ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Anglada-Cerdà, V+, 350m, Roca de l'Ordiguer, Cadí

8 de setembre del 2008
Hi ha llocs que esdevenen especials per diferents motius i als que sempre que pots hi tornes. Per a nosaltres el Cadí és un d'aquests indrets, potser perquè va ser on vàrem començar les nostres corredisses alpines i ens va descobrir un mon ple de corredors gelats fins llavors totalment aliè. Ens vam convertit en visitants assidus, ja fos al pic de l'hivern o en primaveres tardanes, i ens entestarem a descobrir les canals més amagades, però encara teníem una visita pendent, tastar la roca de les seves parets. Així que res millor per iniciar les vacances que anar a cercar una nova vessant del nostre estimat Cadí! Som conservadors i decidim començar per una de les vies de roca més clàssiques d'aquestes parets, l'Anglada-Cerdà a la roca de l'Ordiguer.

Enfilem el més que conegut camí que puja fins a Prat de Cadí i en quaranta minuts ja hi som, feia temps que no el visitàvem i, de nou, la confusa sensació barreja de placidesa pel paisatge i neguit davant les imponents parets ens envaeix. Fem un exercici de translació mental i ubiquem els familiars corredors que solquen aquestes parets, recordant els ja escalats i prenent nota dels que tenim pendents. Però avui toca escalar en roca i centrem l'atenció en la roca Verda i la roca de l'Ordiguer, dos fabulosos bastions que semblen vigilar tots els nostres moviments, veritables sentinelles del prat. Fa temps que els hi tenim ganes, volem descobrir el que amaguen les seves verticals parets, plaques, diedres, xemeneies i... sobretot una roca d'allò més dolenta que es trenca només de mirar-la! No les tenim totes amb el temps, uns núvols baixos vagaregen sobre la carena i no semblen voler esvair-se. En fi, per intentar-ho que no quedi, així que amunt a cercar el peu de paret.
L'aproximació no té massa misteri i és força evident alhora que dreta, però en no res som al peu de la fissura amb un característic arbre que dóna inici a la via. Anem per feina, el dia anterior ja ha plogut i avui volem escalar ràpid abans no ens visiti la pluja. En Josep ataca decidit i amb prou feines ha pujat uns metres que ja està renegant: la fissura és ben molla, la roca més que trencada es desfà a les mans i el grau es un xic infravalorat... total que no ens deixem res.
Esbufegant arriba a l'arbre on munta reunió, tot seguit m'enfilo jo i de seguida estic flipant amb el IV+, si tira enrere i és super relliscós! M'agafo a cintes com una campiona i a tot el que puc, un cop a l'arbre fem un ràpid anàlisi de la situació. Conclusió, hem de fer una mica més de via llarga abans de ficar-nos de nou en vies d'aventura i més vist el grau, l'equipament i la qualitat de la roca. Per una vegada escoltem la veu de la prudència i reculem, però ens queda pendent! I res millor per refer-nos que anar a visitar al Lluís de cal Basté i que ens posi al dia de les novetats d'Estana mentre fem un bon tiberi.

*** Cresta de Santorens, V, Alta Ribagorça

24 d'agost del 2008

Després de nou mesos veient la cresta des de la finestra de casa a Pont de Suert, té delicte que hàgim de venir a escalar-la ara, que ja hem tornat al Maresme! Però és que no ens agrada tenir coses pendents i qualsevol excusa és bona per treure’ns la mandra de sobre i anar a escalar! Això sí, després de veure la final de bàsquet Espanya – Estats Units en un pintoresc bar de Vilaller (pintoresc per dir-li d’alguna manera, l’únic que el salvava era la pantalla gegant de TV i els bocates, d’autèntic escàndol). En vista de que estem algo cansats després del tute d’ahir decidim anar a Santorens, gaudir d’una cresta que es preveu senzilleta i de pas fer d’una vegada per totes els deures endarrerits.

Per variar, no duem ressenya, però aquest cop no és per despiste nostre, sinó perquè la cresta no és gaire coneguda i poca gent l’escala. Tenim alguna vaga referència del que ens trobarem gràcies a un amic que ens n’ha fet cinc cèntims, però només ha estat capaç de dir-nos el grau aproximat (IV) i poca cosa més. En fi, no creiem que l’assumpte tingui gaire misteri, total, pujar a l’aresta i anar-la resseguint fins el cim, fàcil, oi! De moment l’única cosa que tenim clara és com arribar-hi amb el cotxe, que ja és algo! i a partir d’aquí comença l’aventura. La primera decisió del dia és com ens ho fem per arribar a peu d’aresta, de fet no tenim gaires opcions i, vulguis o no, toca embardissar-nos. L’aproximació no té cap misteri, perquè la cresta és ben visible al nostre davant, així que, apa, els tres cap dalt i cadascú que vagi per on cregui que s’esgarrinxarà menys! Al final és menys desagraït del que semblava i en vint minuts som al lloc sense contratemps. Embadalits mirant l’impressionant aresta del Pic de Sant Cugat (aquesta sí que és una cresta amb majúscules) ens equipem: arnés, cintes, casc, ferralla... i, ara sí que comença la diversió! La roca és calcari adherent i de qualitat acceptable, així que els gats esgarrapen contents tota mena de cantells que els hi surten al pas.

Els primers metres són fàcils i avancem a l’ensamble tot i que avui no li acabem d’agafar el punt, perquè, quan no és un és l’altre, que no pot estar-se d’avocar-se al buit de la paret nord que cau desplomada un centenar de metres avall.

És difícil resistir-se a mirar enrere per veure com es perfila la cresta, nítidament emmarcada pel pantà d’Escales, però perfectament retallada per ambdós costats i nosaltres suspesos del fil que les separa. Tot plegat fa que, malgrat l’escalada sigui molt d’anar fent amb tan sols algun pas complicat, ens sembli estar enfilats qui sap on!

Quan ja duem més de mitja cresta, arribem al pas clau, dos elegants agulles que de lluny gairebé ni es veuen, però un cop al lloc sorprenen perquè té les has de mirar dos cops per esbrinar per on atacar-les. Per sort, un parell de claus ben col·locats donen la pista i ja només és qüestió de tibar amb decisió perquè la primera desploma un xic tot i que té bon canto (pas de V).

Una curta tirada ens deixa al cim de la primera agulla i ara venen tots els dubtes. Hi ha un rapel cap al sud, però té pinta de que està fet per abandonar la cresta i si rapelem cap a l’altre costat uns vint metres arribem a una bretxa des d’on podem escalar la segona agulla, però l’únic seguro és un solitari espit uns quants metres per sobre i amb poques possibilitats de poder posar res, a més no tenim ni idea de quin grau deu tenir aquest tram, però així a vista no ens sembla gaire fàcil. Què fem! les dos agulles són tan a prop que sembla que amb un salt arribes, si no fos per la timba que tenim a sota, la millor opció seria fer un bot i fora problemes. Ara que, una cosa és certa, nosaltres no tenim grau, però recursos un munt! així que despengem en Josep un parell de metres i tan sols obrint-se de cames ja és a la paret contrària a l’alçada del espit i en no res ja és muntant reunió al cim de la segona agulla. En Jordi i jo rapelem i ja tan sols queda escalar fins on és en Josep.

L’escalada d’aquesta segona agulla (IV+) resulta ser molt més simple que la primera, però és que vist de dalt enganya i sense ressenya no te'n pots refiar. De fet, un parell de dies més tard, ens assabentem que aquest pas entre les dues agulles s'anomena Pas del Gegant, precisament per això, perquè la forma més agosarada de superar-lo és amb un estratègic canvi de paret obrint-te al màxim de cames, una forma com una altra de posar a prova el teu sentit de l'equilibri i elasticitat! Un cop tots tres reunits a cim de l'agulla veiem que la cresta es suavitza i es va fent més horitzontal, així que fem un nou ensamble i ens posem en marxa que ja es va fent tard i la gana comença a apretar. Anem per feina, contents, perquè la cresta està resultant ser divertida, maca i elegant, en definitiva una grata sorpresa.

Al girar-nos veiem com es desdibuixen els contorns de l'esmolat llom rocós pel que veníem, la cresta va perdent verticalitat i els passos d'escalada són cada cop més aïllats, però encara tenim ben present el tacte de la roca als dits. Una gran fita ens indica que hem assolit el punt més alt de la carena, davant nostre la roca desapareix entre la vegetació i no hi ha ni rastre de sender, per sort mentre pujàvem hem guaitat la paret amb atenció i tenim prou referències per localitzar el coll de baixada. Ens toca barallar-nos una mica més amb matolls de totes les mides que ens barren el pas i fer alguna que altra grimpada i la conseqüent desgrimpada, però tenint clar que no hem d'abandonar la carena fins al marcat coll no hi ha problema. Fem una mica més el senglar i des del coll ens llancem pendents avall, aquest cop la intuïció no ens falla i apareixem al cotxe en un tres i no res. Que bé, quin matí més maco i quina cresta tan bonica, què més podem demanar! No ho sabeu... la cerveseta que ens espera al bar!

***Cresta de les Agulles de Travessany, D, IV, Aigüestortes

23 d'agost del 2008

Toca cap de setmana temàtic i aquesta vegada va de crestes! Sí, aquells agosarats perfils retallats que atreuen la mirada d’escaladors i muntanyencs varis, convidant a penjar-se de les seves retallades arestes, com a mínim amb la imaginació que per alguna cosa és lliure. Doncs, menys poesia i més anar per feina que ja són les vuit del matí i la cresta de les Agulles de Travessany ens espera. Per sort la pujadeta al refugi de Ventosa i Calvell ja serveix per calentar i de pas retrobar-nos amb paratges que fa deu anys que no trepitjavem.

Per en Jordi, que ens acompanys, serà la seva primera cresta i vista de lluny promet, els seus perfils són d’allò més suggerents. Arribem ràpid al refu i a partir d’aquí toca perdre’ns una mica, anem sense mapa, però per sort tenim com a guia les agulles, perfectament visibles des de totes bandes.

En fi, res que no es pugui sol·lucionar fent el ja clàssic camp a través o en aquest cas, millor dit, tartera a través, un estimulant exercici que ens porta sense pèrdua al peu del nostre objectiu, la primera agulla de Travessany. Anem per feina que ja fa massa estona que veiem aquests escarpats perfils i tenim ganes d’escalar-los, una agulla rere altra, sense escatimar ni un pas a la seva verticalitat. La veritat és que la roca és un granet fantàstic, ple de possibilitats, potser masses i tot perquè no tenim massa clar per on atacar la primera agulla i acabem tirant pel dret.

Després comprovem que hem entrat per una via d’escalada i no per la cresta propiament dita, però és que aquesta era una senzilla grimpada per graons herbosos amb algun tram de roca i hem preferit aquesta variant força més elegant pel nostre gust. En un tres i no res som al cim de la primera agulla i davant nostre la resta de la cresta que esgarrapa el cel com el llom d’un drac adormit.

Que bé tornat estar enfilat, amb tot el dia per davant, un munt de roca per escalar i unes vistes increibles! Continuem amb la familiar rutina de grimpar, desgrimpar, barallar-nos amb algun tram més atlètic, cercar el millor pas entre blocs en busca del més ferm, en definitiva, gaudir de l'etèria sensació d'estar suspesos entre el buit i el fil de la cresta.

Donem mil voltes a l’escueta ressenya que duem que ni llegint entre línies seveix per orientar-nos, per sort la cresta no és enrevesada i ens resulta fàcil endevinar-li el camí guiats per la lògica de les seves línies i afegint-hi un xic d’intuició.

L’escalada és distreta, fluida, no hi ha cap pas massa complicat, però sí algun tram que ja t’obliga a parar atenció i tibar una mica més, algun que altre clau ens indica que anem per bon camí. Els minuts volen i no ens adonem que ja trepitgem el cim de la cinquena i darrera agulla, uns cordinos que veiem des del cim ens guien cap un parell de rapels i res... un marcat coll, unes pendents d’herba i deixem enrera aquest interval de parets verticals, fissures generoses i agulles esbeltes.

Un cop baix ens la mirem de nou i aquest cop amb uns altres ulls, ara ja li coneixem els punts febles! Realment vista de lluny les Agulles de Travessany imposen amb la seva presència, les seves parets són veritables bastions rocallosos que semblen inexpugnable, però ja hem esbrinat que la cresta és el seu punt dèbil o amable, segons com es miri.

Avui ha estat una jornada de descoberta, ja fa temps que teniem ganes d’atansar-nos a algunes de les crestes de les que està farcida Aigüestortes i tastar el que amaga el seu granet i les agulles de Travessany no ens han decebut, però les esperàvem més guerreres. La cresta s’ha deixat fer sense gaires complicacions i ens ha deixat amb el cuquet més metres d’escalada aèria i sensacions verticals, res que no es pugui solventar amb una nova visita a alguna de les seves parets, perfectes murs de granet amb incompables fissures. Nous objectius s’albiren a l’horitzó!