" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

**** Pollegó Inferior del Pedraforca (2.445m), Talibans en Diagonal (PD+)


Dimecres, 24 d’octubre de 2018


Resolta a complir amb el saludable propòsit que m’he fet en el període estival de convalescència de revifar la vena alpina (mes i mig de platja i passejades tranquil·les dóna per moltes cabòries) em deixo temptar per la cresta del Pedraforca. Sempre m’ha agradat resseguir aquests cordals que t’allunyen del feixuc marasme terrenal i et mantenen en permanent sintonia amb els pics que agermanen.


Crestalls fets de vent i llum, el cel sembla dotat d’una nova amplitud que lluny de fer-te sentir insegur per no tenir res on afermar-te t’emplena d’una alegria tan transparent com l’horitzó. Però una cosa són els propòsits i l’altra una metereologia que no es deixa doblegar per tan sanes intencions.



Ràfegues de vent intermitents i innecessàriament violentes no ens deixen ni tan sols l’opció d’intentar la cresta, així que toca recórrer de nou al sofert recurs d’improvisar. La companya mai ha pujat al Pollegó Inferior i fent memòria em ve al cap la recomanació d’una amiga, les coves del Talibans.



Sembla una alternativa prou original per arribar a la gran feixa que recorre la base de la imponent piràmide que configuren les plaques impol·lutes de la cara sud del Pedraforca. Indagant una mica per les xarxes descobrim l’existència de la Gran Diagonal, ruta que des de la mateixa feixa s’enfila per l’extrem esquerra de paret sud i amb tan sols unes senzilles grimpades i un mínim d’intuïció per orientar-nos en aquest terreny sempre vertical ens condueix al mateix cim del Pollegó Inferior.



Ja ho tenim això, en no res estem immerses en la verdor espessa del bosc que sustenta l’altiva cara sud. D’una blancor que enlluerna sembla no tenir punts febles, però no em penso deixar entabanar, perquè com si d’un truc d’il·lusionista es tractes a la que observes el detall n’endevines les febleses, és el conjunt el que esdevé intimidant. 



La pujada pel bosc és dreta i les poques clarianes que trobem les aprofitem per recuperar l’alè i fitar la part baixa de la muralla. Cal encertar el punt en que un sender esquiu marxa a la dreta a buscar l’extrem oriental del tallat on si hem sigut prou hàbils haurem descobert un immens ull de roca que ens espera.



Ens atansem al tall maldestre que s’obre pas cap a l’interior de la paret, una corda que ha conegut èpoques millors ens indica que estem al lloc correcte i comença l’aventura de submergir-nos en una fondària que lluny de ser subterrània ens guia cap a les alçades. Pintoresc recorregut per forats, feixes i balcons que com si d’un joc de geòlegs es tractés ens guia amb fermesa fins la feixa superior.



Resolta la primera part de l’equació anem a per nota, així que recorrem la feixa mentre badem imaginant les giravoltes de les vies que s’enfilen paret amunt fins que topem de ple amb l’evidència de la gran diagonal. Un cop la tens davant no hi ha dubte possible, vertiginosa escala que et projecta amunt grimpant per grades perfectament encabides en l’enganyosa amplitud d’aquest esperó repenjat a la paret principal.



Cal parar atenció, però el pas sempre és franc i quan les plaques es redrecen fins fer-se impertinents una cadena ens ajuda a salvar el pas. Tombem ara al dreta seguint el dictat d’una tartera que enfila per una canal ignorant parets tenses com sentinelles, però un xic més amunt afluixen la guàrdia i virem a la dreta en busca de l’estretor d’una xemeneia que dóna pas a la neta amplitud de l’aresta cimera. 



Soledat compartida en la distància perquè tot i tenir el cim del Pollegò Inferior només per a nosaltres la tartera és a tocar i una munió de gent dóna fe del poder de convocatòria d'aquesta muntanya. Aquest cop, però ens hem permès el luxe d'una ruta diferent i que en certa mesura et fa partícip del seu veritable caràcter, indòmit, però generós a l'hora de correspondre l'esforç. Sempre és un plaer tornar als orígens, avui els deures estan fets!



Estratègia de Pedra: Interessant ruta circular (aprox 10qm i 1100m de desnivell) que ens atansa a algunes de les raconades menys freqüentades del Pedraforca. Informació complerta del recorregut en aquest enllaç. Les Coves dels Talibans (PD+, III) tenen els trams més compromesos equipats amb corda fixa, tot i que en força mal estat llevat de la que recorre la primera cova, la més complexa ja que té passos molt polits per l’aigua (IV).



La Gran Diagonal (PD+, III+) en conjunt és una llarga grimpada per una ampla lleixa que s’enfila en diagonal a l’extrem esquerra de la paret, tot i no tenir veritable dificultat cal parar atenció a la roca. Al final de la canal trobem una placa més vertical equipada amb una cadena. La xemeneia final que dóna accés a la cresta cimera està neta, tot i que originàriament tenia un pitó per protegir el pas (III+).



Vam completar la ruta baixant per les Costes del Dou i un cop al Balcó de la Joaquima vam seguir fins l’inici de la tartera que baixa de l’enforcadura des d’on s’agafa el GR que continua avall per un torrent i voreja la falda de la muntanya en direcció a Gósol. Si no s’està acostumat a les grimpades amb pati no està de més dur arnes, cordino i algun encastador. La resta és afinar orientació i gaudir de la solitud d’aquest paisatge que tan t’emplena!



Per cert, quin contrast veure ara el Pedra colgat de neu quan encara no fa ni un mes de la travessa, tardor intensa i hivern que promet!


*** Deila (115m, V+/Ae), Paret del Devessó, Malanyeu


Dimarts, 23 d’octubre de 2018 


A Malanyeu mai fa mandra tornar-hi i menys ara que la tardor el vesteix de gala. És un lloc que asserena l’esperit i convida a fluir, tan sols cal endinsar-se a la calma de prats i boscúries on el pas del temps és tan lleu que ni es percep. La Mireia mai havia estat sota l’influx benèvol d’aquesta petita muralla, així que escullo una via amb el punt just de tot per fer les presentacions.



Deila (quin nom més curiós i musical), s’enfila a la dreta de la paret, on les perfectes plaques del Devessó perden embranzida per les inevitables feixes de vegetació. Les Taules de la Llei són a tocar, però la nostra via fa gala d’un tarannà més conciliador i no se n’està d’anar en busca dels panys més generosos en forats. Per entrar a la paret aprofita la petita piràmide que s’hi repenja indolent.



Ens ho mirem un parell de cops, no ens acaba de fer el pes, la corrua de bolts s’enfila pel caire esquerre d’aquest amuntegament incert de blocs. L’aspecte com a mínim és sospitós d’esfondrament, però la ressenya indica amb claredat que cal enfilar pel dret creuant-los amb tota la delicadesa de la que som capaces.



Val a dir que malgrat l’aspecte gens prometedor no vam tenir el més mínim ensurt, l’esperó està sanejat i ben equipat, això no priva que cal temptejar, tibar amb cura i contenir la respiració en igual mesura. Superat el peatge i plantades al capdamunt de la piràmide podem activar de nou el modus zen i gaudir del bo i millor que aquestes plaques tenen el bé d’oferir.


Forats i més forats, tota una munió de petits clots arranjats en un relleu lunar. Seguir el seu compàs fa que l’escalada tingui un punt ingràvid desmentit per feixes terroses que obliguen a un aterratge forçós. Cabudes anem en busca del següent pany que resulta igualment elegant i sempre en reserva algun pas imprevist on cal afinar moviments.



No us deixeu enganyar per la darrera tirada, rere la seva aparença osca s’amaga un mur contundent de moviments expressius, potent glop de verticalitat, perfecte per acabar la via. Ja ho tenim això, tan sols en resta un agradable passeig amarat de tardor, com si no tinguéssim prou motius per restar captivades per aquest racó de món!



Passatgers al Devesó: Via ràpida, senzilla i bonica que va en busca dels panys més interessants de l’extrem dret de la paret abans no comencin les Taules de la Llei. Un xic rebuscada per aprofitar sempre els trams on hi ha més continuïtat i trencada per les inevitables feixes de vegetació (trams de corda fixa per entrar R2 i R3).


L’única objecció és per la primera tirada, amb una roca que fa patir tot i el generós equipament. Les virtuts de la via, però ho compensen sobradament, murs verticals de tacte impecable on la tècnica va de la ma amb l’elegància de moviments. Grau correcte i ben equipada amb bolts, tot i que la R3 i R4 són arbres.



Per escalar-la tan sols hem de menester una quinzena de cintes i un estrep per anar més còmodes si com nosaltres cal recórrer a l’artificial per resoldre els trams on apreta de debò (6b o V+/Ae). La via és rapelable, però molt millor remuntar uns pocs metres fins la carena i baixar pel GR que ens retorna al poble amb una agradable passejada. 


No cal afegir gaire cosa més ja que tant la ressenya com la paret són prou eloqüents. Tan sols un darrer apunt, si sou fans de les escalades plaents amb aires de tardor no us la deixeu perdre!


**** Inversió Tèrmica (250m, 6a/Ae), Cap del Ras, Àger


Dilluns, 22 d’octubre de 2018


Les boires ens foragiten de Terradets, tan sols som capaços d’intuir la part alta de la paret de les Bagasses en els breus moments que la teranyina de núvols que la té pressa cedeix una mica en el seu setge. L’hivern sembla haver-se instal·lat a les fondalades, així que és moment de fugir d’aquest gris humit tan ingrat i buscar la neta lluminositat de les alçades.



Les parets d’Àger ens semblen una aposta segura i no ens equivoquem, el mantell de núvols contínua entossudit a cobrir tota la plana de Lleida, però nosaltres rai, el sol ens recorda qui mana sobre el fred. Refets ja del tast d’hivern, anem llençats, així que per no perdre el fil de fenòmens meteorològics associats a l’escalada entomem resolts la Inversió Tèrmica.



Ubicar-la a la paret no ens costa gens, veïna de la clàssica Badalona (la primera via que vaig escalar en aquesta paret, en acabar-la em vaig prometre no tornar-hi mai més de tant que em va costar, cosa que vaig incomplir flagrantment amb l’agreujant de repetir-la per gaudir-la com es mereix) destaca per la lògica del seu traçat.



Ens fixem en un sòcol d’allò més vertical que es plega dòcilment sota el dictat d’un arc, però la feblesa dura poc i ràpidament es redreça seguint la línia decidida d’un diedre que apunta maneres i ens aboca sense remei a la ingravidesa del pany central. La paret esdevé millor guia que la mateixa ressenya, nostre és el deure de respectar el seu mandat.



Ens hi apliquem amb ganes i certament no tens més remei que obeir, la via et posa a lloc des del primer metre. El mur de la primera tirada no se’l pot anomenar de cap altra forma que no sigui magnífic, una placa impol·luta de cantells esquerps i verticalitat insolent. Indiferent als nostres esforços no es molesta en donar la més mínima treva i em veig obligada a fer ús de bolts i argúcies vàries quan tècnica i força ja no donen més de sí.



Complaguda, la paret ens regala una placa senzilla amb una roca que fa pessigolles als dits, per afermar-s’hi tan sols s’hi val equilibri i aprofitar les escasses regletes en el moment just. Un elegant diedre posa fi a la treva i tornem al flirteig descarat amb la vertical. El pany central és elegància feta placa, un mur d’una solidesa inquietant, però és tan sols qüestió d’astúcia anar destriant el seu delicat tramat de fissures.



Escalar-lo et deixa sensació de meravella. Un darrer esglaó ingrat que si se’t travessa pots arranjar en artificial, ens deixa a la feixa de la part alta de la paret. Aprofitem la seva comoditat per traçar sobre el proper mur el teòric itinerari que proposa la ressenya. Malfiem del grau i fem bé, ja que de sobte la via ha canviat de tarannà, els bolts han donat pas a pitons i fissures nues difícils d’equipar.



Nous elements en joc que augmenten el compromís i fan més intens aquest llarg rematat per un diedre maldestre que ens té ben entretinguts. Se’ns dubte aquesta és la tirada clau de la via, rude i amb un geni que es pot travessar si t’agafa desprevingut. Superat l’escull toca navegar per panys senzills triant el camí que més ens plagui fins topar amb la bonica xemeneia de sortida, franca de mena i original per inesperada.



Ja a la carena et colpeix la sensació d’amplitud, la mirada es perd vers un horitzó que convida a imaginar cims amagats rere les bromes de la tarda. Immersa en aquesta llum tan especial endevino el joc de la paret, es deixa amansir lo just per deixar-nos pas i captivar-nos amb la seva bellesa salvatge i austera. Sap que hi tornarem, no s’equivoca!



Recorregut tèrmic: Un cop has fet la trilogia (per mi Redrum, Tope Classic i Tercer Hombre) aquesta via et permet anar un pas més enllà alhora de catar la magnífica verticalitat dels panys centrals. Plaques de regletes que no perdonen, diedres rabiüts i breus desploms posen a prova la nostra destresa quan toca bregar amb la combinació de tècnica i força que demana aquest calcari abrasiu i treballós d’entomar.



Escalada lògica i equipada amb seny auster fins la feixa, els darrers tres llargs gairebé nets li aporten un plus de compromís. Graus ajustats (6a obligat per anar tranquils, la resta trampejable en artifo), la tirada clau és la sisena, poc equipada i amb un fissura estranya on cal esmerçar-s’hi (V+ delicat).



Per les primeres cinc tirades amb setze cintes i estreps en teniu prou, per les tres darreres cal afegir friends (0.3 al 2), aliens (semàfor i gris) i tascons mitjans. Atents a la R6, és tan sols un bolt i cal reforçar-la ( friend 2), les dues darreres reunions són d’arbres i després de la R7 val la pena fer un canvi de reunió fins el peu de la canal-xemeneia si no voleu arrossegar corda entre matolls.



En conjunt una via en la que escales a tots els llargs, plena, exigent i terrenal. És de les que et transmet la força d'aquesta paret.