ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Esperó Doppelmayr, 120m, D, V, Balma d'Arcalís (2.541m), Andorra

dijous, 6 d'agost del 2009
Encara que no ho volem reconèixer estem una mica cansats del “tute” d'ahir, així que amb l'excusa del mal temps decidim buscar una via bonica i apanyada per passar el matí. Tenim molt bones referències de l'esperó Doppelmayr: poca aproximació, via no massa llarga, aèria, amb equipament que sense ser excessiu és prou correcte i descens ràpid. Vaja tot el contrari que la del dia anterior, en el fons ens agraden els extrems! Bé, sembla ser que l'esperó s'ajusta perfectament a les nostres expectatives, així que enfilem les mil corbes que porten al final de l'estació d'Arcalís (no sé per què a Andorra sempre acabem deixant el cotxe aparcat en alguna estació d'esquí) i en vint minuts som intentant decidir quin dels esperons que tenim al davant és el nostre.

Fem cas a la ressenya que duem i ens plantem al peu del més esvelt, la intuïció no falla i ja veiem un parabolt lluent indicant-nos que anem per bon camí. Però aquí hi ha alguna cosa que no quadra, en teoria el primer llarg no passa de IV+ i això és d'allò més vertical i força llis.

Ens ho mirem i remirem i arribem a la conclusió de que estem a la via correcta i ja fa temps que hem aprés a fer un cas relatiu dels graus, així que com a penitència per no haver fet res de primera ahir tiro amunt decidida. Sorpresa, és dret, però les presses són genials, tot un reguitzell de bústies i regletes amagades que fan que l'escalada sigui un plaer. És curiós, la roca és una mena de pissarra que sembla que s'hagi d'esmicolar al tocar-la, en canvi quan la tempteges confies plenament en la seva fermesa. Contenta li demano en Josep que hem deixi fer el proper llarg i ell, tot un cavaller, me'l cedeix gentilment.

Un flanqueig a la dreta amb força ambient, però amb un canto d'escàndol i amunt per una placa amb presa menys evident i que requereix moviments més subtils. Una senzilla grimpada en que cal vigilar una mica amb els blocs ens deixa en una ampla vira on trobem la segona reunió.

Queda tan sols un llarg, en teoria el més difícil de la via, tot i que no passa de cinquè, un bonic diedre solcat de vetes rogenques. No me'n puc estar i m'hi encaro, decidida a esbrinar quins moviments amaga i esdevé tant encertat com la resta de la via. Aeri i lleugerament desplomat fa que t'ho hagis de mirar, però col·locant-te bé és puja sense problemes i algun que altre clau d'època t'aporta un plus de “seguretat”.

La resta de la tirada no té cap misteri, grimpar pel terreny més evident fins al cim sense cap més contratemps que el pes de les cordes i alguna que altra pedra solta. Un cop els dos sota la característica antena que assenyala el cim no ens diem res, però pensem el mateix: llàstima que la via no tingui cinc o sis llargs més, però que hi farem no tot pot ser perfecte!

**** Directa Esperó Nord, 225m, MDinf, 6a (V+ obl), Pic de Ríbuls (2.827m), Andorra

dimecres, 5 d'agost del 2009
Andorra, tot i ser el país de les muntanyes, mai ha estat sant de la nostra devoció, ara que aquest cop ens ha sorprès d'una manera absolutament imprevista i molt grata. A les set del matí ens trobem a l'estació d'esquí de Grau Roig amb en Jordi “Alpino”, company de corda i qui ha escollit la via, l'esperó nord del Pic de Ríbuls. Nosaltres confiem plenament en el seu criteri, ell ja coneix de sobres els nostres gustos: vies amb aproximació, poc equipament i en ambients solitaris i feréstecs, selectiva combinació que fa enrere a més d'un i no precisament pel grau de les vies!

L'aproximació ja és tot un luxe, no hi ha camí, però no és problema, l'esperó cobejat és perfectament visible al nostre davant, inconfusible i esvelt, destaca altiu entre la resta d'espadats més modestos que el flanquegen. Li llancem mirades furtives, mentre creuem pastures, rierols i algun que altre tarteram. En poc més d'una hora som a la seva base equipant-nos i escalant ja, mentalment, la línia que solca aquest contrafort de sòlid granit. Aquest cop portem reforços i optem per l'entrada directe, enlloc de l'original més fàcil i que discorre per una canal amagada a l'esquerre de l'esperó.

En Jordi enceta la cordada i fa el primer llarg en no res, de fet aquest és el més fàcil de tota la via (IV), ideal per calentar motors. La reunió és una còmoda repisa amb un parell de claus, aquests primers metres ja ens donen una idea de la tònica de la via, cap expansió, fissures a dojo per equipar i alguna clau per orientar-nos en la paret i muntar les R, perfecte pinta bé!

Des d'aquí el segon llarg és veu molt atraient, un parell de diedres fissurats prou verticals, de fet aquest i el tercer són els llargs que donen el grau a la via i en els que cal apretar. En Jordi s'hi encara decidit i deixa ben clara la seva solvència en aquest tipus de terreny, tot i que a l'acabar els diedres cal flanquejar un sostret per la dreta i aquí la cosa es posa divertida, però amb un parell d'esbufecs, algun renec i molta traça equipant arriba a la segona R sense més contratemps.

La tercera tirada s'intueix peleona i no ens equivoquem, un curt flanqueig a la dreta ens deixa al peu d'unes plaques finetes i difícils d'equipar, poc a poc i bona lletra, en Jordi navega per aquest terreny i va enllaçant passos precaris que acaben amb una explosiva sortida a la repisa on hi ha la tercera R.

En Josep i jo pugem amb força menys elegància i algun que altre AO, però gaudint d'aquest magnífic i vertical granit.

Ja hem fet les tirades més difícils de la via, però encara tenim guerra i uns quants llargs per davant. Donem una bona ullada a la ressenya per orientar-nos en aquest seguit d'esperons i veiem que uns vint metres més amunt anem a enllaçar amb la via original que puja per la canal lateral.

En Josep es posa al capdavant de la cordada i tira amunt per una placa curiosa, però després de la verticalitat i bona presa dels llargs anteriors posar-se ara a una placa de petits relleixos suposa un canvi de xip que fa que ens sembli més difícil del que realment és. Un cop arribem al punt on les vies coincideixen, seguim per l'original que puja per una xemeneia de parets llises.

En Josep s'ho mira i s'ho remira, al final amunt i sorpresa, ben col·locat atanses una bavaresa increïble que et deixa dalt en no res, ara que a partir d'aquí cal fer un flaqueig a dreta per una vira ben aèria, sort del parell de claus que et donen confiança, i res recte amunt per un diedre perfecte, nítid i retallat.

La gràcia del següent llarg és el diedre de sortida, força obert i de parets llises, però ben protegit per un clau estratègicament col·locat. Cadascú de nosaltres el passa de forma diferent, però els tres coincidim en que té passets curiosos per dir-li d'alguna manera, a partir d'ara toca navegar una mica per un seguit d'esperons, diedres i fissures, cercant el camí més evident i fent-li un cas relatiu a la ressenya. El que no canvia és la verticalitat dels passos i la qualitat de la roca i la sensació de buit sota els nostres peus.

Un cop a la sisena reunió cal fer un flanqueig a esquerra i pujar per una canal de roca no tan bona, però evident i franca que ens deixa sota la torre del cim. Aquí optem per vorejar-la per la dreta i enfilar un diedre d'aspecte una mica tètric, però que amaga unes preses boníssimes i que ens fa gaudir la via fins el darrer pas.

Ei, ja som dalt els tres, bé ben bé dalt no! la via no acaba al mateix cim del Pic de Ríbuls, sinó en un torreó uns metres per sota. Ens cal fer un rapel curt fins una petita bretxa i d'aquí remuntar uns cent metres de cresta fàcil fins el cim.

Ara sí, fotos de rigor, unes galetes per celebrar-ho, nou tram de cresta fins els coll i tartera avall cap a peu de via a recollir motxilles. Ja més relaxats, desfem el plàcid camí d'aproximació mentre comentem les impressions del dia, potser no ens posem d'acord sobre quina ha estat la tirada més bonica, però en el que hi ha consens unànime és en que la via és magnífica, seductora i amb un marcat caràcter alpí que no deixa indiferent ningú!