***** Abraxas, 250m, 6a+, Organos de Montoro, Terol

diumenge, 30 d'octubre del 2011
Avui tornen cap a aquesta paret de formes gaudinianes, el sol per fi ha sortit despres de tants dies d'aigua i tambe apareix en Mohawk, amb qui feia messos que teniem marcat en vermell al calendari aquesta escalada. Res millor que lligar interesos en comu, ell trobar amb qui compartir corda en la seva primera visita a aquestes contrades i nosaltres assegurar la jugada amb un element tant solvent com ell. L'objectiu es escalar la via mes representativa d'aquesta paret, l'Abraxas, logica via que va a buscar un cridaner diedre final de 60 metres que no dona treva, va ser obert als anys 80 de manera impecable pel mestre Ballart i per descomptat totalment net d'assegurançes fixes, ni en el diedre, ni a la via...., nomes trobarem alguna reunio equipada i poca cosa mes, sens dubte tenim per endavant un interesant repte vertical

A l'inici de via no trobem cap senyal significativa, pero un cop a l'evident canal d'acces, unes xapes brillants per la dreta ens indicam que estem al bon cami. Les primeres tirades alternen trams "matojeros" amb curts passatges on caldra apretar el cul, sens dubte es el peatge obligat per arribar a la cirereta del pastis. Els dos primers llargs corren a compte meva, al primer trobem un finet pasatge de placa finet protegit per un pont de roca i a la segona tirada nomes sortir de la R baixem uns metres i de nou escalar amb carinyo una curta travessa.

Les tirades intermitges son per Laura i sense saber-ho li toca un llarg precios, una fissura vertical, amb canto i totalment a protegir. La tipica tirada que sembla mes severa de lluny i que un cop et posses per feina, van apareixent relleixos i busties als llocs mes insospitats. Despres un llarg facil a traves d'un bosquet ens situen sota la vertical del anhelat diedre. A partir d'aquest moment anirem trobant reunions per tot arreu, algunes amb expansio, fruit de les vies veines i altres a arbres que son les originals d'aquesta via, per tant ens permetra fer-nos a mida la llargada de cada tirada. En aquest punt tenim un moment d'incertesa de com arribar a la cirereta, al final optem per reseguir un facil diedre que accedeix per la dreta, en els darrers metres una curiosa placa ens fara parar atencio.

Fem un canvi de cordes al capdavant, en Mohawk ja te prou de xupar roda i porta tot el mati mirar amunt amb ulls lidivinosos a l'espera d'aquest moment. Els primers metres de diedre ja tenim la carta de presentacio d'aquest, vertical i treballos! aixo si... nomes sortir de la reunio trobem un solitari pitó totalment prescindible, segurament fruit d'algun caxondo, posat aqui per aixecar la moral si estem dubitatius del que tenim per endavant. Sobre tot si tenim en compte que fins acabar la via nomes trobarem alguna cosa a les reunions.

Tot i la perfeccio geometrica d'aquest tram final de via, l'escalada que menys farem servir es la tecnica de diedre, la paret de l'esquerra es sumament llisa i esquerpa en cantells, pujarem per l'esperó, per la paret de la dreta, encastant l'espatlla, una entretinguda lluita digne de contorsionistes i que donarem per bona si guanyem un sol metre amunt. Aixo si... al bellmig trobem una rotunda fissura que admetra tot allo que li donem per menjar (si son Camalots del nº1 al nº3 millor que millor) Aqui trobem un clar ejemple de la sobada frase " una imatge, val mes que mil paraules", doncs aixo...

Una aeria lleixa adosada ens serveix de penultima reunio, l'efimer i esmolat cim esta a tocar en aquesta curta tirada, pero no podem baixar la guardia, encara resta una simpatica travessa, ara si, sobre roca genial. Som espectadors privilegiats d'aquesta virgueria geologica dels Organos, on tambe altres cordades veines enfilan per la Carabanserai o la Colombiomania. Un dia rodó..., escalada inolvidable, dia lluminos, entorn superb i companyia inmillorable.

Part d'aquest bon sabor de boca ho aporta el caracter de la via que hem fet, avui calia saber llegir la roca, fer servir el sentit comu i sobre tot prou pericia i sang freda en l'autoproteccio. Estic convençut que la mateixa linea cosida a xapes no ens hagues aportat la mateixa alegria d'esperit que sentim ara mateix. Clar ejemple de que la satisfaccio sol venir pel cami del com i no del que.

Aixi ho hem vist nosaltres:

ABRAXAS the video: