" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

2012, un any de clàssiques!

En un any hi tenen cabuda moltes escalades que ja són impossible deslligar d'amics, vivències i ganes, moltes ganes que ens empenyen amb més força si cap vers la següent. Però a ningú hem d'amagar que són les vies clàssiques les que ens fan perdre la son. Itineraris en els que la lògica i la bellesa manen i on res hi és sobrer. Són aquelles que no pots deixar de fer, però que t'ho has de creure abans d'anar-hi. Vies on el de menys és la ressenya i lo important és l'aventura d'escalar-la. Aquest 2012, però, tot i ser devots dels paisatges blancs i el fred que tot ho atura hem gastat més la sola dels gats que no pas la fulla dels piolets i aquesta constància en roca, gens premeditada i fins a cert punt inesperada, ens ha donat un plus de confiança que ens ha fet més agosarats a l'hora d'enfilar-nos a les parets, si fins i tot hem fet tres visites a Montrebei. El resultat vies d'aquelles que t'eixamplen el cor de pura meravella per l'elegància i atreviment del seu traçat. Itineraris que són un somriure secret cada cop que les recordes o et fan sentir afortunat per haver tingut la sort de que l'hivern hagi decidit tornar a ser-ho la breu setmana en que tu eres al lloc correcte, en aquest cas Pineta, transmutada en vidre per uns dies. La Forcanada, Montserrat, Pirineus... fissures, diedres, granit, tècnica, compromís... tots ells han esdevingut els nostres mestres aquest any en que també ens ha tocat viure, per primer cop, la lliçó més amarga. Ja sabem que la nostra passió a voltes és ferotge, però mai estàs preparat pel buit que suposa. Tot i així, malgrat la incertesa i el dolor som incapaços de renunciar-hi, ens dóna massa. Ens agrada escalar, és una fugida sempre endavant que trenca la rutina i ens porta al nostre particular paradís, els que ens heu seguit al llarg d'aquests cinc anys ja el coneixeu i de sobres sabeu que sempre hi sou benvinguts!

Salut, tàpia i alegria companys, per vosaltres les deu més clàssiques.




Molt segurament la cascada de gel mes estètica al vessant sud del Pirineu, pero de molt dificil formació i aquest hivern, per fi, es va obrar el miracle... Un bombonet aixi, un triple salt glaçat buscat i esperat per tant de public, va fer que aquest cap de setmana la cua per tastat-lo arribes a l'aparcament. Al final ens va sortir genial la jugada de tarda i vam assaborir-lo gairebé en total solitud.





Aprofitant l'onada de fred Sibèria vam aconseguir la quadratura del cercle en una cascada tan impressionant com efímera i que ben pocs cops s'ha arribat a escalar degut al seu cabal d'aigua i dimensions. Vam estar de molta sort, pero tambe els nostres peus i mans van patir les conseqüències del riguros fred d'aquells dies. Minim contratemps per assolir aquesta inolvidable escalada enclavada a un lloc tant majestuós com màgic.






Hi ha projectes que es van encetar fa molts anys i com passa en ocasions va quedar pendent... fins aquesta primavera quan el Tacul va decidir ser generòs amb els nostres afanys i ens va regalar amb aquesta gran clàssica que per bellesa i elegància no pot faltar al sarró d'un alpinista devot de la plenitud d'aquests cims.





Hi ha companys amb tanta empenta i energia que ho arrosseguen tot al seu pas i en aquesta ocasió va ser un plaer sumar esforços en aquest viote montrebenià. És ben sabut que en aquesta paret no regalen res i aquesta via és un bon exemple de que escalar aquí és sumar-hi un plus, però a part d'un plus de dificultat i compromís aquí també va ser-ho de sorpresa per la genialitat de l'itinerari. Cent per cent autèntic!




Paret mitificada i amb rao, escalada llargament esperada i on mai ens veiem a l'alçada del repte fins que un bon dia ens decidim a encaminar les nostres passes cap a la via mes "facil" de la Paret de Catalunya i ens adonem que amb determinació i il.lusio, fins i tot allo que et ve gran acaba convertint-se en una realitat.






Escalada bonica i vibrant com poques, amb el segell de dos dels mes grans escaladors clàssics de casa nostra. Plaques, xemeneies, bavareses, artificial de tot una mica i que al acabar et deixa dalt del singular cim de la Boleta Foradada amb la sensació que ha estat una escalada que difícilment oblidarem mai.






Escalada d'aventura amb majúscules a una muntanya tant espectacular com oblidada. Aqui les ressenyes valen de ben poc. Tot es relatiu... el recorregut, el grau, l'equipament, la roca. Aqui la dificultat no ve escrita a cap paper, la dificultat la porta intrínsecament l'entorn on es desenvolupa aquesta llarga excursió vertical i els nostres dubtes que creixen en aquesta solitud. Logica i bellesa perfilades en la més esbelta de les muntanyes!






Algun dia us heu despertat de cop somiant fissures perfectes de granit, llargues, simetriques, desequipades i immerses en un entorn de bellesa colpidora. Podrieu creure que ha estat un miratge, però no, segurament es que us imaginaveu solcant l'espero de Mordor. Compte, a vegades els somnis es poden fer realitat.






A qui li agraden les aproximacions comodes, suaus i amb les mans a la butxaca, a qui busqui una via comercial amb equipament CE, a qui li encantin els llocs concorreguts on fer vida social, a qui li enlluerni mes les xifres dels papers que les vistes i l'entorn. A qui li agradi tot aixo, aquesta mai sera la seva via!







Autèntica lliçó d'escalada montserratina per part d'una generació d'escaladors que mai seran prou reconeguts. Mestria traslladada a una de les més belles agulles de la cara sud de Montserrat, amb tot l'ambient dels vessants nord i una elegància que és una urpada directa als sentits. Vibrant i compromesa, deixa petja!

**** Lara, 150m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

diumenge, 23 de desembre del 2012


Per mi escalar es quelcom mes que superar dificultats verticals, per mi escalar es sobre tot un exercici de seducció molt subtil. Alguns cops baixo d'alguna paret i em noto buit, sols ha sigut gimnastica sobre la roca. Reconec que sovint aquest plus de satisfacció m'ho aporta l'entorn natural del que necessito sentir-me part d'ell, gaudir dels colors canviants dels boscos, de les boires baixes a les fondalades, de les mil textures que ens regala la roca, del vol majestuós i desafiant dels rapinyaires o d'una simple i màgica posta de sol. Quan una paret te gairebé una hora d'aproximació, molts ja arronsen el nas i si encara es mes llarga segurament mai la faran realitat i crec que es una gran errada. Caminar molt o poc a una paret es tambe part de l'escalada, de gaudir obrint tots els nostres sentits, les vistes, el fred, el vent, els neguits, dominar l'incertesa i les pors.... L'escalada comença quan donem el primer pas i acaba quan fem l'ultim i just per aixo em sorprèn tant que parets com la de L'Extrem poca gent s'apropa, perque diuen que esta lluny i que la "ratio" aproximació/metres escalats no els hi surt. Quina pena limitar l'escalada tant sols a quan estem encordats. 



Avui anem en busca de la clàssica assequible de la paret, la Lara, pero tenim gens clar si sera una passejada, ho confirmem nomes arribar a peu de via, un buril castigat per arrencar del terra en Ae i despres un pont de roca amb baga de color indefinit des de fa llarg temps (seria convenient canviar-ho). Cal tenir la sang freda i no mirar uns metres a la nostre dreta per on va "La serp de dos caps" una generosa parabolada prou temptadora.


Quan s'acaba el ball sobre els pedals, toca escalar i de valent a pesar del seu enganyos grau "facil", una aresta vertical de franges ratllades per gaudint escalant i tambe passar una mica de por veient els alejes, els burils i la dificultat de millorar-los. Aquest llarg en teoria es el mes facil de la via i he arribat a la reunio exprimit mentalment, aixo olora a retirada....


Per sort Laura va amb la motivació pels nuvols i diu que encara estem a temps de una retirada i segueix endavant ara a traves d'una estètica i facil travessa on podem copsar en tota la seva dimensió aquesta paret.



Aprofita l'eufòria per seguir amunt, ara l'escalada es torna mes exigent, pero l'equipament i la roca va millorant a mida que agafem alçada, passatges on cal finor escalant, traça equipant i que sense adonar-nos s'ens fara curt aquest llarg.



A la quarta tirada esta la clau, tot i el generos equipament que veiem abans d'enfrontar-nos a ell, es enganyos. Tants claus i burils serveixen per rebaixar a A0 les plaques llisses i tambe per fer un bon "macrame" de cordes si ho xapem tot i mes amunt segurament ens maleirem els ossos de haver-ho fet. Un cop encarem pel bellmig d'un petit espero, cal ficar "jeta", bon fer i no mirar avall. Un tram obligat que segurament frega el sise grau. Fins el darrer metre no val abaixar la guardia.



Darrer llarg exigent en lliure i prou factible amb pedals, tot i que tocara estirar-se be per caçar les assegurances  ens deixa a l'altiplà que culmina aquesta paret i d'aquí en no res al refugi del Buho, on ja podem desfer les passes del mati.



Tornem amb un gran regust de boca, via clàssica en la seva màxima  expresio, amb un recorregut molt ben trobat, equipament d'època en bon estat i trams on ens caldra escalar amb decisió. Si no sucumbim a la temptació de fer mitja volta als primers metres gaudirem d'una molt bona ruta.


5 anys de blog

Dijous, 28 de desembre del 2007


Per fi treiem els piolets per quelcom més que passejar-los, un parell de dies abans ja havíem fet una petita incursió a la Vall de Boí a escalar o més ben dit intentar alguna cascada com Mister Fabada, Antàrtic o la del Víctor. Les condicions no estan per llençar coets  però són suficients per treure la pols a les eines, aquests darrers dies ha fet molt fred, però la forta inversió tèrmica no ha permès que es formés gran cosa i el que és pitjor, falta neu per fer engreixar les cascades. Des del Balneari ens plantem molts ràpids a peu de via, menys d'una hora, ja que la mateixa manca de neu ens deixa arribar-hi en sabatilles. Quina alegria ens donem al veure per fi completament glaçat i amb un bon gruix el pantà de Cavallers. Al ser dijous ens pensàvem que estariem ben sols, res més lluny de les nostres expectatives  hi ha dues cordades, una al segon llarg i l'altra al primer.


Amb prudència passem la darrera cordada, es nota que no van a pujar gaire més amunt i Laura surt amb el primer regalet de la temporada, un petit impacte de gel al front, per sort ells es queden al primer llarg. A la segona tirada ja ens toca tibar més seriosament, és prou mantinguda, 75º/80º i algun ressalt encara més vertical, tot això amb un gel a mig formar que no acaba de donar prou confiança. Les sensacions són bones i es puja bé, just al tram més vertical a en Josep li passa un fet emprenyador, no pot desclavar el piolet de cap manera, al final li toca col·locar un cargol, penjar-se i picar-lo amb l'altra eina. La sortida és ramposa, sense glaç i amb una neu pols que et posa els nervis a prova. A partir d'aquí ens toca un llarg passeig sobre neu nova prou fonda fins al autèntica cirereta d'aquesta via, la columna d'Islandis. A mig camí trobem la cordada que ens precedia que ja està de baixada, ens comenten que tot i que la columna està formada és prou precària, ells no han fet el darrer llarg.


Arribem a peu de l'espectacular columna, a simple vista veiem que no serà gens fàcil i amb una mirada més acurada veiem que tindrem la mateixa sort que la cordada anterior. El gel arriba molt avall, hi ha poca neu a la base de la columna i ens toca escalar prous metres abans d'enfilar-nos-hi. El gel aquest cop és un pel millor que el de l'anterior llarg i es pot pujar amb més confiança i menys assegurances. 


El punt més emocionant es una travessa d'esquerra a dreta que tira enrrere, força complicada de peus i amb un final apoteòsic per anar a buscar una placa de granet just a sota de la reunió. Acabem progressant gantxejant amb les eines per les fissures i finalment caçant el maillon de la reunió com si d'un premi es tractes  ja es pot respirar tranquil, ufff!! Tot i així, a l'aixecar la vista amunt es veu ben clar que és una autèntica temeritat intentar el darrer llarg, és tot ple d'estalactites a mig formar que pengen sobre el buit.


Amunt! Laura es disposa a gaudir de la tirada i quan arriba a la travessa se li veu com apreta les dents, es baralla amb el gel i el buit, però al final surt de nou somrient. Mirem l'hora, vaja! ens tocarà córrer avui també, la veritat és que venir a fer aquesta via aixecant-se del llit a les 9.30h és un petit plaer. Ràpel, neu fonda, més ràpels, ens calcem les bambes i enfilem vall avall i amb el darrer feix de llum retrobem el cotxe. Tornarem i l'acabarem!!!


Aquesta entrada avui, dia dels Sants Innocents i veient les pèssimes condicions que tenim ara mateix, no es cap "innocentada" (o si...), amb aquest escrit vam inaugurar aquest blog, just avui fa 5 anys. Llavors vam estar una temporada visquent a la Ribagorça i va ser una bona excusa per pasar les llargues nits d'hivern sumant-nos a una moda incipient d'aquells moments com era crear-se un blog que finalment s'ha acabat convertint en un entranyable quadern de bitacora. Ens vam estrenar amb un petit fracas, amb una exigent cascada de gel que no vam acabar i no va ser fins la tercera temptativa  que vam poder sortit airosos per dalt. En aquests 5 anys hem voltat, descobert i escalat molt, hem fet realitat molts somnis i d'altres que ara sabem del cert que mai estarem a l'alçada per fer-los realitat. Estar exposat en una finestra publica ens ha obert moltes portes que segurament mai haguessin traspassat de cap altre forma, pero tambe s'ha d'estar preparats amb una tasa de tila al costat per quan arriben les critiques...
Algunes es fiquen amb les nostres limitacions com a escaladors:

- No hi ha res com ser famòs o creurat que ho ets! A la montanya hi han molts de personatjes que l'unic proposit que tenen es aconseguir ser famosos dins d´aquest mon. Com no tenen prou grau per acometre certes víes, es buscan algún friki o maxaca que els hi obri els llargs més dificils!
Hi ha una parella que roda per la montanya anomenats Josep i Laura que reuneixen aquestes qüalitats, necesiten d´altres escalador que els hi obrin les víes més dificils i desprès ficar-se le medalles ells com si haguesin fet ells la vía tots sols. A mi no me enganyeu, sigueu més humils, sincers i nobles i fiqueu al vostre blog la veritat de qui us puja per víes com Montrebei, Alps, Gavarnie...........

D'altres ens donen canya per la nostre pesima i pretensiosa qualitat literaria:

Segueixo amb avidesa el vostre blog pel grapat d'expressions lamentables traduides directament del castellà (sobretot perquè hom té la percepció que ho envolteu d'una suposada erudició que queda manifestament clar que dista molt d'existir), però escriure reiteradament Corçà sense l'accent és sublim!

I sobre tot acceptar-les amb humor.... Si una cosa te escriure contínuament durant 5 anys, es que acabes despullat del tot i es impossible enganyar durant tant de temps a tanta gent sobre qui, que  i com som.
Tambe hem tingut reconeixements del tot inesperats, com quan el 3cat24 ens va declarar "blog del dia".


Pero per sobre de tot, el millor ha estat la gran quantitat de gent interessant que hem conegut i que molt sovint ens hem encordat amb ells, gracies a aquesta finestra virtual oberta al mon. El dia a dia va a mes velocitat del que voldriem i en aquests temps convulsos en que la fredor d'internet esta relegant poc a poc a un raco la calidesa dels centres excursionistes de tota la vida, els blogs no deixen de ser una gran eina en l'intercanvi d'informació util i de descobertes personals i humanes. A tota la gent que ens ha acompanyat a les muntanyes i a les parets, gracies per fer que aquests paisatges inerts de roca i cel tinguessin una mica d'anima humana i tambe a tots aquells que ens han fet companyia en silenci des de casa seva llegint les nostres cròniques  A tots vosaltres, moltes gracies per ser-hi i Benvinguts al Paradís!.