ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

De Grindelwald a Chamonix

dilluns, 16 de maig del 2011

Fer alpinisme es una questio d'il.lusio, perseverancia i molta sort. Cal que molts astres es possin en linea per acabar assolint els millors dels somnis i somriures. Quan busquem vies d'una certa entitat, cal trobar en bones condicions la ruta i la muntanya, una meteo estable, que tot aixo coincideixi quan disposes de dies lliures i despres el mes dificil de tot... trobar a un/s motivats com un mateix. Aquesta alineacio d'astres s'han posat en fila en els darrers dies. La via s'ha escalat molt les darreres setmanes, tot i que ara ja no esta en els seves millors condicions. La meteo dona dos dies i mig de anticiclo, just pero suficient. Disposem de dies i ens hem ajuntat 5!!! En Jordi, en Grau, Laura, jo, i l'Assier que ens arriba desde Bilbao per unir-se. I cap a la cara nord del Eiger que marxem amb la motivacio pels nuvols, pero tambe amb la major de les prudencies davant el repte que tenim per davant. Posiblement es la paret mes mitica dels Alps, on s'han escrit de les pagines mes brillants i a l'hora mes dramatiques del alpinisme durant la primera meitat del segle XX. La ruta normal del vessant nord anomenada "Heckmair" supera un desnivell de 1.800 mts en un recorregut serpentejant de gairebe 3 quilometres que va buscant les debilitats d'aquesta gegantina paret. No estar a l'alçada de les dificultats, qualsevol imprevist o un canvi sobtat de temps alla dins seria una autentica ratonera per l'incerta e improvable retirada de la paret.

Cap de nosaltres ha estat mai abans a aquesta vall Suissa. Una inesperada i espesa boira tapa les parets que s'insinuen al nostre davant. Imagineu per un moment aquesta situacio...: 5 aguerridos alpinistes que volen escalar aquesta mitica cara nord, al bellmig de Grindelwald discutint entre ells quina paret es la del Eiger, la discusio acaba quan finalment preguntem a un vilata que queda sorpres davant la nostre pregunta i es fa creus que aquest personatges es plantegin ficar-si alla dins, si ni tant sols saben cap a on han de dirigir les seves passes. Si ens haguesim posat una boina cadascun de nosaltres, hagues estat una escena digna de Paco Martinez Soria a la gran ciutat. En menys de dues hores surt el darrer trenet que ens ha de pujar a l'estacio intermitja al peu del Eiger. Muntem la motxilla on no falti res pels propers dos dies, pero tambe cal que sigui prou liviana per poder escalar tantes hores amb ella a l'esquena, com sempre aquest trenclacosques no acaba com volem.

La meteo ens ha deixat mosquejats perque donavem 3 dies anticiclonics i ara per ara res que s'asembli i optem en el darrer moment en anar a preguntar a la casa de guies "neeeeein, the conditions in the Eiger is imposibled, very dangerous, more snow yesterday". La contundencia amb la que ens ha explicat com es troba la paret no deixa lloc a cap dubte ni discussio entre nosaltres, sembla ser que la nit de dissabte a diumenge van caure a la paret 70 centimetres de neu nova i no ens vam asabentar. La muntanya en cap moment ens permet veure-la en tota la seva plenitut, tant sols alguna petita finestra entre els nuvols deixa intuir les seves inmenses dimensions. Finalment marxem de Grindewald amb l'unic record a la retina dels seus panels informatius.


Cap de nosaltres es planteja tornar a casa amb les mans buides i cap als peus del Montblanc que marxem. No hem aconseguit arribar a temps per agafar el darrer teleferic a l'Aiguille du Midi i dema ens tocara pujar en el primer que surt massa tard (8,15h) amb el material de bivac a l'esquena per afrontar la nit al ras despres de superar els 700 metres de via que ens plantegem.

"Le fil du Plom", es una elegant linea al vessant esquerra de la paret de Midi, amb verticals cascades al seu bellmig que desde el mateix Chamonix es veuen molt generoses. Les darreres nevades ha tapat per complert l'improvable traça, per sort reseguim les restes d'un gran i recent allau, aixo ens evita un llarg tram d'enfonsar-nos en la profunda neu nova. Tot i aixi invertim gairebe 3 hores en arribar al inici de la via. Hem escollit començar per unes cascades que criden molt l'atencio a l'esquerra de l'entrada original. Per guanyar temps evitem treure corda per passar l'inquietant rimaia i seguim a pel per l'empinada rampa final fins a l'inici de la primera dificultat de la ruta.






Quan mirem el rellotge ja veiem que el tema no rutlla be, son les dotze i encara ni hem començat Les condicions de la ruta que ahir veiem genials desde Chamonix, avui al seu peu son completament diferents, neu nova enganxada, inconsistent i sense gruix per traccionar o assegurar. Ara al maig el sol ja va massa amunt i ens trobem que la ruta ho esta patint de ple, a mes fa una calor digna d'estiu. Es ara quan realment veiem brillar la roca sota la infima i enganyosa capa de gel que la recubreix. Laura i jo no ho veiem gens clar i decidim fer mitja volta, Grau, Jordi i Assier inicien un llarg flanqueig a buscar la ruta original a veure si troben millors condicions per seguir escalant. Poca estona mes tard segueixen les nostres passes paret avall.






Despres d'una patetica baixada per tal merengue, just quan estem al peu del teleferic, uns foscos i amenaçadors nuvols ens rodejan en pocs minuts i comença a nevar timidament, es la guinda final a aquesta gafada sortida. Ara si que ja podem penjar els piolets fins la propera temporada i marxar a la platja.


5 comentaris:

Xavi ha dit...

Ostres nois, això sí que és mala sort... Però no sou els únics: fa 3 setmanes vaig anar amb un amic a intentar el Matterhorn, ho haviem planejat per fer-ho de manera una mica més elegant que de costum, sortint a peu des de Zermatt, intentant pujar sense fer servir cordes fixes... i quan arribem a Zermatt, nuvolots espessos i 90% de pluja (o neu) per l'endemà.
A mi em va saber greu, encara que almenys jo ja havia estat abans a Zermatt com a turista i ja havia vist el Cerví, però és que el meu amic se'n va tornar a casa sense ni tant sols veure la muntanya, només núvols, núvols.

TRanki ha dit...

DE vegades mai se sap...segurament no tocava...

En la segona via, quan vam ser-hi l'allau el va provocar un tros de serac que se'n va anar avall just quan ens haviem retirat i acabavem de arribar novament al telefèric...!

Somniar i esperar, això síq ue és una diferencia entre el friki i l'alpinisme...

Molta sort la propera, que l'Eiger SÍ que són paraules serioses!!!

Salut

nenivan ha dit...

com bé dieu, en aquest mundillo cal que els astres estiguis ben alineats per tal que surti tot tal com esperes i aquí vareu tenir mala sort.
De totes formes, ni tan sols plantejar-te escalar la Eigernordwand ja mereix la meva admiració.
Anims pel proper intent que segur caurà aviat.
Salut companys

Gatsaule ha dit...

Los putos cracks, això és el que sou només per pensar en ficar-vos allà dins... Això és Alpinisme amb majúscules!!

josep i laura ha dit...

Xavi, el Cervi a nosaltres abans de trepitjar el seu cim ens va fer fer varis viatges i sense poder ficar-nos a la via que teniem al cap inicialment, aquestes muntanyes grans i mitiques a part de sort, tambe es convenient primer trepitjar-les per les normals, dominar les baixades i fer-te una idea mental exacta del que tens per davant. Just el que no vam fer al Eiger!.


Tranqui, no et coneixem pero ets una raraavis, pocs hibrids tan motivat pel friky, pero tambe amb alpinades a l'esquena. Aquest cop a Chamonix la muntanya ja estava neta de regals, pero massa calor per una via de gel vertical. Prenem nota: a Somniar i esperar!

Nenivan, els reptes si no es proven, mai sabras si estas a l'alçada, pero tambe es cert que si no estas a l'alçada aqui una retirada pot ser molt divertida.

Gatsaule, de cracks res de res, som escaladors totalment mediocres, pero plens de motivacio i recursos. Aquest cop "l'arma secreta", era anar excel.lenment acompanats de bons elements. Tambe es cert que si al arribar alla haguesim vist la paret en la seva maxima expresio, si no ens haguesim fet caqueta.

Salut, alegria i tapia!