" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Montserrat&Vallirana, resintonitzant freqüència vertical


Divendres a diumenge, 12 a 14 juny 2020


Converses llargament postergades, parets que han deixat de ser del silenci, la roca torna a ser diàleg íntim i dansa còmplice. T'hi aproximes amb una timidesa nova, fruit de dies d'enyor que s'esvaeix en l'instant mateix que els dits inicien la retrobada. Palpes, ressegueixes, explores àvida d'escletxes, relleixos, cantells... relleus que em retornen al meu univers particular, laberint al que no li cal sortida. El temps recupera la seva dimensió i m'endinso en un ritme regit pel plaer vagarejar de nou per la vertical. És bo sentir-se nòmada, acollits per cels que no s'acaben per més enllà dels núvols que miris!



Notes d’interès vertical: Per increïble que sembli han estat tres mesos sense tastar roca, tan sols li pertanyia el terreny dels somnis i projectes. Parèntesi forçós que ha deixat el cos adormit i la ment més activa que mai, per sort ja és hora de compassar ganes i neguits. Cenyint-nos a una mobilitat encara minsa decidim cedir a la simplicitat de l’esportiva. Traçats sincers de gestos menuts i compromís relaxat per veure els efectes del confinament.




El temut terrabastall no es manifesta i més enllà de la prudència inicial que fa que a les primeres passes els hi falti convicció, la resta és gaudir de nou del gest i sentir com recuperes la memòria de la vertical. Un equilibri intern ben aprés per jugar amb la gravetat al teu favor.


Vallirana és terreny segur, les seves regletes em fan sentir còmode i els seus breus desploms permeten constatar que si bé el cap és al seu lloc la força ha fet un pas enrere. Vies on les plaques esdevenen tècniques, els sostres rabiosos, però alleugerits per una ganda escandalosa i la roca guarda un tacte exquisit malgrat una freqüentació en augment.



Montserrat és escalar a casa, murs aspres de cantell petit i forats d’una diversitat inesgotable. La tria és fàcil, Desdentegada, aproximació moderada que garanteix tranquil·litat i vies on sumar metres i continuïtat. Traçats elegants on mana el gest per sobre la força i on la pressa no hi té cabuda si vols encertar la seqüencia, s’imposa finura.



Darrer dia, per acabar d’esgotar forces ens decantem per un sector nou, Totxo de Ponent. Interessant descoberta, un grapat de vies no massa llargues, però de dificultat sostinguda i més variades del que semblen a primer cop d’ull. Recorreguts breus, de caràcter ferm i moviments rotunds. Si hi aneu no us podeu perdre Xorreres negres nunca mais (6b), una autèntica preciositat, placa d’equilibri i potència, rematada per una bavaresa increïble, et fa levitar.



Pleguem quan la pell dels dits no dóna per més, feliç d’una retrobada que ha esborrat tots aquests mesos com si no haguessin existit. Què tindrà l’escalada que emplena tant... addicció confessable!


companydeviatgeiatzars: Lau

La ciutat dorm i nosaltres, somiem...

Dimarts, 21 d’abril 2020


El temps s'ha convertit en mar, dies d'aigua. La ciutat dorm, la muntanya és compàs d'espera que conjuguem en futur. Absolta d'obligacions mundanes, no hi ha pressa per res. M’acoblo a aquest present de ritme ondulant, espai obert al sol, al vent, a silencis nous. Ara que tot està aturat els plaers esdevenen senzills!




Els arbres del bosc han canviat, però la lluna segueix fent el seu camí. Existeix un món allà fora!



Però mentre no puguem tornar-hi, silenci que la ciutat dorm i nosaltres... somiem!


- tempsdalquimistes -

*** Otros Mundos (285m, 6a), Paret d’Aragó, Montrebei

Diumenge, 08 de març 2020


L’evidència de la línia no deixa lloc a dubtes del que ens espera, una escalada apta per esperits sensibles a plaers poc habituals i que demana calma per ser apreciada en la justa mesura. Totes les descripcions que han caigut a les meves mans defineixen Otros Mundos com una via exòtica, jo li afegiria: intrigant, ja que la profunda escletxa que fa de frontera entre Pilastra dels Voltors i paret desvetlla tot tipus de suposicions en el nostre imaginari vertical.



Endinsar-se en pos dels capricis geològics que amaga és part de l’aventura, el fet de que en tot el recorregut no hi hagi cap altra assegurança que alguns ponts de roca la consolida. Guarnits de nou amb una magnífica col·lecció de ferralla comença l’exploració, perquè malgrat l’eloqüència del recorregut cal treballar bé els passos i aguditzar l’enginy quan roca i vegetació s’alien per fer incert el nostre avanç. La via exhibeix el seu caràcter sense embuts, tosca, salvatge, a trams esquerpa i fins i tot maldestre però amb una elegància austera que esvaeix qualsevol reticència.



Copsat el seu tarannà resulta senzill entrar-hi de ple, inevitable diria jo, perquè malgrat l’aparent obvietat del traçat escalar aquest seguit de diedres i xemeneies amanits amb algun tram de placa no és fàcil i demana tal concentració que restes abduït en perfils a estones subterranis i d’altres aeris fins l’emoció. Vibres i et meravelles per igual resolent l’enigma d’aquest món alternatiu en el que ens sentim còmplices benvinguts!



Notes d’interès vertical: Via en el que els conceptes de clàssica i aventura estan en plena vigència. Situada a l’esquerra de la Pilastra dels Voltors, des de la distància esdevé d’una lògica aclaparadora, però un cop per feina demana instint per navegar, esperit senglar i poques manies amb panys de roca delicada, vegetació i molsa emprenyadora que testimonien la seva escassa freqüentació.



L’equipament és merament testimonial, tan sols ponts de roca ocasionals que indiquen que anem per bon camí. Compteu que totes les reunions s’han de muntar i que no falten trams en els que cal imaginació i traça per equipar amb un mínim de garanties, com podeu veure no fareu curt de compromís. Prescindim dels pitons, però ens proveïm bé de material que les tirades són llargues: un bon grapat de cintes (15-16), bagues llargues, dos jocs sencers de friends/totems fins el 3 i un del 4 i sobretot no us oblideu d’un joc de tricams (providencial per equipar en llocs impossibles).



La R0 (pont de roca) és comuna a l’inici de les vies de la Pilastra dels Voltors, però nosaltres ens endinsarem de ple a la profunda canal xemeneia que la delimita. La primera i segona tirada són les més desagraïdes pel que fa a herba i terra, però ens reserven passatges veritablement singulars preludi de l’exotisme promès a les ressenyes. Improvisem la R1 en un arbre quan s’eixampla la canal, gairebé a tope de corda.



La R2 es munta en un còmode nínxol que garanteix l’espectacularitat de la sortida del tercer llarg, la placa que ve tot seguit és la més obligada de tota la via, 6a sostingut i difícil d’equipar sobre roca gris, rugosa i compacte a més no poder (tricams triomfen). La cova de la R3 justifica per si sola una visita, balcó d’excepció que permet una exploració complementària si teniu ganes de rapelar fins les seves entranyes.



La quarta tirada eludeix la cúpula de grans sostres que tanquen la gran canal amb una enginyós flanqueig que ens farà vibrar de valent, una delícia de llarg si us agrada el buit, però compte que a estones la roca fa dubtar i no és fàcil de llegir, emoció garantida. A mitja travessa un pont de roca dóna la pista, cal baixar un xic del pedestal on estem muntats abans de seguir investigant aquest camí de funàmbuls. La R4 és delicada de muntar, trobareu el lloc adient dins una gran bauma.



Cinquè llarg aeri i senzill, ens deixa ja fora de la barrera de sostres, dues robustes sabines són la sòlida i incòmoda R5. La darrera tirada enfila un pany de roca gris i cantelluda, engrescador i incert alhora, perquè tota la confiança que dóna la roca cal enfocar-la en escalar pausat ja que poc material es pot col·locar. I cim, la verticalitat de nou continguda als nostres peus i l’horitzó al seu lloc, tan sols ens resta remuntar la carena fins retrobar la llarga pista per la que hem aproximat.



Tal com sospitava, una via en la que sempre podem comptar amb l’element sorpresa, ja siguin coves, xemeneies o blocs gegants, una autèntica exhibició de formacions geològiques que la deslliuren de convencionalismes i com diu el company la converteixen en un singular “parc d’atraccions”.



Escalada al natural, sense amansir i amb molt poques repeticions, se’ns dubte... Otros Mundos!


conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

**** El Desliz (600m, 6c/A0 - 6a obligat), Paret d’Aragó, Montrebei

Dissabte, 07 de març 2020


La bellesa salvatge, sense amansir, té un preu, cal ser valent per assimilar-la. L’avantatge és que no té mesura, t’inunda per complert i et deixes portar per un únic impuls ferotge, escalar. Fa molt temps que no navego pels murs feréstecs de Montrebei. Massa... no crec, la seva força m’intimidava en la mateixa mesura que em fascinava, no era el moment de deixar-se seduir pel seu reclam.




La imatge del congost, però no t’abandona i compleix la seva tasca a la perfecció, fer que desterris la zona de confort fins trobar l’equilibri que et faci sentir còmode amb les seves regles. Tracte fet, ara tan sols es tracta de callar la raó i deixar-te dur per l’instint que ens farà navegar per aquesta muralla immensa que de nou es desplega sobre meu. Amb les boires ens submergim en un univers propi, confinats sense remei a la vertical.



Tot esdevé incert, roca que ens exigeix la fermesa que ella no té, ferralla com fa dies que no dúiem, passos que cal intuir més enllà de la ressenya. Malgrat tot, és ara quan ens sentim més segurs, estem al lloc que toca. El tacte pren protagonisme per sobre tots els altres sentits, ens n’adonem de la saviesa dels dits a l’hora de trobar el camí que desmenteixi la gravetat.


 
Juguem amb el buit, el gaudim mentre el pols de l’escalada batega amb una intensitat que no decau. Cim, ple, vibrant, lluminós.... l’espai recupera les seves dimensions habituals, però ens costa percebre-ho, encara estem presos de l’encanteri de la paret. Benaurada bellesa que ens fa sentir més lliures que mai!


 
Notes d’interès vertical: Montrebei, tant és Paret d’Aragó o Catalunya, la consigna és clara, aventura. La guia parla del Desliz com una via “bastant equipada” sempre que ho situem en el context adequat, en aquest cas seria bolts a les reunions i algun més en els passos claus on la roca és mediocre o delicada d’equipar. Pitons, ponts de roca i intuïció seran el que us acabaran de donar la pista per traslladar la ressenya a la vertical.


 
El pes a l’arnés testimonia el veritable caràcter de l’escalada: un bon grapat de cintes (15-16) que les tirades són llargues, dos jocs sencers de friends/totems fins el 3, un num. 4 i tascons. La via comença per un evident diedre (fletxa picada) uns metres abans d’arribar a l’Antiparkes (bolts vermells). Per trobar-la cal resseguir la paret en baixada una bona estona, quan arribem a una ampli pany de roca vermella amb una barrera de sostres a la part alta seguim avall fins que unes grans baumes barren el pas a peu de paret, el Desliz comença just abans d’arribar a aquestes característiques baumes (1:30h).



 
Ruta amb dues parts completament diferents que van ser obertes amb tres anys de diferència. La feixa dels Espàrrecs marca el punt d’inflexió i curiosament va ser d’aquí en amunt el primer tram en ser obert i posteriorment, el 2016 van estrenar la secció inferior. Absolutament recomanable tastar-la sencera, perquè el contrast entre els dos panys de la muralla li dóna una intensitat que suma estrelles a l’escalada.


 
Primera meitat per murs de roca vermella, amb trams que activen les alertes i passatges memorables per elegants i singulars (menció especial al “tubo” de la segona tirada, la lògica de la tercera esquivant desploms i la preciositat de fissura de la quarta). Arribats a la feixa s’esvaeix tot rastre de roca vermella i comença el regnat gris de la placa, omnipresents allà on miris. L’estil de l’escalada canvia, panys de roca perfecte, adherent i a estones difícil de protegir. Cal estar atents per llegir bé l’itinerari que eludeix desploms amb llargues travessies d’emoció garantida.


 
No ens cal estar atents al rellotge, la via és prou ràpida i les hores s’acoblen amb naturalitat al ritme de l’escalada. Montrebei té un temps propi, un temps forjat d’una peça, sense pauses ni fissures que reclama tota la teva atenció, cap amant havia estat tan gelosa. Quin plaer sentir-te’n captiu!


verticalteam: Lau&Joan