" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Aresta Brucs (65m, V+), la Vespa i Hello Harry (60m, 6a/Ae), el Pingüí, Agulles


Divendres, 25 de maig de 2018


La Vespa, esvelta agulla de rotunda verticalitat en cada un dels seus vessants, però que per no despertar recels resta a l’ombra de les Bessones a l’espera que sigui la nostra curiositat la que ens empenyi a descobrir la seva vàlua. Confiats pel seu tarannà conciliador ens decantem pel més clàssic dels seus itineraris, l’Aresta Brucs, no en podia ser cap altre.


Oberta per Cerdà i Riera l’any 58 va ser durant molts anys famosa i temuda per la seva exposició. Un primer llarg de pura “finura” montserratina protegit tan sols per tres expansions ha estat (i és encara) referent de grau obligat i ben consolidat, doncs l’únic que s’hi val per afrontar-lo amb garanties és escalar. Una simple paraula que s’hauria de pronunciar en majúscules, ja que poc és pot fer per rebaixar l’exposició de la tirada, un cap de burí amb que no comptaven i algun flotant ajuden a baixar les pulsacions al company que poques vegades he vist tan concentrat.



Al seu favor una roca magnífica, cantell menut de fil tallant que ens dicta els moviments amb la mateixa precisió amb que devia guiar els oberturistes. Llarg farcit de lògica, tècnic i intens tota una lliçó d’audàcia i mestria desplegada en aquest pany ombrívol. La segona tirada no pot ser més clàssica, convençuda de la seva lògica acato la pauta que ens marca una fissura ben perfilada que acaba concretant-se en un diedre de traç tosc. Evident i de bon equipar, constato satisfeta que, tal com m’esperava, manté l’essència d’altres èpoques tan pròpia de les brucs.


Com sol passar en aquesta regió, la ruta és breu, tan sols dues tirades, però que deixen ben clar el caràcter d’una agulla amb el nom molt ben triat. M’ha encantat la via, una petita joia imprescindible al sarró de tot romàntic montserratí i curiosament relegada a l’oblit de la segona fila. No havia trepitjat mai el cim de la Vespa i la perspectiva de les Bessones alçant-se com un formidable sentinella al nostre davant em resulta totalment nova. 



Fascinada contemplo aquesta visió tan diferent i alhora familiar de la insòlita fauna d’agulles que s’ha donat trobada en aquest racó de món. Un ràpel ens submergeix de nou a la densitat arbòria de les canals i anem en busca de la següent peça d’aquest zoològic tan singular, el Pingüí. Posant-li imaginació n’endevines la semblança i m’entretinc a en veure com encaixa en aquest perfil rabassut el traçat de la nostra via. La Hello Harry, li fa pessigolles a la panxa per distreure’l mentre s’enfila pel costat dret del bec fins dalt el caparró. 



Així doncs, encetem el joc de vorejar baumes i desploms per anar a buscar el bonic pany central on passos prou tècnics i d’allò més verticals ens faran ballar de peus i mans. Equipada amb correcció els podrem apurar sense recança fins fer voleiar els estreps per superar el bombo plantat just abans del cim, com si amb aquest gest volguéssim avisar de la nostra presència per no destorbar la tranquil·la parsimònia d’aquesta agulla que sempre m’ha resultat simpàtica. 



En un no res hem amansit la segona fera del dia, tot i que haig de confessar que aquesta ens ho ha posat molt fàcil. Esforç plaent escalar aquesta via senzilla, poc compromesa i ben executada, un divertimento vertical perfecte per arrodonir la jornada de cacera per Agulles. 


Manual de safari: Per atansar-vos a la Vespa, no cal massa pes a l’arnés, millor temperar nervis i afinar la vista per poder trobar les poques assegurances de la via, especialment a la primera tirada on cal intuïció per localitzar els tres únics bolts. Per sobre del primer, uns tres o quatre metres recte amunt trobem un cap de burí que puja la moral, ja que poca cosa més podreu col·locar, tan sols algun tricam o friend petit amb enginy. Al segon llarg els seguros segueixen sent escassos, però no resulta exposat ja que es pot equipar bé. 



Si carregueu vuit cintes, una plaqueta, el semàfor d’aliens o tascons, tricams mitjans i algun friend (0,5 al 1) ja estareu preparats per navegar en el més estricte sentit del terme. El grau clàssic, però encertat, compte amb el primer llarg, escalada mantinguda i exposada (V+ obligat). Al Pingüí el registre canvia completament, ens trobem amb una via equipada en que no cal res de material, amb deu cintes i un estrep en teniu més que suficient. La segona tirada és la més interessant amb diferència (6a o V+/Ae), petit bombo a la tercera que requereix uns passos d’artificial senzill. 


Abans que se m’oblidi, la reunió del cim està desequipada, contratemps mínim, ja que podeu anar a cercar la que està en clara diagonal a l’esquerra. Dues vies que no poden ser més diferents, a tocar una de l’altra, si en teniu ganes sempre podeu buscar una tercera per continuar el safari vertical!



*** Regular (680m, 6a), Roca Narieda (sud), Alt Urgell


Dijous, 24 de maig de 2018


Regular, a l’escoltar aquest nom immediatament em ve al cap el perfil inconfusible del Half Dome, perfectament vertical i inaccessible, però res més lluny de la realitat. Yosemite continua sent un somni recurrent del col·lectiu escalador, en canvi les nostres aspiracions, força més terrenals, es centren en el vessant sud de Roca Narieda.



De nou les aparences enganyen, les veritables dimensions de la paret queden emmascarades per l’abundància de roca circumdant. Petit paradís petri contingut en una carena que partint de Roca Narieda, salta a la Roca dels Collars, segueix per la paret dels Vinyals i es recrea a l’extensa paret del Roc del Galliner.




De tant en tant, hi busco el meu raconet i, tot i saber que el millor moment per perdre-s’hi és a l’hivern, cedeixo a la crida d’aquesta primavera lluminosa que convida a tastar les plaques impecables de Narieda. Roca clara, de blanc impol·lut i adherència obligada, motejada de verd l’únic element capaç d’alterar la uniformitat d’aquests murs on tal sols l’aigua hi deixar empremta. 



És el tercer cop que m’hi atanso, avui tenia ganes d’escalar molt metres, d’atipar-me de roca, de sol i deixar-me portar per la cadència que dicta la via. La Regular es revela com l’elecció perfecte, discreta, resulta bonica sense pretensions, ben equipada i resolta amb seny. M’agrada, és impossible no ser elegant escalant aquestes plaques compactes de textura aspre, on cada relleu per ínfim que sigui és converteix en aliat en aquest joc d’equilibri. 




Els dits llegeixen la paret i allà on la vista no distingeix més que un llençol gris de metall fos sorgeixen escletxes, petites bústies i concavitats que poc a poc et fan adepte a una nova religió, l’adherència. Si tens fe seràs recompensat amb la ingravidesa i meravellat te n’adones que no cal més per levitar per aquests murs que mantenen la seva fermesa amb austera elegància. 




Sempre m’ha costat aquest tipus d’escalada, la incertesa de no tenir bones preses on afermar-te em fa dubtar més del compte, però avui li estic agafant el gust a aquesta sensació de lleugeresa. No hi ha com fer metres en aquesta roca de luxe per anar destriant l’entrellat d’aquest nou credo en que la serenitat és clau de pas, però resulta fàcil ja que el mateix indret t’encomana la seva calma fruit de la llunyania i la solitud.
 



La cloenda de l’escalada la posa el mateix cim, ens hem guanyat aquest horitzó que es desplega net, colgat de blaus i verds que s’esborronen amb subilesa per donar la benvinguda al capvespre!



Llibre dels fidels: Via “Love climbing” de grau mig, estètica, ràpida i equipada amb seny aprofitant en molts passos els nombrosos ponts de roca que la paret ens brinda. Clar predomini de les plaques on l’adherència cobra la màxima expressió, tot i que trobem algun diedre ben plantat o sostret amb bona ganda que dóna color a l’escalada i fa que no esdevingui monòtona. 



Els llargs 2,3, 4 i 10 corresponen a la Sal de Frutas Eno (hi teníem el companys i dono fe que les seves plaques requereixen molta tècnica). A partir de la cinquena tirada la via té diferents escapatòries (flanquejant a la dreta cap el coll) que li resten compromís.



Amb una bona ressenya i prestant atenció el traçat és fàcil de seguir, us trobareu una escalada sostinguda al voltant del V, però amb algun pas picant i un parell de tirades clarament més difícils i obligades. La setena i vuitena, són una placa d’adherència pura i dura sobre roca increïblement rugosa que us farà contenir l’alè (V+ obligat), se’ns dubte les millors de la via tot i que el darrer llarg també l’he trobat bonic perquè sí. 


A partir de l’onzè llarg la dificultat baixa, enllacem un seguit de plaques que a aquestes alçades resulten senzilles. Poc material us farà falta, perquè els panys són tan compactes que costen d’equipar i els seguros (bolts, pitons i ponts de roca), tot i no estar a tocar són prou generosos i situats al lloc correcte, així que amb quinze cintes, cordinos per refer algun pont de roca malmès i bagues llargues ja fareu. 
 

Pot anar bé un estrep i alien o tascó petit per resoldre en V+/A1 el pas de 6a del novè llarg. Sense res més per afegir, tinc la certesa que amb això ja teniu tot el necessari gaudir sense mesura del magnífic calcari de Narieda Sud i doctorar-vos en adherència!


*** Almendáriz (125m, 6a), Pic del Martell, Garraf

Dimarts, 22 de maig de 2018



Aquesta via ha sigut un viatge en el temps inesperat. Recordo al principi d’escalar haver fet alguna incursió al Pic del Martell i sortir-ne ben escaldada. Poca informació hi havia de les vies, els cinquens de les ressenyes tenien rebava i els seguros no abundaven, però eren fàcils de trobar perquè amb el rovell que tenien destacaven en aquest calcari impol·lut.


Margallons a dojo i fissures que eren i són un luxe per equipar a discreció quan necessitem una dosi extra de confiança, acabaven d’adobar un còctel que calia prendre amb moderació. El punt àlgid d’aquesta relació (incompresa per part meva) el va marcar una via de la que era incapaç de recordar el nom, però no així les sensacions. Una immensa llastra que sobresortia de la paret com una proa, sustentada del no res i que com única opció de pas deixava l’estreta xemeneia del seu marge dret que a punt va estar de provocar-me una atac d’angoixa de tant que m’hi vaig encastar.



Avui, al veure de nou l’arrogància de la proa tot encaixa, el diedre Almendáriz. En la realitat la via és un únic llarg, perquè la resta de la ruta és una combinació de vies que orbiten al voltant d’aquesta magnífica fissura. Intrigant, no ha perdut ni un àpex de la seva insolència i em contínua semblant un exercici d’audàcia com els oberturistes van resoldre el traçat encaixant-se sense miraments a l’estretor de l’escletxa.



Per començar el joc escollim la Tàmara, una evident fissura equipada amb pitons que treu un geni inesperat i ens recorda que som al Pic del Martell, passos atlètics i murs amb bones gandes en donen fe. Un cop sota el gendarme la textura de la roca canvia, els murs foscos de pedra aspre donen pas a un pany taronja polit amb delicadesa, els cantells s’afinen i l’escalada adquireix una subtilesa inesperada que queda estroncada en sec per la rotunditat de la xemeneia.




Impertinent ens barra el pas, és evident que ens hi hem d’encarar, però costa decidir-se a seguir el traçat que la lògica ens dicta. Així que cal contenir l’alè, tibar fort i endinsar-nos en la il·lusòria seguretat que brinda la seva estretor. Aèria i incòmode et fa vibrar, muntats a la llastra ens ressituem i seguim amunt per un diedre de netedat absoluta ben proveït de passos potents i tosca elegància.



Gest obligat i cop de gas ens deixen al capdamunt de la proa on la paret recobra la dimensió habitual. Continuem per la Tàmara, ens ha agradat com sap buscar el pas més intuïtiu entre diedres i plaques seguint el dictat de fissures prou diverses perquè no ens cansem. Rematem la feina escalant la darrera tirada de la Mutant World, possiblement una de les vies més repetides del Pic.



Senzilla clàssica plena de lògica que encaixa amb naturalitat amb el matxambrat de llargs que ens hem empescat, malgrat el tacte ingrat de nombrosos cantells que ja recordava polits i que parlen d’una freqüentació que no té res a veure amb el que hem trobat fins ara. Les vistes del cim són el contrapunt perfecte a l'escalada, un horitzó fet d'un blau tan seré que no requereix cap esforç, senzillament t'emplena la mirada. Me n'adono que amb el pas del temps m'he reconciliat amb el Pic del Martell, m’agrada el seu caràcter. Mediterrani i amb un toc esquerp, perfecte per als clàssics convençut que no necessiten de vies domesticades!



Quadern de camp: Via d’una sola tirada, un diedre-xemeneia tan evident que resulta impossible d’obviar i amb prou força per vertebrar tot un itinerari. Elegant i potent és un bon exponent del que és l’escalada en aquesta paret, curta, vertical i sempre atlètica. El traçat manté una encertada proporció entre pocs seguros (pitons, ponts de roca i algun bolt) i moltes fissures que et fa escalar ben concentrat, si li afegim un grau collat propi dels vuitanta tenim un itinerari coherent i amb un punt salvatge que posa ferm a més d’un. Millor prescindir de motxilla i proveir-se d’una dotzena de cintes i un bon assortiment de ferralla: semàfor d’aliens, friends (0.5 a 4) i tascons. Amb això ja ho teniu tot per tastar aquest còctel de vies, espero que us deixi tan bon gust com a mi!