ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

****Les Hémos à Godo, II/4, 220m, Vallon du Diable

divendres, 16 de gener del 2009
No, no ens tornarà a passar el mateix que ahir! aquesta és la nostra intenció i, per tant, optem per dormir al mateix aparcament, allunyats dels pobles de la vall. Les 6 del mati i nit tancada, el soroll d'un cotxe ens desperta: no pot ser, no es pot estar tan boig per anar a escalar a aquestes hores!

Ens posem en marxa dues hores més aviat que ahir, fa un fred de nassos, però estem contents: tindrem tot el circ per nosaltres sols, bé... he dit sols! Amb totes les línies que hi ha per escollir en tan generoses parets i l'única cordada que està escalant és just on dirigim les nostres mirades i passes, increïble, però cert, és que tenim una punteria (per dir-li d'alguna manera)!

Mentre aproximem dubtem: serà bona idea anar darrera d'una cordada en una cascada tant encaixonada? les regulars purgues i caigudes de gel ens volem donar la resposta, però som durs d'orella i no la volem escoltar i cap allà que anem!. El primer llarg és una estètica i estreta goulotte que un cop més ens sembla ajaguda, però un cop dins cal apretar el cul per acabar el llarg amb èxit.

En aquesta primera tirada ja veiem quina serà la tònica de l'escalada d'avui: per moments ens assemblem més a l'exèrcit de Pancho Villa que a tres "aguerrits alpinistes", ens falta una parella de piolets des d'ahir i ho solucionem passant els lliures cordes amunt i avall. La tàctica és senzilla, mentre Laura m'assegura en Pere està a l'aguait per avisar-me quan caiguin blocs de gel a traves del walki i tot seguit m'aferro fort als piolets i, sobretot, no aixeco el cap sota cap concepte.

Així anem guanyant metre a metre fins que la corda arriba al seu final, veig la reunió a la dreta en un lloc molt perillós, just on rebota tot el que els amics de dalt fan anar cascada avall, sense gaires més opcions començo a muntar una mica protegit a l'esquerra i quan ho tinc tot enllestit, aixeco el cap i veig brillar uns lluents parabolts a l'esquerra, salvats! Ara l'angunia és a la inversa, Laura i Pere pugen i jo de viva veu els aviso dels regalets que venen del cel. La reunió és aèria, penjada i molt incòmode, així que decidim sortir de nou al camp de batalla.

La següent tirada no és gaire vertical, però encara és molt exposada a les caigudes de gel i trobem trams de neu dura molt podrida que cal escalar a tota velocitat, però amb seguretat. A partir d'aquest punt l'escalada és més relaxada ja que estem una mica més a recer del constant bombardeig.

Tenim per davant el tercer llarg, és molt estètic: una rampa que poc a poc es va endreçant fins posar-se durant uns quants metres completament dret, ara que, malgrat la verticalitat, en tot moment la qualitat del gel dóna prou confiança i sobretot ens notem la motivació i soltura després de tants dies escalant.

Un cop superat aquest ressalt, al meu davant apareix l'espectacular darrer llarg, un magnífic i ample llençol glaçat d'un gel ben blau, com fa temps que no veiem. En aquest punt coincideixo amb la cordada teutona que tant ha matinat, ja estan rapelant la via, aprofito i els carrego els piolets pels companys d'avall. Els agafen amb cara de completa estupefacció, però no fan gaires preguntes, segur que s'imaginen que els entendre ben poc.

Un cop tots tres a la reunió i, després de veure els ullets libidinosos que ha posat en Pere al veure el gran pastís de fi de festa, li cedim gentilment el cap de corda. Puja amb solvència, com un nen amb piolets nous, són seixanta metres sense cap mena de treva, de fet a mesura que les forces van flaquejant, la verticalitat encara guanya uns graus més i al final li toca lluir-se per sortir-ne victoriós. Minuts més tard un alegre crit que arriba de ben amunt ens ve a dir que hem superat una nova batalla!

Vol du Bourdon, II/4+, 280m, Vallon du Diable

dijous, 15 de gener del 2009
Ummm! amb lo bé que s'està dins el sac ens hem de llevar amb el fred que fa fora, si la furgo sembla un congelador gegant, està tota coberta de glaç per dins, així no es pot anar enlloc! Ei, ara que hi penso: avui toca Vallon du Diable! paraules màgiques que m'espavilen de cop i la mandra s'esvaeix a l'instant. Fa temps que tenim ganes de conèixer aquesta vall perduda al mateix cor dels Ecrins i quina millor excusa que anar a fer alguna de les seves cascades. Després del frustrat intent del dimarts aquest cop no badem i en poc menys d'una hora ja estem embadalits amb les línies que cauen magnífiques pels vessants colgats de neu d'aquesta vall.

En vista de l'espectacle frisem per enfilar-nos a alguna d'aquestes meravelles glaçades, però amb les preses ens hem oblidat les ressenyes i no tenim clar quina triar, sobretot si tenim en compte els problemes que tenim per apreciar la veritable verticalitat de les cascades. Optem per ser conservadors i guaitem fins localitzar Hémos à Godo, ens hem decantat per aquesta prudent elecció per així començar per una clàssica i poder fer un tast del grau del sector i, si la cosa va bé, demà li picarem a alguna cascada més dura. La idea és bona, però no prospera, perquè a la que ens plantem davant Hémos à Godo veiem que ja hi ha una cordada i la cascada és prou encaixonada perquè tot el que caigui per dalt impacti directament sobre els de sota! La sort ja durava masses dies i això ens ha fet refiar, no hem matinat prou i ens han pres la davantera. Cap problema, tenim unes quantes cascades a la mostra disposició, l'únic inconvenient és que totes les que es veuen d'un grau assequible ja estan ocupades, però on va tanta gent entre setmana, és que ningú treballa! En vista de que no duem ressenya i ja ens estem encantant massa, tirem pel dret i a per la primera cascada que estigui lliure. Som afortunats i veiem que la més propera ja l'estan rapelant i, a més, un punt al seu favor és que no es tracta d'una successió de columnes i passos al limit de les nostres forces (almenys això és el que creiem al primer cop d'ull).


Imagineu-vos, amb els nostres problemes de vista que fan que lo vertical ens sembli rampós, com seria enfilar-nos pel que ja d'entrada té l'aparença d'una filigrana gelada! El temps just d'equipar-nos i els dos nois que rapelaven ja són a peu de via, són francesos, però això no és inconvenient per poder-nos comunicar, ells tenen ganes de xerrar i nosaltres d'obtenir informació. D'aquesta manera ens assabentem del nom de la cascada i el grau: el Vol du Bourdon , IV+. Bé, teníem ganes de provar una cascada més dura de les que havíem fet fins ara, doncs quin millor moment! En Josep comença a picar-li i podem comprovar de seguida que efectivament és més dura que les precedents, però no ja per la verticalitat, sinó per la qualitat del gel i mai més ben dit, el piolet colpeja, rebota i no hi ha manera de clavar-lo lo més mínim.


En Josep puja uns metres batallant-s'hi, posa un parell de cargols, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. Dubta entre seguir o baixar i al final, en vista de les males vibracions que té, em demana que el despengi. Hi ha quelcom que no quadra, aquesta falta de confiança no és normal i quan arriba a baix s'aclareix tot: la fulla del piolet és trencada, amb raó no clavava, si és que així no es pot anar enlloc!


Ara que no ens aturarem pas per tan petit contratemps, encara ens queden dos parells de piolet i ja farem maniobres de corda per passar-nos material. En Pere pren el relleu i pica decidit amunt i més li val picar amb ganes, perquè encara que els seus piolets són ben sencers tans dies seguits de fred han deixat el gel com una pedra!


Per variar el llarg és més dret del que sembla i amb la dificultat afegida de la consistència marmòria del gel. Es una tirada llarga i treballosa, has de barallar cada metre que puges i no esgotar la paciència ni els bessons. Sort que ja portem uns dies escalant i no ens agafa de nou, de fet ja es nota al veure amb la solvència i seguretat que puja en Pere.


Un cop a la primera reunió ens mirem el segon llarg, de lluny es veia delicat, però des de més a prop li endevinem algun punt feble. S'està fent tard i el sol ja està picant a la part alta de la cascada, però no ens volem quedar amb les ganes i en Josep que sembla haver recuperat la confiança m'agafa els piolets i se'n va decidit a dalt.


Aquí el panorama és completament diferent, corre aigua per damunt del gel i has d'anar en compte com piques perquè sinó no desclaves els piolets. El llarg es posa ben dret, però en Josep puja amb una alegria i facilitat que ens deixa bocabadats, en no res és a la segona reunió i comença a fer maniobres estranyes. En un primer moment no entenem perquè munta una reunió de cargols havent-ne ja una de muntada dins una petita cova, però aviat se'ns fa la llum: clar, l'aigua que llisca per sobre la cascada allà es converteix en una autèntica dutxa!


Conseqüència, si aconseguim arribar minímament secs a la segona reunió un cop allà ens remullem ben bé, així que les cordes ja us podeu imaginar com queden. Ens ho prenem amb resignació, són els inconvenients d'escalar una cascada amb orientació sud gairebé al migdia. Amb recança descartem seguir amunt i optem per rapelar ara que les cordes encara no són gelades... i, no és broma, sinó vegeu com van quedar als pocs minuts!

Délire du Chacal, III/4, 90m, Malaval

dimecres, 14 de gener del 2009
No ens podem adormir, volem fer una altra cascada i ja són quarts de tres, així que pugem a la furgo, enfilem carretera avall i sense ni treure’ns el material en un moment ens hem plantat al sector de Malaval, davant de Delire du Chacal, la segona cascada que ens ha caigut en gràcia. Passem uns artesanals, però currats ponts sobre el riu, que segurament han estat fets per arribar just a on anem ara tot esverats.

Sembla que estigui aquí mateix i realment no és gaire lluny en distància, però la rampa final d’entrada pica molt amunt! A pocs metres de la nostra, a la dreta, es dibuixa una altre itinerari de dificultat i llargada molt similar a Chacal, es tracta d'Adrenaline Rush, però les condicions escassegen una mica i no ens hi atansem.

Uns metres més enllà encara, penja una altra petita joia de Malaval, una superba cascada de línies verticals, Orgasme (III/4+, 280m), des d'on som podem veure perfectament com en el punt més exigent de la via una cordada s'hi baralla, segurament en aquests moments estan fent honors al nom de la via.

Mentre aproximem ens adonem que pel conus de dejecció cau de tot i sense donar treva, de fet la cascada no es res més que els primers metres de la llarguíssima i encaixonada via Total Chacal (800m). En vista de l'espectacle arribem a peu de via amb ganes i ara és en Josep que va a per totes, enfila la cascada per la dreta, per una mena de goulotte que es forma a la depressió entre la paret i el gel. Vista de lluny la via semblava tenir força neu per sobre i ben aviat en Josep constata aquest fet: la cascada és tot el contrari que l’anterior i enlloc de gel dur com una pedra es troba una barreja de gel granissat i neu endurida, perfecte per progressar ràpid i divertit d’assegurar per anomenar d’alguna manera als simbòlics cargols que encara té moral de col·locar. Algun passatge és completament vertical, però l'estètica i capriciosa xemeneia que forma la neu dura permet equilibrar-se amb les cames ben obertes pels laterals.

De totes formes no em preocupo gaire, aquest és el seu terreny, en el que més gaudeix i, contra el que pugui semblar, més segur s’hi troba, mira tu... cadascú té les seves dèries! Tot i així arriba a la reunió i notem com allibera tensió, pujar amb assegurances simbòliques fa que hagis de concentrar-te al màxim.

És el nostre torn i mentre pujo puc constatar com el curiós fenomen de la verticalitat oculta es repeteix de nou, el que semblava un tram vertical, però d’anar fent esdevé una goulotte en la que hi ha trossos en que no et veus els grampons. Els piolets es claven a fons, però per contra has de vigilar bé on poses els peus ja que el monopunta talla la neu endurida com si res. De segon és un llarg que es gaudeix d’allò més, dret, encaixonat i amb passos tan elegants com precaris.

Queda només un llarg, però des de la reunió la perspectiva cap a dalt no és gaire engrescadora, la part central de la cascada té massa neu a sobre i seguir recte amunt per la goulotte és una aposta arriscada ja que el gel s’endevina inconsistent i la roca aflora a trams. Tot i així en Josep tira pel dret, però no porta ni cinc metres quan se li enganxa la corda al grampó i ha de fer mil acrobàcies per desfer l’embolic, se’ns fa tard i si a això li afegim l’exposició del llarg i la més que impossible tornada avall si surt algun imprevist en aquest pseudogel ja s’estan aliant masses coses en contra nostra.

Aquest cop la prudència guanya, fem cas a aquesta sàvia consellera i emprenem la retirada. Ben mirat ha estat un dia ben aprofitat, gairebé dues cascades en dos sectors diferents, un munt de fotos i ves per on aquest cop tampoc han encertat la meteo: ens ha fet un dia fred i preciós!

***Le Pylone, I/4, 70m, La Grave

dimecres, 14 de gener del 2009
Després de l’infructuós intent d’ahir d’anar escalar al Vallon du Diable (la manca de coordinació va fer que acabéssim els tres en dos valls diferents i quan ens vam retrobar ja no teníem temps de fer res més, vaja que som un desastre en logística!), avui tenim ganes de guerra i en vista que la meteo és una mica dubtosa optem per anar a escalar a prop de la furgo i no complicar-nos la vida. De fet encara estem una mica escamats en vista de l’experiència de fa tres setmanes a Cantal, quan el que tenien que ser simples núvols es va convertir en una nevada de tres dies. El primer objectiu el tenim ben clar, una bonica cascada perfectament visible des dels remuntadors de la Grave que ja ens va entrar per la vista el primer dia que la vam veure: una llengua de gel blau enmig del bosc, generosa, bucòlica i temptadora.

Una consulta a la guia ens posa en situació, es tracta de la Pylone, una clàssica de la vall, això explica per què era tan plena de gent diumenge, quan la vam veure el primer cop. Avui, per sort, és tota per nosaltres, avantatges d’escalar entre setmana (i no volem ser dolents!). L’aproximació és simple i breu, seguir un sender de raquetes i un cop al peu de la cascada recte amunt, un bon calentament! La cascada és prou ampla i un cop equipats avaluem el millor lloc per atacar-la, a la dreta pengem columnetes efímeres, canelobres de glaç que no conviden a penjar-s’hi, així que l’opció és clara, per l’esquerra. En Pere es demana torn i nosaltres gentilment i sense cap mena remordiment el deixem que tiri de primer, no dubta gens i tira pel més dret, però a la que ha pujat un parell de metres ja està renegant i no ens estranya gens, no és gel amb lo que s’està barallant, és quelcom semblant a una pedra glaçada!

Ben mirat ja portem uns quants dies en que el termòmetre no puja dels cinc o sis graus sota zero i això es deixa notar, el gel és duríssim i d’allò més treballós. Ufff! assegurant m’estic glaçant, però el fred se’m passa quan veig en Perico, ell sí que està suant de valent, però va pujant metre a metre com un campió mentre va fent caure blocs de gel de totes les mides.

Distrec el fred reflexionant: hem comprovat que en les cascades es dóna un fenomen molt curiós, vistes de front semblen inassolibles, però un cop al peu ja li veus els punts febles i fins i tot algunes no es veuen gaire difícils, així que no badeu incauts! perquè un cop enfilats veureu com la perspectiva ens ha jugat de nou una mala passada o bé hem pecat d’excés de confiança (de fet aquesta darrera és l’opció més probable), ja que allò sol ser bastant més vertical del que havíem intuït. No patiu! això passa sovint, però no és res que no es pugui solucionar amb un xic de prudència i experiència. Ei, ves per on la corda em tiba, en Pere ja ha sortit del tram més malparit i ha posat l’accelerador fins la reunió. Ara li toca el torn a en Josep, que com sempre, puja fent-ho fàcil i abans no m’acabi de congelar enfilo jo disparada darrere seu. Ostres, quin gel més dur! has de picar amb decisió per clavar bé el piolet, ara que el tram és tan vertical com disfruton.

Un cop a la reunió en Pere, que està en ratxa, ataca el segon llarg, baixa força aigua i ha de fer algun malabarime per evitar la dutxa. Surt un llarg més fàcil, però força maco, un bon final de via .

Des de l’arbre que serveix de reunió un sol rapel ens deixa al terra de nou i amb les cordes molles, per variar! però això no és excusa per encantar-nos, així que fora queixes i anem per feina que el dia és llarg i encara hi ha cascades que ens esperen!

**** Cartugeas, II/4, 600m, Malaval

dilluns, 12 de gener del 2009
Avui sí que ja toca una via amb cara i ulls, però mira per on li hem agafat gust a això de no aproximar gaire, tot i així aquest cop cal caminar força més, potser 2 minuts...? Al nostre davant s'obre una increïble visió: un gruixut torrent purament glaçat, a en Pere li falta temps per encordar-se i tirar amunt.

La primera tirada és de pur tràmit, però ens va bé per entrar en calor, és que això de caminar tan poc per arribar a peu de via té els seus inconvenients, mínims, això sí, no aneu a mal pensar! La segona tirada és un compacte mur, però en Pere li troba el gust al tema i enfila buscant les majors dificultats i vaja si les troba!

Un cop a la segona reunió ens cal caminar uns metres fins situar-nos just a sota del generós torrent glaçat i en aquesta tercera tirada Laura es demana el seu torn i amunt que enfila.

És un llarg molt llarg, tant que gairebé esgota la corda i la pendent és mantinguda en tot moment, a més, quan en Pere i jo enfilem amunt la costant dutxa de petits trossos de gel s'intensifica i ens fa aferrar fort als piolets una bona estona fins que amaina el temporal.

video

A partir de la quarta tirada comença la diversió a la via i és el meu torn d'agafar la iniciativa, enfilo temorós de que una nova pluja granissada m'agafi en el moment més delicat, però aquesta no acaba d'arrencar del tot. Avui el gel, a mesura que avancem, és millor, molt millor que ahir i permet gaudir dels passatges per verticals que siguin.

Vaig pujant i per més que miro a banda i banda no apareix cap reunió, finalment decideixo a muntar-la amb cargols i, com no, Murphy total! faig una ullada avall i allà que hi era! Mentre pugen els companys no puc deixar de pensar en la sort que hem tingut, estar sols en aquesta gran clàssica, els tres coincidim que aquí no entrem ni farts de vi si tenim alguna cordada per sobre nostre.
De fet avui ja fa estona que anem trobant restes d'algun sagnant impacte d'alguna cordada d'ahir i fa que encara amb més motiu no abaixem la guàrdia en cap moment. El cinquè llarg és molt estètic, uns quants metres de travessa lateral i amunt, la verticalitat és acusada, però trobem la via tan picada que en cap moment es pateix més del compte. Ara la reunió es munta en una gran balma, per fi a recer de qualsevol regalet que vingui de a dalt, ves per on, estem en un mirador privilegiat i ja comencen a fer fredar el metres escalats fins aquí! Ahir, quan miràvem la via des del peu semblava que el pas clau estaria aquí, però, com sol passar sovint, de prop veiem els punts dèbils i ens falta temps per refer l'embolic de cordes i llançar-nos a picar per sobre el buit.
És un pas prou fotogènic i no desaprofito l'avinentesa per fer una aèria foto als companys penjats de la reunió, però, just quan acabo la meva tasca de reporter, a la meva esquerra baixa com si fos un meteorit un immens bloc de roca muntanya avall, ufff! Si no hagués fet la foto de ben segur que, més amunt, el bloc hauria passat fregant-me! a partir d'ara la meva concentració és doble, per les dificultats i per les sorpreses que venen del cel.
Un breu mur vertical i nova reunió: Pere, Laura amunt!! i en no res ja tornem a ser els tres penjats del buit. A aquestes alçades de la cascada ja ens hem descomptat en els llargs i no sabem quanta via encara ens resta, així que quina millor manera de sortir de dubtes que anar amunt. Gel per gaudir, passos bonics i algun sorpresa en forma d'ensaïmada gegant que baixa en busca dels companys de la reunió, però, per sort, aquests tenen prou reflexes i ho esquiven. Arribo a una mena de plató coronat per una generosa i bonica llengua de gel i, ara sí, tenim clar que aquest serà l'ultim llarg del dia.
Tan punt arriba en Pere se l'il·lumina la mirada i no dubta en agafar ara ell la davantera. Ben aviat ens adonem els tres que allò que semblava rampos es posa ben dret i en Pere s'ho ha de treballar de valent. Per acabar-ho d'adobar, en aquest tram, el gran cabal d'aigua que baixa queda cobert amb prou feines per una minsa pel·lícula glaçada i no les tenim totes de si aguantara el nostre pes i les nostres picades.
Amb delicadesa i aguantant la respiració passem tots, bé... sembla que de moment no ens caldrà posar-nos a regim! A partir d'aquí la via continua amunt uns quants centenars de metres a través de torrenteres discontinues, però tothom la dona per acabada en el punt on estem ara, en el darrer tram de cascada amb cara i ulls.
Han estat gairebé cinc hores per fer els vuit llargs de la Cartugeas, la ruta, les condicions i el dia han estat genials, però encara no és moment d'abaixar la guàrdia, ens manquen cinc llargs rapels i alguns de ben apurats per tornar a estar de nou a terra ferma. Vinga avall i fins la propera!