*** CER l’Escala (100m, 6a+), Punta Milà, l’Escala

Diumenge, 19 de maig de 2024

Hi ha vies que fan ombra a l'empenta del mar, la CER n'és una. Per més que el nom d'intrèpida se l'apropií la veïna Sirena, l'autèntica aventura la trobem en aquest itinerari de rotunda verticalitat. Per primera vegada aproximo a la Punta Milà per dalt i tot i saber del seu perfil altiu, abocar-se al buit esdevé prova de foc iniciàtica.

Ràpels que concentren un vertigen que de tan fluctuant resulta desconegut, ens deixen arran d'aigua. Envoltats de la llum del migdia atrapada en les onades, la paret és la nostra única terra ferma. Escalar, no és opció, és camí. Quin primer llarg més increïble. Un pedestal de cantells opulents esculpit pels temporals abasta l'esperó. Roca impregnada de marinada, esquarterada en fissures de tacte salvador.

Colgats del seu fil, som testimonis directes de la força que desplega el penya-segat. La sal als dits i l'esveltesa traïdora dels desploms ens demana habilitats noves en el gest. Avui cal ser atletes de la vertical per no esdevenir captius d'un buit que traspassem contínuament. Escalar sobre el mar fascina i la CER demostra que l'esforç pot ser plaer i elegància.

Notes d’interès vertical: CER l’Escala (ressenya dels oberturistes), juntament amb la Intrèpida Sirena una de les vies més representatives de l’escalada a la Costa Brava, tot i que un punt més guerrera que la seva popular veïna. Atlètica i elegant, destaca per la sensació de profunditat i el respecte que suposa tenir el mar a tocar. Tal com s’afirma la primera tirada és una de les millors d’aquests penya-segats mariners.

- Va ser oberta pels membres de la secció de muntanya C.E.R. l’Escala, J. Rosado, J, Fusté i I. Royo durant l’agost de 2011 i juny de 2012.

- És tracta d’una via equipada amb químics i algun pont de roca. Totes les reunions són de tres químics i rapelables. Trobem la R0 en un pedestal situat a un metre i mig per sobre de l’aigua. Primer llarg equipat amb alegria, assegurances distants, molta brisa marinera entre elles i no sempre dóna joc per posar flotants. A les dues següents tirades assegurances correctes i més properes on la dificultat apreta.

- De material necessitem catorze cintes (si reforcem la primera tirada millor dur-ne setze) i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Calcari amb denominació d’origen Costa Brava. Roca bona sempre que no ens sortim de la línia, el tret més significatiu és un primer mur que arrenca amb generoses gandes de formes arrodonides, més pròpies d’un rocòdrom que de paret. Els desploms i un tacte salat al que t’has d’acostumar són la marca de la casa. Predomini de plaques amb fissures horitzontals on s’alternen cantells tallants i passos sobre roms.

- Grau enèrgic que convé revisar a l’alça. Atlètica i amb prou distància entre assegurances al primer llarg perquè el sisè resulti obligat (6a oblig). Ambient que impressiona i tacte salobre li afegeixen un plus.

- Compromís alt, sense barca no hi ha possibilitat d’abandonament, només podem sortir per dalt. Si optem per entrar des del cim els ràpels són compromesos i tècnics, per norma la paret desploma i cal guiar-los per no quedar colgats del buit.

- Orientació sud-est, si busquem l’ombra la trobarem a la tarda. Important evitar escalar amb llevantada o fins i tot dies després ja que la humitat impregna la paret i deixan els dos primers llargs ben xops amb un tacte molt relliscós. Els millors dies per fer la via són els que bufa la tramuntana ja que asseca la paret. Compte si hi ha mala mar, el peu de via està a tocar de l’aigua, a l’abast de les onades.

- Traçat que resol en tres magnífiques tirades la verticalitat del penya-segat exhibint una seguretat que no li permet ignorar ni als desploms. La línia és atrevida, aèria i amb una estètica que té molt a veure amb l’ambient marí que l’envolta. Primer llarg antològic, una interminable aresta que arrenca del mar i ens manté en suspens per elegància de moviment i distància entre assegurances. Bellesa que impressiona i demana cap seré, mereix figurar entre els millors que puguem trobar en aquests penya-segats.

Segona tirada que arrenca picant i acaba sent francament desplomada, farcida de cantells que ens faran treballar per solucionar els passos. El tercer llarg és una fantàstica placa de roca aspra que dóna joc a regletes i romos. Tècnic i de bellugar-se, convenç i fa pensar.

- Accés, des de Cala Montgó a l’Escala (enllaç maps, des del 15 de juny a 15 de setembre l’aparcament és de pagament mitjançant una App (info enllaç). Aproximació, amb barca per mar o bé a peu resseguint el GR (marques vermelles i blanques) que surt a la dreta de la cala i recorre el perfil de la costa arran de mar. El camí va fent pujades i baixades, però després de creuar un parell de petites cales el GR puja decidit fins el cim de la Punta Milà, fàcil de reconèixer pel búnquer i galeries que hi trobem (40 min).

Una barana de fusta delimita el penya-segat, hem de localitzar un arbre des d’on fer un curt ràpel fins la darrera reunió de la Intrèpida Sirena visible des de la carena (preveure cinta i maillon que recuperarem al a tornada). Baixem rapelant aprofitant les reunions de la Intrèpida Sirena (ressenya original), millor no saltar-ne cap i utilitzar una sola corda. El darrer ràpel va molt en diagonal a l’esquerra, és aconsellable passar la corda per les assegurances per guiar-la i evitar que caigui a l’aigua al recuperar-la. En conjunt els ràpels són tècnics i volats, és difícil no deixar-se impressionar per ells (panoràmica vies blog Perversió vertical, CER núm.1 i Intrèpida Sirena núm.2).

Si optem per aproximar per mar tenim dues alternatives, la més pràctica i econòmica és sortir de Cala Montgó amb la zodíac de l’Àlex (telf 600612958) que en tan sols deu minuts ens porta a peu de via. Àlex, però només treballa els mesos de ple estiu, la resta de l’any tenim l’opció de sortir des de l’Escala contactant amb l’Enric Panoi (telf 636264600), en aquest cas el trajecte és de 30 min i el retorn per terra serà més llarg.

- Descens, la via acaba en el cim de Punta Milà a tocar de l’arbre on hem fet el primer ràpel. Compteu 30min per desfer el GR fins el cotxe.

Escalar sobre el mar té un punt que em fascina, una atracció que es converteix en lligam i em fa tornar cada estiu a les parets de la Costa Brava. La CER ha estat la descoberta del tresor, premi gros que ja intuïa i que s’ha materialitzat en una escalada d’atractiu impactant i buit vertiginós. Mediterrani en format insospitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π

*** Sonjannika (170m, 6a+), Morro Falquí (cala Moraig), Alacant

Diumenge, 26 de novembre de 2023

Aquest estiu navegant sota els penya-segats de Cabo la Nao tenia la sensació que em quedava algo pendent. Hi penso baixant pel barranc, mentre la llum del matí emplena el mar. Onades i crits de gavines, aquests són els dominis del Morro del Falqui. Avui les alçades que cerquem neixen arran d'aigua.

Escenari marí on tot resulta exòtic, fins i tot el nom de la via, Sonjannika. Alcem la vista cap a una muralla de roca rebregada i tosca, és curiós però, com amb el mediterrani a l'esquena la paret resulta acollidora. Distàncies i verticalitat en la que ens hi sentim còmodes. La via està ben trobada, plaent, destria una dificultat on és confortable moure's i es llueix en acrobàcies al fil del buit. Les convertim en camí.

A les mans l'empremta del mar, calcari de tacte salí que afina la intuïció del moviment. Escalada tranquil·la i de pas ferm que guanya el cim amb l'elegància de qui sap que no li cal més. Una línia que sap fer de la senzillesa el seu millor atribut. Avui tota la grandesa queda relegada al mar. De nou la seva mirada, la que m'hi farà tornar!

Notes d’interès vertical: Sonjannika (ressenya blog ElevArte), l’escalada pot ser plaer i aquesta via n’és un exemple, ocurrent, atractiva i selecte en el gest, compleix les expectatives que sap crear l’esplèndid perfil del Morro Falquí. En aquest penya-segat el mar és valor afegit que aporta bellesa i caràcter propi al recorregut. Senzilla i espectacular alhora, sap ser diferent.

Oberta el setembre del 2006 per Hagen Goetzke amb enginy i bon criteri. Es tracta d’una via completament equipada amb químics i algun pont de roca ocasional. Ben assegurada, tan sols trobem algun “aleje” als trams senzills que es pot protegir bé. Reunions còmodes en general. De material només necessitem quinze cintes. Friends petits/mitjans opcionals.

La roca, calcari erosionat per l’ambient marí, però amb l’indiscutible segell alacantí, aspre i adherent. Tot i la proximitat al mar, el tacte incert del salnitre no es deixa notar. Allà on és vertical els cantells són bons i no falten els característics forats que mosseguen la roca i proporciones gandes de luxe. Fissures franques i gotes d’aigua donen varietat al gest i el toc de qualitat. Trams trencats puntuals on la dificultat baixa.

Grau correcte i de bon gestionar (V+ oblig). Una via concebuda per gaudir de l’escalada amb la mateixa naturalitat amb que la paret ens la brinda. Compromís baix, gràcies al bon equipament i la possibilitat d’una retirada senzilla si fos el cas. Orientació sud-est, paret lluminosa oberta a llevant, sol no faltarà.

Traçat intel·ligent i pensat des de la calma, busca la continuïtat i la troba, tan sols una breu feixa interromp la verticalitat. La línia es fa visible a mida que l’escales i es reserva girs inesperats que li agreguen interès i ambient. El primer llarg marxa en diagonal a la dreta per una placa tombada on alguns cercles vermells fan de guia. A destacar el bonic diedre de la segona tirada i la fantàstica reunió del tercer llarg, cova panoràmica amb arribada i arrancada acrobàtiques.

Menció especial per les dues darreres tirades, predomini de murs atlètics amb els cantells precisos per fer-los elegants. En les dues potència mesurada i gest que s’ha de saber buscar, la línia recta no és la clau de pas. Sis llargs que defineixen una línia variada, lògica i aèria, un conjunt que supera expectatives.

Accés, des de Poble Nou de Benitatxell hem de seguir les indicacions que porten a cala Moraig. Creuem la urbanització Cumbre del Sol i arribem a l’aparcament de la platja de Cala Moraig. En realitat no hi ha aparcament com a tal, sinó que s’aparca en una zona senyalitzada en color taronja en els mateixos carrers de la urbanització (enllaç maps).

Des de 1 d’abril a 15 d’octubre és obligatori reservar plaça (enllaç reserva) i l’aparcament és de pagament de nou del matí a set de la tarda (12 euros/dia). De juliol a agost, hi ha servei gratuït de busos llançadora des de Benitatxell a Cala Moraig (enllaç horaris).

Aproximació, des de l’aparcament prenem el sender de la Cala dels Testos (marques verdes i blanques). El sender surt del carrer (rètol) i comença per unes escales que baixen cap al barranc. A la primera bifurcació anem a la dreta, cap al barranc dels Testos, el camí que deixem a l’esquerra serà pel que tornarem. Cap el final del barranc, on s’encaixona, descendim dues marmites de roca polida equipats amb una corda fixa. No cal arribar a la Cala dels Testos, just abans del tercer tram de corda fixa, girem a l’esquerra per un sender amb un cable d’acer a l’inici que puja a la Cova dels Testos.

Voregem el penya-segat en direcció al mar primer, per després baixar i girar a l’altre vessant, el que dóna just sobre l’aigua. Pugem uns metres seguint un rastre de punts vermells fins trobar la inscripció Sonja pintada a la roca (30min). Un cercle vermell concèntric indica l’inici de la via que segueix una línia de químics en diagonal a la dreta.

Descens, des del cim del Morro Falquí anem en direcció a les cases de la urbanització, però abans d’arribar-hi el camí gira a l’esquerra i va baixant entre bosc i matolls (marques verdes i blanques). Sortim a un carrer i anem a l’esquerra fins retrobar les marques que ens indiquen per on baixar al barranc on un sender ben marcat ens retorna a l’aparcament (30min). Foto aproximació i descens blog Tocandoelcielo.

Bellesa senzilla la d’aquesta ruta, complementada per un entorn magnífic que la fa brillar amb llum pròpia. Ambient aeri i marí en harmoniosa convivència. Escalades pintoresques obertes a altres horitzons.

companydeviatgeiatzars:Lau

π