ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Via Original de los Navarros, 300m, V+ (MDinf), Pilar Sud Aspe

dimecres, 10 de setembre de 2014


Les vies clàssiques sempre tenen un deix d'aventura que fa que et miris la ressenya amb ulls cauts i més si està oberta als anys setanta, si li afegeixes que puja a un cim pirinenc tan esvelt com l'Aspe, ja ho té tot perquè comenci a mirar-me-la del dret i del revés per mentalitzar-me que em tocarà escalar i molt. 



Un bon assortiment de friends és la millor eina per temperar els nervis, partint de la confiança cega en la lògica d'aquests itineraris que acostumen a traçar camí per fissures i escletxes que esberlen l'altivesa d'aquesta muralla bicolor. 

  

Roca diferent, cruixida en mil plegaments i modelada per hiverns que fan seu el relleu de la paret perfilant-t'hi diedres i xemeneies que trenquen la monotonia de les plaques que sustenten el pilar. 


És un paratge que a segons quins ulls pot semblar desolat, un amfiteatre solitari de roca esmicolada i arestes que retallen horitzons, del que fuig la dolçor del verd que no gosa anar més enllà del fons de la vall, però és tanta la força que transmet que dones per bona la llarga aproximació i et satures de la bellesa primitiva de l'indret. 



Encetar la via és un acte d'imaginació, perquè si bé un pont de roca en marca l'inici, la resta és afinar l'instint i anar amunt per un pany gris que se'ns brinda generós en tota la seva extensió perquè hi naveguem a plaer. 


Roca prou compacta perquè en Xavi es miri dos cops el camí a seguir, perquè un cop arrenques amunt comença el joc de destriar els passos alhora que protegir-los, tasca prou creativa vista la simplicitat de la ressenya que duem. 



La Sandra i jo li seguim les passes, del gris al marró tan sols són dues tirades, suficients perquè la ruta prengui un caire tan diferent que ens fa preguntar-nos a què es deu aquest trasbals de la paret. Les plaques queden enrere, sustentant el pilar i l'escalada cobra una nova dimensió en xemeneies i diedres que semblen haver-se apropiat de la verticalitat de la paret. 



Verticalitat inesperada que ens obliga a esmerçar energia i imaginació per esbrinar com sortir-ne airós del seu parany. Algun pitó isolat ens indica que l'instint funciona, perqué la ressenya comença a ser anècdota i els graus de tan collats es passen de clàssics, però és part d'aquest joc on les regles les marca la muntanya. 



Ens deixem portar i acabes gaudint de l'elegància severa d'aquestes fissures i una roca que a estones intimida, però és tan diferent al que estem habituats que acabes seduït per un relleu al que els dits s'hi arrapen amb insòlita precisió. 


Plena de lògica, la via et condueix amb decisió oscil·lant entre diedres i desploms fins l'aresta cimera i lluny d'estalviar la dificultat a vegades la provoca incapaç de renunciar a la bellesa ferèstega dels passatges més verticals. 


Intensa, és el primer que em ve el cap quan hi penso, exigent i mantinguda és una lliçó d'estil. Fa temps que una via no m'agafava tan per sorpresa, però és que amb les clàssiques mai s'hi val confiar-se, potser per això mateix m'agraden tant!


**** Aresta Ribas, 150, V+/Ae, Puntal de l'Albarda, Montserrat



Hi ha arestes que són màgiques, que et fan vibrar i escalar-les esdevé una dança que encadena subtileses fetes de cantell menut i elegància. Montserrat en té tres que són pura meravella, Arcarons, Esperó Màgic i avui amb l'Anna n’hem descobert la tercera, l’Aresta Ribas al Puntal de l’Albarda. 


Discreta, no destaca per airosa, sinó que sobta perquè la seva esbeltesa resta amagada rere la rotunditat d'un serrat fet de línies fermes i murs decidits, una mena de fortalesa penjada al caient de la muntanya que s’intueix de lluny i aclapara quan hi ets al peu. 



L’esperó neix a la base de la muralla que en un gir inesperat decideix fer-se aresta i nostra és la tasca de cavalcar-la. Oberta en solitari és una lliçó de mestria, per la lògica del traçat i la fluidesa amb que s’encadenen les passes, però cal afinar l’instint i navegar ja que no són les assegurances les que et dicten el camí, sinó la mateixa roca i cal saber-la llegir. 



Comença decidida a no posar-ho fàcil per un pany cada cop més dret i una presa tan bona que et fa creure que podràs vencer el joc a la gravetat fins acabar guanyant-lo a cop de pedal. El conglomerat és aspre, mossega els dits que s’hi arrapen buscant el traçat en aquest esperò prou ampla per ser complex. 



De relleus còncaus voregem sempre el fil buscant la lògica a tanta corba, perquè la línia recta fa estona que és utopia, tan sols el perfil de l'aresta ens recorda que anem amunt reseguint una frontera intangible on tot es fa aire. 



Escalada neta de ferralla excessiva on cal anar seré i deixar-se guiar per aquest conglomerat que sap mostrar-se generós a l'hora d'oferir llocs on afermar-nos, però requereix destresa per encabir alguna peça que amanseixi la nuesa de l'aresta. 




Bella i elegant, et deixa una sensació d'íntima complicitat que fa que tot encaixi en aquest joc d'ingravideses. Clàssica per instint, imprescindible per definició!


La TRANSBRAVA des del cel....

Aqui un video promocional que vam gravar fa unes setmanes amb un dron a Aigua Xelida, una de les zones mes espectaculars de la Costa Brava i que mostra l'esencia i bellesa de la navegacio en caiac de mar. Aquest tram de Costa esta envoltada d'altius penyasegats granitics amb multitut de fissures perfectes sense profanar, que mes aviat que tard seran escalades.
Pujeu el volum i a gaudir!


la TRANSBRAVA des del cielo from TRANSBRAVA on Vimeo.

*** Diedre Tall d'Oca, 90m, 6b, Decguusala, 135m,6a, Coll Roig, Montgrony

dissabte, 14 de juny del 2014


Hi ha dies que sense tenir res d'especial surten rodons, avui n'és un d'aquests i si em feu dir el per què, possiblement us parlaré meravelles d'aquesta roca de formes impossibles. Algú ha jugat a pentinar les parets, no se m'acut cap altra explicació per aquests solcs traçats amb tanta mestria.


Feia un munt d'anys que havia estat a Montgrony, recordo escarrassar-me en una via d'esportiva que em va semblar difícilissima i sortir-ne tant contenta com si hagués conquerit un cim, si algú m'hagués parlat llavors d'aquesta paret que s'amagava coqueta entre la boscúria del Coll Roig la meva capacitat de sorpresa s'hauria ampliat fins a límits insospitats.


Descobrir-la ara té l'avantatja de poder degustar-la com es mereix, perquè és un veritable regal trobar aquestes canaleres més pròpies de Picos que d'una petita cinglera al cor del Ripollès. 



Aproximació breu, entorn idíl·lic, un calcari digne de sibarites... gairebé podríem catalogar-la d'escalada du plaisir si no fos perquè tocar aquests tubs d'orgue requereix una perícia superior a la que tinc en aquests menesters.


 

El pla inicial és començar per la via més senzilla, però l'ombra del diedre ens sedueix amb la seva promesa de frescor. Enganyosament tombat comença senzill, però de seguida mossega, gris, ters, de tacte vellutat i encaix obligat mentre mantens els peus al limit de l'adherència. 


Fins que un flanqueig ingràvid ens deixa a la placa de simetries paral·leles i comença una dansa diferent, la d'encastar peus a l'estretor d'aquests solcs vertiginosos i pinçar-los en moviments estranys per inusuals. Malgrat la malfiança inicial, té un punt sensual resseguir aquestes formes corbes que s'imprimeixen amb tanta naturalitat a la roca. 



La darrera tirada ens retorna a la realitat de la vertical, fissura contundent de tall net i cantell escandalós que convida a anar amunt sense miraments. El vaticini de pluja sembla no anar més enllà de mera promesa, així que rapelem i amb en Xavi encarem la segona via de la jornada, un xic més llarga, però molt ben equipada i de grau més amable.



La Decguusala, ara sí escalada du plaisir, per no dir de vici. És succeeixen les plaques d'una adherència brutal i unes bústies tan excepcionals que fan elegants tots i cadascun dels moviments. Fa temps que no gaudia tant de la simplicitat d'una línia feta a mida de la paret sense més pretensió que el goig d'escalar però bonica per definició. 



Algun pas més picant ens retorna la sensació de la vertical i dóna color a una via ja de per sí desprèn bones vibracions. Els únics que no s'afegeixen a la festa són els núvols que ennegreixen el cel, canvia la cadència de la llum tamisada per una pluja que ja no és promesa i abans que els llampecs ens espeteguin més a prop encara encarem la fressa de baixada.


 

Corriol que s'endinsa al verd que tot ho empara i ens deixa al recer del coll on dono una última ullada a la paret amb la ferma intenció de tornar-hi. Quin racó de món tan deliciós!


*** Diedre de la Vellesa, 130m, 6a/Ae, Paret de les Orenetes, Serra d'Ensija

dimecres, 11de juny del 2014


M'agrada el blau, el blau transparent de l'aire, el blau delicat de les flors, el blau vibrant dels contrallums i el blau irrepetible d'aquesta roca entestada a contradir la lògica de la natura, doncs on s'ha vist una pedra pintada amb els colors del cel. 



Segur que ara mateix hi ha qui somriu sota el nas i està pensant en una cinglera d'alçada modesta, però feréstega com poques. Doncs no, no és Canalda, tot i que si de cop obrissis els ulls i tan sols veiessis aquest pany de còdols descarats s'entendria la confusió, però és al girar la vista quan te n'adones que la dolça verdor d'aquest paisatge traspua una solitud que requereix llunyania i un cert oblit.



 Els xiscles de les orenetes acaben d'esvair qualsevol dubte, perquè mira que n'és de cert el nom, aquí estic, meravellada per aquest racó de món que m'ha descobert en Parce i disposada a tastar la més senzilla de les vies que hi ha obert, el diedre de la Vellesa.

  

Reclosa al cor de la Serra d'Ensija la Paret de les Orenetes esdevé cinglera que tan sols crida l'atenció als qui la volen veure, la seva alçada és modesta, però no us hi confieu, només cal atansar-se al seu peu per comprovar que cal torçar el cap amunt per endevinar-ne les línies, fugisseres, atrevides, descarades... hi ha tant on triar sempre que acceptis les regles del joc.



Roca de textura inesperada i tal matxambrat de còdols que seria impossible fer-ne inventari, és l'únic que s'endevina des de peu de via. Arrancada potent per un mur on tots els cantells acaben fent-se rodons i d'on se surt per un diedre de roca incerta i elàstica amplitud.



No deixem el diedre, doncs esdevé fil conductor que traça de manera natural el pas entre panys d'incitadora bellesa, però tan compactes que resulten ingrats d'equipar. Naveguem doncs, per aquesta línia que trenca l'harmonia de la paret, però força més interessant per uns ulls que busquen atents on encabir-hi material, ja que poca cosa trobem al llarg del recorregut. 



L'escalada atrapa per la seva franquesa, és el que dóna a entendre, verticalitat, lògica i una elegància que contradiu l'aparença maldestre d'algunes fissures i quan més amunt més intens n'és el seu blau. Dues tirades on cal jugar entre les parets del diedre, que tan aviat demana acrobàcies com encastar-se en xemeneia o festejar breus murs bastits amb prou fermesa fins espetegar al peu del desplom del darrer llarg.



 Enginy i pedals són suficients per gaudir de l'encert del darrer tram, una fissura que s'arqueja fins que tot és aire sota els peus i com que avui hi ha pressa ràpels i avall, no sense recança perquè l'indret captiva. 



Té un tarannà que asserena l'esperit i un deix de nostàlgia que tenyeix de romanticisme l'escalada, però no us deixeu enganyar per la seva placidesa perquè com diuen els Manel “els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció”, aquí us tocarà escalar!