Segons totes les meteos consultades, avui ha de ploure, ha de caure el diluvi universal! Així que ens aixequem amb la calma i amb poques esperances d'escalar, però, sorpresa: hi ha núvols, però no sembla que vagi a descarregar encara. Esmorzem i, entre incrèdules i escèptiques, ens pengem les cordes a l'esquena (que no sigui dit!) i ens n'anem d'excursió pels Estrets. Portem el llibre d'Escalades als Ports i mentre fem el tomb aprofitem per fer fotos a tot el que ens cau en gràcia, ubicar vies i situar parets de nom estranys com la Mola dels Biernets, la moleta del Duc i d'altres.
Com qui no vol la cosa i ben entretingudes jugant a endevinar traçats, arribem al final dels Estrets, què fem ara? Estem mandroses i la pluja no acut en el nostre ajut com a excusa per no enfilar-nos. En fi, ja que hem tret a passeig les cordes en treure'm un profit, però com que no tenim ganes de mullar-nos decidim investigar un petit sector anomenat l'Espill amb unes quantes vietes d'un parell de llargs i amb concepció esportiva.
En definitiva que en podrem baixar ràpid si comença a ploure que és el que ens interessa! No ens costa res trobar el peu de vies (avantatges de portar ressenyes!) i la mandra s'esvaeix en tan sols el temps que triguem a equipar-nos. És un pany de paret curiós, farcit de panxes i baumes que li donen una fisonomia pròpia.
Anem sense manies i enfilem per la primera filera de parabolts que trobem. Umm... la roca és conglomerat força bo, però no si val embalar-nos, cal mirar els passos, perquè el terreny és vertical i la pressa cal buscar-la.
Després del primer llarg s'arriba a una gran feixa des d'on es pot seguir amunt, tornem a triar la primera línia que trobem i cap dalt, aquesta tirada és menys vertical, però per contra més fina i amb seguros més allunyats, cal navegar una mica per trobar la darrera reunió. Un parell de rapels i tornem a ser a terra ferma, donem una ullada ràpida al cel, bé sembla que aguanta tot i que els núvols ja comencen a atapeir-ho tot.
Vinga un altre llarg que encara no plou, ara tiro jo en el primer pany, ja que la Maria té ganes de provar el 6a que hi ha dalt, a la feixa intermitja. En no res ja està penjada del primer parabolt i barallant-se amb preses petites i un petit desplom, amb habilitat i més d'un renec es va enfilant, més amunt la dificultat minva, però tot i així hi han unes quantes panxes que et posen les piles.
Apa, de nou som dalt, ja sabem el que toca, rapel i valoració de l'estat del cel. Han caigut quatre gotes, però sembla que ja para i anem amb ganes, en provem una altra? Sí. Torno a tirar jo, la Maria ara vol provar el V+ del segon llarg i no seré jo qui li digui que no. Pujo per un diedre un xic relliscós, però no puc evitar-ho, els diedres m'agraden i tiro amunt decidida.
Ei, comencen a caure gotes de nou o m'ho ha semblat! La Maria és a la reunió i... encara no arrenca la tempesta, però és al caure, s'està aixecant un fort vent que no presagia res de bo, així que anem per feina. La Maria no es fa de pregar i sembla que el mal temps la motiva perquè en un tres i no res ja ha fet el pany de V+, ara toca un flaqueig més delicat que difícil i jugar a endevinar on deu ser la reunió.
Ara sí que plou, pujo ràpid, abans no és mulli la roca i veiem que ens queda un llarg de xemeneia, vertical i molt maco per acabar la via. Però no, anem avall i no per falta de ganes, però és que ara sí que ens juguem una remullada de les bones. Pleguem trastos i desfem el camí fins la furgo envoltades d'un ambient cada cop més carregat d'aigua, tot i així estem de sort i assolim el principal objectiu del dia: no mullar-nos més del compte!
Una mica decebuda intento no pensar en els dies que portem donant tombs sense poder fer res. Aquesta setmana ja hem baixat de buit del Vignemale, és el nostre segon intent a la seva cara nord i sembla que la cosa no prospera. Aquest cop ens ha fet, o millor dit: m'ha fet enrere la glacera! 
Enfilo la ja coneguda i un xic penosa pujada del Port del Sotllo i amb només un parell de paradetes soc dalt, ara que els darrers vint metres han sigut avançar contra una ventorlera que et tirava a terra, això sí un cop dalt el Port i creuat a l'altre vessant el vent s'atura com per art de màgia. Un cop a recer menjo una barreta i avalua la situació, des d'on soc es veu perfectament el Sotllo, endevinar per on va la pujada no es tasca fàcil, un gran pedregar que convida a pujar per múltiples llocs, cada qual més trencat que l'anterior.
L'opció més lògica seria anar a buscar l'aresta i reseguir-la fins el cim, però avui no és viable, així que m'ho agafo amb resignació i pujo penosament pel tarteram desfet que et mena sota la muralla final del cim. Per sort aquí el vent passa per sobre, doncs sinó ni podria intentar la grimpada final. Deixo els pals repenjats en una roca, ja els recolliré a la tornada i vaig amunt. No és difícil i es pot pujar per on millor et sembli i un cop al cim per si hi hagués algun dubte de si hi hem arribat el llibre de piades et dóna la benvinguda.
Com sempre la vista magnífica, des d'aquesta atalaià es veu la resta del cordal, el Verdaguer, la Pica i al fons el Gabarró i el rodó, però aquests darrers els deixarem per un altre dia, avui no serà.
La baixada és rapidíssima, un lliscar per tartera i deixar-se anar, ja tocava! Baixant em vaig creuant amb gent que puja amb els mateixos dubtes que jo amb el vent, els encoratjo ha anar amunt i segueixo desfent el camí pendent avall.
Al migdia ja soc de nou al refugi i sorpresa, m'hi esperen dinat en Josep i en Jordi i m'han guardat un enorme plat de fideus, d'això se'n diu arribar i moldre, una jornada ben profitosa!
Tocarà espavilar-se, sobretot si tenim en compte que la nostra via té mil metres de recorregut i la retirada és força complicada ja que el traçat va força en diagonal en busca de l’itinerari més senzill, serpentejant en aquest gegantí circ de parets de pedra que s’aboquen sobre nostre comminant-nos a un silenci respectuós més propi de les grans catedrals que d’aquest indret solitari. Ja ens agrada, però, la sensació de descoberta que traspua el lloc, per nosaltres tot és desconegut i tenim molt camí per recórrer abans d’arribar a la familiaritat del cim. Intento no fer cas del pensament recurrent que ja fa estona que em ronda: potser no és una bona idea embarcar-nos en una via tan llarga amb la previsió de temps que tenim, però és que ja portem dues retirades d’aquesta paret per culpa de la pluja i avui és l’únic dia que donen bo en el que resta de setmana. Ara que, essent objectius, tenim un parell de factors que juguen amb força a favor nostre: la via té una dificultat més que assequible i aquest cop sí que duem ressenya (tot i que en l'aproximació ja ens hem perdut i hem fet una bonica excursió per feixes de bosc penjades fins el peu del Pilier Sud, en fi, per la propera ja sabem com s'hi arriba, no hi ha mal que per bé no vingui!).
No tinc temps per masses cabòries, en Josep, impacient com sempre, ja està corrent paret amunt i amb les presses s'ha saltat la primera reunió i ha tirat recte amunt per la via Ithaque enlloc de desviar-se a l'esquerra tot i que ho marquen i remarquen les dues ressenyes que duem. 
En fi, surto a l'ensamble, li faig veure l'errada i amb una combinació de maniobres un xic estranyes acabem els dos a la reunió correcta. Aquest cop donem una ullada més detinguda a la paret i és que la via no està excessivament assegurada i això fa que tot i no ser difícil hagis d'anar amb cura i navegar una mica per aquest mar de plaques en busca de l'itinerari encertat.
La via pròpiament dita, solca la paret en 22 llargs que ens deixen a la famosa Taillante i després manquen quatre llargs poc o gens equipats per l'aresta i crestejar fins el cim de la Dent, fàcil oi... i ràpid, esperem! Anem per feina, la ressenya és orientativa perquè, més que fer tots els llargs, escalem apurant els seixanta metres de corda, fent alguna sortida a l'ensamble i muntant reunió allà on podem. 
Ens trobem bé escalant, a la que hem tastat una mica aquestes plaques poc verticals, però escadusseres en presses, agafem confiança i els metres cauen ràpidament, els primers deu llargs són un llarg flanqueig a l'esquerra, penjats sobre el tètric couloir du Capucin fins enllaçar a una mena de depressió al mig de la paret que evita de forma intel·ligent els trams veritablement verticals aptes per escalador força més avesats que nosaltres.
Tenim per davant vuit llargs en diagonal, ara a la dreta, per aquesta mena de canal penjada al bell mig de la paret, per on encara s'escola l'aigua del torrent que ha polit les seves parets fins arribar al jardinet penjat als peus de la verticalitat horitzontal de la Taillante.
L'escalada d'aquest immens tobogan és un xic monòtona, però no passa el mateix amb l'entorn, grandiós, magnífic... a mida que pugem ens sentim diminuts enmig de la solitud grisa d'aquest circ de parets altives, però que curiosament, ara, esdeven íntimes i properes per nosaltres. No ens molestem a buscar presses inexistents sinó que explorem relleus invisibles en busca de la major adherència i escalem a l'uníson, portem un bon ritme, però no volem perdre temps, el dia ara per ara és radiant, però no ens en refiem. Arribem a la part alta de l'ampli embut de la canal i fem un breu descans, còmodament instal·lats a la feixa de vegetació que s'amolla sota la talaia de la Main, impertèrrit sentinella que barra el pas a qui gosen apropar-se a la Taillante.
Mirem amunt, hem d'anar-nos a l'esquerra i escalar per on el corredor s'encaixona amb la paret que baixa del cim, quatre llargs de placa un xic més verticals que els anterior i que gaudim a fons, doncs l'aresta, la Taillante és a tocar i tenim ganes d'abocar-nos al buit que destil·len els seus vessants. Ja hi som, és tota per nosaltres, inconfusible, absorbent... el vertigen fuig paret avall, perdent-se en la verticalitat que s'esmuny als nostres peus. 
No ens deixem enredar per la màgia de l'entorn i guaitem quin és el millor punt per on anar a guanyar l'aresta. Un llarg curt i feixuc, típicament ariejà, d'escalada per nerets ens deixa sota la línia de la cresta i encetem un bonic diedre que ratlla la paret fins morir al perfil cobejat.
L'escalada és fa evident i en un parell més de llargs solventem les darreres dificultats de l'aresta i crestegem cansats, però contents fins el cim de la Dent d'Orlú. Hem clavat l'horari, són les dues i mitja i hem escalat la via en poc més de sis hores, però no tenim temps de recrear-nos en les vistes, ni en l'alegria del cim, els núvols són fidels a la seva cita i corren veloços pel cel, tapant ja el sol fins fa no res alegre i brillant. 
El dia s'enterboleix i exigim el darrer esforç a les nostres cames cansades, la baixada és llarga i no la coneixem, cada cop estem més convençuts que ens mullarem abans d'arribar a l'aixopluc de la furgo. Però avui tenim la sort, la bona fortuna o com li vulgueu dir del nostre costat i quan arribem al coll de Brasseil, punt on es separa el nostre camí de la ruta normal força més curta, però que ens deixaria a l'altre vessant de la Dent, ens trobem una simpàtica parella d'escaladors francesos que venen d'escalar la cara est i no tenen cap problema en apropar-nos a les Forges d'Orlú on tenim el nostre camp base. Dit i fet, baixem per la normal, fugint d'un cel cada cop més gris i arribem al cotxe just quan la tempesta ens dóna la benvinguda. Ja a recer de la pluja ens sentim afortunats, la Dent ha estat amable i ens ha deixat descobrir algun dels seus secrets, el problema és que nosaltres mai en tenim prou i ja hem albirat una nova línia que ens ha robat el cor, esperem que aquest cop no es faci esperar tant!
ells tres van carregats fins els topes amb l'idea de quedar-se tres dies a Prat de Reo i inflar-se a escalar a la magnifica roca de la cara sud, mentres remuntem les dures rampes que duen a aquesta vessant no paro de recordar que porten uns dies repetint els “Molinas” de torn que avui serà un dels dies de calor, calor i mes calor i poder això ens fa portar la marxeta tant lenta que duem, jo personalment cada cop suporto menys escalar amb aquest “solano” pero de moment no tinc cap maquina d'alterar les estacions de l'any. Un cop al coll i després del ball de noms de vies per escalar, en Kiko en diu: Be, tens alguna via al cap que t'agrades fer..? doncs posats a escollir gairebé en quedo amb la gran clasica que a sobre aquest 2009 cumpleix mig segle de vida, una ruta de dos mestres amb majúscules: en Josep Manel Anglada i en Paco Guillamon,
a mes també tinc ganes de comprovar in situ tota la polèmica que es va obrir fa uns anys per uns escaladors francesos al equipar aquest itinerari d'autèntica aventura. Quan per fi ens encordem son les 11 del mati, un horari genial per anar a la platja però poder no tant per escalar en aquesta “peaso” cara sud. La linea es una subtil fissura una mica a la dreta de l'evident xemeneia de la Pany-Haus. Quan fem un cop d'ull a la ressenya m'adono que pocs llargs podré encapçalar jo, la veritat que en fa molt respecte aquest grau clàssic de cinquens. Peró a la primera tirada que li donen IV+ em fico jo, es una successions de plaques inclinades sobre una roca excepcional i molta vegetació, amb assegurances testimonials. A pesar del seu grau baix, tal com m'olorava ja veig el pa que s'hi dona aquí.
Avui no estic gens fluid, amb tant de sol me ha agafat una forta insolació i deshidratació pel camí i per si fos poc es suma a un fort refredat que arrossego d'aquesta setmana passada, aquí no s'hi val a badar, arribo a un parabolt , reunió i cedeixo gentilment a partir d'ara els honors a en Kiko que esta encantat de la seva sort. La segona tirada en teoria guarda nomes sortir de la R el pas mes dur de la via, un preciós 6a sobre acanaladures que de segon en trec amb prou soltura,
la següent tirada a priori fàcil però no caic al parany d'aquest Vº vertical que al final en resulta mes dur i expo que el llarg anterior. Ara ja hi som al peu de l'evident xemeneia desplomada, aquí en Kiko s'ha d'esforçar de valent però veient-ho des de la reunió ho fa tant fàcil que si no el coneixes m'ho creuria fins i tot que es assequible!
Mentres asseguro aquesta llarga tirada sota un sol de justícia m'adono que estic fent una baixo físic total, en costa fins i tot tenir els ulls i la concentració activats mentres asseguro al company, aquí m'adono que avui acabar la via, ni que sigui de manera patètica serà ja per si un èxit. Ara es el meu torn per la xemeneia cada cop mes desplomada. Tot i que va ser molt criticada pel seu retroequipament en aquest punt que la paret t'escup enfora, et cal escalar entre xapa i xapa i per moments ho veus impossible, intento guarrejar per la seva ample fissura, però tots els Camalots grans els porta en Kiko, fins el darrer metre just abans de la reunió es un patiment a base de penjar-se de tacs originals, pitons mig entrats, cordinos descolorits, Jungfraus de riure i tambe.. parabolts lluents!. El següent llarg no resulta tant dur com l'anterior ni com ens ho pinta la ressenya, es un V+ mantingut amb algun pas puntual tirant de cintes, que en el meu patètic estat físic es tot un autentic martiri i cada cop que miro amunt sembla que per moments la via s'allargui mes i mes fins l'infinit. El darrer llarg es d'aquells que sempre gaudeixo, una ampla xemeneia amb generós “catxo” d'autoproteccio però avui em limito a pujar com un miserable cuc fins al final de la via. 
En resum una ruta exigent i amb caràcter on a pesar del retroequipament (amb el permís dels aperturistes) cal escalar de veritat i d'haver-se deixat en el seu estat original s'hagués mort en l'oblit aquesta bonica via. Quan recollim cordes i trastos i ens posem a caminar per iniciar el descens m'adono fins a quin punt avui estic fotut, en Kiko tot i anar al ralentir, tota l'estona em deixa enredera i jo tinc seriosos problemes per fer un pas darrera del altre,
quan arribem a la seva voluminosa motxilla ho arreglem una mica, amb uns talls de pernill, força liquid i una reparadora migdiada que em deixen ser de nou mitja persona.
