De Grindelwald a Chamonix

dilluns, 16 de maig del 2011

Fer alpinisme es una questio d'il.lusio, perseverancia i molta sort. Cal que molts astres es possin en linea per acabar assolint els millors dels somnis i somriures. Quan busquem vies d'una certa entitat, cal trobar en bones condicions la ruta i la muntanya, una meteo estable, que tot aixo coincideixi quan disposes de dies lliures i despres el mes dificil de tot... trobar a un/s motivats com un mateix. Aquesta alineacio d'astres s'han posat en fila en els darrers dies. La via s'ha escalat molt les darreres setmanes, tot i que ara ja no esta en els seves millors condicions. La meteo dona dos dies i mig de anticiclo, just pero suficient. Disposem de dies i ens hem ajuntat 5!!! En Jordi, en Grau, Laura, jo, i l'Assier que ens arriba desde Bilbao per unir-se. I cap a la cara nord del Eiger que marxem amb la motivacio pels nuvols, pero tambe amb la major de les prudencies davant el repte que tenim per davant. Posiblement es la paret mes mitica dels Alps, on s'han escrit de les pagines mes brillants i a l'hora mes dramatiques del alpinisme durant la primera meitat del segle XX. La ruta normal del vessant nord anomenada "Heckmair" supera un desnivell de 1.800 mts en un recorregut serpentejant de gairebe 3 quilometres que va buscant les debilitats d'aquesta gegantina paret. No estar a l'alçada de les dificultats, qualsevol imprevist o un canvi sobtat de temps alla dins seria una autentica ratonera per l'incerta e improvable retirada de la paret.

Cap de nosaltres ha estat mai abans a aquesta vall Suissa. Una inesperada i espesa boira tapa les parets que s'insinuen al nostre davant. Imagineu per un moment aquesta situacio...: 5 aguerridos alpinistes que volen escalar aquesta mitica cara nord, al bellmig de Grindelwald discutint entre ells quina paret es la del Eiger, la discusio acaba quan finalment preguntem a un vilata que queda sorpres davant la nostre pregunta i es fa creus que aquest personatges es plantegin ficar-si alla dins, si ni tant sols saben cap a on han de dirigir les seves passes. Si ens haguesim posat una boina cadascun de nosaltres, hagues estat una escena digna de Paco Martinez Soria a la gran ciutat. En menys de dues hores surt el darrer trenet que ens ha de pujar a l'estacio intermitja al peu del Eiger. Muntem la motxilla on no falti res pels propers dos dies, pero tambe cal que sigui prou liviana per poder escalar tantes hores amb ella a l'esquena, com sempre aquest trenclacosques no acaba com volem.

La meteo ens ha deixat mosquejats perque donavem 3 dies anticiclonics i ara per ara res que s'asembli i optem en el darrer moment en anar a preguntar a la casa de guies "neeeeein, the conditions in the Eiger is imposibled, very dangerous, more snow yesterday". La contundencia amb la que ens ha explicat com es troba la paret no deixa lloc a cap dubte ni discussio entre nosaltres, sembla ser que la nit de dissabte a diumenge van caure a la paret 70 centimetres de neu nova i no ens vam asabentar. La muntanya en cap moment ens permet veure-la en tota la seva plenitut, tant sols alguna petita finestra entre els nuvols deixa intuir les seves inmenses dimensions. Finalment marxem de Grindewald amb l'unic record a la retina dels seus panels informatius.

Cap de nosaltres es planteja tornar a casa amb les mans buides i cap als peus del Montblanc que marxem. No hem aconseguit arribar a temps per agafar el darrer teleferic a l'Aiguille du Midi i dema ens tocara pujar en el primer que surt massa tard (8,15h) amb el material de bivac a l'esquena per afrontar la nit al ras despres de superar els 700 metres de via que ens plantegem.

"Le fil du Plom", es una elegant linea al vessant esquerra de la paret de Midi, amb verticals cascades al seu bellmig que desde el mateix Chamonix es veuen molt generoses. Les darreres nevades ha tapat per complert l'improvable traça, per sort reseguim les restes d'un gran i recent allau, aixo ens evita un llarg tram d'enfonsar-nos en la profunda neu nova. Tot i aixi invertim gairebe 3 hores en arribar al inici de la via. Hem escollit començar per unes cascades que criden molt l'atencio a l'esquerra de l'entrada original. Per guanyar temps evitem treure corda per passar l'inquietant rimaia i seguim a pel per l'empinada rampa final fins a l'inici de la primera dificultat de la ruta.

Quan mirem el rellotge ja veiem que el tema no rutlla be, son les dotze i encara ni hem començat Les condicions de la ruta que ahir veiem genials desde Chamonix, avui al seu peu son completament diferents, neu nova enganxada, inconsistent i sense gruix per traccionar o assegurar. Ara al maig el sol ja va massa amunt i ens trobem que la ruta ho esta patint de ple, a mes fa una calor digna d'estiu. Es ara quan realment veiem brillar la roca sota la infima i enganyosa capa de gel que la recubreix. Laura i jo no ho veiem gens clar i decidim fer mitja volta, Grau, Jordi i Assier inicien un llarg flanqueig a buscar la ruta original a veure si troben millors condicions per seguir escalant. Poca estona mes tard segueixen les nostres passes paret avall.

Despres d'una patetica baixada per tal merengue, just quan estem al peu del teleferic, uns foscos i amenaçadors nuvols ens rodejan en pocs minuts i comença a nevar timidament, es la guinda final a aquesta gafada sortida. Ara si que ja podem penjar els piolets fins la propera temporada i marxar a la platja.