" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Via Vertical (90m, V+), la Falconera, Garraf


Dimecres, 28 de novembre de 2018


Tanta llum de mar i tota per nosaltres, la mirada s’emplena de blau. Oneja l’aire, vibrant i tan nítid que tens la sensació que el mar respira llum. Escalar en aquest marc fa especial qualsevol via, per modesta que sigui. Fa uns mesos, quan vaig fer la Miramar (atenció, segon llarg deliciós, lo millor que he tastat a la Falconera) em va cridar l’atenció la fissura de la seva dreta, rotunda i plena de lògica.


Una escarpia vetusta delatava que per allà hi anava una ruta que apuntava maneres de clàssica, no va costar gens esbrinar que es tractava de la Via Vertical. La ressenya va confirmar les meves suposicions, una línia força neta, de grau assenyat i un traçat on les fissures determinen el rumb. Aquest matí radiant és perfecte per saldar comptes pendents, a les portes de l’hivern trobar una paret tan lluminosa reconforta.



Com d’altres rutes d’aquest penya-segat tan sols té un parell de tirades que li són pròpies, així que un cop més iniciem la singladura amb el flanqueig senzill i franc de la SAME, sempre agradable de fer. Ara sí que estic just on volia, colgada sobre el mar i amb la fissura que tenia ullada al davant. Per ser exactes no n’és una de sola, sinó un seguit d’escletxes esglaonades que enfilen la verticalitat de plaques i diedres amb naturalitat i elegància.


L’escarpia marca el pas clau (protegir depèn de la vostra confiança en les seves capes de rovell), una bavaresa atlètica amb bon canto que tan sols requereix col·locació i cop de gas. M’agrada el seu doble joc, escalar concentrada en els passos i cercar alhora el millor lloc per encabir la ferralla. La roca és punxosa i es deixa protegir dòcilment, pel camí va apareixent algun pitó oxidat que ratifica el rumb i ens evita la temptació de les xapes de vies veïnes.


La següent tirada és de bon fer, placa en blanc tacada per vetes d’ocre on cal seguir el traç de l’única clivella que la incomoda. La quantitat de rovell dels pocs bolts que trobem ens fa perseverar en la nostra dèria d’equipar. El final del llarg, un curiós diedre encastat entre dos grans blocs amb una peculiar llastra al seu centre, torna a ser comú amb la Miramar.



Ja tenim explorat un tram més d’aquest penya-segat de roca clara que s’endinsa en el mar com un far. La via està escalada, però encara no som dalt, així que flanquegem per la feixa entre margallons i garrics fins el caire de l’esperó. Escalem un darrer llarg per una bonica placa taronjada que resulta més picant del que donava entendre, les seves regletes ínfimes ens retornen a la subtilesa de moviments.


Quina visió tant particular des del cim de la Falconera, aquest cop l’horitzó no és un perfil de cims que es desdibuixen en la llunyania sinó la puresa d’una única línia traçada en blau.



Manual de fissura: A vegades escales a la Falconera i dius: una més! No és el cas, la Vertical és una línia amb entitat pròpia per la lògica del traçat. Dues tirades amb equipament escàs i rovellat de tarannà netament clàssic i ambient mariner.



Per arribar a la via cal fer la travessa del primer llarg de la SAME, recordeu que a l’inici del flanqueig cal baixar (químic). La reunió (bolts nous i lluents) és comuna amb la Miramar, però la nostra via va a la dreta de la seva línia de bolts, una antiga escàrpia colgada de bagues és la referència per poder-la ubicar.


Al primer llarg de la Vertical hi trobem tan sols tres pitons (el darrer costa de veure). Cal escalar sempre en tendència a la dreta (evident), sense fer cas de les xapes rovellades de la dreta, la reunió és en un còmode replà (tres espits oxidats). Al segon llarg hi han tres xapes, la primera a la placa d’inici i les altres dues al diedre final (comú amb la Miramar), la reunió són tres espits vells amb una cadena i un bolt.



En conjunt les poques assegurances de la via (pitons i espits) són velles i malmeses pel rovell marí, a més convé reforçar reunions, així que anirà bé portar una dotzena de cintes, friends (0.5 al 3), semàfor d’aliens i un joc de tascons. La via acaba a la feixa de la part alta de la paret, en aquest punt podem remuntar uns metres en diagonal a la dreta fins el passamà que ens porta al capdamunt de la pedrera on trobem les instal·lacions de rapel o bé seguir escalant per qualsevol de les vies del darrer esgraó de la paret fins la carena.



Des del cim es baixa caminant cap a la dreta per una cresta senzilla i pintoresca (II), un curt tram de corda fixa marca el final de l’aresta, continuem pel vessant dret per un corriol que ens deixa al costat de les vies del tren (20’). Recordeu que està prohibit escalar a les parets de la Falconera que cauen sobre el mar des del 16 de gener al 30 de maig.


Ja fa temps que li tenia ganes a aquesta prometedora fissura i no m’ha decebut gens, un glop de Garraf que ens retorna a l’estiu.



*** Pawnee Fiction (225m, V+/Ae), Serra de les Canals, Oliana


Dimarts, 27 de novembre de 2018


Darrerament aquesta via coneix de certa freqüentació, serà que són dates propícies per escalar a la Serra de les Canals? Així, només pel nom, pot costar d’ubicar la mencionada serra, però la seva evidència la fa destacar per damunt la plana que dóna entrada a l’Alt Urgell. Venint d’Oliana ens topem amb una muralla esgraonada que manté a ratlla el pantà barrant el seu flanc oriental.


Espinada grisa que s’alça primer mandrosa, però que es redreça a mitja paret com si de sobte recordés la seva tasca de vigilant i no vulgues mostrar desídia en tal comesa. Comparada amb les formidables parets que s’alcen al seu darrera pot semblar discreta, però sempre hi ha qui veu més enllà de la seva aparença humil i s’embarca en aquest rocam atzarós.



L’Indi és l’encarregat de brindar-nos un itinerari que ens permetrà fer un tast de tan peculiar cinglera, així que un cop més li seguim el rastre. Porto dies sense escalar i són tantes les ganes que ens passem de frenada i acabo enfilant els primer llarg de la Sol de Mitjanit (primera i única via que he trepitjat en aquest indret). Rectifiquem ràpidament trajectòria i ara sí que anem ben encaminats seguint la pista correcta, una renglera de bolts ens indica on la roca és més sanejada i els passos més lluïts.


Quatre tirades que ens cruspim en dues mossegades, enllaçant els llargs i fent metres per aquestes plaques tombades que ens menen fins el punt de la muralla on se li nota el caràcter. S’acaba el passeig i toca escalar, tota la verticalitat que mancava fins ara fa acte de presència i cal combinar el lliure i l’artificial per manegar-la en la mesura que roca i forces la fan accessible.


La paret treu pit, però no es fa de pregar i generosa ens obsequià amb una curiosa fusió de conglomerat transmutat en calcari que guanya qualitat amb l’alçada fins ser realment bo a la darrera tirada. És fàcil pillar-li el truc, artificial amb el punt just, estirar-se fins sortir de darrer estrep i algun pas de contenir alè i quan el lliure és factible encadenar moviments aeris, elegants i potents.



Combinació gustosa si no fos perquè en alguns trams la roca no dóna certesa. Si optem per sortir a la carena cimera pel túnel ja tenim l’anècdota de la via. Enfilats a l’espinada ens sentim amos i senyors de les millors vistes sobre els espadats de l’Alt Urgell. Propietat intangible que abasta territoris verticals bressol de projectes i futurs encontres. En gaudim extensament submergits en la calma d’una llum dòcil que llisca per les carenes.


Certament aquesta escalada s’ha de prendre en conjunt, paisatge i recorregut conflueixen per fer un tot singular i satisfactori que sense cap estridència ni element destacable et descobreix aquest racó de món.



Rastres indis: Itinerari senzill, bonic i diferent pel conjunt, en una serra on no abunden les vies ni la bona roca. Equipada correctament amb bolts, té el segell de l’Indi, cal escalar, però no pateixes, els passos estan sempre ben protegits i en els graus en que vas més just et pots permetre ser atrevit (V+/Ae o si preferiu versió en lliure 6b i 6c+).


La via té dues parts clarament diferenciades, quatre primeres tirades fàcils per rampes ajagudes de roca crostosa (1º i 2º llarg es poden enllaçar sense problemes, però per enllaçar la 3ª i 4ª cal sortir a l’ensamble) i tres llargs més per la part vertical de la muralla on l’escalada pren un altre aire. El 5º i 6º llarg són d’artifo amb un toc de curro i lliure elegant, deslluïts per trams de roca discreta que no permeten apurar tant com voldries.



Al 7º llarg roca boníssima, aspre i adherent, res a veure amb la resta de la via. Val la pena sortir a la carena per la variant del túnel, tan sols cal fixar-s’hi i girar a l’esquerra pocs metres abans del cim. De material és de menester una vintena de cintes i estreps per no petar-se als trams d’Ae desplomats.



Per arribar a la Serra de les Canals cal prendre el trencant que des d’Oliana porta a les Anoves i exactament als 1.7qm trobem a la dreta una explanada gran on aparcar. El camí a peu de via surt a l’esquerra del monticle de terra que tenim davant l’aparcament i s’enfila per l’esquerra d’un torrent en direcció a la paret, al tram final es fa perdedor. La Pawnee discorre pel pany de muralla situat lleugerament a l’esquerra de la creu cimera.


No feu com nosaltres i us confongueu amb la veïna Sol de Mitjanit, aquesta està equipada amb espits i el primer llarg és més dret. Descens rapelant (menys la R1 i R5 la resta de reunions són rapelables), compte que per arribar a la R4 situada a la feixa intermitja cal desgrimpar uns 4-5m fàcils. 


Penseu que la roca de la paret dóna pel que dóna, tot i així l’equipament evita ensurts i a la part superior trobem passos picants i agradablement aeris. Bona via per agafar destresa amb els estreps, tastar un rocam que us farà rumiar i atansar-se a la Serra de les Canals, tants cops vista des de la carretera i sempre postergada! 


*** Memòria Zero (260m, 6a/Ae), Cap del Ras, Àger


Dijous, 15 de novembre de 2018


A Àger encara he de trobar una via que no m’hagi agradat i la Memòria Zero, tot i tenir fama de discreta, m’ha sorprès en positiu. També és veritat que avui el de menys ha estat la via, el que ha fet que l’escalada fos una petita aventura ha sigut una pluja tenaç que ha deixat la paret ben xopa.



Sigui com sigui la ruta ha demostrat més temperament del que m’esperava i en les condicions que l’hem trobat el seu caràcter és certament rebel. La línia sap trobar el seu espai al pany central de la muralla i encaixa sense estridències entre l’Alkaid (vella coneguda) i la Reyes del Mambo (futurible immediata), això fa que el seu traçat sigui un xic rebuscat, però la recompensa són dos primers llargs esplèndids.



Ens plantem a peu de muralla i dono gràcies d’haver agafat tota la roba, el dia gris i rúfol convida més a estar-se al bar que no pas penjat a la paret. Però la motivació no falla i exerceix amb l’autoritat totalitària, empenyent-nos amunt fent cas omís del vent i el fred. Encetem l’escalada amb unes plaques de verticalitat absoluta i canto radical que garanteixen acrobàcies i diversió.



Com si d’una premonició es tractés trobem l’artificial d’entrada ben xop, feina a estirar-nos i sortejar el millor que podem uns passos d’adherència insostenible abans no voregem el sostre i abastem la fissura desplomada que ens deslliurà d’aquesta placa ingrata. Superat el primer escull toca levitar, perquè aquesta és la sensació que tens suspès de les magnífiques fissures que ratllen aquest pany arrogant. Dues tirades potents que ens fan gaudir de valent, obligades i elegants, veritable raó de ser de la via.



Segons la ressenya, a partir d’aquest punt la ruta perd empenta i toca canvi de registre, dificultat a la baixa i assegurances també per no deslluir l’esperit clàssic del traçat. La pluja ja fa una estona que ha posat fi a la seva treva, però les ganes de roca ens poden i passem per alt la temptació de les reunions rapelables. És moment de testar l’adherència d’aquestes plaques sobre mullat perquè seques ja se’ls hi suposa.



Se’n surten amb nota i podem gaudir de dos llargs més, senzills, però executats amb bon ull per treure el màxim partit de placa i esperó que ens condueixen a la feixa intermitja. Segueix plovent, una cortina suau, però persistent. La paret ha passat d’estar molla a regalimar aigua, seria el moment d’abandonar per l’escapatòria que brinda la feixa, però tan sols ens manquen tres tirades per completar la via i la motivació contínua fent de les seves.



Caldrà doncs que no decaigui la nostra fe en l’adherència d’aquest calcari benèvol, perquè tenim al davant una planxa perfecta ratllada per una solitària fissura on posar-la a prova. I surten els passos, i tant que surten, com diu la companya: - no hi ha més secret que escalar com si fos sec! Escalem amb una delicadesa extrema, amb la incòmoda sensació que en qualsevol moment pots relliscar, però la fiabilitat certera de regletes i cantells immunes a la mullena s’encarreguen de desmentir tal impressió.



El penúltim llarg arrenca amb una bavaresa rabiosa que per un moment et deixa descol·locat per a rotunditat de la tibada que requereix. Continuem perfeccionant la nostra tècnica d’adherència sobre moll solcant amb notable seguretat unes plaques breus amanides per feixes fangoses que ens faran ballar de peus. I perquè no puguem dir que a la via li falta varietat finalitzem amb una impecable xemeneia en la que tan aviat t’hi encastes com puges en diedre.



Ja ho tenim això, la motivació ha complert la seva comesa amb nota i no ens hem deixat ni una tirada per tastar. Les he trobat totes encertades, evidentment el premi se l’enduen les quatre primeres, però malfieu dels qui us aconsellin prescindir dels darrers llargs i escaleu tota la via que el conjunt resulta ben avingut. Aventura en petit format i perfecte solitud a les gallardes parets del Cap del Ras.




Quadern de desmemòria: Via d’esperit clàssic que encaixa sense fer nosa entre les altres línies de la paret, però amb el peatge que a vegades resulta una mica regirada i deslluïda per feixes. Inici elegant i aeri, els dos primers llargs són brutals, els millors de la via, els dos següents són per gaudir de la lògica del traçat i els tres darrers més discontinus i un xic senglars per anar fent i aportar varietat al recorregut.



Té l’encert d’estar semi-equipada, els passos claus estan ben protegits i tot hi haver força material (bolts, pitons i bagues) cal escalar i equipar entre assegurances. La segona tirada és força obligada (6a), la resta trampejable en artifo (V+/Ae). Ens faran falta una dotzena de cintes, semàfor d’aliens i friends (0,5 - 2), els estreps van bé per l’Ae del primer llarg.



Inici comú amb Los Reyes del Mambo que marxa a l’esquerra. Només les dues primeres reunions són rapelables, la R4 i R7 són un arbre. A la feixa cal fer un canvi de reunió, trobarem una M picada a la roca, no confondre’ns amb la via del Salla (dreta) i un projecte (esquerra). La feixa marca el punt d’inflexió de la via i ens permet abandonar caminant cap a la dreta si fos necessari.



Variada, complerta i amb roca de notable adherència, resulta perfecte per anar fent metres i tastar vies de nova fornada al Cap del Ras.