" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***Goulotte Oest, MD inf, 80º, 400m, Pène Médaa, Gourette

divendres, 20 de març del 2009
Hi ha vegades que sense saber ben bé on vas el que trobés supera amb escreix les expectatives més agosarades i tornes a creure en l'alpinisme, arraconant els fantasmes obscurs de males condicions, manca de fred, neu precària i un llarg etc d'enemics intangibles contra els que lluitem sense treva cada hivern. En canvi, quan el factor descoberta desapareix, els objectius, per contra, solen ser més ambiciosos i és llavors quan l'atzar torna a entrar en joc i et desvia de les vies que duies en ment i et sorprèn novament amb línies que no sabies ni que existien. Conclusió encertar-la amb un bon itinerari és més qüestió de sort del que pensem! Però, a què ve tanta història! senzillament a que aquest cop el lloc escollit no pot ser de per sí més contradictori: un reguitzell d'itineraris alpins, agrestes i amb molt càracter enclavats al mateix cor d'una populosa estació d'esquí, Gourette.

El lloc és un vell conegut, tot just fa un any ens va encisar per la bellesa i compromís de les seves línies i aquest any l'ocellet que és internet ens ha dit que hi ha condicions. Il·lusionats ens posem rumb a aquestes verticals parets que recordem cobertes amb prou feines amb fils de glaç que hi dibuixen tapissos capriciosos. Quina és la nostra sorpresa quan al plantar-nos al peu del telesella (si ho heu llegit bé, ja hem dit que estem en una estació d'esquí i una de les seves poques avantatges és la de fer còmodes i breus les aproximacions i el nostre masoquisme no arriba a tant com per renunciar-hi) veiem els espadats rocallosos completament folrats de blanc, esponjós, flonjo i.... infinitament precari i inestable.

En el breu recorregut de telesella queda descartada l'opció inicial: l'efímera Chez Bubu al Rognon de Ger, senzillament no existeix, és enterrada sota la capa de neu que cobreix tota la paret i no es veu cap traça que s'hi aventuri. Cap problema, passem a l'opció 2, una via que, per si no fos ja de per sí prou atraient i estètica, ens ve recomanada entusiàsticament per un amic de tota confiança: la goulotte Mariage Blanc a l'Amoulat, cim altiu on els hi hagi malgrat les seves modestes dimensions.

Segona sorpresa del dia, la via simplement no existeix, tota la neu que sobra al Rognon sembla faltar a l'Amoulat i la línea de la goulotte amb prou feina s'intueix de seca que està. Decisió ràpida i unànime: de moment ja vam tenir prou mixte a la Teixonera! El cercle es tanca i el que tenia que ser el paradís de l'escalada i un festival de vies s'està convertint en un desert d'impossibles. Els esquiadors, però, s'ho passen d'allò més bé amb aquests personatges que passegen eines estranyes i cordes a l'esquena, ens adonem que som l'anècdota del dia i que estan esperant que els donem espectacle. No és qüestió de decebre'ls i com que encara ens queden un parell d'objectius a la recamarà ens posem en moviment. Aquest cop el debat és una mica més variat, però ràpidament arribem al consens: deixem la via dels Trois Cirques al Pène Médaa per demà, és força llarga i avui ja anem tard, la nostra atenció es centra en una elegant cascada al mateix Pène Médaa que desconeixíem totalment, però perfectament visible durant el recorregut del telesella, els esquiadors avui tindran diversió garantida!

Hi ha traça i no tenim ningú per davant, a més sembla a prop, que més podem demanar, a part d'un dia radiant que ja tenim! En no res hem remuntat un curt corredor que ens deixa al peu d'un esperó rocallós que conté el gel blau i trencadís de la cascada que s'escola pendent avall lliscant sobre el gris fred de la roca.

Discutim sobre la possible longitud de la cascada i en Josep amb el seu optimisme habitual creu que no suposarà més d'una tirada de corda, en Marcel i jo ens mostrem escèptics, però amb ganes de comprovar qui té raó (tot això ve donat pel fet que no duem ressenya, absolutament insòlit en nosaltres oi!). La millor manera de sortir de dubtes és anar amunt, en Marcel va per feina i es comença a barallar amb un gel que resulta ser vidriós i escàs a trams, bonica combinació!

El perdem de vista rere l'esperó rocós i mentre l'escoltem queixar-se d'aquestes excel·lències glaçades apareix una cordada del país, que per sort ens orienta una mica per on es baixa de la via. Finalment escoltem el crit de guerra d'en Marcel, reunió i en no res som cavalcant sobre la llengua de gel. Com era d'esperar la cascada no es fa en un llarg ni de bon tros i en Marcel està esperant-nos en una “còmoda” reunió de cargols al peu del tram més vertical de la cascada.

Com a penitència per la seva bona vista ara li toca pujar a en Josep de primer, l'accepta sense remugar massa, però ben aviat està esbufegant. De fet aquest llarg és més dret del que semblava i la qualitat del gel no deixa de sorprendre'ns, és dur com una pedra i espetega, cruix i es trenca sense treva.

En Marcel i jo ens convertim en víctimes inoportunes d'un continu bombardeig de projectils gèlids de totes les mides possibles, sort que som prou hàbils i aconseguim esquivar-los, assegurar i fer fotos tot a l'hora! En Josep es queixa del bessons, els té carregats i aquest terreny no ajuda pas a relaxar-los, però tenim plena confiança en la seva solvència i competència i no ens decep, després de queixar-se i renegar com un condemnat (serà una nova tècnica per alliberar tensió? si és així a ell li funciona de meravella) munta nova reunió, com no: al bell mig de la cascada!

Ara, però ja ajeu força, tot i així el gel contínua essent trencadís, per tant nova tanda de malediccions vàries per part d'en Josep i nova sessió de contorsionisme esquivant tot el que cau per part meva i d'en Marcel. La tècnica dóna el resultat desitjat i sortim al gran conus nevat que baixa de l'aresta cimera, per fi podem posar els peus plans sobre neu que comença a estovar-se.

Mirem baix, rere nostre tres llargs de cascada tan treballosa com bonica, una llengua de gel perfecte, retallada nítidament per la roca nua que l'emmarca.

El sol pica de valent, així que enfilem el corredor nevat i sortim a un petit coll de l'aresta on ens espera la darrera sorpresa del dia: una retallat perfil de neu i roca que sembla no portar enlloc cap on: dreta o esquerra? Les dues vessants són vertiginoses i aèries, però intuïm una traça que flanqueja sota la cresta pel vessant est, evitant els gendarmes de roca descomposta.

Doncs som-hi, a penjar-nos dels pendents nevats a veure on ens porten aquestes passes! La travessa no és llarga, en una nova bretxa les traces s'esvaeixen i en el seu lloc apareix un rapel que ens diposita a les pendents del peu de parets.

Ei, això ja ho tenim, una còmode passejada i de nou al telesella, ja només ens queda consultar la bíblia d'en Moussel per saber que carai hem fet. Ara que ben mirat, això és el de menys, sabem que hem escalat una via elegant i maca, que ens ha fet vibrar i gaudir de principi a fi, què més podem demanar!

***** Teixonera MD+, 85º/M5+, 350m, Roca Punxeguda, Cadí

dimecres, 18 de març del 2009

A vegades hian vies, que et xuclen con un poderós iman cap a elles i sense cap mena de dubte la Teixonera ha estat una d'elles aquest hivern, des de el primer dia que van veure la piada al gener. que havia estat escalada, un calfred ens va recórrer el cos i vam estar a punt de sortir en aquell mateix moment cap a ella, després les setmanes passaven, el mal temps es mantenia i quan arribava la calma, nosaltres també ens ho preníem amb calma i sempre acabàvem darrera d'alguna cordada en la nostra cursa cap aquest exquisit pastis Cadilenc, cada dia miràvem les informacions i totes coincidíem, via genial i cada cop li queda menys...!!! tenien clar que aquesta era la nostre darrera oportunitat i cap allà que marxem, a mes a mes portem una bala a la recamara, aquest cop anem ben acompanyats amb en Marcel, tant sols hem compartit amb ell un cop la corda, però sabien que era un bon element per fer una escalada d'aquesta mena. Després de molts dies aquest potent anticicló que porten a sobre, fa que les mínimes nocturnes siguin estiguin sota zero i això ens fa avançar confiats pel camí de Prat de Cadi sota la llum dels frontals. Un cop a aquest espectacular racó panoràmic, la vista de la Roca Punxeguda fent honor al seu bon nom apareix davant nostre, els dubtes si serem capaços de pujar per aquella paret tant vertical on el gel brilla per la seva absència es torna a apoderar de nosaltres.

Dura just fins el moment de fer la primera picada del piolet, aquí desapareixen els dubtes i nomes tenim al cap de gaudir i guanyar metre a metre a aquesta espectacular ruta. Ens repartim amb en Marcel la via en dos trams i jo escolleixo la primera meitat, goulottes estretes i verticals tapiçades de gel molt prim, amb algun que altre tram desplomat on calia treure de dins nostre el funambulista que tots creiem ser. Fins aquí es un constant gaudir i progressar ràpid si tenim en compte les poques assegurances que podem col·locar en aquesta singular roca. A partir del quart llarg tot canvia per complert, el gel esquifit ha deixat pas a la roca cutre i desenganxada per un terreny que cada cop es posa mes i mes vertical. I just en mig del “fregao” es el torn de Marcel, per sort la ressenya ens diu que nomes un o dos llargs de dificultat i cada cop serà mes fàcil el que ens queda per davant, travesses per terreny leprós e incert, tirades verticals sobre roca compacta impossible d'assegurar i passos desplomats al limit del que suporta el gel quan tracciones d'ell, cada llarg ens fa suar de valent, però les arribades a les reunions son eufòriques, les nostres ressenyes diuen que cada cop trobarem terreny mes ajagut i fàcil i l'autentica veritat es que cada llarg supera al anterior, en dificultat, exposició, treball o finura. Pocs cops he anat tant just de segon en una via alpina, per moments pensava que ni amb la corda per dalt seria capaç de superar alguns passos. Quin titan Aquest Marcel! Quina habilitat i sang freda la seva. Quan 10 hores mes tard trepitjàvem l'aresta final i deixàvem aquest inoblidables 8 llargs al calaix dels bons records

experimentarem tots tres un dolç i agradable sentiment d'haver fet una escalada que segurament la recordarem durant llarg temps.


Llarg 1: PER GAUDIR, fina i vertical linea de gel, max 85º al començament i mes suau al final, reunió a pont de gel i friend, 50m.


Llarg 2: A PELO, començament vertical i fi, gel de molt poc gruix, cada cop es va tombant mes pero la segona meitat del llarg es impossible de protegir, reunió de dos friends, 60m.


Llarg 3: ATLETIC, les ressenyes marcaven per l'esquerra, ara no hi havia res muntat, i anem a la dreta per un primer ressalt vertical en roca leprosa i gel simbòlic, que ens deixa sota un petit desplom que cal superar amb els peus penjant del buit i punxant un ínfim gel després d'estirarnos a tope, reunió muntada de pitons, 50m.


Llarg 4: DESCOMPOST, fem mitja tirada per estretes lineas glaçades i algun desplom on cal tibar de valent, quan acaba l'efímer element, progressem per una vertical xemeneia de roca completament trencada, reunió en un niu d'àligues amb dos friends, 55m.


Llarg 5: TRAVESSA, la ruta original s'enfilava ràpidament amunt per gel, ara no queda res de res per intentar-ho, seguin fent una aeria travessa a traves de roca molt delicada, reunió muntada amb pitons, 20m


Llarg 6. PAS CLAU, tirada d'incertesa, pero l'encertem a la primera, curt corredor de glaç i travessa a traves d'un espero de roca força compacta durant uns 10 metres amb peus de gat un passeig, amb grampons travessa taquicàrdiaca!, per sort troben en el moment just algun pito que li donem petons! Segueix després per una elegant goulotte de gel a 70º, reunió d'un pito i reforçar amb friends, 60m.


Llarg 7: XIMENEIA VERGLASSEJADA, superem una curta xemeneia, que ens fara suar de valent, grampons sobre verglaç que no ens aportan cap confiança, fins que podem punxar amunt i per fi respirar, reunió amb tascons i aliens, 40m.


Llarg 8: PASOS DE FE, una goulotte molt estreta i completament vertical en el punt que no te continuïtat cal confiar totes les nostres forces en un piolet mal clavat i resar que aguanti, un pito salvador que trepitjarem ens permet passar, mes amunt un curt i diabòlic pas d'adherència amb grampons, reunió a cos a l'aresta, 70m.






La pel.licula de l'ascensio:

La gran filigrana (el gran timo!), Vº/Ae3, 280m, Barret d'en Riba, Tavertet


diumenge, 8 de març del 2008

De nou a un petit paradís, el Cabrerès, que comta amb el dubtós l'honor de tenir les majors cingleres amb la pitjor roca de casa nostra. Fa temps que ens volem atansar-nos per aquests paratges amb l'amic Pere, un escalador que no li fa res aquestes escalades pseudo-romàntiques i de col·leccionista d'aquestes raras avis, però aquest a darrera hora no pot venir. Ho desconeixem tot de la ruta, però sabem que el seu passatge més espectacular és una llarga tirolina que salta del Barret d'en Riba i fins a la paret del pla del Castell.

Això sí, només tenim clara una cosa... avui estarem sols com mussols! En definitiva una via que sobre, el paper pinta, si més no, original, la Gran Filigrana! tot i que ens escama la poca divulgació que ha tingut un itinerari tan treballat i eminentment d'artificial equipat. Sobre el paper, sembla una llarga pedalada en un indret de postal, suspesos sobre les aigües de l'exultant pantà de Sau.

Sobre el paper, l'aproximació és ràpida i en baixada, en realitat resulta ser molt més llarga donat que no hi ha camí i anem avall, avall, avall... i perquè la ressenya no deia res del matxet i hagués anat molt bé! això sí, en el moment que aconsegueixes fer cap en una clariana del bosc t'orientes i ja saps cap on caminar i tot és més fàcil. Un cop a peu de via, mirar cap amunt fa mal de coll, l'agulla del barret d'en Riba és imponent i molt vertical la miris per on la miris i l'equipament és l'habitual d'aquestes contrades: P's, que no són res més que varilles d'encofrar de 15cm amb segellament químic

i de tant en tant, al·lucino al veure spits en aquesta leprosa roca, o sigui que no tinc gens clar si es va obrir per dalt o per sota. Sobre el paper és tan fàcil com anar de cinta a cinta i amunt, però bé... just aquí perdem els papers! La distància entre xapes és inhumana, tot i apurar els pedals a tope i estirar-me al màxim (i no soc enano) encara em restava un pam per poder xapar, i això està cotat d'Ae1 i una MER......!!! i el pitjor de tot és que no es tracta d'un pas puntual, la tònica en tot moment és així, aquí cal una antena ben llarga o estar fent en tot moment sortides en lliure sobre roca cutrisima i de fet just on estic ja ha desaparegut qualsevol canto digne d'aquest nom.

Pocs cops m'he rumiat tan poc una retirada! avall, un saltironet des de la primera xapa i de nou a terra ferma, així dona gust retirar-se. Avui farem un diumenge atípic per nosaltres, passejada primaveral pel poble/pessebre de Tavertet i de postres pastis!


CADE, A3 (abans, però ara...?), 60m, La Trona, Cingles del Berti


dissabte, 7 de març del 2009
Avui amb la major de les paxorres anem cap els Cingles del Bertí a acabar una via que havíem deixat a mitges per falta de temps fa un any, la coneguda GEEB. Aquest cop arribem a aquell laberint de camins a la primera i en un alarde de “xuleria” al darrer moment deixo en el cotxe gairebé la meitat de pitons que portàvem... total per la GEEB, que ja la coneixem! A l'arribar al peu de via, sorpresa! Una cordada està al primer llarg de la via que volíem fer nosaltres, és el que passa quan arribes a les 2 de la tarda, que el marge de maniobra es molt petit. Com que no ens atreu l'idea d'esperar a l'altre cordada des de les reunions penjades, optem per fer un via uns metres a l'esquerra de la que no tenim ni idea, allà mig esborrat es llegeix CADE. I cap amunt que hi falta gent! a pesar de l'evident fissura que es veu des del terra, aconseguir despegar d'aquest no es pas fàcil, els primers metres vas amb la sensació de que pots aterrar quan menys t'ho esperis, per sort en res agafem alçada i el tema comença a desplomar i desplomar, i això ja dona mes seguretat davant qualsevol “sustu”.

Des d'una evident bauma on antigament es muntava reunió de 4 burils que no suportarien ara ni una mirada, anem en busca de les evidents fissures que ratllen la paret d'una manera molt espectacular i acrobàtica just en el punt que ens deixem anar de la “super R”. A partir d'aquí ens adonem d'on estem a punt d'entrar, les evidents fissures deixen pas a les plaques llises com un mirall i veig con els primitius burils han estat tallats, mentre al bell mig de les plaques unes roques sikades, ara es fan servir de presses pel disfrute dels amants del “gest”, els pocs parabolts que hi han, estan al costat de les fissures, amb la conseqüent emprenyada.

Marxo amunt i arriba un punt que queda ja uns metres per sota els peus l'expansió i el terreny que hi ha al davant es ben sospitós, tant per la qualitat com per la falta de fissuretes, a més a més, el meu camí lògic, cada cop em separa mes de la línia de parabolts. El tema es va complicant per moments, molta punta de pitons escanyats, bongs tasconats, tascons triangulats, merda rere merda es va guanyant centímetres al buit, ja fa estona que m'he adonat que l'única marxa enrere possible que tinc, passa per arrencar tot això i aparèixer penjat sota una expansió i com que això no acaba de passar he de continuar amb el “gaudiment” amunt. Mentrestant la cordada veïna de la GEEB ja estan encarant la sortida i al·lucinen amb el nostres patiments.

A més a més..., ara ve quan me'n recordo dels pitons que hem deixat al cotxe, no hi ha cap més remei que pitonar amb imaginació, resar a que tot això aguanti i baixar a recuperar el material pitjor col·locat. Quan per fi arribo al parabolt salvador, (evidentment... al costat mateix d'una generosa fissura) respiro alleujat i el primer impuls es dir-li a Laura que em baixi ara que puc, però quan recupero l'ale i aixeco la mirada, m'adono que estic al peu de la cirereta de la via, una ample esquerda vertical i desplomada en la que entra tot el que li fiquis, però be... només queden tascons! (els Camalots evito col·locar-los al màxim per penjar-m'hi, que valen una pasta!), això sí, en el darrer pas abans de l'R, sort que hem agafat el nº3, no entra absolutament res més!
La sensació d'haver trigat molt en fer el llarg gairebé mai la tinc, però avui sí, al·lucino quan Laura em diu que he estat 3 hores pel maleit llarg. Avui hem estat previsors i hem portat una guindola i això ens salva de patir de ronyons la resta de setmana. El segon llarg es veu un “truñu” considerable i per si això fos poc, el sol esta punt de posar-se. Laura, de mentre, va pujant i bufant mentre recupera el material, i això sí... també amb les seves dosis d'adrenalina artificiera (atents i no us perdeu el vídeo!).



En resum: una altra via d'aquesta escola d'artificial que ha estat desvirtuada i aquest cop fins fer-la desaparèixer, una merda de ruta que ara ja no es per pedalejar com sempre havia estat, ideal per curtir-se i patir, on han saquejat tot el material original (rovellat, però que feia el seu servei!) per reconvertir-la en una ruta de 7b friky amb cantos sikats (friky sí, preo sense passar-se ehh), serà que no hi ha més i millor roca a casa nostra! Per qui tingui curiositat i sigui masoca: 30 cintes, 7 tascons, 3 bongs, 12 pitons (i en van faltar) més aviat plans, friends (0,75, 2 i 3), ganxo i guindola

escola d'artificial urbà a la paret del far de Calella


El Maresme, una comarca de suaus muntanyes i llargues platges, però garrepa en parets de roca. Aquesta tardor volíem practicar artificial per poder fer alguna escalada amb cara i ulls durant l'hivern i ens vam adonar que si invertíem els calers de benzina en material i el temps de conduir en equipar, a sobre tindríem al costat de casa una petita escola d'escalada artificial. Ha calgut esprémer una mica l'imaginacio davant la falta de parets naturals, però al final ens hem decantat per la petita escola d'escalada esportiva anomena “La paret del Far” a Calella. Qui conegui aquest curiós racó, ja sap de quins petits plaers pot gaudir, sobre tot a l'estiu..., aproximació inexistent, possibilitat de portar al xicot/a a que t'asseguri des de la tovallola mentres ell/a pren el sol, i el luxe de fer una cabussada entre via i via. Tot això en una paret completament vertical de formigó de 20 metres d'alçada amb vint rutes entre el V grau i el 7b de cantos picats i presses de rocodrom, que fa dos estius va ser completament restaurada amb material inox pels companys del GEM de Malgrat.

A la zona equipada per practicar artificial tindrem ombra a l'estiu. També l'hivern pot ser un bon destí pels dies de pluja, ja que totes menys una de les rutes obertes estan a cobert. Els itineraris que hem equipat estant pensats per l'iniciació a les tècniques bàsiques de progressió artificial, on podem trobar vies fàcils completament equipades i algunes altres mes exigents on caldrà col·locar material, tenir una tècnica mes depurada i començar a tenir el mes important per fer escalada artificial... fe!







ruta: GUARDERIA (Verda)
grau: Ae1
metres: 12
equipament: 7 parabolts
material necesari: cintes i estreps
caracteristiques: la ruta mes fàcil de la paret, amb passes curtes, ideal per una primera pressa de contacte amb les tècniques artificials, reunió i rapel amb anelles.
























ruta: PARVULARI (blanca )
grau: Ae2 per escaladors alts i Ae3 per escaladors mes baixos
metres: 12
equipament: 5 parabolts
material necesari: cintes i estreps
caracteristiques: ruta on caldrà tenir una tècnica una mica mes depurada per poder apurar al màxim l'estrep i arribar a les expansions, reunió i ràpel amb anelles.

























ruta: ESO (blava)
grau: Ae3
metres: 9
equipament: 8 parabolts
material necesari: cintes i estreps
caracteristiques: progressió per un sostre i superació d'aquest, on caldrà tenir un bon domini del equilibri, les maniobres de corda i l'us dels pedals, el màxim grau artificial que podem trobar en terreny equipat. ràpel de mosquetó inox químic o sortida per la barana.



























ruta: LA UNI (groga)
grau: A1
metres: 12
equipament: 5 parabolts
material necesari: aliens petits, pitons en V i plans
caracteristiques: travessa lateral que alterna expansions amb fissures llises per equipar, . possibilitat de fer flors de pitons, reunió i ràpel amb anelles.























ruta: DOCTORAT (taronja)
grau: A2
metres: 12
equipament: 1 parabolt
material necesari: aliens petits, tascons, pitons en V, Bongs petits
caracteristiques: fissura irregular que remunta un diedre de 90º, amb cert compromís, ciment discret, reunió i ràpel amb anelles.






















ruta: CUM LAUDE (vermella)
grau: A3
metres: 14 + 6
equipament: 2 parabolts
material necesari: Camalots del nº2 o similars, tascons, cordinos, 2 ganxos
caracteristiques: ruta exigent amb diversos passos d'ungla, a traves de fissura lateral, un sostre i un extraplom, cal dominar perfectament les tècniques de progressió artificial, ull amb les cremalleres!, ràpel de mosquetó inox químic o sortida per la barana. (no feu trampa en el darrer químic!)



















mes info :


Clara Màgica, 400m, MD+, 85º/A1, Roca Punxeguda, Cadí

divendres, 27 de febrer del 2009
Hi ha cops en que tot surt amb el cul, però tot i així tornes cap a casa amb les mans buides i un somriure als llavis i avui ha estat així. Però bé... començarem pel principi! Després de més de deu anys aprenent l'ofici d'alpinistes al Cadí i haver escalat gairebé quaranta rutes diferents, cada cop que paràvem embaladits davant la majestuosa muralla des de Prat de Cadi les nostres mirades sempre es clavaven en una paret, la de la Roca Punxeguda! que any rere any es mostrava esquiva amb tothom, tan esquiva que segurament les seves dues millors perles, no havien estat escalades des de la seva apertura als anys 90.

Però aquest generós hivern de neus, per fi s'havia obert la veda. El cap de setmana abans fem dos primers tímids intents que ens fan enrere al trobar-nos cordades ja ficades a la Teixonera, una línia massa fina, obligada i vertical com per a sobre patir del que pugui venir del cel. Tenim clar que a la tercera serà la vençuda! Venim amb en Jordi Pérez, està en ple aprenentatge alpí i per ell és la seva tercera escalada a aquestes contrades, però confiem molt en les seves ganes i solvència. Escollim un divendres per evitar les corredisses del cap de setmana, fem una bona matinada i donem per fet que avui no s'ens escapara. El despertador sona impassible a les 5 del mati i mentre acabem d'esmorzar veiem incrèduls com passem pel nostre davant diversos vehicles, no ens ho podem creure, ni entre setmana pots anar relaxat! Estem segurs que cap d'ells va cap a les línies clàssiques i durant la llarga i fosca aproximació fins el peu de la Roca Punxeguda tot són presses i nosaltres som els mes lents de tots. Al nostre davant dues cordades i darrera n'arriba una altra, a més amb tantes presses me n'adono que m'he deixat el Gore avall. En un ràpid canvi de plans girem una mica a la dreta, fins el peu de la Clara Màgica,

portem prou “artilleria” i motivació per ficar-nos a qualsevol fregat i cal aprofitar! La setmana passada vam poder veure que les seves esquifides línies glaçades potser tenien continuïtat i podien ser intentades, però això sí... ni duem ressenya, ni sabem ben bé per on va el seu traçat. Quan ens estem equipant ens ve a fer una visita “il capo alpino” de la Cerdanya, que ens ve a dir si n'estem segurs d'on ens anem a ficar i que just a aquesta via uns francesos van necessitar tres dies per la seva apertura. Però nosaltres amb l'alegria de l'ignorant seguin endavant amb els plans, el primer llarg es veu genial, podem escollir entre unes verticals planxes i panxes glaçades o un estret corredor de blocs encastats fins anar a buscar una evident goulotte. Entre tots m'animen a enfilar-me per les sugerents planxes,

guanyo uns metres traccionant, però a partir d'aquí la protecció sembla impossible, que dimonis! jo soc qui me la jugo i he d'escollir, doncs avall i a buscar els blocs encastats. Tampoc és fàcil això, però al menys les proteccions donen “vidilla” per poder superar algun desplom fins punxar el gel consistent. Tot seguit un llarg inoblidable per una estreta goulotte de no més d'un pam, força vertical i amb una entrada amb els peus enlaire.

Apuro la corda a tope, fixada en l'únic arbre que hi ha i amunt els companys! en Jordi ha pujat per les planxes que jo no he vist clares, ha gaudit com un animal, però també diu que cal tenir-los ben quadrats per enfilar per allà. El segon llarg és de tramit, surten Laura i Jordi a la par per terreny fàcil i obrint una mica de trinxera, fins arribar a un famèlic llençol glaçat. Me'l miro i remiro, tan sols són 4 metres molt delicats de ganxejos fins punxar gel en condicions, faig un tímid intent, col·loco un cargol que nomes aconsegueixo entrar al tram més ample uns 5 centímetres,

però la falta de cap assegurança seriosa em fa ser practic i continuar per una bonica canal a l'esquerra amb un pas de bloc encastat al seu bell mig.

A prop meu trobo un collet, recordo que l'altre dia vaig intuir unes fines línies que sortien d'aquí i que ens permetrien superar la propera banda rocallosa on segurament trobarem el pas clau de la via. Però uns metres abans he aconseguit veure una espectacular goulotte que m'atreu com un imant cap a ella, llarga travessa a la dreta i després d'una treballada pitonada aconsegueixo triangular quelcom semblant a una reunió. Laura ressegueix les meves passes i s'acaba d'enfilar al collet per tenir una millor visió de la paret a veure si encertem l'itinerari, en Jordi, en canvi gaudeix superant el delicat llençol que acarona delicadament, avantatges de tenir la corda per dalt.

Arriba eufòric a la reunió, tant que em demana el material per enfilar ell el següent llarg. Ara l'ambient i el pati ja són considerables i per sort (per mi...) la temperatura avui és força alta. Un estret diedre glaçat que es va redreçant més i més fins que al davant només ja hi ha roca,

en Jordi com si d'un gat escaldat es tractés puja derrapant per la llisa roca amb el seus monopunta fins punxar per fi el gel, uns metres a l'esquerra comença la magnífica goulotte gelada intuïda en el darrer llarg. Però en Jordi, després de mirar-s'ho des de totes les perspectives possibles, diu que és impossible arribar-hi flanquejant per aquesta roca tan compacte i llisa, així que opta per seguir amunt per una xemeneia verglasejada, per on confia poder fer la travessa uns metres més endalt.

Ara progressa amb molt de compte, mentre maleeix la roca trencada que cada dos per tres se li va quedant a les mans i renega per la dificultat que té per posar cap protecció digne del seu nom. No veig gens clar aquest camí enlloc i li proposo que baixi i penduli fins poder punxar el gel de la goulotte, com a tota resposta en Jordi ens mira amb cara d'estupefacció i opta per guardar els piolets, treure's els guants i.... alehopppp, una pressa es trenca i surt volant avall. Per sort la darrera assegurança, un pont de roca, ha aguantat i ell no s'ha fet res a part del ensurt, però el portamaterial on duu els piolets s'ha trencat i aquest cauen paret avall, un d'ells m'impacta fortament a la cama i es frena al meu costat, l'altre desapareix engolit pel buit. Ràpidament ens adonem que fins aquí ha arribat la nostra escalada, fa pocs moments estàvem els tres al·lucinant pel fet d'haver arribat fins aquest tram de paret en menys de dues hores, però l'escalada té això... un mal instant i tot marxa en orris! Incrèduls encara, iniciem el descens, Laura, que ja es coneix el camí, fa una llarga desgrimpada fins el coll on hi ha un parell d'arbres i ens assegura la travessa.

Des d'aquesta talaia privilegiada veiem una successió de fines goulottes que per terreny molt més ajagut que ens haguessin dut sense tantes complicacions al peu de la xemeneia final de la Clara Màgica, des d'aquí podem veure les cordades veïnes fent feina a la Teixonera i la Sanchez-Siscart, és increïble l'ambient que tenen vist des d'aquest excepcional mirador. Ara cal pensar en baixar d'aquí i curiosament invertirem més temps en desfer el camí escalat fins ara.

Un rapel d'un arbre, de 60m i molt vertical, ens fa la guitza: no podem recuperar la corda i em toca tornar a escalar fins a dalt autoassegurat amb un tibloc i baixar, ara confiant el meu pes d'un pitó abandonat durant l'apertura. Rapelant jo també rebento el meu portamaterial i surt pendent avall el piolet i els cargols de gel, però els puc recuperar tots de nou, està clar... el dia que surts gafat no te'n deixes ni una! Un cop ja tots a peu de paret sans i estalvis, mentre desfem el camí que ens havia dut fins aquí, lluny de baixar capcots i desmoralitzats, un sol pensament ara mateix al cap: tornar, tornar i tornar! fins poder tastar aquestes meravelloses i efímeres línies de la Roca Punxeguda.