessant dret i després esquerra, la roca en tot moment ha estat molt noble i aqui no trobem a faltar gens no trobar expansions, ja que les fissures ens donen molta vidilla. El setè i darrer llarg m'ho faig meu i es el mateix, gaudir i gaudir, bona roca i millor ambient que ens acaba deixat en l'esmolada aresta del Serrat del Poll.
Desconeixem si han mes vies a aquesta paret, però la roca dona molt de si així que caldrà esbrinar-ho! La ressenya ens confon i al final el millor es trobar un evident arbre que hia uns 20 metres sota el cim i en un rapel de 50 metres ja ens diposita a la pedregosa canal de baixa i d'aquí fins a unes passarel·les elevades sobre les aigües del proper pantà de Camarasa
baixada rapida, tot i que no tant com l'aproximació. Sens dubte un clar exemple de romantic-climb molt recomanable.

*** Brother's Ruiz, 175m, 6a, Pala Alta, Mont-Roig

Dijous, 12 de febrer del 2009
Desprès de 2 llargs ràpels i perdre força estona buscant infructuosament el PIU de Laura que es va suïcidar des de dalt de tot de la paret. Ara ens volen enfilar per una ruta que ens van recomanar ahir nit a corre-cuita, es tracta de la Brother's Ruiz i ens cal marxar una mica mes a l'esquerra fins situar-nos justa sota dels inhumans desploms que conformen el suggestiu perfil de la Mariola Motors, sense cap ressenya de situació triguem una bona estona en trobar el seu començament, l'única pista que tenim es que en el darrer llarg es creu amb la ruta que acabem d'escalar.

Al final la lògica s'imposa i ens enfilem per unes cridaneres llastres molt cosides de spits. Laura segueix amb la motivació pels núvols, la ressenya marca que aquest primer llarg no es ni de cinquè grau, a pesar de la verticalitat evident que veiem des de terra. Amb decisió s'enfila primer per unes plaques i mes tard per una fantàstica bavaresa, no porta ni deu metres que els braços ja li fan figa,

la roca es genial, el “cacho” d'escàndol, la verticalitat constat, però per sort... l'equipament es molt generós, fins i tot a trams excessiu i això li fa seguir fins acabar el llarg. Quan ens posem a resseguir les seves passes, ens adonem que no exagerava en absolut, això si.. ara escalat de segon i amb la corda per dalt es un autentic festival de tibar i tibar amunt.

Sens dubte tot i que la ressenya marca IV+, recordo haver fet alguns V+ mes fàcils que això!. Un cop a la primera reunió Laura subtilment ens cedeix a nosaltres les cordes. Ara es el meu torn, a partir d'aquí l'evident diedre-fissura que seguien s'ha acabat i l'escalada es una llarguisima diagonal a la dreta per sota d'uns espectaculars sostres.

En els primers metres al sortir de la reunió, trobem els passos mes complicats del llarg amb col·locacions de mans i peus impossibles, una mica mes endavant una fina travessa de peus per plaques fines en adherència i poc a poc les dificultats van minvant,

en tot moment trobem les assegurances en el punt correcte i tot el material que portem a sobre es merament decoratiu. El tercer llarg tot i que la ressenya ens marca que haurem de fer dues tirades fins arribar al conegut púlpit i poder des de allà escalar el darrer tram, ens proposem enllacar-ho en un sol llarg,

en aquest tram la travessa que anem fent es molt marcada i es la part mes fàcil de la via i just per això les expansions allunyen, tinc poques cintes i vaig xapant una si, una no... no es difícil, però cada cop que miro darrera o avall i veig el pendul que puc fer si tinc una errada em posa la pell de gallina.

Per sort arribo al púlpit indemne. Aquí es creua la via del Lluís i la nostra i per no perdre el costum seguin fent una marcada travessa a la dreta. Durant tota la jornada en Jordi ha estat en segon pla molt callat i expectant, i sembla mentida... ara que el tema es posa catxondo, sembla que hagi despertat de cop, el darrer llarg es vertical i mantingut, i no s'ho rumia en passar al davant, es col·loca sota la vertical i supera el primer desplom aixecant la cama a l'alçada del cap amb suma facilitat i a mesura que avança va fent petits crits,

pensem que d'esforç, mes endavant ens adonem que es de gaudiment, es un llarg preciós, molt assegurat, vertical, mantingut i les presses justes en el lloc exacte, en el que arribes al final dels seus 40 metres amb els avantbraços a punt d'explotar.

Sens dubte una gran ruta a pesar del seu recorregut tant rebuscat i poc directe i que si ho tornem a repetir amb 10 cintes expres haurà prou! Vaja com els lolos de les revistes...

** Via del Lluis V+ 125m, Pala Alta – Mont-Roig


Dijous, 12 de febrer del 2009

Tenim dies per endavant, la meteo es presenta fenomenal per fer alpinisme i amb les eines afilades i amb les il·lusions desbordades marxem cap al cadi amb la bona companyia d'en Jordi Pérez. El despertador sona sense treva a les 6 del mati i la primera sorpresa crida la nostre atenció, una animada nevada esta deixant ben blanc el terra i el que es pitjor, es va animant per moments, esmorzem sense presses per veure com evoluciona, però la neva es va animant mes i mes. L'idea d'escalar al Cadi ens marxa ràpidament del cap, i ens dirigim cap el nord a les cascades de Porta que sabem que estan ben formades i no tenim ni aproximació ni risc d'allaus, mentres travessem la Cerdanya, el nostre voltant es mes típic dels països nòrdics que no pas d0aquestes contrades, els llevaneus van a tota castanya, però nosaltres capficats en travessar la frontera i anara picar gel avui. Total... poder si que hi eren les cascades al seu lloc però la gran nevada ho ha deixat tot completament colgat, amb sort aconseguim sortir d'allà amb el vehicle i girem sobre les nostres passes, a les 9 del mati estem a Puigcerdà fent un cafè i al·lucinant com s'acumulen gruixos increïbles al carrer. Ara enfilem al sud, a La seu també comença a nevar, seguim baixant.., a Coll de Nargó el dia es lleig i mentres estem al Tahussa, ens adonem per la tele, que acabem de deixar al nostre darrera la nevada mes forta del any a la Cerdanya i Andorra, aquest cop si que no valen excuses, els meteoròlegs la han ben cagat de ple!. Ens fem l'idea que l'única manera de salvar aquest dies que tenim es tastant roca, tot i que no tenim clar si ens en recordarem, des de mitjans de setembre que no ens posem els peus de gat. A Coll també acaba per arribar la pluja i seguim buscant el bon temps cap el sud, fins arribar a una zona poc coneguda per nosaltres, Sant Llorenç de Montgai, no hi a millor excusa que aquesta per descobrir els seus secrets. Al mati següent ens dirigim cap a la Pala Alta en el Mont-Roig, allà fa molts anys havíem fet el diedre Blanqueta i no hi havíem tornat, anem amb poca informació a sobre però sobre tot amb molta prudència després de tants mesos sense tastar roca. Ens decantem de primera opció per la via del Lluís,
els graus ressenyats son els que nosaltres els hi donem

una de les mes assequibles que supera d'una manera força directa un tram força homogeni de paret. Tot i que l'entrada a la via no es gens prometedora, en no res estem encordats i amb ganes de guanyar metres. Laura sense gaires miraments es posa al davant, per la meva part m'alegro, ja torna a ser la guerrera d'altres temps. Sens dubte un dels millors al·licients d'aquesta paret en dies de climatologia benèvola com aquest son les vistes impagables que tenim als nostres peus, a mes a mes avui amenitzada per la companyia senyorials d'uns voltors que ens observen encuriosits mentres planegen majestuosos amb les seves grans ales esteses.

El primer llarg es lleig, una llarga travessa a esquerres primer per terreny “matojero” i mes tard superant unes lliscoses plaques ben assegurades, que ens acabem per dur sota la paret vertical,

en el segon llarg ja cal escalar una mica mes, una successió de petits diedres i fissures no gaires exigents fa que Laura comenci a gaudir de l'escalada, aquí l'equipament es mixta, de tant en tant trobes algun bolt, però també cal col·locar algun catxarro que ens aporti confiança.

El tercer llarg es gairebé calcat a l'anterior però una mica mes vertical i exigent, a mesura que anem pujant metres, la roca es de millor qualitat i l'escalada es ben disfrutona, la tercera reunió es munta sobre una mena de púlpit penjat del buit i aquesta dona pas al darrer llarg,

en teoria el mes complicat de la ruta. Ara soc jo qui agafo el cap de corda, els primers metres son una marcada panxa, arribo en fred i ataco directament i no trobo per enlloc el pas i en toca pujar fent una cotxinada marca de la casa ( mes tard en diuen que per la dreta es facilisim..)

a partir d'aquí la roca es genial i a pocs metres per acabar la via arribem a una marcada fissura, assegurada amb un solt parabolt molt baix, que en cas de caiguda aterrés sobre la repisa que hi a als seus peus, es aquí quan m'adono tot el temps que porto sense tastar les sensacions de la roca, m'ho protegeixo amb un friend, però el cap no s'acaba de fiar en cap moment, la presa es genial, tot i que no es evident ensumar-ho desde avall, al final més per pesat, que per hàbil, acabo fotent un cop de gas i surto amunt,

collons!! si era mes fàcil sortir que no pas les virgueries que he fet per posar mes seguros! Un cop al cim la vista sobre els Pirineus es impagable, amb tanta neu sembla un allargassat merenge, però tampoc tenim gaire temps per contemplacions, pugem tots, passem les cordes i avall en dos rapels per la mateixa via, que avui encara tenim feina a fer!

***Goulotte Paralímpics, II/3, 250m, Gra de Fajol Petit, Ulldeter

dissabte, 31 de gener del 2009
Ufff, un descans, per fi! em lligo a l’arbre que serveix de reunió i, ja sense presses, miro el rellotge. Què? pregunta en Josep tot content, si espavilem encara serem a temps d’anar a esmorzar a Setcases, oi! La veritat és que té raó, encara no són ni les deu del matí i ja som al peu de l’últim llarg de la via. Tot i que la idea és temptadora optem per ser solidaris i esperar els companys, així que anem fent temps mentre pugen Jordi i Natàlia i de pas decidim la tàctica a seguir per encarar aquest darrer llarg.

Ara sí que farem les coses ben fetes: muntarem reunió, pujarem assegurant i farem les fotos de rigor! Bé, és que per arribar fins aquí hem fet una única i llarga tirada, aquesta vegada hem simplificat al màxim, tirant pel dret i pujant a l’ensamble tot el corredor. El motiu, no és que ens hagi agafat el delit d’experimentar noves i agosarades tècniques de progressió, sinó més aviat que ens hem ajuntat massa gent a peu de via i hem optat per posar terra pel mig. De fet ja hi comptàvem en trobar gent, un dia com avui: amb previsió de mal temps quina millor opció que una via amb aproximació curta, maca, ben muntada i que es baixa rapelant? Així que en vista del panorama hem fet una bona matinada per entrar els primers i avançar-nos a la borrasca.

Mentre pugem, els quatre som optimistes i no és per menys, la goulotte es perfila sinuosa al nostre davant i s’endevina generosa de gel, a més de moment el temps acompanya i al ser un vessant est escalarem al solet, tot un luxe! Ara que, no tot pot ser perfecte i ja hi ha una cordada a peu de via, paciència hi ha gent més matinera que nosaltres així que farem cua, però tot es trastoca quan apareixen tres francesos amb ganes de passar al davant de tothom sense masses miraments. Ei, això sí que no! si nosaltres ens hem esperat que els primers pugessin, ara no ens avançaran amb tot el morro, així que en Josep i jo ens mirem i la decisió és obvia: fem un ràpid canvi de tàctica, el corredor no sembla difícil, així que a l'ensamble i a la carrera!

Dit i fet, en Josep surt disparat cap dalt, seguit d'en Jordi de prop i encara no ha esgotat la corda que jo ja estic escalant. Als francesos no els queda més remei que pujar darrera la Natàlia, però no és qüestió d'adormir-se, parlo un moment amb en Jordi que em comenta que ells pujaran més tranquils fent llargs i segueixo sense més dilacions el camí que em marca la corda. Ara sí que tenim el corredor per nosaltres solets! A en Josep ni el veig, però ja sabem prou bé com escala cadascun de nosaltres per no preocupar-nos per res més que no sigui cercar el millor pas en el parell de ressalts de mixt que donen interès a la canal. No són difícils, però hi ha algun passet en que has de ser fi, ara que per maco, el primer llarg una bonica llengua de gel que es despenja de les roques, tot i que amb tanta gent ha estat una mica caòtic, per mostra una foto! Ei, que ja portem mitja hora penjats de l'arbre comentant la jugada i encara no apareix ningú, avorrits d'esperar decidim tirar amunt. L'espera a servit per recuperar l'alé i decidir per on anar a buscar la cortina de glaç que penja sobre la cova: dreta, esquerra... de fet ja ens podem enfilar per on vulguem que les acrobàcies sobre roca estan garantides! Finalment ens decantem per fer un llarg flanqueig sobre roca a la dreta del glaç, ja que tot i ser més delicat hi ha un parell d'arbres que seran bones assegurances. En Josep es posa mans a l'obra: uhmmm, mixte pirinenc, el seu terreny favorit que més pot demanar, màxima vibrazione!!!

Com sempre la vista enganya i allò que semblaven vires i repises esdevenen plaques ben llises, però cap problema en Josep es llueix d'allò més amb passos monopunta en microregletes i ganxejos varis en arbres i fissures, total que està gaudint com un nen petit! tot i així quan arriba a punxar el gel se li escapa un sospir d'alleujament.

En tot això ja ha fet la seva aparició la primera cordada que ens seguia i ves per on que són els francesos, si al final han anat per feina i tot!

Un cop escalat el llarg de la cova (que de fet si no vols complicar-te la vida és perfectament evitable pujant pel corredor de l'esquerra) com que els companys encara no han aparegut explorem uns metres més amunt, però ens enfonsem en neu fins la cintura i tan sols queda un curt ressalt de gel, així que donem el corredor per acabat i baixem fins a peu de cova a fer fotos a la resta de les cordades que ara s'estan barallant amb el mixte denominació d'origen pirinenca!

** Agudes Direct (nom inventat), 60º/H70º, 100m, Les Agudes, Montseny

Dijous, 29 de gener del 2009
Des de l'aresta propera a Les Agudes, el paisatge que ens envolta a vista d'ocell és increïble: al nostre darrera l'allargassada barrera blanca dels Pirineus, a la nostra dreta la Plana de Vic amb la seva particular boira que mai vol abandonar l'hivern i a l'esquerra el litoral català, on intuïm el Mediterrani mig difuminat a través de núvols baixos. Avui, aquí dalt, on som ara l'aire, els colors i les sensacions són ben diferents de l'estiu, fins i tot la retallada cresta dels Castellets és hores d'ara una suau i aèria caminada sobre neu endurida.

Per moments ens estem posant poètics, però mirem el rellotge i ens adonem que tan sols és mig mati, al nostre davant tenim la compacta paret NE del cim de Les Agudes i gairebé sense voler comencem, mig en broma, mig seriosament a dibuixar imaginaries línies mentals a sobre seu mentre anem perdent alçada i ens apropem a la seva base:

i per què no? potser mai més veiem això format! és la frase que ens fa treure de nou la corda i els estris d'escalada de dins la motxilla. En no res torno a enfilar amunt, aquest cop cal escalar uns quants metres per herba força verticals fins poder punxar la neu dura que ens espera més amunt.

La sensació de clavar sobre molsa i terra glaçada és, si més no, curiosa, sembla que en qualsevol moment sortiré volant amb les arrels enganxades a la punta del piolet, però no! metre a metre es va avançant i t'acabes de convèncer que la molsa-tracció és també un tema de fe.

Més amunt trobo un pas de roca que desploma i em fa bufar de valent, imagino que no vaig encertar bé el pas, ja que els companys més tard van passar per aquí sense despentinar-se. Apuro la corda al màxim per una mantinguda pendent de neu endurida i arribo al costat mateix de la penúltima reunió de l'Airun, des d'on asseguro la pujada dels companys. Un cop aquí els tres recollim cordes i pugem fins al mateix cim de Les Agudes per gaudir, per segon cop en aquest mati, de les privilegiades vistes que tenim des d'aquí dalt: el veí Turó de l'Home és ben blanc, així com tota la seva vessant nord. Si algun dia em pregunten que dimonis és la felicitat, l'única resposta que puc donar és que s'assemblaria molt al que aquí dalt estem gaudint en aquests moments.

Tornem a desfer la cresta dels Castellets de nou i tornem a desgrimpar un altre cop la canal de baixada. A banda i banda veiem petites goulottes i la majoria d'elles trepitjades, qui ho anava a dir! aquest increïble hivern fins i tot el Montseny s'ha posat de moda per l'alpinisme.

Per primer cop en la nostra vida alpina arribem a una hora civilitzada a Campins perquè ens donin de menjar i a sobre amb dues singulars rutes a la butxaca!

ressenya by: Pako Crestas