ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Fills del Vent, 210m, V+/A1, Canalda, Solsonès

divendres, 16 de març del 2012


Canalda és un nom que per si sol ja dóna més informació que moltes ressenyes, però és un nom que pronunciem amb la boca petita i molt de respecte. La seva fama de verticalitat, graus ajustats, roca en la que cal una dosi extra d'imaginació per equipar i un sisè sentit per localitzar les poques assegurances que hi brillen ha demorat més del desitjable la nostra primera visita a aquest racó de món que ho té tot per seduir uns esperits sensibles com els nostres. Però tard o d'hora tot arriba i res com una data tan senyalada com un aniversari per fer un pas més en el nostre particular viatge vertical. Així que aprofitant l'avinentesa em demano de regal una vieta i deixo per en Ferran i en Josep la tasca de sorprendre'm amb l'elecció.


Tenen el bon gust de decantar-se per la Fills del Vent, decisió meditada i encertada ja que al ser una de les vies “amables” de la paret és perfecte per una primera visita. Estic encantada amb el regal, però no les tinc totes, així que deixo per en Ferran l'honor d'inaugurar la via a l'espera de veure el què hi ha de cert en totes les històries que he escoltat. 


I tenen raó, l'escalada és encarar una panxa rere l'altre, navegar per la paret en busca del millor pas i agafar aire fins el proper seguro perquè no el veuràs fins que el tinguis a tocar. És una escalada de perfils rodons, cantos romos i cop de gas, que requereix bones dosis de decisió i fe en tu mateix. 



És una escalada feta de sensacions contraposades, que esvaeix els dubtes amb una roca esquerpa en la què sempre trobes la presa al darrer moment, la bústia amagada o el cantell precís que ens permetrà continuar amb aquest joc de boids. 


El que més sobta és que per més que aixequis la vista és difícil endevinar el que tens per davant, perquè els ulls no van més enllà de la primera panxa o el petit desplom que la segueix. Tot i així, dos llargs han servit per posar-nos a to i en Josep demana pas, disposat a treure l'entrellat del relleu gaudinià que té per davant. La paret recorda un gran llençol que algú ha sacsejat amb força oblidant-se d'allisar-ne les arrugues, un pell rebregada en mil plecs que ens entestem a explorar. 



Poc a poc li trobem el gust i la lògica a aquestes panxes que malgrat tot continuen sent incertes. De sobte arribem a una feixa i la línia recta torna a fer-se present al nostre camp visual. Una placa magnífica, absolutament fora de context en aquesta paret de còdols i sostres, en la que el “jefe” de la comarca fa estona que va per feina a le Patron Bunny. 



El seu recorregut és paral·lel al nostre, cosa que ens permet de gaudir de conversa informal i informació de primera mà de cadascuna de les tirades. Mentre xerren, els companys han decidit que ja és el meu torn i com que ja és hora que faci algo de profit encaro la placa no del tot convençuda. 



Però les pors em duren poc i davant la contundència de les regletes que clivellen aquest pany gris no puc fer altra cosa anar amunt. El tacte de la roca sedueix des del primer moment, passos d'equilibris combinats amb alguna tibada li donen un encant molt particular a aquest llarg atípic en aquest indret. 


La paret, però, ràpidament ens posa de nou en situació i un flanqueig aeriament emmarcat ens retorna a la realitat de Canalda, panxes en les que aprens a levitar per sobre dels teus dubtes. I sinó que li diguin a en Josep que traça giragonses entre baumes i desploms en busca del pas franc. 


Però ja fa estona que tenim assumit que el nostre camí mai va pel dret, sinó que cal jugar amb el que la paret amaga i descobrir-ne els punts febles que ens permetran assetjar el bastió. Els companys, però, juguen fort i no li fan lleig als sostres que els hi surten al pas, ja és ben cert que l'experiència és un grau! 


El darrer diedre abans de la reunió resulta ser el tram més obligat de la via, passos finets sobre cantos sorrencs, un pitó mig sortit i herbes inoportunes són el còctel perfectes per accelerar les pulsacions al més seré, l'ambient està garantit. Així que per deixar que en Josep és recuperi de l'estrès li robo descaradament l'últim llarg fent valer tan subtil excusa. 


És una tirada que, superat l'ensurt del primer sostret que has de fer alegrement sense que se t'acudeixi caure, requereix més traça que grau. Ara que si tens ambdues coses no t'anirà pas malament i t'estalviarà de fer invents amb tascons impossibles de col·locar i merlets prodigiosos per sortir-ne amb la dignitat intacta del darrer desplom. 


Val a dir que la ressenya no menteix quan diu que aquest flanqueig és tan obligat pel primer com pels segons, així que no s'hi val a badar perquè la via manté la tensió fins al final. I ja està, ja ho tenim, la nostra primera via a Canalda. Se'ns dubte un regal d'aniversari d'aquells que no s'obliden i menys en tan bona companyia. 


La baixada és distesa i alliçonadora, l'aprofitem per empapar-nos del coneixement dels locals de cara a futures visites perquè és impossible no sucumbir a la bellesa salvatge d'aquesta escalada on compromís i dificultat són obligades. La solitud i aquest tarannà esquerp són el seu major atractiu, un repte que tenim clar que cal afrontar escalant amb sinceritat i valentia. 


*** Atomes Crochus, 155m, II/4, Merens d'en Haut, Ariege

divendres, 9 de març del 2012
Aquest cop les nostres passes marxen cap a les muntanyes de l'Ariege, un desti gens habituals pels buscadors de gel vertical. Pero una perla com la que ens ocupa no ha pogut passar desapercebuda als ulls inquiets i curiosos d'un cul inquiet com en Grau quan es tracta de trobar gel a llocs no coneguts per la majoria de nosaltres. En la seva trucada ens la defineix com una "Islandis" pero mes facil, ja tenim  prou motius per ser seduits.


De Merens cal anar fins al nucli d'haut on trobem una magnifica i sorprenent mostra d'art romànic i d'alla cal resseguir el riu uns tres quarts d'hora fins que aquesta cascada de nom tant sonor, ens dona la benvinguda. Per qui estigui interessat en arribar al blog d'en Gaston ho explica força be. Donem per fet que estarem sols a aquesta desconeguda (fins aquesta setmana) cascada, pero es el que te viure en l'era d'internet, que les noticies i novetats van a velocitat de vertigen i tant punt arribem, al nostre darrera apareix una cordada de la Garrotxa i un altre del Bergueda.


Una arrogant i estreta torrentera vestida de glaç es el nostre desti d'avui, escalada poc mantinguda, pero amb ressalts on caldra apretar. En Jordi, no es pot estar i comença al seu aire, el que per nosaltres sera mes de  dues hores d'escalada ell s'ho ventilat en poc mes de 20 minuts, amb la conseqüent llarga espera a l'ombra que se li ha fet eterna i moooolt freda.


Tots els llargs tenen el seu pas de pebre, a destacar la goulotte estreta i delicada del segon llarg i sobre tot el ressalt final, llarg, generos i mantingut. Aquesta via sembla ser que es munta sovint i que els locals l'escalen força i ja no cal portar tota l'artilleria que diu la ressenya original, ara totes les reunions estan equipades amb parabolts i anella i amb nomes un grapat de cargols tindrem prou per gaudir de valent.




Tranquila passejada de tornada gaudint de la neu que tant hem trobat a faltar aquest hivern al vessant sud i de la primavera incipient que ja truca de nou a la porta amb força. Furgo i nova quilometrada cap a la "meca", l'hivern s'acaba i toquen examens de fi de curs a la universitat de tot glaciarista Pirenaic. Al cap mil idees, pero sobre tot amb la voluntat de gaudir i passar-ho el millor possible fent allo que tant ens emplena amb bons amics. 

Hem quedat amb en Grau, aquest apareix amb en Pau, que no ha trobat company per les seves excursions  verticals de cap de setmana a Alps. Jordi i Laura portem al cap Adrenaline, que aquest any esta "catxonda" i  
Grau,  Pau i jo marxarem cap al segon pis a Alps Juliennes. Pau esta esta content i molt xerraire, diu que un finde de "relax" tampoc li anira malament del tot. Al arribar a l'Hostelerie, la mirada d'en Pau queda fixada en la "Dame du Circ" que ja havia escalat 2 anys enrrere en condicions molt mes justes.
 -sagals, aixo es un regal de cascada que no podem deixar passar- 
Realment es veu increïblement ben formada l'estructura i es ara quan descobreixo la hipermotivacio de la que s'alimenta permanentment aquest gran glaciarista, ens vol convencer d'anar tots plegats amb la següent idea i que nomes pot sortir d'algu com ell:
- Pujo jo de primer, munto un top rope i pugem tots la Dame, gasss a Overdose a fer el friki!!-


Laura no ho veu gens clar, tanta gent alla sota tantes tones de gel d'Overdose amenaçant a centenars de metres per sobre la nostre vertical. Al final ella i jo optem per anar a Fluido i gaudir en vies al nostre nivell. Mentres Laura fa cua, jo em dedico a peu de la "Dame" a fer fotos i mes fotos, tot un espectacle veure a en Pau progresar per aquest mantingut i exigent desplom. Un autèntic mestre! La resta de l'historia es coneguda per tothom...




**** Jacint Aguilar, 150m, V+/Ae, Elefantet, Montserrat

dijous, 8 de març del 2012


La història ve de lluny, gairebé de quan començava a escalar i ens vam ajuntar quatre eixelebrats amb ganes, poc criteri i una notable falta de traça alhora de traslladar les ressenyes a la paret. Així va ser com vam acabar fent dos llargs a l'Elefantet, pensant que érem ja a Sant Benet i sense trobar-li els més mínim sentit a l'exigu croquis que portàvem. A la que vam arribar a la feixa de mitja paret no vam saber cap on tirar i com que l'esperit senglar mai ens ha faltat vam acabar bosc a través fins aparèixer en un dels senders que creuen la muntanya màgica. 


Amb l'alegria pròpia de la inexperiència al cap de poca estona ja érem enfilats de nou en una nova via que va resultar ser el Camí de l'Alzina, tot i que això no vam esbrinar fins dos anys més tard. A hores d'ara dos d'aquests intrèpids exploradors ja van pel vuitè grau i jo, en canvi, em vaig rendir al parany subtil de la clàssica. Des de llavors que m'ha quedat el cuquet d'escalar l'Elefantet, un deure llarg temps pendent, però que no sabia com resoldre. Mai trobava la via adequada, la que no em superava per dificultat era una nebulosa confusa de la que era difícil treure'n l'entrellat. Així que quan vaig descobrir aquesta petita perla, que de tan discreta gairebé se'm passa per alt, va ser un regal caigut del cel, ja tenia via per pujar l'Elefantet i retrobar unes passes llarg temps adormides. 


No vaig haver d'insistir massa perquè en Josep m'hi acompanyés i fins i tot vaig ser capaç d'enredar-ne un parell més, en Xavi i la Montse, esperonats per una via que malgrat dur tant temps oberta ens semblava nova de lo poc coneguda que resulta. Curiosament, la Jacint Aguilar comença a la feixa on vaig abandonar el darrer cop, així que per arribar-hi encarem la placa de la Colorantes Permitidos.



I dic la placa perquè això és el que és, una placa sense cap mena de concessió a cap altre dels relleus que conformen i donen varietat a l'escalada. Placa neta, precisa i de simplicitat absoluta. Tècnica, de cantell petit, passos poc evident i seguros que no sempre són propers. Vaja tots els elements necessaris per garantir bellesa, elegància i màxima vibrazzione, sempre i quan t'agradin mínimament les plaques, perquè si no és així canvia de via. 


Aquesta monotonia disfressada de còdols i gris lluminós, dóna pas a arcades gòtiques que clamen al blau del cel de tan evidents com són. Creuem el petit bosquet que ens deixa a peu del contrafort i els nostres ulls, golosos, devoren la única fissura que contundent i decidida promet satisfer les nostres ànsies d'escalar quan més metres i variats millor, hedonisme en estat pur. 


L'escalada ja no és plana, ni en dues dimensions, sinó que passa a enriquir-se amb tot el barroquisme d'aquest pany de paret que de sobte ha cobrat vida i esdevé trencaclosques que volem resoldre. 


El primer pas per fer-ho és atènyer la xemeneia que neix a mitja alçada i com que el camí per arribar-hi esdevé de verticalitat obtusa i presa polida emprem el savi recurs de l'artificial, eina indiscutible de tot escalador clàssic que es preuï. El toc de color el donen els burins i un parell de ploms que han conegut temps millors, especialment el segon que ja ha exhaurit la seva vida útil i m'obliga a fer una autèntica demostració de destresa amb els estreps. 


Arribar a la reunió també té el seu punt d'emoció, amb tibada de propina que accelera les pulsacions. Ara toca respirar a fons, asserenar-se i retrobar la calma per encarar una xemeneia que té una mica de tot, diedre, encastament, ofF-with, llastres inoportunes, escates trencadisses, aire als peus i una capacitat de seducció absoluta refermada per una estètica directa i sincera. 


 

Curiosament no estem sols, a l'arcada veïna una cordada s'entesta a alliberar el que es feia a cop de pedal i se'n surten amb traça. Ja és casualitat, la Manyos i la Jacint Aguilar, dues vies agermanades en la placidesa d'un oblit que avui ha estat violentat per una gentada que no devien recordar en anys. 


Queda tan sols una tirada de perfils tan purs que sembla un encanteri, però és ben real i la roca que pessiga els dits ho corroborà. Reprenem aquest joc fet de subtileses amb el que guanyem metres al buit i amb un darrer cop de gas ens fem mereixedors de l'alegria del cim. 


El pas dels anys s'ha notat i avui he sabut estar a l'alçada de la via que ens ha recompensat amb una d'aquestes rares joies montserratines que s'han de saber apreciar en la seva justa mesura. Novament no em queda més que rendir-me davant el saber fer dels clàssics i agrair als que han sabut deixar que la via conservi tot el seu encant, incloses les reunions que tenen un espit nou pels qui no professem una fe absoluta en els burins.