" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Regular (680m, 6a), Roca Narieda (sud), Alt Urgell


Dijous, 24 de maig de 2018


Regular, a l’escoltar aquest nom immediatament em ve al cap el perfil inconfusible del Half Dome, perfectament vertical i inaccessible, però res més lluny de la realitat. Yosemite continua sent un somni recurrent del col·lectiu escalador, en canvi les nostres aspiracions, força més terrenals, es centren en el vessant sud de Roca Narieda.



De nou les aparences enganyen, les veritables dimensions de la paret queden emmascarades per l’abundància de roca circumdant. Petit paradís petri contingut en una carena que partint de Roca Narieda, salta a la Roca dels Collars, segueix per la paret dels Vinyals i es recrea a l’extensa paret del Roc del Galliner.




De tant en tant, hi busco el meu raconet i, tot i saber que el millor moment per perdre-s’hi és a l’hivern, cedeixo a la crida d’aquesta primavera lluminosa que convida a tastar les plaques impecables de Narieda. Roca clara, de blanc impol·lut i adherència obligada, motejada de verd l’únic element capaç d’alterar la uniformitat d’aquests murs on tal sols l’aigua hi deixar empremta. 



És el tercer cop que m’hi atanso, avui tenia ganes d’escalar molt metres, d’atipar-me de roca, de sol i deixar-me portar per la cadència que dicta la via. La Regular es revela com l’elecció perfecte, discreta, resulta bonica sense pretensions, ben equipada i resolta amb seny. M’agrada, és impossible no ser elegant escalant aquestes plaques compactes de textura aspre, on cada relleu per ínfim que sigui és converteix en aliat en aquest joc d’equilibri. 




Els dits llegeixen la paret i allà on la vista no distingeix més que un llençol gris de metall fos sorgeixen escletxes, petites bústies i concavitats que poc a poc et fan adepte a una nova religió, l’adherència. Si tens fe seràs recompensat amb la ingravidesa i meravellat te n’adones que no cal més per levitar per aquests murs que mantenen la seva fermesa amb austera elegància. 




Sempre m’ha costat aquest tipus d’escalada, la incertesa de no tenir bones preses on afermar-te em fa dubtar més del compte, però avui li estic agafant el gust a aquesta sensació de lleugeresa. No hi ha com fer metres en aquesta roca de luxe per anar destriant l’entrellat d’aquest nou credo en que la serenitat és clau de pas, però resulta fàcil ja que el mateix indret t’encomana la seva calma fruit de la llunyania i la solitud.
 



La cloenda de l’escalada la posa el mateix cim, ens hem guanyat aquest horitzó que es desplega net, colgat de blaus i verds que s’esborronen amb subilesa per donar la benvinguda al capvespre!



Llibre dels fidels: Via “Love climbing” de grau mig, estètica, ràpida i equipada amb seny aprofitant en molts passos els nombrosos ponts de roca que la paret ens brinda. Clar predomini de les plaques on l’adherència cobra la màxima expressió, tot i que trobem algun diedre ben plantat o sostret amb bona ganda que dóna color a l’escalada i fa que no esdevingui monòtona. 



Els llargs 2,3, 4 i 10 corresponen a la Sal de Frutas Eno (hi teníem el companys i dono fe que les seves plaques requereixen molta tècnica). A partir de la cinquena tirada la via té diferents escapatòries (flanquejant a la dreta cap el coll) que li resten compromís.



Amb una bona ressenya i prestant atenció el traçat és fàcil de seguir, us trobareu una escalada sostinguda al voltant del V, però amb algun pas picant i un parell de tirades clarament més difícils i obligades. La setena i vuitena, són una placa d’adherència pura i dura sobre roca increïblement rugosa que us farà contenir l’alè (V+ obligat), se’ns dubte les millors de la via tot i que el darrer llarg també l’he trobat bonic perquè sí. 


A partir de l’onzè llarg la dificultat baixa, enllacem un seguit de plaques que a aquestes alçades resulten senzilles. Poc material us farà falta, perquè els panys són tan compactes que costen d’equipar i els seguros (bolts, pitons i ponts de roca), tot i no estar a tocar són prou generosos i situats al lloc correcte, així que amb quinze cintes, cordinos per refer algun pont de roca malmès i bagues llargues ja fareu. 
 

Pot anar bé un estrep i alien o tascó petit per resoldre en V+/A1 el pas de 6a del novè llarg. Sense res més per afegir, tinc la certesa que amb això ja teniu tot el necessari gaudir sense mesura del magnífic calcari de Narieda Sud i doctorar-vos en adherència!


*** Almendáriz (125m, 6a), Pic del Martell, Garraf

Dimarts, 22 de maig de 2018



Aquesta via ha sigut un viatge en el temps inesperat. Recordo al principi d’escalar haver fet alguna incursió al Pic del Martell i sortir-ne ben escaldada. Poca informació hi havia de les vies, els cinquens de les ressenyes tenien rebava i els seguros no abundaven, però eren fàcils de trobar perquè amb el rovell que tenien destacaven en aquest calcari impol·lut.


Margallons a dojo i fissures que eren i són un luxe per equipar a discreció quan necessitem una dosi extra de confiança, acabaven d’adobar un còctel que calia prendre amb moderació. El punt àlgid d’aquesta relació (incompresa per part meva) el va marcar una via de la que era incapaç de recordar el nom, però no així les sensacions. Una immensa llastra que sobresortia de la paret com una proa, sustentada del no res i que com única opció de pas deixava l’estreta xemeneia del seu marge dret que a punt va estar de provocar-me una atac d’angoixa de tant que m’hi vaig encastar.



Avui, al veure de nou l’arrogància de la proa tot encaixa, el diedre Almendáriz. En la realitat la via és un únic llarg, perquè la resta de la ruta és una combinació de vies que orbiten al voltant d’aquesta magnífica fissura. Intrigant, no ha perdut ni un àpex de la seva insolència i em contínua semblant un exercici d’audàcia com els oberturistes van resoldre el traçat encaixant-se sense miraments a l’estretor de l’escletxa.



Per començar el joc escollim la Tàmara, una evident fissura equipada amb pitons que treu un geni inesperat i ens recorda que som al Pic del Martell, passos atlètics i murs amb bones gandes en donen fe. Un cop sota el gendarme la textura de la roca canvia, els murs foscos de pedra aspre donen pas a un pany taronja polit amb delicadesa, els cantells s’afinen i l’escalada adquireix una subtilesa inesperada que queda estroncada en sec per la rotunditat de la xemeneia.




Impertinent ens barra el pas, és evident que ens hi hem d’encarar, però costa decidir-se a seguir el traçat que la lògica ens dicta. Així que cal contenir l’alè, tibar fort i endinsar-nos en la il·lusòria seguretat que brinda la seva estretor. Aèria i incòmode et fa vibrar, muntats a la llastra ens ressituem i seguim amunt per un diedre de netedat absoluta ben proveït de passos potents i tosca elegància.



Gest obligat i cop de gas ens deixen al capdamunt de la proa on la paret recobra la dimensió habitual. Continuem per la Tàmara, ens ha agradat com sap buscar el pas més intuïtiu entre diedres i plaques seguint el dictat de fissures prou diverses perquè no ens cansem. Rematem la feina escalant la darrera tirada de la Mutant World, possiblement una de les vies més repetides del Pic.



Senzilla clàssica plena de lògica que encaixa amb naturalitat amb el matxambrat de llargs que ens hem empescat, malgrat el tacte ingrat de nombrosos cantells que ja recordava polits i que parlen d’una freqüentació que no té res a veure amb el que hem trobat fins ara. Les vistes del cim són el contrapunt perfecte a l'escalada, un horitzó fet d'un blau tan seré que no requereix cap esforç, senzillament t'emplena la mirada. Me n'adono que amb el pas del temps m'he reconciliat amb el Pic del Martell, m’agrada el seu caràcter. Mediterrani i amb un toc esquerp, perfecte per als clàssics convençut que no necessiten de vies domesticades!



Quadern de camp: Via d’una sola tirada, un diedre-xemeneia tan evident que resulta impossible d’obviar i amb prou força per vertebrar tot un itinerari. Elegant i potent és un bon exponent del que és l’escalada en aquesta paret, curta, vertical i sempre atlètica. El traçat manté una encertada proporció entre pocs seguros (pitons, ponts de roca i algun bolt) i moltes fissures que et fa escalar ben concentrat, si li afegim un grau collat propi dels vuitanta tenim un itinerari coherent i amb un punt salvatge que posa ferm a més d’un. Millor prescindir de motxilla i proveir-se d’una dotzena de cintes i un bon assortiment de ferralla: semàfor d’aliens, friends (0.5 a 4) i tascons. Amb això ja ho teniu tot per tastar aquest còctel de vies, espero que us deixi tan bon gust com a mi!


*** Vicky Álvarez (65m, 6a, Ae), Roca de la Vorera i Juan García Alvero (50m, 6a), Agulla del Pas del Nap, Ecos, Montserrat

Dilluns, 14 de maig de 2018
 
 
Des que em van caure les ressenyes a les mans, fa dies que tenia ganes d’anar a explorar aquest racó de Montserrat, Agulles dels Naps de Dalt. El nom sembla un acudit, però quan les veus perfectament arrenglerades com petits sentinelles sobre la cova de l’Arcada penses que hi ha gent amb bon ull. Escaladors capaços de veure més enllà de la seva aparença discreta i aventurar-s’hi a obrir noves línies. 
 

 
Escalades senzilles, però amb el regust romàntic que sempre dóna la llunyania i un tarannà ben clàssic tal com demana l’indret. No m’ha sigut fàcil trobar company, la llarga excursió i la brevetat de les vies no motiva a tothom, però les regulacions que ens mantenen allunyats de bona part de la cara sud del massís es converteixen en inesperats aliats i acabo per sortir-me’n amb la meva.


 
Mapa en mà anem fent camí, la referència de la cova de l’Arcada és clara i arribar al torrent de la Coma Alta resulta sorprenentment senzill, trobar les agulles ja són figues d’un altre paner. Engolits pel bosc, l’ambient cobra un aire misteriós i els monòlits que distingíem amb claredat mentre érem al fons de vall semblen retrocedir davant l’ànsia invasora de fulles, branques i argelagues. Per sort el Cavall dels Brucs té prou geni per venir-nos a trobar i trenca l’encanteri. 
 


 
Fa massa vent per poder-lo escalar, però ens brinda la perspectiva correcta per ubicar la Roca de la Vorera. Amb el rumb clar, reculem i només ens cal remuntar uns metres paral·lels al torrent per trobar el peu de via, Vicky Álvarez. L’esveltesa de l’agulla és un bon preludi i la ruta, vertical i atrevida, la solca pel dret amb un traçat tan ple de lògica que t’has de rendir a la seva evidència. 
 


 
La presa menuda i cantelluda converteix en un veritable plaer el joc de plantar-li cara a la seva verticalitat. Tan sols són dues tirades, senzilles i elegants, de moviments tècnics i executats amb precisió, un itinerari amb un caràcter ferm i seré, com la mateixa Vicky a qui va dedicada. Rapelem i anem a la petita Agulla del Pas del Nap que, trapella, es repenja sobre la seva germana gran l’Agulla dels Naps de Dalt i passa gairebé desapercebuda. 
 


 
Al vessant oest trobem la Juan García Alvero, via que els germans Massó obren pensant en el seu avi. Me l’espero austera i plena de seny. No m’equivoco, el rocam és tosc, el temps ha deixat empremta en aquest còdols aspres i en les fissures trencades que resulten perfectes per pitons i ponts de roca. 
 

 
Un perfil que ja no és altiu, però que té prou força encara per posar-nos a lloc si no escalem atents. Una via senzilla com tantes clàssiques, bonic homenatge al seu avi que segur sabria apreciar com cal. Un nou ràpel i unes quantes esgarrinxades més ens retornen a la calma del bosc. Aquest lloc em transmet bones sensacions, fa que Montserrat torni a ser un lloc de descoberta on perdre’s és l’opció vàlida. 
 

 
Cartografia vertical: Dues vies franques que poc material demanen, una dotzena de cintes i algun friend petit o alien pels trams fàcils on els seguros són alegres o bé per reforçar algun pont de roca/pitó dubtós, si li voleu afegir un estrep per anar més còmodes als Ae tampoc està de més. No us descuideu mapa si no coneixeu la zona i paciència amb arítjols i argelagues que fan seus el sotabosc.
 

 
El material de les vies és una clara mostra del seu tarannà, la Vicky, ben equipada amb bolts, spits i algun pitó, la segona just a l’inrevés, predominen pitons, ponts de roca i algun que altre arbust. Els sisens de la Vicky no són obligats, però cal tècnica i llegir bé la pressa menuda per trobar els bons cantells (V+ obligat), els artificials són de bon fer, però amb l’emoció de penjar-se de pitons (A1). A la Juan García Alvero els primers A0 es deixen fer en lliure (6a/V+), però compte que els seguros són antics. 
 


 
El ràpel de la Roca de la Vorera són 35m llargs, així que toca fer-lo amb dues cordes, en canvi a l’Agulla del Pas del Nap arribem al terra amb una sola corda (25m). Us costarà més trobar els peus de vies que no pas escalar-les, però les ressenyes dels Masó tenen les pistes suficients per sortir-ne airosos. M’agraden aquests itineraris senzills, però ben resolts que et porten a cims que poca gent trepitja.