ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Estorach, 175m, V+/A1, Pollegó Inferior, Pedraforca

diumenge, 08 de juny del 2014


Hi ha vies que et venen a trobar i aquesta n'és una d'elles, una xemeneia arrogant que esberla la paret nord del Pollegó Inferior amb una insolència que no es pot passar per alt. Fa tres anys que no trepitjo el Pedra, però des de llavors que la tinc en ment, quan baixant per l'enforcadura ens la vam trobar al davant. 


No sabia pas quina via era, però tenia clar que havia d'existir i que la volia escalar. Tremendament lògica no podia ser més que una d'aquelles clàssiques que et fan gaudir i patir a parts iguals. Aviat vaig saber-ne el nom, va ser fàcil d'esbrinar, Estorach.


Bé... no m'equivocava, essent d'aquests incansables germans de ben segur que la força de la seva línia es mantenia intacta malgrat el pas del temps. Poca informació en trobes, però les poques referències que en tenia de la descrivien com una línia elegant, exigent i en la que cal escalar sense mitges tintes, la cosa promet, i tant que promet! 


Arribar-hi ja té el seu què, doncs has de remuntar tota la tartera infame fins gairebé dalt l'enforcadura, causa més que probable del seu afortunat oblit ja que li atorga una certa aura de descoberta que resulta insòlita en aquesta vessant de la muntanya freqüentat per centenars d'excursionistes dominicals. Quan alces la vista i veus la meravella que tens davant, dones tota la suor de l'aproximació per ben invertida.


Estem davant d'una esvelta torre de roca clara, amb la gracia airosa de les catedrals i al camí cap al cel no pot ser més clar. Tot i les seves dimensions modestes imposa, però en Ferran i jo tenim la lliçó apresa, humilitat i respecte pel que aquesta roca tingui a bé oferir-nos i una fe més que relativa pel que la ressenya resa.



Li tenim tantes ganes que ens plantem a la meitat del primer llarg sense adonar-nos i toca improvisar reunió. La litúrgia d'equipar-nos ens retorna la calma: passar cordes, endreçar el material a l'arnés, ajustar gats i... amunt, flanqueig de llum fins caçar la penombra de la xemeneia que debilita la supèrbia de la torre. 


Toca contenir l'alè i dosificar material amb cura que tenim fissura per estona i s'està desvetllant esquerpa al nostre assalt, si fins i tot té l'atreviment de desplomar. Es fa de pregar i m'exigeix una bona dosi de creativitat i fe alhora d'emplaçar friends i tascons amb els que burlar la polida estretor dels seus murs. 



Costa decidir-se a endinsar-s'hi, apressada en la seva fredor, intueixo que l'ampla fissura de pasmosa regularitat que la solca en serà la clau de pas. En aquest tram la ressenya es revela notòriament imprecisa fent ostentació d'un equipament que fa temps que ha deixat de complir amb la seva funció, un pitó a l'inici i un parell de tacs de fusta testimonials és l'únic que en queda d'aquest suposat tram d'artificial equipat. 


Complerta la penitència amb algun que altre ensurt, la paret es mostra generosa i ens regala unes plaques que són pura elegància en el gest amb l'avinentesa d'uns pitons que no poden ser més adients. 


 

De nou xemeneia tan aviat ampla, com de pas angost que t'obliga a improvisar moviments per saber com encaixar-la fins que un petit sostre trasbalsa la continuïtat de la línia que fins ara sembla conèixer tan sols el camí de les alçades. 



Sortir del petit nínxol que és la reunió ens requereix dots d'acròbata a la par que força per mantenir el pols a un buit que insistent reclama protagonisme. La tirada és autèntica, de les d'abans, atlètica i gairebé neta, amaga fissures tan bones que semblen esculpides per artesans de la vertical i quan es redreça de valent es desvetlla franca d'equipar permetent-nos sortir a cop de pedal quan la tècnica ja no dóna per més. 



Una tirada, la darrera, fàcil sobre el paper, incerta a les mans, doncs si fins ara la roca sorprenia per la precisió amb que estava perfilada, ara has de trucar a la porta per demanar-li permís. Per compensar és tan despresa a l'hora de deixar-se equipar que no pots resistir la temptació de col·locar-hi més material del compte, només pel plaer de veure com es trenca la monotonia grisa d'aquesta pedra feta a la neu i al gel, més que no pas als colors vius de cordes i ferralla. 



Trepitjar el cim és un esclat d'alegria, per l'esforç, per aquest sabor d'aventura retrobat, per la bellesa feréstega de la ruta, però per damunt de tot per tornar a escalar amb en Ferran, perquè com diu un amic “no és el QUÈ escales, importa COM i amb QUI” (Albert dixit). 


Clàssica en esperit i en les formes, la ruta és tota una lliçó d'escalada, un retall de la nord al cor del Pollegó inferior, imprescindible!


**** Esperó Màgic, 100m, V+, la Prenyada, Sant Benet, Montserrat

dijous, 05 de juny del 2014


Certament el nom promet i quan absolutament tothom amb qui parles l'únic que te'n sap dir són meravelles per alguna cosa deu ser. Amb tal carta de presentació difícil és mantenir-se indiferent, però hi ha dos petits detalls que refreden aquest enamorament a cegues. 


Un, l'excel·lència de la seva roca és parella a la fermesa de pols que la parquedat del seu equipament demana. Dos (i no menys important): tots els meus companys de dèries verticals ja l'han escalada. Però no cal patir que tot arriba i aquesta vegada és en Parce qui mou fitxa i aquí estem, a les vuit del matí al peu d'una placa que s'endevina magnífica. 



Coqueta convida amb aparent innocència a enfilar el seu parament de còdols i forats de totes mides, malgrat una verticalitat que s'insinua inclement. Incauta de mi, caic de quatre potes seduïda per la fluïdesa amb que s'encadenen els moviments en aquest mur que disfressa el buit amb la rotunditat dels seus cantells i una fissura que esvaeix qualsevol neguit, doncs admet tot allò que tinguem el bé de dur a l'arnés. 


 

Ben mirat, no hi ha pas massa pes ja que, venim avisats que a la que guanyem l'esperó toca escalar i poca cosa més, així de simple és aquest pany que atresora una roca que necessites tocar per creure-la real de sorprenent que és. Totes les presses són bones, no n'hi ha cap de dolenta, ni tan sols necessites mirar, només alçar la mà i notar com els dits queden imantats per la textura única d'aquest rocam. 


S'agraeix, perquè arribats aquí la paret es redreça de valent i els braços es queixen si t'hi atures més del compte i amb raó. Ara que no seran les assegurances les que et marquin el camí, sinó la teva intuïció alhora de navegar entre aquests còdols d'unes mides i formes que et traslladen a una altra dimensió. 

  
No pots córrer, ni vols, val la pena gaudir de l'elegància d'aquest traçat realment màgic, maridatge perfecte entre còdols que són pura fantasia i una verticalitat que el fa audaç. Enllacem segon i tercer llarg, el resultat és una tirada sublim que trigarem temps a oblidar, mantinguda, obligada i bella com poques. 



Encara ens queda la darrera per gaudir d'aquesta roca que pressentint el fi de l'aresta ja no es recata i exhibeix una promiscuïtat de cantells, regletes, bústies i merlets que sedueix al més espartà dels escaladors. 


Cim, simple, net i lluminós, com la sensació que et queda després d'escalar el més màgic dels esperons!


Reformes en el paradís


A vegades cal fer un pas endavant, però fins que no trobes la porta que hi dugui romans estancat en un lloc que no t'emplena com pensaves.... La muntanya és una passió que fa que els dies siguin lluminosos, però el gris de la rutina diària a vegades és un obstacle fins que de cop tot s'ha fet blau. 




Un blau únic, a vegades amb tocs de verd, altres fosc, profund, sempre canviant, ondulant, viu, vibrant. De cop la vista gira, aprens a mirar i te n'adones que tenim a tocar un mar, una costa que desvetlla un sabor d'aventura que creiem adormit. I és que es tot nou, un medi que a estones et sobrepassa, que et fa sentir petit, molt petit, que té una força que mai saps per on et sorprendrà, penya-segats, vents, onades... tot es conjuga per fer-te vibrar front un nou repte que no té res a envejar a l'altivesa dels cims. 



Ara fa un any ens vam enredar en una particular travessa, recórrer la Costa Brava a cop de pala, damunt la lleugeresa d'un caiac i sense més bagatge que la nostra curiositat i ganes. Ni plànol, ni referències de distàncies, sense saber on dormiríem i amb tot per fer i descobrir. Va ser dur, va ser màgic, vam quedar fascinats per la bellesa d'aquest litoral, secreta i íntima, malgrat ser destí turístic per excel·lència. 



La cosa es podia haver aturat aquí, una aventura més, però va deixar una llavor que ara dóna el seu fruit. Aquest cop si que ens hem liat la manta al cap com mai i ens hem abocat en un dels projectes més durs d'escalar, però que motiva com pocs, aquí en podeu saber més:   www.transbrava.com



La Transbrava ens ha mantingut allunyat de cims i parets, ens ha tret i ens treu encara la son, però il·lusiona. Vertebrar una travessa en caiac per la Costa Brava és un repte i una aposta de futur, una manera diferent de fer les coses i sobretot pel Josep reinventar-se de dalt a baix. 



Així doncs, ja teniu el perquè de tot, falten hores, per escalar, per navegar, per escriure.... el que mai falten són les ganes de seguir somiant i descobrir nous horitzons. Com diu un amic, -el fanatisme ni es crea,ni es destrueix, es transforma-. El paradís ara és una mica més gran!



Roca per a tots els gustos


Hi ha dos racons de món que em tenen el cor robat. Un d'ells, Sant Llorenç de Montgai, té una llum d'una languidesa que asserena l'esperit. Placidesa poc més que aparent, ja que és incapaç de resistir l'embat de la Paret de l'Os i s'esvaeix d'una tacada un cop hi ets penjat. 



Ara que potser hi té alguna cosa a veure el fet que la ruta escollida sigui un llarg flanqueig que la creua insolent, traient el màxim partit al gest i a breus desploms que donen intensitat al trajecte. No, si ja té ben trobat el nom, Travesia de los Gladiadores, al contrari que la via de los Tirillas amb la que acabem de cansar avantbraços. 



Dos itineraris ben resolts, que de ben segur podem titllar d'originals i sorprenents.


L'altre llogarret que ho té tot per captivar la imaginació és Malanyeu, aquí els colors sempre estan de festa i el fred no va més enllà de mer presagi encara que calgui trepitjar neu per arribar al recer de la paret. 



L'Angel Borràs, entramat de forats sòlidament bastit que converteix l'escalada en un plaer per sibarites. Tècnica i prou vertical, ens veiem convertits en caçadors de traus arrodonits, on encabir-hi dits i ganes en pos de l'únic camí possible, amunt, sempre amunt.



I ja posats a ser seduïts per les línies corbes Canalda. Ineludibles les seves panxes i el seu conglomerat, cruixent, sinuós i d'un blau que té identitat pròpia. Certament el lloc, és un illot de pau, però no us deixeu enganyar, la bonhomia del paisatge emmascara una escalada, intensa i austera a la que cal estar-hi avesat per no patir més del compte.


 Resoldre panxes i baumes té la seva tècnica i encertar el traçat requereix una lògica que als forans ens costa. Així doncs l'estratègia és clara, amb la Montse, la Cherokee Express, bonica, però sense aquell no sé què que tenen les vies a Canalda i que les dota d'un tarannà especial. 



Podríem dir que aquí han amansit la paret amb un equipament gens habitual en aquestes contrades. Res a veure amb la Shoogagoogagunga, més enllà dels seu nom impronunciable és una delicatessen que cal degustar amb mimo. 

  


Atenció i tacte són claus per desvetllar la personalitat d'aquest itinerari ferm i tan poc fressat. Però no cal patir, el “jefe” ens acompanya i podem apreciar en la seva mesura el que té de feréstega aquesta paret que et fa alçar la vista tan bon punt n'ets al davant. Creieu-me, no sé com s'ho fa, però el sortilegi sempre funciona!


  

I una altra fórmula que tampoc falla és Roca Maura. Aquest cop l'alquímia necessita de sol per funcionar i transmutar la tramuntana en una escalada hivernal que és pur plaer. 



Les Medes no ens perden de vista mentre la textura d'aquesta roca coral·lina agredeix la pell dels dits i deixa noves empremtes fetes de verticalitat discontínua, però potent i cantells tan incisius com el blau d'aquest mar que encara guarda la llum de l'estiu. Certament aquest cop el nom és ben trobat, Punxadits.



Per encarar la recta final del recorregut d'aquests darrers mesos, una via que et deixa sense alè de tan bona com és, la Sang de Crack. 



El mateix nom ja t'omple de la boca, el pronuncio diferents cops intentant imaginar com pot ser una ruta que han gosat anomenar així i el neguit fa que no vulgui pensar, només plantar-me al peu i veure el festival de fissures i xemeneies que vertebren el seu traçat.



 L'energia d'en Kiko, però ens hi arrossega de ple i ...ufff! L'encerten de ple, és magnífica, dura, intensa, atrevida i brillant, els dubtes no hi tenen cabuda front la seva lògica. Cal saber destriar moviments i economitzar el gest per gaudir de tot el potencial d'aquestes fissures que demanen força i calma a parts iguals.




 És ara i encara se'm dibuixa un somriure a la cara al recordar la sensació d'alegria a l'acabar-la, són d'aquells dies en que sobren les paraules perquè els tres estàvem igual de meravellats per aquest tresor que ens brinda Collegats. 

Un lloc d'excepció, Montrebei, i dues sensacions que no puc deslligar d'aquest indret, respecte i devoció, és arribar al prat, aixecar la vista cap a la paret i sentir-me afortunada. Poques són les vies que m'hi veig capaç d'escalar, però tenir com a company de corda un escalador tan inquiet com en Parce te'n fa descobrir de noves. 



Voltor Feroç, n'és un bon exemple, via ràpida que neix on la paret s'escurça i que té tots els al·licients per convertir-se en una petita clàssica, però que es manté en un sorprenent oblit. Amb ben pocs pitons, grau més que collat i un pel sinuosa, ens regala una escalada prou variada, de contrastada verticalitat i que demana imaginació per encertar-ne el recorregut.




 Sorprèn amb plaques de roca fantàstica, xemeneies que preserven el tarannà de l'indret i una darrera tirada que et fa levitar per un esperó que requereix tota la fermesa de pols que no tenen els cantells. M'ha agradat i molt, potser per inesperada ha estat més bonica encara.




Fins aquí el periple companys, ara és el moment d'encarar l'estiu i espero que no falti roca i mar, molt de mar!