- Eeei Josep, ens anirem a fer l'Espero Barrufets; Ok, Perfecte Kiko, ja em va be..
- Uns dies mes tard... he pensat que poder millor el Camí del Tro; Val ja m'agrada aquesta, li dic.
- Al dia següent: tinc entès que la Chorvas Pierge es genial; Be, molt be Kiko, cap alla anem, jo nomes vull escalar!!
Enfilava cap al Pedraforca sense tenir gaire clar que ruta enfilaríem, nomes sabia del cert que de nou amb en Kiko, sortiria com sempre una via d'aquelles difícils d'oblidar. A les 8 del mati ens trobem amb ell i dos companys seus que han fet bivac en la pista a sota del Refugi Estasen,
ells tres van carregats fins els topes amb l'idea de quedar-se tres dies a Prat de Reo i inflar-se a escalar a la magnifica roca de la cara sud, mentres remuntem les dures rampes que duen a aquesta vessant no paro de recordar que porten uns dies repetint els “Molinas” de torn que avui serà un dels dies de calor, calor i mes calor i poder això ens fa portar la marxeta tant lenta que duem, jo personalment cada cop suporto menys escalar amb aquest “solano” pero de moment no tinc cap maquina d'alterar les estacions de l'any. Un cop al coll i després del ball de noms de vies per escalar, en Kiko en diu: Be, tens alguna via al cap que t'agrades fer..? doncs posats a escollir gairebé en quedo amb la gran clasica que a sobre aquest 2009 cumpleix mig segle de vida, una ruta de dos mestres amb majúscules: en Josep Manel Anglada i en Paco Guillamon,
a mes també tinc ganes de comprovar in situ tota la polèmica que es va obrir fa uns anys per uns escaladors francesos al equipar aquest itinerari d'autèntica aventura. Quan per fi ens encordem son les 11 del mati, un horari genial per anar a la platja però poder no tant per escalar en aquesta “peaso” cara sud. La linea es una subtil fissura una mica a la dreta de l'evident xemeneia de la Pany-Haus. Quan fem un cop d'ull a la ressenya m'adono que pocs llargs podré encapçalar jo, la veritat que en fa molt respecte aquest grau clàssic de cinquens. Peró a la primera tirada que li donen IV+ em fico jo, es una successions de plaques inclinades sobre una roca excepcional i molta vegetació, amb assegurances testimonials. A pesar del seu grau baix, tal com m'olorava ja veig el pa que s'hi dona aquí.
Avui no estic gens fluid, amb tant de sol me ha agafat una forta insolació i deshidratació pel camí i per si fos poc es suma a un fort refredat que arrossego d'aquesta setmana passada, aquí no s'hi val a badar, arribo a un parabolt , reunió i cedeixo gentilment a partir d'ara els honors a en Kiko que esta encantat de la seva sort. La segona tirada en teoria guarda nomes sortir de la R el pas mes dur de la via, un preciós 6a sobre acanaladures que de segon en trec amb prou soltura,
la següent tirada a priori fàcil però no caic al parany d'aquest Vº vertical que al final en resulta mes dur i expo que el llarg anterior. Ara ja hi som al peu de l'evident xemeneia desplomada, aquí en Kiko s'ha d'esforçar de valent però veient-ho des de la reunió ho fa tant fàcil que si no el coneixes m'ho creuria fins i tot que es assequible!
Mentres asseguro aquesta llarga tirada sota un sol de justícia m'adono que estic fent una baixo físic total, en costa fins i tot tenir els ulls i la concentració activats mentres asseguro al company, aquí m'adono que avui acabar la via, ni que sigui de manera patètica serà ja per si un èxit. Ara es el meu torn per la xemeneia cada cop mes desplomada. Tot i que va ser molt criticada pel seu retroequipament en aquest punt que la paret t'escup enfora, et cal escalar entre xapa i xapa i per moments ho veus impossible, intento guarrejar per la seva ample fissura, però tots els Camalots grans els porta en Kiko, fins el darrer metre just abans de la reunió es un patiment a base de penjar-se de tacs originals, pitons mig entrats, cordinos descolorits, Jungfraus de riure i tambe.. parabolts lluents!. El següent llarg no resulta tant dur com l'anterior ni com ens ho pinta la ressenya, es un V+ mantingut amb algun pas puntual tirant de cintes, que en el meu patètic estat físic es tot un autentic martiri i cada cop que miro amunt sembla que per moments la via s'allargui mes i mes fins l'infinit. El darrer llarg es d'aquells que sempre gaudeixo, una ampla xemeneia amb generós “catxo” d'autoproteccio però avui em limito a pujar com un miserable cuc fins al final de la via. 
En resum una ruta exigent i amb caràcter on a pesar del retroequipament (amb el permís dels aperturistes) cal escalar de veritat i d'haver-se deixat en el seu estat original s'hagués mort en l'oblit aquesta bonica via. Quan recollim cordes i trastos i ens posem a caminar per iniciar el descens m'adono fins a quin punt avui estic fotut, en Kiko tot i anar al ralentir, tota l'estona em deixa enredera i jo tinc seriosos problemes per fer un pas darrera del altre,
quan arribem a la seva voluminosa motxilla ho arreglem una mica, amb uns talls de pernill, força liquid i una reparadora migdiada que em deixen ser de nou mitja persona.
La via té dos meitats clarament diferenciades per una feixa de vegetació a mitja paret, els tres primers llargs serveixen per anar escalfant motors, mantinguts en el V+ i amb algun pas finet de mirar-s'ho dos cops sobretot a la tercera tirada. Mentre vaig fent memòria de per on va la via en Jordi ja ha arribat a la primera reunió i segueix cap a la segona per anar per feina, avui encara ens queden molts metres per davant!
Per les seves exclamacions dedueixo que l'escalada li està agradant, verticalitat i bona pressa és la tònica d'aquests dos primers llargs. Pujo jo i darrere meu, enganxat ja puja en Josep que fa cordada amb en Joan.
Sort que la reunió és una vira prou ampla per instal·lar-nos tots. Hem d'anar ràpid, així que sense remordiments deixo que en Jordi encari la tercera tirada, el flanqueig de 6a se'l treu sense adonar-se i ja estira el cap per veure cap on continua el llarg.
Ei, ara ve un tramet on cal ser fi i buscar lleixes amagades que et deixen enfilar-te per una placa prou dreta. Sense perdre temps flanquegem per la canal fins el pany de paret per on continua la via i aquí el panorama canvia: la roca és veu grisa, fosca i compacta, un bastió petri guarnit de sentinelles que dibuixen relleus en la seva verticalitat i esdevenen el punt feble de tan altiva muralla. En Josep i en Joan ens trepitgen els talons, així que amunt, ens esperen quatre tirades ben atlètiques que posaran a prova els meus braços.
El quart llarg és potser el més vertical, a trams sembla tirar enrere, però les preses són d'escàndol i amb una certa gràcia col·locant-te pots trobar algun descans. El següent llarg, és per a mi el més maco de tots, t'has d'enfilar a una placa i fer uns passos mig de fe, mig d'adherència per anar a buscar un esperonet que et permet fugir de les plaques llises que t'encerclen per arreu.
A la sisena tirada trobem el pas més dur de la via, segons els amics que ho han provat és un 6b, però amb l'ajut d'un friend i una generosa fissura el podem solventar amb certa elegància els que no tenim aquest grau i ja la traca final, el darrer llarg.
El primer cop que el vam provar, obrint la via, no em va agradar gens, però ara que s'ha netejat i la roca ja és ferma ha descobert una línia que no desmereix en absolut les tirades anteriors, poc equipat cal parar atenció i trobar el millor pas entre un amuntegament de rocs en equilibri vertical. Un cop tots al cim, no cal que els preguntem si els ha agradat la via, la seva cara de satisfacció és la millor resposta!
Vinga, però, no ens adormim que encara hem d'escalar una altra via! Per sort no cal baixar pel camí que va a Santa Fe, sinó que un ràpel llarg des de darrera reunió ens deixa a la canal herbosa que baixa a l'esquerra de l'esperó per on va el Vol i en un obrir i tancar d'ulls ja som de nou a peu de via preparats per continuar metres amunt. Repartim de nou les cordades i ara aniré amb en Joan, aquest cop nosaltres anirem segons, però no ens podem encantar que ja són gairebé les quatre de la tarda! El Vol de l'Home Ocell és un vell conegut pels quatre, tots l'hem escalada en alguna que altra ocasió i això ens permet anar per feina. La primera tirada és més descansada que les que hem fet fins ara, però els metres escalats entre ahir dissabte i avui ja es deixen notar i pugem concentrats, de totes formes no puc deixar de pensar que és un gust escalar aquí en una paret tan pintoresca, envoltats de faigs i amb el mar de teló de fons, un luxe poc habitual que no s'ha de desaprofitar.
El fet de conèixer la via ens permet anar ràpid i els dos llargs següents de cresta fàcil els fem a l'ensamble sense entretenir-nos. Quan arribem al peu del tram més exigent de la via, veiem que en Jordi ja s'hi està barallant, l'observem atentament per memoritzar els passos i amunt sense perdre temps.
Realment és la tirada més maca de la via i no per coneguda deixem de gaudir-la. El darrer llarg, alliberem tensió i cap dalt que això s'acaba! No deixa de sorprendre que dues vies tan properes tinguin un caire tan diferent, el tacte de la roca els marca el seu caràcter i el Vol, a diferència de la seva veïna, és farcit de passos d'adherència, equilibri i un equipament molt més d'aventura.
Bé, ja n'hi ha prou de reflexions! nou ràpel i a la carrera cap al cotxe, que es fa tard! Clavem l'horari a les set al cotxe i un minut abans de les vuit del vespre som a l'entrada del col·legi electoral per complir els nostres deures com a ciutadans, per què llavors diguin que els escaladors no estem conscienciats!
L’itinerari s’ajusta perfectament als nostres requisits, no té cap tirada difícil, és correctament assegurat i tira metres cap amunt. La dificultat radica en encertar per on va la via, al final entrem més a l’esquerra de l’original i el proper llarg seguim recte amunt, per un tram que ens sembla una mica més dret, ei una mica més, no us penseu res de l’altre món! L’anècdota són les runes de l’ermita de Sant Jaume, penjada en una feixa al mig de la paret, esdevé testimoni d’anys que ja són història quan aquest era un indret d’ermitans, sense turistes ni escaladors que en pertorbessin la pau, ni camins que guiessin passos perduts.
Després de tan nostàlgiques reflexions escalem serenament els darrers metres, una bonica tirada amb gegantins bolos montserratins que fan menys aeri el flanqueig i et fan creure que fins i tot ets bon escalador!
En Josep renega una mica al primer llarg, de fet té part de raó, la roca a la zona més obaga és un xic patinosa i cal ser finet i tenint en compte els bolos que hem trobat abans el canvi es deixa notar. De totes maneres ho solventa amb elegància i bon fer i això que amb les preses s’han quedat al meu arnés la meitat de les cintes i li toca baixar a recuperar-ne alguna, si ja li dic jo que no és bo córrer tant! El següent llarg no té res a veure, bona pressa, roca franca i magnífiques vistes sobre el parc d’atraccions en que s’ha convertit el monestir.
Per cert la jornada d’avui està amablement amenitzada pels crits entusiastes i no massa harmoniós d’un nombrós grup de seguidors de l’Espanyol que celebren no haver baixat a segona amb una curiosa barreja de fervor religiós i hooliganisme. Darrere nostra puja una cordada i gràcies a ells esbrinem que estem escalant la Rantaplan: ei, tota una clàssica! es nota que tenim bon olfacte per les vies! Acabem el darrer llarg de la via pensant ja quina serà la següent.
No sé per què em crida l’atenció una via lleugerament decantada a l’esquerra de la paret, sembla una canaleta, no gaire, però amb imaginació! No pujo gaire convençuda, no sé que carai estem escalant i la roca sembla relliscosa, però pujats els primers cinc metres, sorpresa, la roca és força adherent i la via va per una petita canal que es puja fàcilment amb tècnica de diedre. En no res soc a la reunió, no duem prou cintes per empalmar els dos llargs així que espero que en Josep pugi i li demano si em deixa tirar el següent llarg. Tot un cavaller em cedeix gentilment el pas i puc satisfer les meves ànsies de metres de roca, almenys per la jornada d’avui. No sé si hem encertat la via, però estem contents, hem ensopegat amb una línia tan simple com bonica d’escalar.
Certament a cada pas que ens endinsem riu amunt els nostres sentits quedaven mes saturats, poder era l'absència de rastre humà que li fa merèixer el sobrenom que li vam donar de la “vall de les meravelles”. 
A la nostre dreta l'inacabable muralla de roca que cau del Feixant i davant nostre tancant el circ la retallada cresta de Salenques, portem raquetes en previsió de trobar molta quantitat de neu acumulada al remuntar la vall, però ens sorprèn a la velocitat en que s'ha fos, tant aqui al fons de la capçalera com als cims. 
Al final nomes superar algun inestable pont de neu ens posa a prova. Aprofitem els darrers prats per instal·lar la tenda on passarem la nit nosaltres tres i tant punt l'aixequem, corrents a dins per aixoplugar-nos del xàfec vespertí que cau. 
Matinem molt volem estar a peu de paret amb les primeres llums ja que la paret ens hem adonat que no es tant nord com sembla i ara gairebé fregant el juny el sol ja va molt alt. Tot i matinar la temperatura es massa suau i ens adonem al encarar les dures i mantingudes pales d'accés a aquesta superba cara nord. 
Alló que ens oloràvem al final s'acaba complint tot i haver alguna linea de gel, aquestas no son escalables, falta continuïtat fins el terra, tot i aixis ens apropem a peu de paret, aquí l'espectacle es majestuós un immens amfiteatre de parets i esperons verticals sobre un magnific granet del que no tenim gairebé cap noticia de que hagin estat solcats abans. La cabra tira al monte i en Rusky com no.. tira cap el cim tot sol a traves de la cresta del Russell, poder haver trepitjat ja aquest cim ens dona un plus afegit de mandra i anem avall sabent que de ben segur es la primera però no serà l'ultima visita a aquest petit i perdut paradís.
L'arribada a peu de via es una mica de senglar al no trobar el camí correcte, des d'aquí a l'aixecar la vista la paret intimida, la verticalitat es molt acusada però el primer llarg sap aprofitar intel·ligentment les debilitats del contrafort inferior per un petit diedre, que a simple vista sembla prou fàcil. Res mes traïdor que les nostres percepcions de les dificultats darrerament i així es..., un cop al diedre la paret es mes vertical del que podia semblar, fins el punt que la paret escup el cos endarrer, les presses evidents des d'avall, ara son romes i poc adherents, els pedals surten molt abans del previst de l'arnes, no porto ni 4 metres de via que ja miro i remiro com dimoni passaré per aquí,
per sort un espit sense gaire sentit fora de la via em fa superar el primer problema i una mica mes amunt un oportú pas d'ungla el segon dilema, aquest tram on estic es el primer llarg original de la via Tatanka Yotanka, i l'equipament es l'original a gairebé tot el llarg, claus mig entrats i ballarins, baguetos sense color, però en els que cal confiar a cegues si volem passar per aquí i no dominem el 6b, en el moment que la verticalitat es torna mes humana guardo els estreps i marxo fins la reunió, ara si protegit amb parabolts. Minuts mes tard Laura bufa i renega sota meu, però com sempre acaba pujant com una campiona i acaba arribant tan eufòrica que no dubta en seguir escalant, ara es una travessa molt estètica a dretes i a simple vista no gaire difícil i amb unes presses d'escàndol, quan passo de segon veig que els primers metres tampoc cal gaires alegries si no vols prendre mal. 
Un cop a la segona R, la primera sensació es de mal de coll, com dimonis tira això enrere! Laura amb un somriure sorneguer , es mira la primera xapa i acte seguit a mi... crec que em vol dir que aquest cop no es deixara ensarronar, doncs amunt a ballar sobre el no res! Des de la mateixa sortida la paret va desplomant i els passos cal tenir una mica d'instint felí si volem sortir victoriosos, de tant en tant allà on la roca ho permet ens obliga a fer alguna sortida en lliure, generalment mes fàcil del que a priori ens pot semblar.
La reunió es veu encara lluny i nosaltres nomes portem 15 cintes i m'oloro que arribaran les rebaixes!, al final ens sobren dues..., normal, tant d'estirar-se i estirar-se, alguna cosa bona ha de tenir! Ara la reunió aprofita una arrodonida bauma a la paret i es penjada del buit amb un ambient d'escàndol sota els peus on la corda que cau no arriba a tocar la paret. 
Laura al·lucina també amb alguns passos de pedals i les sortides en lliure, però ella a diferencia meva ho exterioritza en veu alta, quan arriba a la meva alçada, les maniobres son delicades amb tant desplom i tant poc espai, però al final torno a enfilar el darrer llarg. Xapar la primera cinta em requereix un llançament a intentar encertar el forat del parabolt a la primera, si no vull patir aquí un divertit factor 2 sobre aquesta volada reunió, 5 o 6 passos cavalcant sobre els pedals i ara arriba el moment de la veritat, sempre em costa un munt les sortides en lliure després de fer passos d'artificial i avui encara mes tastant aquesta roca que tan oblidada tinc i tan poca confiança ens hem tingut sempre,
no miro avall per evitar mals rotllos que son inevitables amb aquest pati a sota i miro amunt on trobo alguna fissura que protegeixo i que m'aporta una confiança momentània. Mosquetonejo la darrera xapa, em queda el darrer pas, el meu cap esta a la mateixa alçada del cim, això esta fet!! doncs no... a pocs llocs com a Montserrat podem cantar victorià fins que no esta al sac i ben lligat, el component psicològic que semblava que ho tenia guanyat fins ara, aqui surt fora amb tota la seva força, de la xapa amunt es força mes difícil del que diu la ressenya (potser ha saltat algun canto) i si fallo..., a sota m'està esperant una repisa que em mira amb ulls libidinosos, uns metres a la dreta es pot fer una travessa i intentar pujar per un tram on la pressa es mes generosa, però si fallo encara les conseqüències seran força pitjors, miro, m'ho remiro, intento col·locar qualsevol merdeta o algun pas d'ungla per intentar-me autoenganyar i anar amunt, però res, no trobo res i acabo sucumbint a les meves pors i pago la penitencia de tants de mesos de fer-li el salt a la Montse i m'estimo mes rapelar amb aquest pati d'un mallon i una xapa que no pas ser prou valent i intentar fer el darrer pas. En resum una via amb gran ambient, però que acabes escalant ben poquet, un cop al terra ens mirem la veïna GAM Bages 40 aniversari que esta cotada de A2 i ens sembla una mica de risa després de veure per on acabem de pujar fent A0's. La CADE de la Portella sempre ens esperarà!
Una breu visita a la gran font d'informació que és internet ens posa en antecedents: per l'aresta cobejada i puja una via, la Minyons de Terrassa, llarga, de dificultat baixa i aproximació nul·la... això promet, però no tot pot ser tan senzill, la roca delicada i fins i tot a trams sembla estar encara en moviment, equipament simbòlic i escadusser, trams en que podrem ampliar els nostres coneixements de flora i fauna, en definitiva una via fàcil, però d'aventura: perfecte ens encanta! 
Trobar el peu de via no té cap misteri, des de la mateixa passarel·la que voreja l'embassament només cal saltar a buscar una llastra caiguda sobre una bauma i amunt, a cercar on col·locar alguna assegurança en aquesta roca generosa en forats varis i fissures de diferents mides. S'ha de reconèixer que en Josep avui, està esplèndid i desinteressadament em regala fer tota la via de primera, que bé, un regal inesperat: tota una aresta per davant per mi soleta! 
Realment no és difícil, tota l'estona és anar fent, però la roca s'ha de temptejar amb carinyo i de tant en tant algun regalet espanta a les truites del pantà. Després de la llastra del primer llarg la via ja dóna pas a l'aresta i en no res som cavalcant sobre aquest llom de roca, senzill, però a trams realment esmolat i amb passos suspesos sobre el buit d'allò més aeris. 
Entretinguda buscant on posar alguna peça, distreta amb les vistes que ens envolten i acaronen, anem guanyant alçada sense ni adonar-nos. Arribem a un petit coll i davant nostre el llarg més maco del recorregut, un marcat diedre perfilat per dos plecs de roca encavalcats... ummm, quina bona pinta que fa! Poc a poc i bona lletra, a veure com sona aquesta llastra, aquí entra un friend, ai quines bústies de mans més bones... però ja soc dalt! 
Ai que ràpid s'ha acabat, per sort l'aresta encara ens guarda alguna sorpresa i amunt que seguim. De fet, més que una via d'escalada pròpiament dita, la sensació és d'estar fent una cresta, trams on toca escalar una mica i d'altres d'anar fent buscant la lògica de l'itinerari. 
El traçat, però no presenta massa dubtes, només ens hem de deixar guiar per la línia màgica del cordal que agermana roca i aire i que a vegades s'estreny fins donar-te la sensació d'estar cavalcant per un llom rocallós cada cop més efímer. Algun flanqueig d'equilibrista i alguna curta desgrimpada acaben de donar caràcter a aquesta aresta de per sí amable i agraïda. 
Cim no n'hi ha, només un breu punt d'inflexió on l'aresta s'ajeu i es fon amb la roca que ens envolta per tot arreu i es desdibuixa en tarteres inestables. Doncs ja està, una via en la que no cal esperar grans dificultats sinó gaudir de l'entorn i la companyia, merci pel regal Josep!
Un cop tenim clar per on començarem, les nostres mirades es busquen, ningú diu res, però tots sabem que el “bacalao” es talla als primers llargs, per sort abans d'arribar a la loteria de les pajitas en David s'apiada de nosaltres i es comença a encordar, mentre enfila amunt. Encara no son les 6 del mati i la nit es ben fosca, veiem com el seu frontal guanya metres molt poc a poc, intuïm que tant de pitonar, no serà precisament un passeig, quan munta reunió se li cau un guant paret avall, baixo jo a buscar-ho i per fi podem tenir una millor visió ara que apareixen tímidament les primers llums del dia, li faig una foto a les esquifides línies de gel que ens seran molt útils per no perdre'ns en aquest oceà de pedra, gel i herba.
Ara entenem perquè voltaven tan rapides les agulles del rellotge aquí... trams completament verticals on has de confiar l'equilibri a herba i terra glaçats difícils de protegir. Sense cap mena de lògica, però segurs del recorregut gracies a la foto, fem una llarga travessa a l'esquerra per aèries plaques de roca que ens duen a unes estètiques golulottes estretes i verticals,
el tercer llarg segueix la mateixa tònica però te un petit desplom on es troba el pas clau de la via, una fina capa verglasejada sobre roques llises i força exposat. Ens anem trobant descuelgues per tot arreu i segurament unes condicions massa precàries que ens han fet treballar molt, mirem l'hora i ens passa un calfred pel cos, cinc hores per tres llargs, i la via te vint!!
ja ens cal córrer si no volem passar la nit fent palmes, ja que no portem res per un bivac de fortuna. Finalment hem arribat a un tram mes humà amb una mica mes de tres llargs a tope de corda, Portem dues ressenyes, força confoses entre elles i el que hem escalat, tot i que una es d'en Thivel, el seu aperturista en solitari “Ole, sus narices!!”, però ens falta la bona , la de la ressenya de la bíblia hivernal de Moussel, on posa.... “ no coger a la derecha un corredor visible que nos lleva a la Punta Francia” i cap a la dreta que marxem... just en el moment que anaven a agafar la cirereta del pastis: les goulottes de la Sta Coloma. Un altre llarg a tope de corda i ara es en Javi qui agafa d'iniciativa, el tram intermedi es el mes estètic,
successions de goulottes de gel una darrera d'altre, mes o menys estretes, mes o menys llargues, mes o menys verticals, aquí l'escalada es per gaudir i de tant en tant alguna campa de neu que fem en ensamble i ens deixa agafar aire. Quan ens plantem gairebé al peu de la Punta Francia, coincidim en la distancia amb una cordada francesa que ha dormit tambe a la Pombie i estan fent l'espero nord integral amb peus de gat, es increïble les possibilitats que regala aquesta paret qualsevol època del any! Arribem a un llarg ressalt vertical de gel tan fi que transparenta la roca al seu darrera i posara a prova la sang freda d'en Javi, aquí es impensable cap protecció però amb finura i carinyo va guanyant metre a metre.
Tant punt ho supera, una falta de comunicació entre ell i nosaltres ens fa passar moments de molta tensió, no munta reunió i segueix ensamblant amunt i amunt, mentre nosaltres ballem sobre el precari gel evitant caure de totes totes per no arrossegar tota la cordada paret avall. Ara arriba el meu torn, ja veiem brillar el sol a l'aresta de cim molt a prop nostre i s'ens il·lumina el somriure, sabem que el fantasma de les “palmes” ha quedat enrere, llargs trams a l'ensamble per terreny vertical i neu inestable, això unit a que en cap moment tens clar on es troba la porta de sortida, ens obliga a navegar per aquesta immensa paret de roca i gel amb els cinc sentits. Assegurem unes exposades travesses que ens portem als dos darrers llargs de la “Santa Coloma” i La “Dans le Grisou...”
L'escalada ara es alegre, l'aresta solejada ens crida amb força cap a ella i acceptem l'invitacio... . A l'espero nord, veiem com la cordada veïna avança i sobresurt en un bonic perfil que ens regala la llum baixa de la tarda.
En total han estat deu hores i somriem sorneguers sabem que tastarem aquesta nit el càlid llit i que les pessigolles de la nit passada, ara seran el dolç cansament de la bona feina feta. 
El lloc és un vell conegut, tot just fa un any ens va encisar per la bellesa i compromís de les seves línies i aquest any l'ocellet que és internet ens ha dit que hi ha condicions. Il·lusionats ens posem rumb a aquestes verticals parets que recordem cobertes amb prou feines amb fils de glaç que hi dibuixen tapissos capriciosos. Quina és la nostra sorpresa quan al plantar-nos al peu del telesella (si ho heu llegit bé, ja hem dit que estem en una estació d'esquí i una de les seves poques avantatges és la de fer còmodes i breus les aproximacions i el nostre masoquisme no arriba a tant com per renunciar-hi) veiem els espadats rocallosos completament folrats de blanc, esponjós, flonjo i.... infinitament precari i inestable. 
En el breu recorregut de telesella queda descartada l'opció inicial: l'efímera Chez Bubu al Rognon de Ger, senzillament no existeix, és enterrada sota la capa de neu que cobreix tota la paret i no es veu cap traça que s'hi aventuri. Cap problema, passem a l'opció 2, una via que, per si no fos ja de per sí prou atraient i estètica, ens ve recomanada entusiàsticament per un amic de tota confiança: la goulotte Mariage Blanc a l'Amoulat, cim altiu on els hi hagi malgrat les seves modestes dimensions.
Segona sorpresa del dia, la via simplement no existeix, tota la neu que sobra al Rognon sembla faltar a l'Amoulat i la línea de la goulotte amb prou feina s'intueix de seca que està. Decisió ràpida i unànime: de moment ja vam tenir prou mixte a la Teixonera! El cercle es tanca i el que tenia que ser el paradís de l'escalada i un festival de vies s'està convertint en un desert d'impossibles. Els esquiadors, però, s'ho passen d'allò més bé amb aquests personatges que passegen eines estranyes i cordes a l'esquena, ens adonem que som l'anècdota del dia i que estan esperant que els donem espectacle. No és qüestió de decebre'ls i com que encara ens queden un parell d'objectius a la recamarà ens posem en moviment. Aquest cop el debat és una mica més variat, però ràpidament arribem al consens: deixem la via dels Trois Cirques al Pène Médaa per demà, és força llarga i avui ja anem tard, la nostra atenció es centra en una elegant cascada al mateix Pène Médaa que desconeixíem totalment, però perfectament visible durant el recorregut del telesella, els esquiadors avui tindran diversió garantida!
Hi ha traça i no tenim ningú per davant, a més sembla a prop, que més podem demanar, a part d'un dia radiant que ja tenim! En no res hem remuntat un curt corredor que ens deixa al peu d'un esperó rocallós que conté el gel blau i trencadís de la cascada que s'escola pendent avall lliscant sobre el gris fred de la roca. 
Discutim sobre la possible longitud de la cascada i en Josep amb el seu optimisme habitual creu que no suposarà més d'una tirada de corda, en Marcel i jo ens mostrem escèptics, però amb ganes de comprovar qui té raó (tot això ve donat pel fet que no duem ressenya, absolutament insòlit en nosaltres oi!). La millor manera de sortir de dubtes és anar amunt, en Marcel va per feina i es comença a barallar amb un gel que resulta ser vidriós i escàs a trams, bonica combinació!
El perdem de vista rere l'esperó rocós i mentre l'escoltem queixar-se d'aquestes excel·lències glaçades apareix una cordada del país, que per sort ens orienta una mica per on es baixa de la via. Finalment escoltem el crit de guerra d'en Marcel, reunió i en no res som cavalcant sobre la llengua de gel. Com era d'esperar la cascada no es fa en un llarg ni de bon tros i en Marcel està esperant-nos en una “còmoda” reunió de cargols al peu del tram més vertical de la cascada.
Com a penitència per la seva bona vista ara li toca pujar a en Josep de primer, l'accepta sense remugar massa, però ben aviat està esbufegant. De fet aquest llarg és més dret del que semblava i la qualitat del gel no deixa de sorprendre'ns, és dur com una pedra i espetega, cruix i es trenca sense treva.
En Marcel i jo ens convertim en víctimes inoportunes d'un continu bombardeig de projectils gèlids de totes les mides possibles, sort que som prou hàbils i aconseguim esquivar-los, assegurar i fer fotos tot a l'hora! En Josep es queixa del bessons, els té carregats i aquest terreny no ajuda pas a relaxar-los, però tenim plena confiança en la seva solvència i competència i no ens decep, després de queixar-se i renegar com un condemnat (serà una nova tècnica per alliberar tensió? si és així a ell li funciona de meravella) munta nova reunió, com no: al bell mig de la cascada!
Ara, però ja ajeu força, tot i així el gel contínua essent trencadís, per tant nova tanda de malediccions vàries per part d'en Josep i nova sessió de contorsionisme esquivant tot el que cau per part meva i d'en Marcel. La tècnica dóna el resultat desitjat i sortim al gran conus nevat que baixa de l'aresta cimera, per fi podem posar els peus plans sobre neu que comença a estovar-se.
Mirem baix, rere nostre tres llargs de cascada tan treballosa com bonica, una llengua de gel perfecte, retallada nítidament per la roca nua que l'emmarca.
El sol pica de valent, així que enfilem el corredor nevat i sortim a un petit coll de l'aresta on ens espera la darrera sorpresa del dia: una retallat perfil de neu i roca que sembla no portar enlloc cap on: dreta o esquerra? Les dues vessants són vertiginoses i aèries, però intuïm una traça que flanqueja sota la cresta pel vessant est, evitant els gendarmes de roca descomposta.
Doncs som-hi, a penjar-nos dels pendents nevats a veure on ens porten aquestes passes! La travessa no és llarga, en una nova bretxa les traces s'esvaeixen i en el seu lloc apareix un rapel que ens diposita a les pendents del peu de parets.
Ei, això ja ho tenim, una còmode passejada i de nou al telesella, ja només ens queda consultar la bíblia d'en Moussel per saber que carai hem fet. Ara que ben mirat, això és el de menys, sabem que hem escalat una via elegant i maca, que ens ha fet vibrar i gaudir de principi a fi, què més podem demanar!
A més a més..., ara ve quan me'n recordo dels pitons que hem deixat al cotxe, no hi ha cap més remei que pitonar amb imaginació, resar a que tot això aguanti i baixar a recuperar el material pitjor col·locat. Quan per fi arribo al parabolt salvador, (evidentment... al costat mateix d'una generosa fissura) respiro alleujat i el primer impuls es dir-li a Laura que em baixi ara que puc, però quan recupero l'ale i aixeco la mirada, m'adono que estic al peu de la cirereta de la via, una ample esquerda vertical i desplomada en la que entra tot el que li fiquis, però be... només queden tascons! (els Camalots evito col·locar-los al màxim per penjar-m'hi, que valen una pasta!), això sí, en el darrer pas abans de l'R, sort que hem agafat el nº3, no entra absolutament res més! 
La sensació d'haver trigat molt en fer el llarg gairebé mai la tinc, però avui sí, al·lucino quan Laura em diu que he estat 3 hores pel maleit llarg. Avui hem estat previsors i hem portat una guindola i això ens salva de patir de ronyons la resta de setmana. El segon llarg es veu un “truñu” considerable i per si això fos poc, el sol esta punt de posar-se. Laura, de mentre, va pujant i bufant mentre recupera el material, i això sí... també amb les seves dosis d'adrenalina artificiera (atents i no us perdeu el vídeo!).
En resum: una altra via d'aquesta escola d'artificial que ha estat desvirtuada i aquest cop fins fer-la desaparèixer, una merda de ruta que ara ja no es per pedalejar com sempre havia estat, ideal per curtir-se i patir, on han saquejat tot el material original (rovellat, però que feia el seu servei!) per reconvertir-la en una ruta de 7b friky amb cantos sikats (friky sí, preo sense passar-se ehh), serà que no hi ha més i millor roca a casa nostra! Per qui tingui curiositat i sigui masoca: 30 cintes, 7 tascons, 3 bongs, 12 pitons (i en van faltar) més aviat plans, friends (0,75, 2 i 3), ganxo i guindola
