ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Anglada - Guillamon, 240m, 6a/A0, Pedraforca Sud

diumenge, 13 de juny del 2009


- Eeei Josep, ens anirem a fer l'Espero Barrufets; Ok, Perfecte Kiko, ja em va be..

- Uns dies mes tard... he pensat que poder millor el Camí del Tro; Val ja m'agrada aquesta, li dic.

- Al dia següent: tinc entès que la Chorvas Pierge es genial; Be, molt be Kiko, cap alla anem, jo nomes vull escalar!!


Enfilava cap al Pedraforca sense tenir gaire clar que ruta enfilaríem, nomes sabia del cert que de nou amb en Kiko, sortiria com sempre una via d'aquelles difícils d'oblidar. A les 8 del mati ens trobem amb ell i dos companys seus que han fet bivac en la pista a sota del Refugi Estasen,


ells tres van carregats fins els topes amb l'idea de quedar-se tres dies a Prat de Reo i inflar-se a escalar a la magnifica roca de la cara sud, mentres remuntem les dures rampes que duen a aquesta vessant no paro de recordar que porten uns dies repetint els “Molinas” de torn que avui serà un dels dies de calor, calor i mes calor i poder això ens fa portar la marxeta tant lenta que duem, jo personalment cada cop suporto menys escalar amb aquest “solano” pero de moment no tinc cap maquina d'alterar les estacions de l'any. Un cop al coll i després del ball de noms de vies per escalar, en Kiko en diu: Be, tens alguna via al cap que t'agrades fer..? doncs posats a escollir gairebé en quedo amb la gran clasica que a sobre aquest 2009 cumpleix mig segle de vida, una ruta de dos mestres amb majúscules: en Josep Manel Anglada i en Paco Guillamon,

a mes també tinc ganes de comprovar in situ tota la polèmica que es va obrir fa uns anys per uns escaladors francesos al equipar aquest itinerari d'autèntica aventura. Quan per fi ens encordem son les 11 del mati, un horari genial per anar a la platja però poder no tant per escalar en aquesta “peaso” cara sud. La linea es una subtil fissura una mica a la dreta de l'evident xemeneia de la Pany-Haus. Quan fem un cop d'ull a la ressenya m'adono que pocs llargs podré encapçalar jo, la veritat que en fa molt respecte aquest grau clàssic de cinquens. Peró a la primera tirada que li donen IV+ em fico jo, es una successions de plaques inclinades sobre una roca excepcional i molta vegetació, amb assegurances testimonials. A pesar del seu grau baix, tal com m'olorava ja veig el pa que s'hi dona aquí.

Avui no estic gens fluid, amb tant de sol me ha agafat una forta insolació i deshidratació pel camí i per si fos poc es suma a un fort refredat que arrossego d'aquesta setmana passada, aquí no s'hi val a badar, arribo a un parabolt , reunió i cedeixo gentilment a partir d'ara els honors a en Kiko que esta encantat de la seva sort. La segona tirada en teoria guarda nomes sortir de la R el pas mes dur de la via, un preciós 6a sobre acanaladures que de segon en trec amb prou soltura,

la següent tirada a priori fàcil però no caic al parany d'aquest Vº vertical que al final en resulta mes dur i expo que el llarg anterior. Ara ja hi som al peu de l'evident xemeneia desplomada, aquí en Kiko s'ha d'esforçar de valent però veient-ho des de la reunió ho fa tant fàcil que si no el coneixes m'ho creuria fins i tot que es assequible!

Mentres asseguro aquesta llarga tirada sota un sol de justícia m'adono que estic fent una baixo físic total, en costa fins i tot tenir els ulls i la concentració activats mentres asseguro al company, aquí m'adono que avui acabar la via, ni que sigui de manera patètica serà ja per si un èxit. Ara es el meu torn per la xemeneia cada cop mes desplomada. Tot i que va ser molt criticada pel seu retroequipament en aquest punt que la paret t'escup enfora, et cal escalar entre xapa i xapa i per moments ho veus impossible, intento guarrejar per la seva ample fissura, però tots els Camalots grans els porta en Kiko, fins el darrer metre just abans de la reunió es un patiment a base de penjar-se de tacs originals, pitons mig entrats, cordinos descolorits, Jungfraus de riure i tambe.. parabolts lluents!. El següent llarg no resulta tant dur com l'anterior ni com ens ho pinta la ressenya, es un V+ mantingut amb algun pas puntual tirant de cintes, que en el meu patètic estat físic es tot un autentic martiri i cada cop que miro amunt sembla que per moments la via s'allargui mes i mes fins l'infinit. El darrer llarg es d'aquells que sempre gaudeixo, una ampla xemeneia amb generós “catxo” d'autoproteccio però avui em limito a pujar com un miserable cuc fins al final de la via.

En resum una ruta exigent i amb caràcter on a pesar del retroequipament (amb el permís dels aperturistes) cal escalar de veritat i d'haver-se deixat en el seu estat original s'hagués mort en l'oblit aquesta bonica via. Quan recollim cordes i trastos i ens posem a caminar per iniciar el descens m'adono fins a quin punt avui estic fotut, en Kiko tot i anar al ralentir, tota l'estona em deixa enredera i jo tinc seriosos problemes per fer un pas darrera del altre,

quan arribem a la seva voluminosa motxilla ho arreglem una mica, amb uns talls de pernill, força liquid i una reparadora migdiada que em deixen ser de nou mitja persona.

**** Terra Incògnita, 230m, 6b (V+/A1) *** El Vol de l'Home Ocell, 215m, 6b (V+/A0), les Agudes, Montseny

diumenge, 7 de juny del 2009
Eppp, avui són eleccions europees i com a bons ciutadans tenim clar que anirem a votar, però abans volem continuar el nostre particular entrenament: escalar el màxim de metres de roca en cada jornada, de fet tot just fa un dia que l'hem encetat, així que si ja de bon principi no el complim malament anem! Aquest cop les males idees en venen donades per en Jordi i en Joan, uns companys de GEM, pel que sembla tenen dèries semblants a les nostres i volien enllaçar aquest parell de vies al Montseny i tot seguit anar a votant. Fem càlculs: els col·legis electorals tanquen a les vuit del vespre, bé quedem per fer un bon esmorzar a les vuit del matí a Malgrat per agafar forces i enfilem la carretera que ha de dur-nos al nostre destí, la particular silueta de les Agudes que es va fent més altiva i descarada a mida que ens hi apropem per l'eix transversal. L'aproximació és dreta, ràpida i coneguda i a les onze del matí ja som encordats per començar a escalar Terra Incògnita, ens repartim en dues cordades i deixem que tiri al davant en Jordi que és l'únic dels quatre que no ha fet la via. En Josep ja l'ha escalada sis o set cops des que la vam obrir ara fa un parell d'anys encara no, a vegades penso que és el seu boulder particular i gaudeix portant-hi els amics a descobrir-la. Tot i així, aquest any és el primer cop que ens hi atansem i tenim clar que ens tocarà apretar després d'estar tot un hivern sense tocar roca.
La via té dos meitats clarament diferenciades per una feixa de vegetació a mitja paret, els tres primers llargs serveixen per anar escalfant motors, mantinguts en el V+ i amb algun pas finet de mirar-s'ho dos cops sobretot a la tercera tirada. Mentre vaig fent memòria de per on va la via en Jordi ja ha arribat a la primera reunió i segueix cap a la segona per anar per feina, avui encara ens queden molts metres per davant!
Per les seves exclamacions dedueixo que l'escalada li està agradant, verticalitat i bona pressa és la tònica d'aquests dos primers llargs. Pujo jo i darrere meu, enganxat ja puja en Josep que fa cordada amb en Joan.
Sort que la reunió és una vira prou ampla per instal·lar-nos tots. Hem d'anar ràpid, així que sense remordiments deixo que en Jordi encari la tercera tirada, el flanqueig de 6a se'l treu sense adonar-se i ja estira el cap per veure cap on continua el llarg.
Ei, ara ve un tramet on cal ser fi i buscar lleixes amagades que et deixen enfilar-te per una placa prou dreta. Sense perdre temps flanquegem per la canal fins el pany de paret per on continua la via i aquí el panorama canvia: la roca és veu grisa, fosca i compacta, un bastió petri guarnit de sentinelles que dibuixen relleus en la seva verticalitat i esdevenen el punt feble de tan altiva muralla. En Josep i en Joan ens trepitgen els talons, així que amunt, ens esperen quatre tirades ben atlètiques que posaran a prova els meus braços.
El quart llarg és potser el més vertical, a trams sembla tirar enrere, però les preses són d'escàndol i amb una certa gràcia col·locant-te pots trobar algun descans. El següent llarg, és per a mi el més maco de tots, t'has d'enfilar a una placa i fer uns passos mig de fe, mig d'adherència per anar a buscar un esperonet que et permet fugir de les plaques llises que t'encerclen per arreu.
A la sisena tirada trobem el pas més dur de la via, segons els amics que ho han provat és un 6b, però amb l'ajut d'un friend i una generosa fissura el podem solventar amb certa elegància els que no tenim aquest grau i ja la traca final, el darrer llarg.
El primer cop que el vam provar, obrint la via, no em va agradar gens, però ara que s'ha netejat i la roca ja és ferma ha descobert una línia que no desmereix en absolut les tirades anteriors, poc equipat cal parar atenció i trobar el millor pas entre un amuntegament de rocs en equilibri vertical. Un cop tots al cim, no cal que els preguntem si els ha agradat la via, la seva cara de satisfacció és la millor resposta!
Vinga, però, no ens adormim que encara hem d'escalar una altra via! Per sort no cal baixar pel camí que va a Santa Fe, sinó que un ràpel llarg des de darrera reunió ens deixa a la canal herbosa que baixa a l'esquerra de l'esperó per on va el Vol i en un obrir i tancar d'ulls ja som de nou a peu de via preparats per continuar metres amunt. Repartim de nou les cordades i ara aniré amb en Joan, aquest cop nosaltres anirem segons, però no ens podem encantar que ja són gairebé les quatre de la tarda! El Vol de l'Home Ocell és un vell conegut pels quatre, tots l'hem escalada en alguna que altra ocasió i això ens permet anar per feina. La primera tirada és més descansada que les que hem fet fins ara, però els metres escalats entre ahir dissabte i avui ja es deixen notar i pugem concentrats, de totes formes no puc deixar de pensar que és un gust escalar aquí en una paret tan pintoresca, envoltats de faigs i amb el mar de teló de fons, un luxe poc habitual que no s'ha de desaprofitar.
El fet de conèixer la via ens permet anar ràpid i els dos llargs següents de cresta fàcil els fem a l'ensamble sense entretenir-nos. Quan arribem al peu del tram més exigent de la via, veiem que en Jordi ja s'hi està barallant, l'observem atentament per memoritzar els passos i amunt sense perdre temps.
Realment és la tirada més maca de la via i no per coneguda deixem de gaudir-la. El darrer llarg, alliberem tensió i cap dalt que això s'acaba! No deixa de sorprendre que dues vies tan properes tinguin un caire tan diferent, el tacte de la roca els marca el seu caràcter i el Vol, a diferència de la seva veïna, és farcit de passos d'adherència, equilibri i un equipament molt més d'aventura.
Bé, ja n'hi ha prou de reflexions! nou ràpel i a la carrera cap al cotxe, que es fa tard! Clavem l'horari a les set al cotxe i un minut abans de les vuit del vespre som a l'entrada del col·legi electoral per complir els nostres deures com a ciutadans, per què llavors diguin que els escaladors no estem conscienciats!

Metres de roca a Gorros, Montserrat

dissabte, 6 de juny del 2009
Cap de setmana: festa, sol, mandra, calor, son... una combinació no gaire propicia per anar a escalar, però al final, com sempre, ens pot el neguit d’enfilar-nos i decidim apropar-nos a Montserrat, font d’inspiració inesgotable i inabastable per vàries i variopintes generacions d’escaladors. El nostre objectiu és senzill, planer i gens ambiciós: escalar quants més metres millor. Volem tornar a trobar-nos còmodes en la vertical sense haver d’estar penjats d’uns piolets i el tacte de la roca, ara per ara, el tenim una mica oblidat, així que anem per feina:

** Sargantanes, IV+, 180m, Gorra Marinera
Aquest monòlit és el darrer dels Gorros que tinc pendent d’escalar i hem fa il·lusió retornar a aquest racó montserratí tastant una de les seves vies.
L’itinerari s’ajusta perfectament als nostres requisits, no té cap tirada difícil, és correctament assegurat i tira metres cap amunt. La dificultat radica en encertar per on va la via, al final entrem més a l’esquerra de l’original i el proper llarg seguim recte amunt, per un tram que ens sembla una mica més dret, ei una mica més, no us penseu res de l’altre món! L’anècdota són les runes de l’ermita de Sant Jaume, penjada en una feixa al mig de la paret, esdevé testimoni d’anys que ja són història quan aquest era un indret d’ermitans, sense turistes ni escaladors que en pertorbessin la pau, ni camins que guiessin passos perduts.
Després de tan nostàlgiques reflexions escalem serenament els darrers metres, una bonica tirada amb gegantins bolos montserratins que fan menys aeri el flanqueig i et fan creure que fins i tot ets bon escalador!

** Rantaplan, V-, 90m, Magdalena Inferior
En Josep li ha agafat el gust a això de fer metres i encara no hem plegat les cordes del rapel que ja està corrents escales de Jacob avall. Arribo al seu costat i ja és mig encordat: sort que avui no volia escalar, penso, que sinó! Escollim una via amb parabolts grocs, no sabem del cert quina és, però ens sembla recordar haver-la escalat. Ei, que ja fa masses dies que no escalem sense ressenya i ens estem malacostumant! així que cap amunt hi falta gent. En Josep renega una mica al primer llarg, de fet té part de raó, la roca a la zona més obaga és un xic patinosa i cal ser finet i tenint en compte els bolos que hem trobat abans el canvi es deixa notar. De totes maneres ho solventa amb elegància i bon fer i això que amb les preses s’han quedat al meu arnés la meitat de les cintes i li toca baixar a recuperar-ne alguna, si ja li dic jo que no és bo córrer tant! El següent llarg no té res a veure, bona pressa, roca franca i magnífiques vistes sobre el parc d’atraccions en que s’ha convertit el monestir.
Per cert la jornada d’avui està amablement amenitzada pels crits entusiastes i no massa harmoniós d’un nombrós grup de seguidors de l’Espanyol que celebren no haver baixat a segona amb una curiosa barreja de fervor religiós i hooliganisme. Darrere nostra puja una cordada i gràcies a ells esbrinem que estem escalant la Rantaplan: ei, tota una clàssica! es nota que tenim bon olfacte per les vies! Acabem el darrer llarg de la via pensant ja quina serà la següent.

** Canaleta de les Nimfes, V-, 60m, Miranda de Santa Magdalena
No sabem cap on tirar (és el problema de tenir tant on escollir...), però amb un amic que anem trobant d’escalada en escalada ens fa un repàs ràpid de vies recomanables i properes. Incrèdul, no se’n sap avenir que no hàgim escalat encara mai res a la Miranda de Santa Magdalena, ell avui ve d’escalar-hi la Canaleta de les Nimfes amb la seva filla a qui està iniciant en aquestes dèries. Bé, tastarem un nou pany de paret que encara no hem provat, a veure si la nostra intuïció no ens falla i trobem la via recomanada. Per cert avui dúiem ressenyes, però la meitat s’han quedat al cotxe i la resta no ens serveixen per que ens estan temptant d’altres vies que ens surten al pas i com que som de cor fàcil! En no res som a peu de paret i d’acord amb el pacte tàcit que tenim aquesta tirada em toca a mi, així que jo escullo per on pujar d’entre la munió de línies de parabolts que tiren amunt.
No sé per què em crida l’atenció una via lleugerament decantada a l’esquerra de la paret, sembla una canaleta, no gaire, però amb imaginació! No pujo gaire convençuda, no sé que carai estem escalant i la roca sembla relliscosa, però pujats els primers cinc metres, sorpresa, la roca és força adherent i la via va per una petita canal que es puja fàcilment amb tècnica de diedre. En no res soc a la reunió, no duem prou cintes per empalmar els dos llargs així que espero que en Josep pugi i li demano si em deixa tirar el següent llarg. Tot un cavaller em cedeix gentilment el pas i puc satisfer les meves ànsies de metres de roca, almenys per la jornada d’avui. No sé si hem encertat la via, però estem contents, hem ensopegat amb una línia tan simple com bonica d’escalar.

Cara nord del Russell

dimecres, 29 de maig del 2009
Aquest increïble hivern que havia començat de manera espectacular en quantitat i qualitat de neu i prometia una llarga, llarga temporada, poc a poc entrava la primavera i amb ella una pujada gens habitual de temperatures i mal temps perllongat i d'aquesta manera les nostres millors expectatives quedàvem un any mes pel camí dels bons desitjos. Teníem clar que donaríem per acabada la temporada alpina a aquesta sortida i guardaríem per uns mesos a l'armari les eines afilades fins el proper hivern i al nostre cap ens rondava acabar d'una manera singular. Els dos cops que havíem fet la cresta de Salenques sempre ens havia cridat l'atenció de una manera total l'imponent i oblidada cara nord del pic Russell i des de a llavors imaginàvem espectaculars e impossibles lineas glaçades que solcàvem la seva majestuosa paret, però arribar fins a ella no era precisament fàcil i encara menys trobar a algú que aquesta idea li pogués motivar. L'aproximació estava cantada, seria per la remota i desconeguda vall de Salenques i nomes hi havia una persona que es podia engrescar davant l'idea de tant llarga i carregada excursió amb l'il·lusio de un nen petit, aquest nomes podia ser en Rusky! Sortim a caminar poc abans de la boca sud del túnel de Viella per el GR que puja fins a Ballhivierna i abandonem aquest trillat camí per encarar la ferestega vall de Salenques a traves de un sender mig esborrat, ara la primavera esta en el seu clímax i el desglaç es evident per tot arreu, els rius baixen desbocats i molt crescuts, tant que el pont que dona accés a aquesta vall fa mesos que havia sigut arrossegat avall i sortosament just mitja hora abans de passar nosaltres uns operaris ho acaben de posar a lloc.
Certament a cada pas que ens endinsem riu amunt els nostres sentits quedaven mes saturats, poder era l'absència de rastre humà que li fa merèixer el sobrenom que li vam donar de la “vall de les meravelles”. A la nostre dreta l'inacabable muralla de roca que cau del Feixant i davant nostre tancant el circ la retallada cresta de Salenques, portem raquetes en previsió de trobar molta quantitat de neu acumulada al remuntar la vall, però ens sorprèn a la velocitat en que s'ha fos, tant aqui al fons de la capçalera com als cims. Al final nomes superar algun inestable pont de neu ens posa a prova. Aprofitem els darrers prats per instal·lar la tenda on passarem la nit nosaltres tres i tant punt l'aixequem, corrents a dins per aixoplugar-nos del xàfec vespertí que cau. Matinem molt volem estar a peu de paret amb les primeres llums ja que la paret ens hem adonat que no es tant nord com sembla i ara gairebé fregant el juny el sol ja va molt alt. Tot i matinar la temperatura es massa suau i ens adonem al encarar les dures i mantingudes pales d'accés a aquesta superba cara nord. Alló que ens oloràvem al final s'acaba complint tot i haver alguna linea de gel, aquestas no son escalables, falta continuïtat fins el terra, tot i aixis ens apropem a peu de paret, aquí l'espectacle es majestuós un immens amfiteatre de parets i esperons verticals sobre un magnific granet del que no tenim gairebé cap noticia de que hagin estat solcats abans. La cabra tira al monte i en Rusky com no.. tira cap el cim tot sol a traves de la cresta del Russell, poder haver trepitjat ja aquest cim ens dona un plus afegit de mandra i anem avall sabent que de ben segur es la primera però no serà l'ultima visita a aquest petit i perdut paradís.

La crack de l'Androcymbium 300m. MD, Cadí


Diumenge, 24 de maig del 2009
Avui era dia d'experiments: un company nou en Toni, un apassionat de les muntanyes que s'esta iniciant en els seus vessants mes verticals. Una aproximació pel vessant sud a la part mes remota de la muralla del Cadí mai feta abans i una nit a una bucòlica cabanya que no coneixíem fins avui. Apurem el màxim la tarda mentres remuntem la pista que passa sota el peu de la paret nord del Pedraforca fins que aparquem al coll de les Bassotes on uns ciclistes ens mirem amb cara d'incredulitat mentres preparem piolets, grampons, cordes i altres estris similars allà al bell mig d'aquesta esplanada molt allunyada de qualsevol paret,

enfilem amunt el PR que duu al Pas dels Gosolans, pujada mantinguda i camí incert mentres la nit ens atrapa, al final ens liem una mica i acabem muntant un rapel per arribar a terra ferma i ser a la porta del Cortal dels Cortils amb els darrers sospirs del dia, la cabana es molt espartana i funcional, just el que busquem per aclucar els ulls una estona.

Impassible sona el despertador a les 6 del mati, nomes despertar-nos ens adonem que em fet el negoci de Robert i les cabres, fa una calor que tira d'esquena! Ara que hauria de ser la punta de màxim fred del dia estem a uns tropicals 8 graus positius, tot i aixis ens trèiem les lleganyes dels ulls, enganyem la panxa amb un breu mos, carregem les inseparables motxilles i enfilem cap al Pas de la Roca Plana, en poc mes de un quart d'hora ja hi som dalt de la carena i un altre sorpresa negativa ens “anima” el dia, gairebé no queda neu a la seva cara nord, es increïble com en una setmana ha fos tanta neu en vista de les fotos que havia vist fa just 7 dies enredera, baixem l'empinada baixada del Pas amb el convenciment que avui tot el material que arrosseguem un cop mes no podrà veure aquest fantàstic paisatge de cingleres desafiants i boscos exultants.

En poc mes de tres quart d'hora ja som al peu de la via desitjada, ràpidament em ve al cap el record d'uns anys enredera quan van venir per primer cop amb Laura a obrir aquesta bonica i evident linea que vaig batejar en honor seu, recordo les quatre hores que vam invertir des de la Mare de Deu de Bastanist a traves d'un caòtic i espès bosc, i avui per aquest vessant sud en menys de dues hores ja estem escalant i la baixada encara mes rapida! De lluny la linea es veu escalable, es l'únic que es veu amb cara i ulls a la nostre rodona, tant sols no aconseguim veure els primers metres de via que els recordo complicats i una mica expo al anar per adherència de grampons sobre plaques inconsistent de gel i avui aquí aquest element no apareix per enlloc,

tant punt ens posem sota la vertical de la ruta ens adonem que allò que no veiem de lluny, no es ara res mes que roca i mes roca... teníem tants números de fracassar aquest finde que al final ens ha tocat la grossa! No marxem capcots, marxem il·lusionats en tornar un altre temporada a tastar les delicatessens del Cadi mes recondit ara que ja coneixem la dreçera i com no... a en Toni li dec una!