ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Nord classica de Vignemale, 850m (desnivell), Vº, Pirineu Central Frances

dimecres, 25 d'agost del 2010
Hia parets que son mitiques i no te perque ser la mes llarga, ni la mes dificil, ni la que te els passatges d'escalada mes disfrutons, ni roca orgasmica.... La paret nord del Vignemale no te res d'aixo, pero sense cap mena de dubte es la gran paret del Pirineu i la seva escalada tard o d'hora sempre te un raconet a l'agenda de tots els escaladors de llarg recorregut. Els encants d'aquesta paret es la seva contundent linea directa a cim de gairebe 1 quilometre vertical, una muntanya que colocada en el seu conjunt als Alps no desentonaria en absolut. La ruta classica es tant evident com perdedora, una roca que no ens deixara abaixar la guardia en cap moment, un recorregut on sovint la major dificultat esta a la glacera abans de trepitjar la paret. Un llarg, llarguisim horari que posara a prova el nostre bon saber fer si no volem gaudir d'una bonica i freda nit estelada en els seus bivacs inexistents. La nord classica de Vignemale es quelcom mes que una simple escalada, per nosaltres ja fa uns estius que ha acabat essent tot un repte i de moment la muntanya ens guanya per dos a zero
El dia abans, un mar de nubols ( i de dubtes...) entre Baysellance y Oulettes

Tornem a donar per bona la tactica que vam emplear en el nostre primer intent fa 3 anys enrrera i deixem la furgo al llac d'Ossoue i empleem la tarda en arribar fins al refugi d' Oulettes, on ens retrovem de nou amb el millor guarda/cuiner del Pirineu que coneixem, en Juan Tomas, que ens estira de les orelles per no haver-lo anar a visitar aquesta pasada primavera en la nostre "llunatica" incursio per Gavarnie per escalar l'Arlaud-Souriac. Ens assegura que aquest empipadors nuvols d'avui, dema no hi seran i un cop mes l'encerta! A la poca estona com per art de magia es van diluint fins que la nostre anhelada cara nord s'acaba vestint amb els calids i sensuals colors d'un nou capvespre. Per fi el nubol s'esvaeix i l'espectacle de la nord mes alpina torna

A matinar toca, negra nit i ja dirigim els llums dels frontals cap a la glacera, aquest any esta irreconeixible, la gran quantitat de neu caiguda ha canviat el gel negre per unes grans esquerdes que fan fredar, per sort encara aguanta un estret i vertiginos mur de neu que ens facilita el pas. Gairebe al mateix temps arribem tres cordades a peu de via i curiosament cap d'elles ni es molesten en anar a mirar la caracteristica veta verda d'ofita que es per on s'inicia la via original. Jo si que em prenc la molestia i el poc que veig en la mig foscor de la matinada no m'afalaga massa... 1 pito a 2 metres del terra i despres res de res cap a munt, sobre un terreny improtegible, força vertical i presses invertides, optem per imitar als veins sense perdre gaire temps. Un estret i vertiginos fil ens permet superar les capricioses esquerdes d'aquesta temporada

La paret esta a tocar davant nostre, pero un vertical tall d'uns 10 metres a la rimaia ens obliga a fer un rapel d'un bolet que tallem amb esforços a la compacta neu. Tinc l'errada d'entrar a rapelar amb els gats i surto disparat avall, Laura que em reassegura ve al meu darrera quedant els dos penjats com fuets, ella per sort encara te els grampons i pot ajudar-se del precari piolet clavat que ens ha frenat. Començem be!! Superar la vertical rimaia per arribar a la paret ens va suposar rapelar 10 metres d'un inquietant bolet de neu

Els primers 8 metres som totalment verticals, roca humida, dits glaçats i el cos encara tremolant
del ensurt, no vull ni pensar en una segona ostia en tant pocs minuts! per sort en no res entrem a una evident vira que es deixa fer molt be. Les tres cordades hem entrat per llocs diferents i una d'elles al anar a mirar per on passar, s'ha enfonsat el pont de neu sobre el que estavem sense cap consecuencia. Tot i haver entrat mes amunt que els altres a la ruta, en no res estem tots a la par i decidim no entrar aqui en cap cursa, calma, bons aliments i que corrin ells.... Els primers llargs tenen passatges prou verticals i no sempre tenim la certesa d'estar en la ruta correcta al anar trobant claus diseminats per tot arreu. Al arribar a l'R2 com no pot ser d'un altre manera quan tens cordades per sobre, sense avisar impacta una pedra a la seta de la meva motxilla que talla tot els tinc a dins i les claus de la furgo las deixa en tres troços. Quedo blanc del ensurt, m'ha anat de nomes 2 dits!!!. Començo el llarg carregat de dubtes i pors, el terreny descomposat i perdedor tampoc ajuda gaire a possar calma. De cop i volta sento com xiulen una canço alegrement al meu darrera, em giro i em trobo un simpatic frances que frega la seixantena que m'adelanta a pel, sense casc i en deixa anar el classic: Bon jour!!

Els primers llargs per terreny perdedor, passos on cal fixar-se be i l'esquerdada glacera que poc a poc va quedant enrrera

Quan arribem al caracteristic fil d'ofita, el dia ja s'ha obert prou i tenim sota nostre la vissio tetrica de la glacera i que durant tota la jornada ens regalara atronadors sons cada cop que es va desfent la seva llengua frontal. Ara aqui el terreny es força tumbat i facil, la seva superacio no passa del IIº grau i amb altres condicions el millor seria guardar les cordes i fer cami amb velocitat, pero ara anem amb les llums d'alerta activades al tenir cordades per sobre que de tant en tant ens fan baixar algun que altre regalet. Tot i aixi ens passa a tota castanya un altre cordada de tres al emsamble asegurats a 5 metres entre ells i sense cap assegurança. Pos mu bien, que vagin passant!!
Travessa sota el gendarme caracteristic despres de grimpar per l'allargasada veta d'ofita

Es en aqui que podem comprovar les autentiques dimensions de la paret, que facil es veu la ruta desde avall i que senzill es desorientar-te aqui. Una travessa per terreny cutre al arribar sota l'alçada d'un gran gendarme caracteristic que ens marca un estrategic pito, a partir d'aqui toca anar a buscar la proteccio de l'aresta intermitja, un parell de llargs força xulus i senzills ens deixan sobre d'aquesta. Aqui per fi respirem tranquils, la roca millora sensiblement i ara les pedres cauen xiulant inofensivament pels laterals.
Laura cavalcant sobre l'aresta intermitja, ara toca bona roca i millors vistes

Trobem un passatge dur que cal evitar desgrimpant uns metres per un costat i recuperar el perfil de l'aresta despres d'una curta travessa. Quan arribo a la canal per on he de pujar, passo d'ella, el seu aspecte tetric, fosc i trencat en fa seguir endavant. Quan la corda s'acaba m'adono que la he cagat i el retorn avall sobre aquesta roca fina i improtegible es molt incert i opto per seguir amunt. Per sort moltes altres cordades han tingut la mateixa mala pensada meva i la vertical travessa fins l'aresta la trobo força clavada. Sense cap mena de dubte els passos mes finets i dificils que trobarem avui, no han estat precisament a la ruta!
Despres d'un llarg taquicardic al haver perdut la via, aconseguim arribar de nou al fil de l'aresta

En aquest tram de ruta trobem els pocs passatges que et fan gaudir del gest de l'escalada, primer un curt i intens desplom amb generos canto, despres una placa llissa ratllada per dos fissures i per acabar el tram de l'aresta intermitja, un bonic diedre. Val a dir que anem trobant mes material del que podiem esperar a la via, gairebe sempre pitons. A la part superior del espero les vistes i l'ambient son impagables. Es just aqui que parem per primer cop a fer un mos que ens adonem que a pesar de no correr el mes minim encara sortirem en un horari prou digne. Superant un curt pas desplomat de generos canto cap el final de l'aresta intermitja

Bonic diedre just on comença la tetrica roca fosca de la zona esquistosa

Sembla mentida com pot canviar en tant pocs metres la roca, passa de ser discreta a directament infame! La franja fosca que ahir divisavem desde el refugi es un esquist que es desfa de mirar-ho i on es una utopia intentar colocar cap proteccio que no sigui pitons o expansions. Trobem un llarg que te passatges molt finets i cal afinar el radar per no saltar-se cap pito si no volem patir del cor mes del compte, sens dubte es el llarg mes expo, pero per sort la resta de terreny esquistos es una simple pendent forta, pero que no ens deixara respirar tranquils fins que trepitgem l'aresta de Gaube.
Travessa sobre esquistos improtegibles i trencats, per sort es força rampos

A la primera reunio de l'aresta trobem els unics parabolts de la via (¿?) ara la roca millora força (tot i que si la tinguesim al costat de casa mai hi escalariem) i el recorregut va fent zigui-zagues en busca dels punts febles. Progresar per aqui ja ben a prop del cim ens fa sentir-nos com ocells, una sensacio de llibertat, amplitut i alegria dificil de descriure si mai s'ha experimentat abans, el darrer llarg ens regala una facil i bonica escalada d'una ample fissura, que en no res ja ens trobem plegant cordes i en una suau caminada estem al cim del Clot de la Hount, el nom que adopta la major alçada del massis de Vignemale.
Curtes seccions verticals ja en plena Aresta de Gaube

Bonica i facil fissura al darrer llarg. La porta de sortida a l'incertesa d'aquesta llarga cara nord

Poc podem gaudir de les increibles vistes d'aquest cim, ens espera una llarga baixada per la glacera fins el llac d'Ossou. Dema voliem tornar a pujar per fer la cresta integral del massis de Vignemale a traves dels seus 16 tresmils, pero un cop mes els agossarats plans que es fan desde la comoditat del sofa de casa, no tenen res a veure amb el nostre cansament que fa que sigui massa dificil trobar la motivacio necessaria despres d'una ruta com aquesta llargament perseguida. En resum... de l'escalada poques cosses a recordar, l'ascensio dificil d'oblidar.
Vistes impagables sobre els cims de Gavarnie i la llarga glacera que ens espera per arribar al cotxe

La nostre ressenya

**** Cerdà-Vergés, 150m, V+ i Gran Diedre, 180m, V+, Pedraforca (cara nord)

diumenge, 9 d'agost del 2010
El que són les coses, fa més de dos anys que no ens apropàvem a aquesta paret i ara en poc més de dues setmanes ja és el segon cop que hi venim. De fet avui també venim a treure'ns una espineta que tenim clavada des del darrer intent a la nord del Pedra, quan veníem tot llençats a menjar-nos la paret i ens vam baixar després d'escalar tan sols el primer llarg de la Cerdà-Vergés. Ens vam conformar pensant que no dúiem suficient material per encarar l'imponent diedre del segon llarg, però tots dos sabíem que encara que l'haguéssim dut no ens hi hauríem ficat. De totes les retirades se n'aprèn i la primera lliçó va ser que a la nord les Pedra no et regalen res i encara que sobre el paper poca cosa passi de cinquè ja cal que vagis rodat en vies d'autoprotecció si vas amb el grau ajustat.

Però veient aquesta paret, qui és que no s'enamora i desitgi tornar-hi per descobrir quins camins amaga, petits joies verticals que nosaltres avars escaladors atresorem amb delit! Així doncs, matinem per aprofitar la fresca i ens agafem l'aproximació a la via amb ganes i la moral ben alta, però amb modèstia que no serà el primer cop que la paret ens posi al nostre lloc i ens faci tocar de peus a terra (mai més ben dit!).

El camí ja el coneixem, és el mateix que per l'Anglada-Guillamon, això fa que en no res estiguem a peu de via repartint-nos els llargs. - Quin llargs vols fer? em pregunta en Josep. Dilema, no sé que em fa més respecte si el diedre del segon llarg o la placa de V+ del tercer, al final opto per fer cas a la ressenya i em decanto pel diedre que en teoria només té algun pas de V, il·lusa, a veure quan n'aprendré!

Així que ja està en Josep enfilat a la primera tirada gaudint de la verticalitat que tan bé recordàvem i de l'emoció d'algunes presses mòbils. De fet aquest primer llarg ja és una declaració d'intencions que marca el tarannà de la via, tirades mantingudes amb tan sols algun pitó anecdòtic i on cal escalar de debò, però això sí, boniques a més no poder. Ai, ja soc a la primera reunió, just al peu del diedre i té un aspecte tan tètric com recordava, parets polides de roca fosca i més dret del que esperava. Ufff, no serà fàcil, amunt!

Efectivament no és fàcil, però sorprenentment on menys t'ho esperes apareixen lleixes, regletes i alguna que altra bústia salvadora, el primer pitó és molt amunt, sort de l'ampla fissura que amb friends et va donant vidilla. I quan ja penses que ja ho tens controlat a mig llarg cal fer un flanqueig per placa ben finet que fa que torni la taquicàrdia.

Arribo a la reunió flipant, he descobert un d'aquests petits tresors del Pedra, un diedre absolutament perfecte i una preciositat d'escalar. El tercer llarg, el que sàviament no he escollit, es veu algo més assequible i fins i tot té un parell d'espits a la placa, tot un luxe inesperat. Li toca a en Josep, el món al revés, ell per les plaques i jo per les fissures!

Val a dir que també amaga sorpresa, la placa esdevé ben llisa, a la par que adherent i per si li faltes alguna gràcia ben protegida. Això fa que acabem gaudint d'un elegant llarg que enllaça els trams més interessants de forma intel·ligent. Llàstima del darrer tram de la via, que sense ser lleig no està a l'alçada dels anteriors, un aeri flanqueig i una canal de roca trencada ens deixaran a la característica feixa herbosa que ratlla la cara nord. D'aquest punt inversemblant neixen varis itineraris, entre ells la nostra propera via, el Gran Diedre.

Aquest cop en Josep decideix que em toca començar a mi i, com que abans havia triat jo, acato les regles del joc i amunt que vaig més contenta que un gínjol. Aquesta vegada el llarg no és tant mantingut com en els anteriors, té algun passet que li dóna el punt interessant i la resta és anar gaudint de presses generoses i postures vàries.

Mentre espero que pugi en Josep no puc deixar de recordar el primer cop que hem vaig enfilar per aquí, encara no feia ni un any que escalava i la nit anterior havia plogut a bots i barrals, per tant el diedre regalimava aigua i tot patinava d'allò més. Si a això li afegiu la meva absoluta inexperiència en aquest tipus de vies entendreu que per mi va esdevenir una escalada èpica. Amb el temps i amb la perspectiva que dóna el rodatge vaig situar l'aventura en la dimensió correcta, però sempre m'havia quedat amb les ganes de repetir la via i contrastar sensacions. Avui per fi he pogut materialitzar el meu desig i de moment estic encantada amb aquest particular “remember”.

Les dues tirades que venen a continuació mantenen la tònica de les anteriors, passos entretinguts i anar resseguint el diedre que tan aviat és xemeneia com bavaresa o fissura vertical. Ens acompanya l'alegre presència d'una parella d'escaladors que han aparegut a la feixa just darrere nostre i la veritat és que amb els seus comentaris l'escalada s'està fent d'allò més distesa. Tot plegat fa que ens relaxem i a la que arribem al quart llarg, sorpresa, aquí sí que cal tibar de valent i no només en un pas aïllat.

És un llarg força curiós, comences escalant una mena de cova i acabes ben encastat en una xemeneia de parets llises sense saber cap on tirar per sortir-te'n. Sort que en Josep té recursos i després dels pertinents renecs i esbufecs surt per dalt com un campió, això sí una mica esgarrinxat.

El parell que duem darrere continuen passant-s'ho en gran i en no res són amb nosaltres a la darrera reunió esperant a que ens barallem amb el proper pas per comentar la jugada tot seguit. Els hi dono el gust i encaro el darrer llarg, l'entrada et descol·loca una mica, però a la que enganxes la bavaresa i els friends voles cap dalt.

Reunió i per nosaltres la via acaba aquí, ja vam sortir per dalt el dia de l'Anglada i avui volem localitzar els rapels de baixada per tenir-los ubicats. Així doncs ens acomiadem dels companys que segueixen amunt per la Pany i ens posem en marxa la brúixola per navegar per aquests pendents de roca descomposta.

Aquest cop la intuïció és bona consellera, ara que la ressenya que duem també hi ajuda, així que en no res som al refu comentant la jugada amb en Jordi. Estem cansats, però satisfets, caps de setmana com aquest són dels que t'apugen la moral i fan que somiïs que certes vies encara pendents al tinter comencen a ser possibles!

**** Esperó NE, 335m, 6a/A0 (V obl.), Pic de la Valleta (2.748m), Porte-Puymorens

dissabte, 8 d'agost del 2010
Cels lluminosos interromputs tan sols per la frescor dels núvols; cims altius de perfils severs; solitàries valls d'un verd profund i una sola paraula que és incapaç d'expressar tota la màgia d'aquests indrets, Ariege. Hi ha llocs que em tenen el cor robat i aquest n'és un, perdre's en qualsevol de les seves contrades és un luxe a l'abast de tothom, però que per sort només aprecien uns pocs a qui no els importa caminar una mica més del compte i no necessiten taxar cims de renom per sentir-se afortunats. Avui reprenem una via que teníem pendent de l'estiu passat quan ens en vam retirar amb a penes dos llargs escalats, l'Esperó NE de la Valeta.

Així doncs matinem i deixem que les nostres passes refacin els vells camins de la coma de l'Orri de la Vinyola. De fet no fa pas gaire de la nostra darrera visita a aquest racó de món, aquesta primavera vam escalar una preciosa línia al pic veí de la Vinyola, però llavors el paisatge era una instantània en blanc i negre, ben diferent d'aquest caos de rocs i colors càlids que restava amagat sota la neu i el gel, força més pintoresc, però també doblement incòmode per avançar.

Tot i així les gairebé dues hores que portem a les cames queden sobradament compensades quan els traços nets i perfectament definits de la Valleta s'alcen al nostre davant, just a tocar. El vocabulari se'ns queda curt davant les múltiples possibilitats d'aquestes línies: contraforts, espadats, arestes, diedres, fissures... de tot i més esperant per ser escalat.

El gran diedre que esberla la paret nord en dos té un atractiu difícil de resistir, però avui les nostre passes s'encaminen a l'esvelta aresta de la seva esquerra, un joc de llum i ombres que aviat tastarem. L'única ressenya que hem aconseguit és merament orientativa, tan sols la línia dibuixada i una vaga referència a les dificultats, tot i així localitzem sense problemes l'entrada de la via i m'apresso a començar.

Aquest cop sí que entrem per on toca, un diedre tombat força més fàcil que la xemeneia de parets llises que vam atacar el primer cop. Una mica de navegació i improviso la primera reunió, en Josep també va per feina i s'enfila per una bonica placa en busca de l'evident coll a l'aresta on hi ha la segona reunió i on comença el festival de diedres que caracteritza la via.

Val a dir que coneixent-ho aquests dos llargs es podrien haver empalmat en un de sol i que per descomptat és molt més interessant la variant d'entrada que vam fer ara fa un any i que comença una trentena de metres per sota l'original, així que si us animeu ja teniu la informació contrastada. Bé doncs, ja som de nou on ens vam baixar, però avui ens ho mirem amb uns altres ulls, ansiosos i famolencs de roca.

Enfilo diedre amunt, gaudint de la roca, aspre, rugosa i freda al tacte. Poc a poc es va redreçant fins esdevenir un plec vertical de parets inesperadament adherents. Algun pitó ocasional indica que anem per bon camí, tot i que l'itinerari no presenta masses dubtes. En Josep pren el relleu, carregat de ninots, decidit a aprofitar totes les fissures que li surtin al pas.

Ens belluguem per intuïció, cercant sempre la línia més lògica que és la que tota via clàssica segueix i poc a poc l'esperó va desvetllant l'encert les seu traçat, simple, aeri i vibrant. La dificultat no és mai molt alta, sempre al voltant del cinquè grau, però de tant en tant algun pas et posa les piles i trenca la placidesa de l'escalada.

Les reunions antigues s'alternen amb les noves i al final optem per estirar la corda al màxim i muntar on ens sembla, tot i que descobrim que si fem cas només de les reunions requipades surten tirades de cinquanta metres ben bons i no cal fer invents. Tan sé val, amb aquesta roca no hi ha de que preocupar-se, hi ha suficients fissures i blocs per improvisar vàries reunions.

Curiosament avui no escalem pas sols, duem tres cordades al darrera, increïble, però cert, un fet absolutament inesperat per nosaltres, acostumats a l'ascetisme d'aquestes valls. La via ja va quedant enrere i les nostres passes ens apropen al cim.

El diedre ens ha fet de guia, estrenyent-se i eixamplant-se alternativament i regalant-nos trams magnífics de xemeneia, placa o l'increïble geometria de la bavaresa dels cinquè llarg, senzillament perfecta en la seva simplicitat.

Al darrer llarg la via perd definició, cal enllaçar un seguit de trams de placa de cromatisme divers i fissures escadusseres que ens deixen com no al peu d'un bonic diedre que tanca l'escalada a pocs metres del cim mateix.

Una darrera grimpada i ja som dalt, la Valleta, el blau del cel ens ve a rebré, doblement intens després de la foscor de la roca. Ens sentim afortunats, la bellesa de l'escalada no fa més que reflectir el tarannà feréstec d'aquestes valls i avui, encara que de forma modesta, n'hem format part. Als nostres peus tarteres i pastures es fonen en la broma grisosa de les valls ariegianes i a les nostres cares un somriure de complicitat!


***** Directa Anglada-Guillamon, 640m, 6c (V/A1), Pedraforca Nord

dissabte, 31 de juliol del 2010
"En el cenit de mi carrera de guia llegue a considerar que a partir del IVº grado y por poco que fuera sostenido, el alpinismo era una disciplina dura y exigente" aquesta encertada frase pronunciada per Patrice de Bellefon, segurament molta gent pensara que es una perogrullada de cara a la galeria. En les escalades que duem aquest estiu, cada setmana que passa tenim mes la sensacio que contra mes i mes escalem, menys grau assolim. Segurament es el que te fer grans classiques, els numeros i les lletres passen a un discret segon pla i al capdavant s'impossa altres variables que sovint les noves generacions oblidem amb facilitat com es: el compromis, l'equipament d'epoca , la qualitat variable de la roca , la poca o nula informacio de la ruta ... La bruixola d'aquets pioners sempre s'orientava cap a la bellesa i logica de una ruta, tota la seva etica consistia en sortir per dalt indemnes. Avui ens hem retrobat amb un tros de l'historia de l'escalada a casa nostre, una gran classica, en una severa paret nord, amb el segell de qualitat del duet Anglada-Guillamon i inexplicablement poc freqüentada.
La cara nord entre boires, quelcom magic i te aquesta paret que a molts ens atreu tant

En Victor frisa per enfilar-se alla on sigui i puja al cotxe sense saber cap a on el durem. Al fer-se de dia al parquing del mirador, el nostre company obre els ulls com plats davant la visio de l'imponent cara nord del Pedraforca, per ell es la seva primera escalada aqui a l'estiu. Al passar pel refugi i preguntar-nos en Jordi cap a on anem, la seva resposta confirma les nostres sospites... " tot i no anar gairebe ningu, alla gaudireu en gran". En Punky nomes l'encerta a mitges... sorprenenment ens hem donat cita tres cordades gairebe totes a tocar unes d'altres, per sort a lineas diferents, uns a la Cerda-Verges, uns altres al Pilar Picazo y nosaltres a la dreta del tot, per l'evident diedre que conforma l'Anglada-Guillamon. La cordada que esta al Pilar i molt a tocar nostre, es incapaç d'averiguar per trascorre el primer llarg i l'imatge que tenim d'ells amb un nubol espes i juganer que va i ve, es força fantasmagorica. De mentres Victor marxa amunt que s'ha demanat els primers llargs, sera que esta aqui el "bacalao"?
Una cordada al primer llarg del Pilar Picazo a la recerca de la ruta perduda (que no trobaran...)

L'inici d'una llarga excursio, els primers metres de L'Anglada-Guillamon.

Victor al primer llarg gaudint de valent de les seves generoses fisures

Els dos primers llargs trascorren per cridaneres fisures i roca una mica rentada, mentres no es possa gaire vertical l'escalada et va donant vidilla i si no sempre vindra a la nostre salvacio un oportu pito. Al iniciar el segon llarg veiem que estem sota el pas mes dur de la ruta, un 6c que vist desde aqui no ho sembla pas, pero en pocs minuts i al escoltar els gemecs i crits del company veiem que la ressenya no enganya, una fina fissura de dits que cada cop es empetitint mes, els peus sobre roca llisa i cada cop tirant mes enrrera, en Victor es baralla pero en el darrer moviment no aconsegueix que surti net. Nosaltres dos amb una tecnica completament oposada pugem sense gaire esforç tot i que cal col.locar alguna peça.
L'inici del segon llarg, un tancada fissura de dits, lissa de peus i mes vertical del que sembla a priori, el pas mes dur en lliure, un 6c!
El mateix passatge de 6c, una estona mes tard i en un estil completament opossat que ara es torna un suau A1

Arribada a la R2, als nostres peus ja comença a haver un buit considerable
A partir d'ara entren en l'evident diedre que es veu desde la pista que ratlla la paret de baix a dalt, la roca es força mes bona del que esperavem, tot i que una mica relliscosa, els passatges sovint aeris i algun tram força enjardinat, pero que no li fem un lleig a l'hora de traccionar de les herbes si cal, en tot moment anem trobant material d'epoca i on no la fissura ve a la nostre salvacio.
La tercera tirada va per l'evident diedre, bonica tirada, pero a vegades amb massa vegetacio!

Empotrat a la curiosa ximeneia del inici del quart llarg
Anem trobant trobant passatges ben variats, diedres, ximeneies, plaques... Al final del cinque llarg la evident linea es difumina i cal parar atencio a la ressenya i els claus amagats per no anar per terreny erroni, aixi fins que arribem a la feixa intermitja. Moltes cordades donen aqui per acabada l'ascensio i certament el tram mantingut, on cal escalar finalitza en aquest punt, pero trobem que en una gran classica com aquesta es una heretgia no arribar fins el mateix cim i cap alla que anem. Ara cal afinar una mica el GPS personal i anar buscant la logica i els punts febles a la paret, que ens duu a una amagada ximeneia que porta cap als darrers ressalts de la ruta.
La vira a mitja paret que marca el final de les dificultats mantingudes

Ximeneia curta i bonica del 7e llarg

La R8, es munta sobre una petita agulla amb bones vistes i despres es camina uns metres a buscar una evident ximeneia

El darrer llarg s'ho demana en Victor, tot i tenir un tram d'adherencia no es molesta ni em possar-se els peus de gat que s'ha tret per la darrera caminada i puga tant tranquil amb bambes, be... algun renec deixar anar paret avall pel seu mal cap, els darrers metres d'escalada son sobre terreny molt trencat i en aquest darrer tram de via les reunions son al gust del consumidor. Una llarga excursio sobre un mar de codols inestables mentres gaudint d'unes vistes espectaculars ens deixan en poca estona al cim del Calderer, ara nomes toca pagar la penitencia de la muntanya bifida, la baixada per l'insofrible tartera.
El llarg numero 10, enfila per un diedre/ximeneia/placa una mica catxondo, en Victor sobradisim, aqui ja anava amb les bambes....

Darrers metres d'escalada, a sota de Laura queda un imponent buit

Una via molt recomanable per mentalitats tot terreny que recorre la vessant nord amb una logica impecable, un tros d'historia vertical de casa nostre que cal assaborir.

La nostre ressenya