" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Deila (115m, V+/Ae), Paret del Devessó, Malanyeu


Dimarts, 23 d’octubre de 2018 


A Malanyeu mai fa mandra tornar-hi i menys ara que la tardor el vesteix de gala. És un lloc que asserena l’esperit i convida a fluir, tan sols cal endinsar-se a la calma de prats i boscúries on el pas del temps és tan lleu que ni es percep. La Mireia mai havia estat sota l’influx benèvol d’aquesta petita muralla, així que escullo una via amb el punt just de tot per fer les presentacions.



Deila (quin nom més curiós i musical), s’enfila a la dreta de la paret, on les perfectes plaques del Devessó perden embranzida per les inevitables feixes de vegetació. Les Taules de la Llei són a tocar, però la nostra via fa gala d’un tarannà més conciliador i no se n’està d’anar en busca dels panys més generosos en forats. Per entrar a la paret aprofita la petita piràmide que s’hi repenja indolent.



Ens ho mirem un parell de cops, no ens acaba de fer el pes, la corrua de bolts s’enfila pel caire esquerre d’aquest amuntegament incert de blocs. L’aspecte com a mínim és sospitós d’esfondrament, però la ressenya indica amb claredat que cal enfilar pel dret creuant-los amb tota la delicadesa de la que som capaces.



Val a dir que malgrat l’aspecte gens prometedor no vam tenir el més mínim ensurt, l’esperó està sanejat i ben equipat, això no priva que cal temptejar, tibar amb cura i contenir la respiració en igual mesura. Superat el peatge i plantades al capdamunt de la piràmide podem activar de nou el modus zen i gaudir del bo i millor que aquestes plaques tenen el bé d’oferir.


Forats i més forats, tota una munió de petits clots arranjats en un relleu lunar. Seguir el seu compàs fa que l’escalada tingui un punt ingràvid desmentit per feixes terroses que obliguen a un aterratge forçós. Cabudes anem en busca del següent pany que resulta igualment elegant i sempre en reserva algun pas imprevist on cal afinar moviments.



No us deixeu enganyar per la darrera tirada, rere la seva aparença osca s’amaga un mur contundent de moviments expressius, potent glop de verticalitat, perfecte per acabar la via. Ja ho tenim això, tan sols en resta un agradable passeig amarat de tardor, com si no tinguéssim prou motius per restar captivades per aquest racó de món!



Passatgers al Devesó: Via ràpida, senzilla i bonica que va en busca dels panys més interessants de l’extrem dret de la paret abans no comencin les Taules de la Llei. Un xic rebuscada per aprofitar sempre els trams on hi ha més continuïtat i trencada per les inevitables feixes de vegetació (trams de corda fixa per entrar R2 i R3).


L’única objecció és per la primera tirada, amb una roca que fa patir tot i el generós equipament. Les virtuts de la via, però ho compensen sobradament, murs verticals de tacte impecable on la tècnica va de la ma amb l’elegància de moviments. Grau correcte i ben equipada amb bolts, tot i que la R3 i R4 són arbres.



Per escalar-la tan sols hem de menester una quinzena de cintes i un estrep per anar més còmodes si com nosaltres cal recórrer a l’artificial per resoldre els trams on apreta de debò (6b o V+/Ae). La via és rapelable, però molt millor remuntar uns pocs metres fins la carena i baixar pel GR que ens retorna al poble amb una agradable passejada. 


No cal afegir gaire cosa més ja que tant la ressenya com la paret són prou eloqüents. Tan sols un darrer apunt, si sou fans de les escalades plaents amb aires de tardor no us la deixeu perdre!


**** Inversió Tèrmica (250m, 6a/Ae), Cap del Ras, Àger


Dilluns, 22 d’octubre de 2018


Les boires ens foragiten de Terradets, tan sols som capaços d’intuir la part alta de la paret de les Bagasses en els breus moments que la teranyina de núvols que la té pressa cedeix una mica en el seu setge. L’hivern sembla haver-se instal·lat a les fondalades, així que és moment de fugir d’aquest gris humit tan ingrat i buscar la neta lluminositat de les alçades.



Les parets d’Àger ens semblen una aposta segura i no ens equivoquem, el mantell de núvols contínua entossudit a cobrir tota la plana de Lleida, però nosaltres rai, el sol ens recorda qui mana sobre el fred. Refets ja del tast d’hivern, anem llençats, així que per no perdre el fil de fenòmens meteorològics associats a l’escalada entomem resolts la Inversió Tèrmica.



Ubicar-la a la paret no ens costa gens, veïna de la clàssica Badalona (la primera via que vaig escalar en aquesta paret, en acabar-la em vaig prometre no tornar-hi mai més de tant que em va costar, cosa que vaig incomplir flagrantment amb l’agreujant de repetir-la per gaudir-la com es mereix) destaca per la lògica del seu traçat.



Ens fixem en un sòcol d’allò més vertical que es plega dòcilment sota el dictat d’un arc, però la feblesa dura poc i ràpidament es redreça seguint la línia decidida d’un diedre que apunta maneres i ens aboca sense remei a la ingravidesa del pany central. La paret esdevé millor guia que la mateixa ressenya, nostre és el deure de respectar el seu mandat.



Ens hi apliquem amb ganes i certament no tens més remei que obeir, la via et posa a lloc des del primer metre. El mur de la primera tirada no se’l pot anomenar de cap altra forma que no sigui magnífic, una placa impol·luta de cantells esquerps i verticalitat insolent. Indiferent als nostres esforços no es molesta en donar la més mínima treva i em veig obligada a fer ús de bolts i argúcies vàries quan tècnica i força ja no donen més de sí.



Complaguda, la paret ens regala una placa senzilla amb una roca que fa pessigolles als dits, per afermar-s’hi tan sols s’hi val equilibri i aprofitar les escasses regletes en el moment just. Un elegant diedre posa fi a la treva i tornem al flirteig descarat amb la vertical. El pany central és elegància feta placa, un mur d’una solidesa inquietant, però és tan sols qüestió d’astúcia anar destriant el seu delicat tramat de fissures.



Escalar-lo et deixa sensació de meravella. Un darrer esglaó ingrat que si se’t travessa pots arranjar en artificial, ens deixa a la feixa de la part alta de la paret. Aprofitem la seva comoditat per traçar sobre el proper mur el teòric itinerari que proposa la ressenya. Malfiem del grau i fem bé, ja que de sobte la via ha canviat de tarannà, els bolts han donat pas a pitons i fissures nues difícils d’equipar.



Nous elements en joc que augmenten el compromís i fan més intens aquest llarg rematat per un diedre maldestre que ens té ben entretinguts. Se’ns dubte aquesta és la tirada clau de la via, rude i amb un geni que es pot travessar si t’agafa desprevingut. Superat l’escull toca navegar per panys senzills triant el camí que més ens plagui fins topar amb la bonica xemeneia de sortida, franca de mena i original per inesperada.



Ja a la carena et colpeix la sensació d’amplitud, la mirada es perd vers un horitzó que convida a imaginar cims amagats rere les bromes de la tarda. Immersa en aquesta llum tan especial endevino el joc de la paret, es deixa amansir lo just per deixar-nos pas i captivar-nos amb la seva bellesa salvatge i austera. Sap que hi tornarem, no s’equivoca!



Recorregut tèrmic: Un cop has fet la trilogia (per mi Redrum, Tope Classic i Tercer Hombre) aquesta via et permet anar un pas més enllà alhora de catar la magnífica verticalitat dels panys centrals. Plaques de regletes que no perdonen, diedres rabiüts i breus desploms posen a prova la nostra destresa quan toca bregar amb la combinació de tècnica i força que demana aquest calcari abrasiu i treballós d’entomar.



Escalada lògica i equipada amb seny auster fins la feixa, els darrers tres llargs gairebé nets li aporten un plus de compromís. Graus ajustats (6a obligat per anar tranquils, la resta trampejable en artifo), la tirada clau és la sisena, poc equipada i amb un fissura estranya on cal esmerçar-s’hi (V+ delicat).



Per les primeres cinc tirades amb setze cintes i estreps en teniu prou, per les tres darreres cal afegir friends (0.3 al 2), aliens (semàfor i gris) i tascons mitjans. Atents a la R6, és tan sols un bolt i cal reforçar-la ( friend 2), les dues darreres reunions són d’arbres i després de la R7 val la pena fer un canvi de reunió fins el peu de la canal-xemeneia si no voleu arrossegar corda entre matolls.



En conjunt una via en la que escales a tots els llargs, plena, exigent i terrenal. És de les que et transmet la força d'aquesta paret.


***La Serp de Dues Cares (185, V+/ Ae), Paret de l’Extrem, Montroig


Dimarts, 16 d’octubre de 2018


La paret de l’Extrem del Montroig té la virtut de traslladar-me instantàniament al “lejano oeste”. Una cinglera vermellosa s’enlaira sobre un paratge erm, el color ocre és la nota dominat amb breus tocs de verd que per contrast el fan més eixut. El cel inflat de núvols sembla immens i li dóna a tot plegat un aspecte remot. M’agrada aquest racó de món, conserva el privilegi de la solitud.



No hi ha res que et destorbi de l’escalada i et pots lliurar al plaer de deixar-te sorprendre per l’aspror del rocam. Un tacte peculiar que sempre m’agafa desprevinguda i em recorda que en aquesta paret la millor guia no sempre és la vista, cal tocar, palpar i deixar que relleixos subtils prenguin consistència sota els dits. 



Avui faig d’amfitriona, els dos companys de cordada són novells en aquestes contrades i em decanto per una via que ens deixi fer un tast amable de la paret, a més fa set anys que no escalem plegats els tres i és dia de gaudir de la retrobada. La Serp de Dues Cares, curiós nom que t’obliga al joc de buscar similituds entre el traçat i l’esmentat ofidi. 



No me’n surto perquè malgrat que sinuós, tira pel dret en el moment precís sense eludir la verticalitat de plaques i diedres que s’arrengleren en perfecte ordre. La línia pot semblar un xic rebuscada, ja que ha de buscar l’encaix entre altres vies més antigues que aprofiten els panys més lògics, però se’n surt amb enginy i sap trobar el seu lloc a la paret. 



Escalada sostinguda, poc vistosa en aparença, però que ens reserva llargs realment bons. Plaques de brusca elegància on no et pots entretenir en el gest s’alternen amb diedres de sortida rabiüda i petits desploms amb el punt just de picant. Nosaltres serem els que triem fins a quin punt cal batallar els passos, l’equipament permet ser atrevit i si no ens en sortim amb la seqüència sempre podem recórrer al noble art de l’artificial. 



Un darrer llarg on el rocam ens fa anar ben alerta ens deixa a la carena de l’Extrem. En un moment deixem enrere el buit de la paret i trepitgem amb fermesa aquesta terra austera, els camins que s’obren pas entre garrics i punxes, però els colors del ponent fan benèvol el paisatge. 


Pensava que després d’escalar la via potser resoldria el per què del seu nom, però encara m’he allunyat més de la resposta. El que sí que puc dir és que a la travessa del segon llarg ens ha donat la benvinguda un petit escurçó, la serp almenys hi és! 



Pell de serp: Itinerari atraient, potent en la mesura que ho vulguis i que, tot i anar pels panys laterals de la paret, no li falta ambient. Rocam que vol ser desagraït, però que no se’n surt i llevat del darrer llarg on cal extremar les precaucions ens regala amb una adherència de manual.



Ben equipada i generosa en els trams on el grau apreta, no demana més ferro que el de les cintes, amb unes setze ja fareu. Podeu afegir un estrep per anar més còmode amb els Ae (si teniu el grau, llevat el breu desplom de sortida del tercer llarg la resta es resolen amb 6b/6a+). En un moment donat el semàfor d’aliens i algun friend (0.5 a 1) pot anar bé per anar més tranquil en algun pas (opcionals). 


Un curt tram de corda fixa ens deixa a la R0 que es prou còmoda. A la primera tirada compte de no anar cap els bolts de la dreta (Kriptonita), la nostra línia fa una travessa descarada a esquerra. No busqueu la R2, és un arbre, la via contínua just on acaba la feixa, abans haurem creuat per sota la Lara. Tercera i cinquena tirada les més maques amb diferència i això que l’aspecte de la cinquena no promet massa, però ens reserva una magnífica placa de regletes. 


Si no ens acaba de fer el pes l’aspecte dels blocs de la sisena tirada, podem sortir a la carena tirant pel dret per una variant (IV+). En general la graduació és correcte i resulta fàcil de seguir amb una bona ressenya, no té més misteri que el de la serp. Una via per entrar-li amb ganes i provar tots i cadascun dels passos!