ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Fluido Glacial, 300m, III/4+, Gavarnie

dimecres, 16 de febrer del 2011
Crec que tots tenim vies, parets, cims maleits que per una o un altre causa resten per molt temps (o per sempre..) al calaix dels projectes pendents. Aixi recordo com trepitjar el cim de la Pica d'Estats o assolir la cara nord del Mont Perdut o la del Vignemale ens van costar fins 4 viatges, l'Arlaud-Souriac no va caure fins la cinquena visita. Pero entre totes les vies, cims o parets n'hi ha una que la malastrugança guanya de llarg, el circ de Gavarnie. Ja es el nové hivern que ens atansem i ens te la moral una mica menjada, be... a Laura no, en alguna de les meves nombroses retirades, ella ha sortit visctoriosa per dalt. Alguns amics quan s'apropen aquestes dates i els hi dic que vaig cap a la meca glaçada dels Pirineus, ja em deixan anar l'inevitable brometa sorneguera sobre el meu "gafe" al circ. Val a dir per a mes inri meu, que pocs cops ha estat la meteo o les males condicions qui me ha fet enrera, fins a 5 cops he arribat a escalar algun llarg, pero l'inexperiencia, trencar-me un dit, el dolor, una caiguda..., m'han fet recular capcot. Tinc bones sensacions i aquest cop marxem amb la conviccio que tot sera ben diferent. A priori som cinc escaladors els que hem quedat alla, tots ells prou solvents i amb ganes de guerra, pero a messura que s'apropa la partida un a un, es van esborrant fins quedar-nos Laura i jo tot sols.
Cada cop que trec el cap per l'hosteleria i al meu davant surt aquest increible espectacle de linies d'aigua solidificada, la sensacio es la mateixa, d'incredulitat davant aquell primer mur de 300 metres que es mostra arrogant, desafiant i amb una verticalitat sense concesions. Quan ens equipem a peu de via i mirem el seu perfil sembla que ho volem mirar de manera mes indulgent i volem creure que no deixan de ser unes inclinades rampes. Avui ens decantem per Fluido Glacial, una gran classica que te la particularitat de ser de les poques que te les reunions equipades. Davant nostre ja hia una cordada enfilada i encara ens fa adonar de que insignificants proporcions que tenim els humans davant la natura. Tambe podem veure com s'ha format un l'increible tunel, per dins el qual s'evita la vertical columna del segon llarg.

Mentres ens equipem el dia s'ha anat girant i ara bufa un fort vent en alçada que provoca nombroses i molestes purgues de neu nova que impideix aixecar el cap, de cop i volta un fort cop al casc d'un bon tros de gel, carai amb les purgues! es la cordada que tenim al davant, els gendarmes de Gavarnie que reculen, segons ells davant l'imposibilitat d'aixecar la vista i aixo que van amb ulleres de ventisca! Coloco un cargol i avall fins que el meu cap torni a estar sa i estalvi.

Un cop han rapelat torno a la carrega i es quan recordo la meva mala vista que em fa anomenar "inclinada rampa" a aquest tram tant dret, pero es que aqui ni la via mes facil regala res. Per sort el gel es de força qualitat i el joc ara consisteix en aixecar amunt el minim possible la vista.


Quan estic a pocs metres de la reunio noto que el piolet no mossega gens tot i ser gel molt tou, al desclavar-ho m'adono del que esta passant i se'm queda cara de "tontu" davant el que veig: les il.lusions de sortir per dalt tan trencades com la fulla del piolet.

No es el primer cop que ens passa i portem fulles de recanvi, aixo si, a la furgo. L'anterior cop que em va passar algo semblant hi havia una logica: trobar el gel dur com una pedra, però avui...! El mati següent s'aixeca amb gairebe un pam de neu acabada de caure i no fa pinta de parar en tot el dia. Doncs res, a fer el que millor sabem fer aqui... marxar discretament amb la cua entre cames i a veure si a la 10!!!! va la vençuda. Total Gavarnie esta al costat de casa i cada hivern el circ va mes sobrat de condicions....


*** Dorada, 35m, II/4, boca Nord túnel de Bielsa, Osca

dijous, 3 de febrer del 2011
Cada vegada estic més convençuda de que una de les principals característiques d'un bon alpinista és la capacitat d'improvisació, anomenada també capacitat d'adaptació al medi. I és que el terreny en el que juguem és summament canviant i depèn de factors tan aleatoris com la temperatura ambiental que fa i desfà al seu gust, independentment de les nostres sempre optimistes previsions. Com a bon exemple de la meva teoria, la jornada d'avui mateix.

Ens llevem amb un objectiu claríssim, la cascada de la Sarra, que per fi s'ha muntat, molt justa, però escalable sempre i quan li piquis amb fe i carinyo. Una simple ullada al termòmetre tira per terra el pla inicial, al·lucinem, però encara que no ho vulguem creure és ben cert, estem a cinc graus positius des d'ahir nit, així que el que ahir amb prou feines era gel avui serà granissat o directament aigua. En fi, passem al pla B, la sempre socorreguda boca nord del túnel de Bielsa, però de camí ens distreu l'atenció una torrentera que hi ha passat el barranc de Salcorz i que ja teníem clitxada des de fa dies.

No és res de l'altre món, però els ressalts de dalt fan prou goig. Deliberadament passem per alt un fet tan obvi com és la manca de fred i amb la motivació i moral ben altes comencem a fer el jabalí barranc amunt. Entretingut ho és un rato, profitós gens, a la que ens fiquem al torrent constatem que el soroll que escoltem des de fa estona és l'aigua saltant sota la minsa capa de gel que ens ha fet creure el que no és.

Bé, ja que la boca nord no té gairebé aproximació la passejada ens haurà servit d'escalfament, però fet i fumut ens plantem al peu de la Dorada a les onze del matí i com ja preveiem no estarem sols.

El que no esperàvem ja és trobar un bon nombre d'entusiastes francesos fent un curset a la cascada. Per sort el seu entusiasme està a l'alçada de la seva organització i tan sols tenen muntades tres línies a la dreta de la cascada, deixant-nos via lliure a tota la part més vertical.

Ja ens va bé, només un petit detall a tenir en compte, també és la part que més justa està de gel. Però en fi, qui ha dit que la perfecció existeix i el que sí és ben real són les nostres ganes d'escalar. En Josep no sembla gaire afectat per la manca de gruix i puja d'allò més feliç.

Veient ara la cascada de front és fàcil entendre el per què del seu nom, la Dorada, el gel enlloc de ser d'un convencional to blanquinós o un blau agosarat, es difumina en unes sorprenents franges daurades fruit del ferro que duen les seves aigües.

L'escalada està amenitzada amb un assortiment de ganxejos, posturetes vàries i la incertesa d'endevinar quin tros anirà avall al picar. Acabem provant-la els dos de primer i a la segona ronda en Josep decideix anar-se'n a investigar més amunt a veure si troba la reunió, però sembla ser que estant totes colgades pel gel i darrere seu acabo escalant mitja cascada a l'ensamble fins trobar-me'l instal·lat a l'únic arbre que li ha sortit al pas.

De nou a peu de cascada encara ens animem a atacar un pany de gel que sembla momentàniament despejat, però a aquestes alçades del dia ja corre un generós doll d'aigua per sobre el gel que ens deixa ben xops. Així doncs, fem el darrer tastet d'aquest sector i constatem les excel·lències del gel de peixateria!


**** La Cólera de Dios, 55m, II/4+, Boca Sud, Bielsa

dimarts, 1 de febrer del 2011
La Boca Sud esta esplendida i cal aprofirar per tastar lineas que encara no hem degustat, veiem , el Barranc de Salcorz una ruta de molt dificil formacio que el seu pany superior, el mes interesant, es troba exultant de gel i cap alla que anem.

La gran quantitat de neu caiguda fa uns dies ens obliga a entrar a lo "javali" dins el barranc, fent cami per alla on no n'hi ha i improvitsant algun rapel. Un cop a la suposada via, tot allo que tenia que ser gel, ho trobem completament penjat de gran quantitat de neu, avançem amb dificultats i sempre amb l'ai al cor per si en un mal pas ens escolem dins la cabdalosa torrentera. Anar a les palpentes passa, obrir traça passa, pero fer de bulldozer ja frega l'absurd i mes si encara ni hem vist la part interesant per escalar, sense perdre el bon humor, mitja volta i a seguir avançant.

No ens costa gaire decidir cap a on enfilar, just al seu costat esta La Colera de Dios, ella tant elegant com sempre i a sobre generosa en gel. La voliem deixar pel darrer dia i marxar aviat cap a casa, pero es un dolç dificil de rebutjar quan ho tens tant a ma.

Es una cascada que ho te tot per gaudir, estetica, propera i amb la dificultat que cada un s'imposi, nomes li falla la llargada. Si apurem cordes en una sola tirada s'ha acabat el pastis i com que ho volem gaudir ens ho repartim en dos llargs. Jo enfilo el primer, un curt i intens mur amb unes formes de canelobres ben curioses que fan que gairebe tota la progresio sigui de ganxejos i com sol passar sovint en aquest gel, tot allo que gaudim escalant, ho patim al voler assegurar. Així doncs, millor no encantar-se gaire, cop de gas i reunio a un arbret.

Laura pel darrera puja encantada de la vida, tant que enfila amunt gairebe sense mirar-se el que te per davant, un bonic i mantingut llençol de glaç que poc a poc es va redreçant. Puja segura, amb contundencia i alegre d'assegurançes, bona senyal! Jo no puc dissimular la meva satisfaccio, al pas que va, sera ella la que m'obrira a mi els llargs durs! jejeje.



Si haguesim començat per aqui al mati, huriem tingut tot el mati per estar picant i fer mil i un invents, corda per dalt, amb cargols colocats, colocant mes cargols, totes aquelles variants que ens facin poc a poc agafar confiança per majors empreses. Avui, però, vista l'hora que es anem tirant, la seva encaracio oest fa que ja arribin els primers raigs de sol i abans no esdevingui un tremolos flan, emprenem una discreta retirada amb un indisimulat somriure.


*** Ponte el Neopreno, 200m, II/3+, boca Sud túnel de Bielsa, Osca

dilluns, 31 de gener del 2011
Bonica ruta d'iniciació, perfecte per un dia en que no vols matinar i escalar sense patir més del mínim imprescindible, que en aquest cas és ben poc. Així que, seguint el nou lema que aquest hivern ens hem auto-imposat, “no escalis demà el que pots escalar avui”, ens atansem a la torrentera que allotja la mencionada cascada.

L'elecció no és pas banal, avui, tant en Josep com jo estem ben cansats i la boca sud resulta d'allò més temptador, aproximació minsa, per no dir insignificant i vies d'allò més apanyades. Fet i fumut ja són les dotze del migdia i com que ens hem proposat dinar a una hora raonable, enfilem torrentera amunt amb la motivació ben alta.

En teoria la cascada s'escala en cinc tirades, però una de les avantatges d'aquestes vies i més en dies com aquest en que tan sols tenim una cordada per davant, és que té la pots fer una mica al gust ja que hi ha suficients arbres i replans on muntar tantes reunions com vulguis.

En el nostre cas, però és ben bé a la inversa, com que els primers ressalts no són difícils tirem amunt amb les cordes ben lligades a l'esquena.

El torrent llisca mandrós paret avall i ara per ara no hi ha cap tram ni difícil, ni compromès, així que anem fent amunt sense presses, gaudint del dia i d'un solet d'allò més primaveral.

Ja comencem a dur uns quants metres escalats, mitja cascada ben bona, quan les parets que allotgen el torrent es separen per deixar cabuda al cridaner llençol glaçat que tant crida l'atenció des del cotxe. En vista que els companys que ens precedien estan acabant aquest llarg optem per treure la corda, no fos que baixes algun regalet inesperat des de dalt.

En fi, ja que anem encordats aprofito per endreçar els trams més verticals i donar un xic de picant a l'escalada. Ens espera un darrer mur, prou divertit d'escalar encara i que acaba de d'arrodonir la cascada, vaja, vindria a ser la cirereta del pastís (visca els tòpics...).


Hem fet prou via, però lluny d'encantar-nos ens apressem a rapelar abans el sol faci de les seves i el gel esdevingui aigua. Hi ha bagues a qualsevol arbre amb un mínim de solidesa, així que amb quatre ràpels ja som recollint motxilles i enfilant cap a la furgo que per cert, no hem perdut de vista en cap moment del dia.

I res, a les tres de la tarda ja estem ben instal·lats davant el plat a punt per dinar, què més és pot demanar. Així que per avui fi de la història i demà més i millor, esperem...!

Males companyies...

29 i 30 de gener del 2011

A vegades, les coses surten totalment a l'inreves de com es plantejen, aquest finde tinc unes "apassionants" jornades de bricolatje cassola. Dies enrrere en una inocent trucada, deixo anar el comentari de les cascades que haviem trobat a la darrera sortida i que possiblement resten verges encara, a qui li dic vaig a dir aixo! un depredador de primeres rutes, ja sigui sobre roca o glaç i totes amb un segell inconfusible: Sorprenents, logiques dures i obligades. Li falta temps per demanar-me fotos i encara li falta menys per fer-me un truc per dir-me si vull anar aquest mateix finde. I jo amb un dubte existencial si fer bricolatge o obrir una cascada, al final enfilo cap al Pirineu. Durant el cami moltes trucades, la meteo sembla que ve mes dolenta del que s'esperaven, poder anem diumenge. Dema dissabte pujarem amb dos amics seus a la Fuenfria, L'Unai i en Tron, quin parell! segons diuen les males llengues, la cordada mes forta de la peninsula, tot pot ser que jo em dediqui a fer fotos, perque seguir a aquest trio esta magre!. Abans d'arribar a Ainsa, ens trobem amb les sequeles de la dura tempesta de neu que acaba de caure, la carretera es una llarga corrua de cotxes abandonats o ostiats, fem nit a la capital del Sobrarbe, anar mes enlla es impensable avui, descartem la Fuenfria per la seva llarga i penosa aproximacio amb aquest gruix de neu i enfilem cap a Ardones en Benasc, curiosament, a messura que mes ens apropem a les muntanyes neva menys i el dia cada cop s'obre mes, fins sortir un sorprenent solet.




Anant amb aquets nomes es pot anar a un lloc, que a mes el nom li va al pel, El maquinodromo, un sector de Dry tooling força desplomat, Albert i jo ens decantem per les rutes mes "suaus" de l'esquerra que coincideixem amb el lateral de la cascada del Boom, gairebe estic a punt d'entrar jo primer i per sort no faig! i mes despres de veure el festival de lluita del company. La cascada cada cop xorreja mes i mes aigua i al final acabem escalant pel bell mig d'un riu vertical totalment xops, en l'estat que hem quedat ni ens plantejem el segon llarg.


Mentrestant, aquell parell no paran d'encadenar rutes amb una suficiencia total, que cert que es, que contra mes dificil es una via, mes facil et toca escalar. Nosaltres dos hem quedat temblorosos com pollatres remullits i a l'unic que esperem es a provar alguna via d'aquestes amb la corda per dalt, l'Albert s'ensurt i jo em proposo arribar a la segona xapa, apreto, apreto i.... gairebe ho aconsegueixo!


Anar amb l'Albert, es com ser corresponsal de l'agencia EFE, cada pocs minuts una trucada de condicions, propostes d'escalada o fer birres, aixo mateix es el que vol en Manu (el mes coix de tots..), envoltats de birres i braves, la conversa passa de: aquel octavo facil, a... la copa del mundo de hielo, a... buscar algun compañero/victima para las Jorasses de aqui a unas semanas. Vaja la conversa normal que tenim tots quan baixem del Cadi a Cal Baster. Pero be... jo tambe tinc els meus corresponsals i rebo una trucada que em diuen que l'objectiu d'aquest finde esta al punt!. Avui Javi ha remuntat la vall de la Ripera i ens dona bones noticies. Recollim ens acomiadem i carretera de nou cap a la Vall de Tena. Nova trucada i un altre "coix" que s'uneix, aquest cop en Tato, germa de tremolors de l'Albert. Comença de nou l'apassionant ritual previ a una nova ruta, escalarem una o les dues lineas? quin material durem? lleugers o previsors?. Sota els llums dels frontals i amb la panxa encara buida anem esvaint els dubtes.



Mai havia estat a aquesta bonica vall i es el tercer cop en 6 dies que entro en ella i no para de sorpendrem el seu superb entorn. Al arribar a la base de la cascada, m'adono que en nomes 5 dies ha engreixat força i ara si que fa goig enfilar per ella. Esta composada per dos trams separats, un primer força vertical per plaxes delicades i columnes i mes amunt un llençol perfecte i mantingut, en conjunt una bonica ruta de la que cap de nosaltres tenim cap informacio previa.



A vegades quan veig publicada alguna escalada inhumana, hem pregunto: com dimonis podem enfilar-se per aqui? i en el cas de l'Albert esta clar, el doping! superbocata per fora i megabocata per dins i a apretar que ja toca! amics no us deixeu ensarronar per les microbarretes energetiques, que en Bonatti no les coneixia i atrapal...


El primer llarg tot i tenir un parell de resalts picantons, ens lliguem les cordes a l'esquena i fem cami, la neu acabada de caure ha tapat tot el gel que hia sota els nostres peus i ens dona una falsa seguretat que no cal perdre de vista.

En Tato i en Javi ja estan enfeinats i veient pujar al primer amb tanta alegria asseguradora fins i tot pot semblar facil, pero a mi no m'enganyen. En Javi avui esta feliç com una criatura: nomics nous, fa dos anys que no pica i el malparit puja amb una facilitat insultant. Els primers metres justejen molt pero despres ja guanya en gruix i sobre tot en verticalitat, molts metres apretant i els meus braços que s'enrecorden del maleit tooling d'ahir, les meves bufades em costen per arribar amunt.



Quan enfilem la segona part, els companys ja enfilen avall, realment es un bombonet de llarg, li tinc unes ganes tremendes, pero estic sota minims avui i quan veig com s'il.luminan els ullets a l'Albert li deixo la cirereta del pastis per ell

Una tirada molt bonica, homogenea i mantinguda que mai acaba de posar-se totalment vertical, pero tampoc dona cap ni un de descans. al arribar a la reunio, ens duem la sorpressa de trobar unes bagues mig descolorides, aquest darrer tram escalat es mes suau i de facil de formar que l'anterior i poder si que ha estat pujat previament, o ves a saber... poder han arribat aqui caminant comodament i la han provat amb la corda per dalt, un misteri mes...


Mentres baixem cap a el cotxe, no paran d'interrogar a en Javi per sectors d'esportiva, jo no hi faig gaire cas, em penso que nomes es la seva malaltisa i incurable curiositat, pero no... acabem rematant el dia a prop de Sabiñanigo fent esportiva sota la llum dels frontals, uns malats incurables! Quin finde... escalar dur, dormir poc i conduir molt, aixo es un finde "Ganxets"!!.






Ja de tornada en Javi ha fet unes trucades i sembla ser que la via que em escalat avui finalment li han sortit pares, en Kike Villasur un GREIM de Panticosa, que ha publicat varies guies d'escalada en la vall de Tena, tot i que curiosament una de les escalades glacials mes interesant i dures d'aquestes contrades s'ha "oblidat" de divulgar-la.



maig 2011 - En contacte amb en Kike Villasur, ens confirma que la cascada superior efectivament, havia estat escalada per ell, anomenant-la "Super-Nova". El tram inferior tot i els constants viatges per controlar-la mai la havia arribat a trobar escalable. Em breu la divulgarem amb el nom de "cascada de la re-pera". 200 mts abans d'aquestes es trobem dues espectaculars estructures que s'anomenan "Via Lactea" i que ara que sabem que tambe han estat escalades no cal amagar res. Bon i exigent desti per picar si sabem que hian condicions.

Esquizofrenia hivernal

24 de gener del 2011
L'ofici d'alpinista a casa nostra no es gens facil, buscar gel i neu escalable en un pais de sol i platja cada any que passa es mes dificil. Just per aixo els que ens apassiona perseguir aquestes efimeres lineas d'aigua solidificada hem hagut d'anar creant una paciencia a prova de bomba amanida amb una il.lusio que a vegades frega lo grotesc. El nostre estat d'anim pot passar en poca estona d'estar esfonsat a la mes trista miseria a creure'ns els reis del mon. Aqui un petit relat emocional d'un esbojarrat periple Pirinenc.
Enmig d'una onada de fred polar marxem cap a Boi, en aquest estrany hivern que ha deixat les muntanyes en una tardor permanent. Quan ens aixequem al Pont de Suert la temperatura esta a 15 graus negatius i els nostres somriures dibuixen una indisimulada alegria, a pesar de no tenir cap info de les condicions estem convençuts de triomfar SUBIDON. Alucinem de poder arribar al gener fins la mateixa pressa de Cavallers amb el cotxe, no hi ha neu enlloc i el gel es present nomes en alguna torrentera puntual. Tenim al cap fer Islandis i aquesta esta tota rara i amb una doble columna final, tot i aixi anem a peu de via. Fem una primera picada i el gel s'esquerda com si fos un gerro xines, XOFFFF. Durant el cami de tornada recordem que fa poc s'ha escalat la nord del Midi d'Ossau, doncs res, si el gel no ens obre, trucarem a la porta de la neu i dels corredors. Mentre vorejem el Midi el gel es present a tot arreu de la carretera, travessem la frontera i baixem fins a Gabas per comprovar amb prismatics que la via que portem al cap te plena continuitat, almenys aixo sembla vist des de la distancia. Mentre dinem ja ens imaginem devorant els 700 metros d'estretes i estetiques goulottes, SUBIDON. Rebem una trucada que ens avisa del perill d'allaus de plaques i busquem el punt optim per comprovar la ruta de baixada i efectivament, aquesta presenta unes sospitoses sobreacumulacions, a mes el fred aqui mossega de valent i per si fos poc a la via en cap moment veurem el sol i en aquesta paret els bivacs no son mai descartables. Per si quedes algun dubte una inoportuna ciatica ens fa fer marxa enrera per segon cop avui XOFFFF.

De baixada dubtem si anar a Telera o Tendenera, la seva serra germana, optem per la darrera ja que mai hem estat i ens fixem en el corredor Panticosa Ice. Fa uns anys ens vam fer enrera desde l'estacio del funicular al negar-se aquests a vendre'ns un forfait de randonee d'un sol us, -o forfait sencer o res-, doncs res...! Al mati següent amb les pistes en funcionament, pero sense neu ni esquiadors, optem per pujar a peu per la pista de la Ripera, una bonica excursio de 1600 metres de desnivell. La poca neu que hi ha ha deixat al descobert unes boniques i assequibles cascades de gel just sota la vertical de la nostre ruta, de les que no tenim cap constancia. Decidim que avui farem gel, aprofitarem per deixar trastos i dema cap el corredor. Així que encetem un bonic passeig sense trepitjar neu amb increibles vistes sobre Partacua SUBIDON! No duem mapa i quan portem mes de dues hores caminant i despres de fer una gran volta comprovem que el nostre objectiu és davant dels nostres nassos, pero topem amb un tallat impossible de superar de manera facil i rapida. Tots els bons plans que anavem fent en veu alta fa uns minuts marxen a norris, XOFFFF. Amb l'horari que duem esta clar que ja no es podrem enfilar enlloc i decidim reseguir la llarga pista que duu a Peña Forato, una vall desconeguda per nosaltres. Resignats remprenem l'excursió quan de cop i volta, al girar una corva, davant nostre apareix la gran mole de Peña Forato, una increible paret de gairebe mil metres verticals que ens deixen sense respiracio, la primera impresio es que ens hem topat amb l'Eiger dels Pirineus.

A mesura que remuntem el cami alucinem al veure gel per tot arreu, generos, vertical i molt possiblement verge donades les caracteristiques tant especials d'aquest hivern. Al final veiem una estructura mes facil que puja torrentera amunt molts metres i a la que ens podriem acostar per fer-li un tiento. Aquestes rutes estan encarades a l'oest i ara ja els hi dona el sol gairebe de ple. Així que deixem motxilles a peu de via i marxem amb un somriure d'ample a ample pel bombonet amagat que acabem de descobrir i que dema ens espera a nosaltres sols. SUBIDON!!!

Aproximacio amb bambes i sense pes, pugem rapids, animats i il.lusionats pel que tenim per davant. La nit avui ha estat molt freda tambe a les valls, pero en alçada hi ha una forta inversio termica, pero en cap moment ens podem imaginar la sorpresa que ens espera. Arribem davant les cascades i veiem com en poques hores el gel s'ha degradat moltisim i el que es pitjor, la columna un xic desplomada que donava acces a la planxa de la part superior de la nostra cascada s'ha desplomat aquesta nit. Quina putada i quina sort... que no hagi estat amb nosaltres alla enfilats! XOFFFFF

Amb la moral pel terra (com la columna...) continuem l'excursio una mica mes amunt, cap on ahir vam veure altres cascades tambe molt maques i ben muntades. Potser un trist consol per les expectatives que teniem fa poca estona, però al final surt un petit bombonet on no veiem cap rastre de pas previ, ho "batejem" com a: XUPITO, 40m, II/3+.

En unes altres condicions sortiriem un o dos llargs mes, força xulus, pero unes espasses de gel que penjen del cel ens fan ser prudents i mes si pensem que d'aqui poca estona el sol les acaronara. Resulta una escalada curta, pero on cal donar la cara amb aquest gel tant degradat. La sensacio ha estat la mateixa que te un adolescent planejant el cap de setmana, disposat a fer un gran botellon i al final nomes tasta un curt, pero intens XUPITO!

De baixada, pero, el nostre anim puja i nomes pensem en quin amic podem "ensarronar" per saborejar el plat gros que amaguen aquestes perdues valls. SUBIDON, aixo es l'esquizofrenia hivernal on sempre cal anar sobrat de motivacio!