**** Gran Diedre (200m, 6a+, 6a oblig), Drac de Tumeneia (Aran), Aigüestortes

Dimarts, 20 de setembre de 2022

Un drac sempre inspira respecte i el de Tumeneia encara més. La bellesa del seu diedre és instintiva, una provocació impossible de passar per alt. Atractiu sever que anys enrere em va intimidar. Coneixedora del seu caràcter la via anava quedant al tinter a l'espera d'estar-ne a l'alçada, però el seu magnetisme m'hi atreia com un corrent silenciós que va fent camí. I l'hora arriba. M'hi retrobo.

Immersa en l'espectacle mineral d'aquest circ dessolat constato que res ha canviat, la bellesa es perpètua en aquestes parets. Un parell de pitons marquen el punt d'inflexió, a partir d'ells només existeix verticalitat i elegància. Gaudim, diedre en infinites formes i variants, línia única que ens connecta a la paret.

Escalada primària, nua, només aquest granit insuperable i la ferralla que duem a l'arnés, tot queda entre nosaltres. Intensament clàssica, la via és una joia, però cap ressenya revela el secret. En el cim emoció i una certesa, hi ha hagut un canvi. Onze anys més tard he entès el drac!

Merci company, la teva alegria i confiança ho han revolucionat tot.

Notes d’interès vertical: Gran Diedre del Drac de Tumeneia (ressenya), el nom ho diu tot, no pot haver-hi línia més clàssica en l’escalada i aquest n’és un magnífic exemplar, La via és superba, un tall al mig de la paret que defineix l’itinerari d’un sol traç. Lògica severa que no deixa espai al dubte.

El Drac de Tumeneia (2.800m) ens brinda l’exigència i compromís que no pot faltar a cap itinerari alpí i un entorn grandiós que intensifica la sensació d’estar escalant una via de les d’abans.

Estem davant d’una ruta tradicional i com a tal pràcticament desequipada, les tirades estan gairebé netes, només hi trobem algun pitó o pont de roca. L’excepció, però són les reunions (bolts i anella), tan sols la R0 és de dos pitons.

De material necessitem, entre setze i divuit cintes, doble joc de friends/tòtems (des de tòtem negre fins C3) i tascons. A principi d’estiu piolet i grampons poden ser necessaris.

Granit pirinenc impecable, murs compactes de tacte rugós solcats per nervis, fissures i cantells francs que permeten equipar i indagar la millor tècnica per superar la verticalitat constant del diedre. Només a la primera tirada trobem algo d’herba que no arriba a molestar, la resta de l’itinerari llueix net de vegetació i amb una roca fantàstica, tot i que cal parar atenció al tram final L1 i un gran bloc a l’inici L3.

La via és collita del vuitanta, així que tot i que en les ressenyes originals la dificultat no passava del cinquè grau, convé anar amb el sisè alpí ben assentat per gaudir-la (6a oblig). El Gran Diedre concentra tota la seva força en quatre tirades, sostingudes, atlètiques i més variades del que la sobrietat de la línia permet suposar.

Més enllà de l’obvietat del diedre hi trobem bavaresa, xemeneia, breus desploms i trams de placa que no donen treva i sumen atractiu a l’elegància natural del traçat. Primer llarg és el més exigent (6a+ o 6a/A1) i el tercer el més tècnic (6a), tot i que les tirades intermèdies no permeten relaxar-se ja que la paret sempre es reserva algun pas picant que ens deixa momentàniament descol·locats (V+/6a).

La paret té un llenguatge propi i cal entendre’l. A tenir en compte, la primera tirada comença per la rectilínia fissura de l’esquerra (pitó) i no creuem a la part dreta del diedre fins sobrepassar el segon pitó. La brevetat del cinquè llarg permet enllaçar-lo amb l’anterior.

El Gran Diedre mira al sud-oest i la mateixa paret fa ombra a la via, no tindrem sol fins el migdia (vista foto Luichy). Accés, des del poble d’Arties prenem la pista asfaltada de Valarties i la seguim uns cinc quilòmetres fins a l’aparcament del Pont de Ressec.

Aproximació, continuem per la pista que una mica més endavant es converteix en terra i segueix durant quatre quilòmetres en pujada fins el punt on trobem a l’esquerra el camí/GR que puja al refugi de la Restanca (rètol). El GR és un costerut sender que s’enfila fent llaçades per un pintoresc bosc de pins i avets fins la presa on es troba el refugi (2.010m).

Durant els mesos d’estiu fins el 15 de setembre, està prohibida la circulació de vehicles per la pista i s’ha d’utilitzar el servei de busos que surten d’Arties i et porten fins el punt on comença el GR. Des del Pont de Rèssec fins a la Restanca són unes 2h i 600m de desnivell, amb el bus/taxi estalviem una hora d’aproximació.

Un cop al refugi voregem el llac de la Restanca pel seu marge esquerre, seguint un sender que s’enfila a la cubeta superior des d’on pugem a buscar un petit coll (fites) que ens deixa a l’extrem de l’Estany de Mar (2.250m). Voregem tot l’estany per la riba esquerre i quan acaba, sense creuar el torrent que baixa del circ dominat pel Besiberri Nord, pugem a l’esquerra per terreny indefinit i incòmode de grans blocs i vires d’herba.

No és fins que guanyem alçada per sobre la vall que no veiem el Drac de Tumeneia a l’esquerra (oest) formant un petit circ amb la Punta Harlé a la seva dreta, avancem enmig d’un caòtic tarteram cap a l’evident tall que divideix la paret en dues meitats, la nostra via. Per arribar a la R0 (2 pitons) situada a la base del diedre cal escalar un tram d’uns 15m de (IV+).

Des del refugi de la Restanca compteu tres hores d’aproximació. Alguns opinen que hauria de ser menys lluny, jo crec que està al lloc perfecte, arribar-hi i és el plus. Descens, en ràpel per la mateixa via. És aconsellable fer el primer ràpel de 15m (R5 a R4).

Ara que ja n’he tastat algunes no entenc com aquesta esplèndida línia no està en el llibre de les Cent Millors del Soldevilla. El Gran Diedre és una via per emmarcar, dipositaria d’una bellesa trasbalsadora que es trasllada a l’escalada. El Pirineu es llueix en aquest traçat. Imprescindible.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica&π

**** Kali Gandaki (145m, 6b, 6a/A1 oblig), Pic de la Colomina (Vall Fosca), Aigüestortes

Dissabte, 17 de setembre de 2022

Kali Gandaki... un mantra, un pensament que rodola pel cap i es confon amb les sensacions del dia que arrenca. Seguim antics rails que no porten enlloc, la memòria de l'aigua, envoltats d'un blau que es multiplica, cel i estanys en són els amos. Paisatge que fascina, resolem fer llarg el camí per gaudir-lo. El temps fuig en aquests paratges i no serem nosaltres qui l'apressem.

Ja fa estona que el sol banya el Pic de Colomina capgirat en far i als seus peus Kali Gandaki es converteix en roca. Granit daurat que atrau i fa tangible el pensament. La via promet i compleix. La paret no ens ho posa fàcil, intensa des del primer metre esprem. Entrem en una verticalitat de cantells roms que s'ha de saber gestionar.

L'obvi mai ho és i no sé decidir que resulta més excitant, si la intriga arrodonida d'aquestes fissures o el pragmatisme de les plaques. Li trobem la mesura, però la via és massa breu per lluir-nos en la coneixença. Quin deix més salvatge que té aquesta escalada, genuí. El cim ens torna al temps de la contemplació i amb ell el mantra, Kali Gandaki. Somriem, el seu so ha canviat.

Notes d’interès vertical: clàssica intensa i decidida, Kali Gandaki (ressenya) deixa barra lliure al potencial del granit per afrontar una verticalitat que mossega i resoldre el traçat amb el mínim d’expansions. Primària, tira pel dret i obliga a navegar.

Escalada sempre del proper pas, cada moviment té la seva intenció i el conjunt esborra la brevetat de l’itinerari obviat per una exigència que no cedeix. Entorn i llunyania en preserven l’essència i sumen atractiu, en qualsevol altre lloc el seu caràcter seria un altre.

Tot i que les guies la marquen com una via equipada (espits i claus) no us confieu, en l’actualitat els espits són vells, falten pitons i la llunyania entre assegurances (sobretot L3 i especialment L4) la fan mereixedora del qualificatiu de semi-equipada. Totes les reunions són d’espits i menys la R1 són rapelables. R2 és de tres espits en una còmoda vira.

De material necessitem setze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C4), joc complet de tascons i estrep a discreció. El grau és fidel reflex de la filosofia de l’època en que va ser oberta (86) i de l’estil entusiasta dels oberturistes, no fa concessions, millor portar el 6a/6a+ ben assumit.

La roca és l’altra senya d’identitat de la via, fantàstic granit taronja que per moments ens trasllada a les parets de Chamonix. Compacte, vertical per no dir desplomat i extremadament tècnic converteix l’escalada en una dansa plena d’intriga. La seva fermesa tan sols falla a la darrera tirada, inestable i descomposta reclama molta atenció, delicada.

La Kali Gandaki discorre pel bell mig de la cara sud-est del Pic de la Colomina (2.671m), des de primera hora del matí tenim la paret brillant de sol. Al primer llarg podem optar per l’incert flanqueig en baixada de la via original (V+) o bé, entrar pel dret superant el mur inicial en artificial (Ae, tres passos) i una curta sortida en lliure (V), opció més directa i menys exposada.

Se’ns dubte la tirada estrella és la segona, una fissura desplomada que s’arqueja rebel exprimint forces i cap, espectacular. A l’inici trobem pitons i espits, però cap al final, la fissura s’afina i queda gairebé neta de seguros, tan sols hi trobem algo d’herba (que delata la poca freqüentació de la via) i molt d’aire als peus. Elegància extrema i ambient brutal el d’aquesta tirada (6b sostingut).

Compte al tercer llarg, surt pels curiosos pinacles de l’esquerra de la reunió i demana navegar més del que esperàvem. La clau està en, un cop resolta la finura de la placa, continuar cap a la dreta en busca d’una canal/diedre a la que s’entra superant un breu desplom, sorprèn en positiu (6a). Breu tram de placa a l’inici de la darrera tirada, picant i amb gest (V+/6a) i després terreny indefinit i trencat que ens recorda que estem en terreny d’aventura (V).

Accés, aparcament de la presa de l’embasament de Sallent (1.780m), s’hi arriba des del poble de Cabdella per una estreta carretera. Just a l’arribar a la presa trenquem a la dreta i creuem per damunt del mur de l’embassament per aparcar al seu final a l’altra banda de la vall.

Aproximació, a l’extrem de l’embassament on hem aparcat neix un camí ben senyalitzat (rètol) que puja cap a l’Estany Gento i ens deixa a l’estació superior del telefèric en una hora i mitja. Des de l’estació del telefèric (2.200m) seguim indicacions que ens porten al refugi de Colomina (2.420m), just abans d’arribar-hi anem a l’esquerra pel GR que voreja l’estany de Colomina. Ràpidament ens situem sota la paret, tan sols hem de buscar el millor pas per superar la tartera de grans blocs i pendents d’herba que porta a la base (3h).

Per arribar a la via grimpem per una vira herbosa que fa una diagonal ascendent a dretes (II/III delicat) i que es veu perfectament mentre aproximem. Durant els mesos d’estiu (1 de juliol a 15 de setembre) podem agafar el telefèric de la Vall Fosca i estalviem una hora i mitja d’aproximació, però ens perdem un dels trams més bells d’aquestes valls, un camí fet d’antics rails i túnels que et descobreix l’harmonia amb que el pas del temps s’integra al paisatge.

Descens, sense camí, però evident. Des del cim baixem pel vessant contrari cap a l’esquerra (oest) mantenint-nos primer a prop de la cresta i després desplaçant-nos lleugerament a la dreta per pendents d’herba que ens deixen al costat d’un petit llac. Anem al coll situat a l’esquerra, des del que ja baixem traçant una diagonal cap al camí que voreja el llac de Colomina (30min).

Per alguns aproximació i tornada massa llargs per tan sols un centenar de metres de via, jo crec que és tot el contrari, la força del paisatge incrementa el valor de l’escalada, un entorn lunar de llacs i cims que subjuga.

Més enllà de la solera que li atorga el llibre de les Cent Millors del Soldevila, Kali Gandaki és una ruta que crea la seva pròpia fama i contradiccions. Has d’escalar-la per decidir quina part de la seva bellesa esquiva vols que sigui la teva.

companydeviatgeiatzars:Lau