La bellesa dels dies i el vent... (Sant Llorenç del Munt)

Diumenge, 10 de març de 2024

- Me visitó una nube

y me dejó al marcharse

su contorno de viento -

(Juarroz)

Del Montcau a la Mola pels camins del vent.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

Columbretes, estela de plata

Diumenge, 20 - 23 d’agost de 2023

El mar dorm, es respira una calma estranya amb auguris de retorn. Qui sap on ha anat el vent. L'esperaríem, Columbretes és màgia, però la calor enterboleix el seu sortilegi. Fondejats al conus de l'antic volcà, les hores s'acumulen en contemplació i record.

Quin viatge companys, més de mil milles navegades, números gairebé rodons que contenen tota la llum de capvespres incombustibles, legions d'onades peregrines, un deix de complicitat amb el vent i la difícil tria de quin to de blau serà el que no oblidarem.

Re-aprenem el que ja sabíem, que el que de veritat compta no coneix de mesura i l'únic que ha de ser infinit és la paciència. Navegar, és fibló de bellesa, és esforç, repte i frustració, un camí que no sempre pots decidir i que converteix el temps en veritable tresor.

Hem gaudit de la nostra riquesa amb les mans plenes, invertint-la en ampliar horitzons a l'oest del meridià. Univers circular viscut des de la proa de l'Arnau, el nostre veler, la nostra pàtria diminuta. Cau la tarda, cel i mar es fonen, no hi ha perspectiva, tan sols aquesta profunditat blava que espera la lluna per cobrir-se de plata.

Columbretes és el lloc perfecte, refugi fet de mar, illa que amb prou feines és braç de terra, seca i aspra. En el camí d tots els vents, en una mirada l'abarques sencera. El seu far li dóna senyorio resplendent. L'austeritat, però està tan sols en la superfície, sota la quilla relleus submarins insondables i el blau més pur.

Quin lloc més salvatge, una esgarrapada d'instint. Nit de quietud infinita i més estels dels que caben al cel. La llum del far escombra distàncies, feixos lluminosos que parlen als navegants. Dormim dins el volcà, aquí tot queda lluny. Aviat serà hora de tornar a mar obert, l'hora d'una nova travessia, la que ens durà a casa.

Quadern bitàcola: navegar té els seus condicionants, la distància n’és un. Quan les milles s’acumulen a proa és fa difícil escollir el moment òptim de salpar, la previsió de moltes hores a mar obert ens fan ser prudents amb la meteo. Aquest cop, a les portes d’una pertorbació, toca aprofitar una calma que ens roba el vent per fer la travessia.

* Moraira - les Columbretes (20 - 21 d’agost): 80 milles nàutiques i setze hores de motor. Onades i vent han fugit lluny, tan sols queda un mar en calma. No sempre es pot escollir el vent. No hi ha horitzó, mar i cel són un únic blau. Nit de plata i un far que ens guia. A les vuit del matí entrem al volcà.

* les Columbretes - Mataró (22 - 23 d’agost): 130 milles nàutiques i vint-i-cinc hores de navegada, quatre a vela i vint-i-una de motor. A primers de tarda posem proa al nord, mar obert, només blau. Les hores que passen ràpid i plaents. No hi ha pressa, som atemporals.

Apunts de fondeig: no és possible fondejar en tota la reserva marina, però a la Columbreta Gran està permès amarrar en alguna de les deu boies que trobem a l’interior del conus (info enllaç). Les boies són gratuïtes i no és necessari fer cap reserva, ens hi podem estar 48 hores. Si les boies estan plenes està permès abarloar-nos a un altre vaixell. El conus està completament obert al llevant i la tramuntana i es converteix en una autèntica ratonera si bufa amb força.

A l’exterior de la illa trobem tres boies que en cas de llevant donen certa protecció. A la resta d’illes hi podem trobar alguna boia on passar el dia, però en cap cas està permès fer-hi nit o baixar a terra. A l’estiu a partir de les deu del matí les boies s’emplenen per les embarcacions que venen de Castelló, millor arribar de bon matí o cap al tard per trobar-ne alguna de lliure.

Pinzellades insulars: Illes Columbretes, petit arxipèlag d’origen volcànic constituït per quatre grups d’illes amb els seus respectius illots situat a unes trenta milles de la costa de Castelló. Actualment són reserva marina i tan sols es pot desembarca a la Columbreta Gran o Illa Grossa en uns horaris determinats per fer la visita guiada (enllaç).

La seva història és tan fascinant com el seu aspecte. Els grecs les anomenaren Ophiusa per la gran quantitat de serps que les habitaven. Dels ofidis ja tan sols en queda el nom, un rastre de llegenda incrementat pels interessos contraposats que sempre ha despertat la seva ubicació estratègica. Si en voleu conèixer més aquí ho trobareu (enllaç).

La terra ferma és breu, concisa, en un cop de vista la tens a l’abast, aquí la veritable riquesa és sota aigua. Submergir-se en el conus volcànic de la Columbreta Gran o vorejar el seu contorn exterior és entrar en un món silenciós ple de vida que s’acaba de sobte en precipicis submarins de bellesa contemplativa.

El lloc és màgic, una aparició en mig del mar, poder conèixer-lo des de la coberta de l’Arnau és el nostre privilegi. La cloenda perfecta d’un viatge del que encara queden moltes milles per navegar. 

Com diu el company, todo blue!

companysdeviatgeiatzars:Lau&Arnau

π

Alacant, bellesa fragmentada

Dissabte, 12 - 19 d’agost de 2023

La costa alacantina s'ofega sota el ciment, navegar-la es notar com s'estreny el cor davant tal desgavell. Urbanisme desmesurat que esborra per igual la identitat de pobles i litoral. Tot i així hi ha racons que encara respiren, pinzellades de llum entestades en sobreviure. Ens hi submergim, les necessitem.

Tabarca, illa diminuta, tros de blau arrencat al mar. En ella hi regna un far que és frontera i uns carrers tan bonics que el temps s'hi atura. Quan la tarda cau, ho té tot. Però no ens hi podem quedar, retornem a una costa que satura, Torrevella, Santa Pola... sobrepassats en fugim.

Elx, oasi verd de cúpules antigues, soroll d'aigua fresca i palmeral que és jardí. Recuperem el plaer de vagarejar. El gregal torna al seu cau i retornem al mar, a navegar que en aquesta costa és on millor s'està. Proa al nord-est i com un mantra, rere cada cap, una nova badia de bellesa fragmentada.

Benidorm ens obre les portes a terreny conegut, Puig Campana, Ponoig, Mascarat,Toix... tots desfilen endreçats donant-nos una perspectiva i una profunditat que mai havien tingut. Les alçades són els espais on aquesta costa respira. El Peñón d'Ifach clou la desfilada, imponent i salvatge, la seva presència domina.

Dormim sota les seves parets perquè si un fondeig tenia clar en Alacant era aquest, em fa especial il·lusió que l'Arnau el conegui. Moraira és compàs d'espera, per davant ja tan sols una tasca, creuar Cabo la Nao, punt d'inflexió de somnis, vents i destí.

Quadern de bitàcola: una costa recorreguda amb esperança i recel, tot i que la realitat s’ha encarregat de deixar clar que els dubtes eren fundats. Urbanitzada fins l’esgotament, encara s’hi intueix, però una bellesa que fa més amarga la desil·lusió. Navegar-la es el nostre bàlsam.

* Mar Menor - Cabo Roig (12 d’agost): 20 milles nàutiques i quatre hores navegada, només motor. Comiat murcià, adéu a les muntanyes, entrem en un litoral on tot és pla, Alacant.

* Cabo Roig - Torrevieja (13 d’agost): 5 milles nàutiques i una hora de navegada, tot vela. Breu interludi de calma.

* Torrevieja - Tabarca/Santa Pola (14 d’agost): 20 milles nàutiques i quatre hores de navegada, tres de vela i una de motor. Pescar es la millor distracció per la monotonia de la costa.

* Santa Pola - ensenada de l’Albufereta (17 d’agost): 15 milles nàutiques i tres hores de navegada, una de motor i dues a vela. Vent que ens empeny i espinnaker que fa feina. Aquesta costa està feta de badies, una rere l’altra, grans o petites, com els caps que les delimiten.

* Albufereta - Calp (18 d’agost): 35 milles nàutiques i set hores de navegada, sis de motor i una de vela. Poc a poc el litoral torna a respirar i ens dóna alenades en forma de cims i caps que ja tenen entitat pròpia. En Benidorm la costa es fa agrest de nou posant punt i final a la monotonia de la plana, però no del ciment.

* Calp - Moraira (19 d’agost): 5 milles nàutiques i una hora de navegada, tot vela. Voregem el Peñón d’Ifach per recrear-nos amb les vistes i enfilem el proper cap, un Toix en miniatura.

Apunts de fondeig: jornades de distàncies més curtes que ens fan ser més atrevits en els fondejos, en tastem un bon recull. Com ja ve sent habitual, la protecció ens la donaran els caps o en alguns casos l’estructura del port mateix. Preveure tèrmic que fins que no baixi ben entrat el fosc pot fer l’estada incòmoda pel mar que forma.

- Cabo Roig, cala arrecerada al sud del cap amb de fons de sorra, parets ataronjades i edificis arreu. Tot i tenir el port (Marina Cabo Roig enllaç) a tocar, no hi trobem botigues ni gairebé bars. Funcional, però sense encant. Tan sols de bon matí recuperem una pau franca i neta que ens obre els ulls a la bellesa presonera del lloc.

- Torrevieja, fondeig inaudit, llencem àncora dins el port (enllaç) mateix, ben resguardats rere la seva escullera en l’ampli espai que ens deixen a l’entrada de la marina. Espaiós, ben protegit i amb l’encant decadent de l’antic moll comercial en desús.

- Ensenada de l’Albufereta, per damunt d’Alacant trobem aquesta coqueta ensenada i el Cap d’Horta protegint-la de llevant. Fondegem en sorra rere una característica barrera d’esculls que s’insinuen arran d’aigua (balisa).

- Calp, fondegem a ponent del Penyal d’Ifach, en la petita platja que hi ha a l’entrada del port de Calp (enllaç). Poc espai i fons de sorra, ben protegit de llevant, però oberta al sud. Motores que no paren d’entrar i sortir de port fan la guitza, però la visió del Peñón ho compensa tot. Aquí el pols de l’escalada es combina amb l’instint de navegar.

- Moraira, bonica cala a tocar del seu port (enllaç), urbanitzada amb mesura i amb la dosi justa de verd perquè resulti acollidora. Bon fons de sorra i perfectament protegida de llevant pel Cap d’Or. Fondeig còmode i pintoresc.

A Alacant l’únic port on ens hem abrigat ha estat el de Santa Pola, Marina Miramar (enllaç), modern i ben situat, però sorollós i car. Millor buscar amarre al Club Náutico Santa Pola (enllaç), ambient més mariner i millors preus.

Pinzellades de terra ferma: Tabarca és una preciositat, una Formentera diminuta colonitzada per sicilians, un híbrid entre cultura i natura que persevera en el temps (enllaç). Mereix tornar-hi per gaudir les hores que ens hi ha faltat.

Torrevieja i Santa Pola no són més que un amuntegament d’edificis a primera línia de mar, arquitectura dels setanta, uniforme, quadrada i sense concessions a l’estètica. Ni rastre del poble antic, tan sols turisme de masses i especulació que arrasa amb tot. Les dimensions del port pesquer de Santa Pola sobrepassen expectatives.

Elx, l’oasi que necessitàvem, fugim a l’interior i trobem una ciutat endormiscada de cúpules blaves i carrers senyorials. Monumental i cuidada en el detall, és un plaer passejar pel seu casc antic. El palmeral l’envolta i a l’Hort del Cura es converteix en jardí, paratge on tot és harmonia i frescor, a l’estiu visita obligada (enllaç).

L’ensenada de l’Albufereta és la sorpresa, en trobem amb un litoral de gres i sorra amb les seves pròpies formacions i espais. La plataforma marina que voreja el Cap d’Horta dóna a la costa un relleu molt particular. Hi trobem senders que ens permeten estirar cames i desconnectar de tant ciment (enllaç).

Moraira, poble recent, torre antiga i església original en el seu blanc retallat d’arabescos, mereix una incursió.

companysdeviatgeiatzars:Lau&Arnau

π