ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Monday Money, 180m, II/4+, Valnontey, Cogne

dimecres, 18 de gener del 2012
Darrerament estem fent molta vida social mentre escalem i aquest cop, tot i estar a Itàlia, no ha de ser menys, així que ens ajuntem amb tota la secció glaciarista del Maresme que s'ha infiltrat a l'estada que aquest any fa la Fedme a Cogne. Ocupem una estona el seu hotel i ens posem al dia d'on hi han les millors condicions i el que està clar que la cascada que s'endú tots els números és Repetance, la reina de la vall, una autèntica preciositat de grau 6 que alguns ja han tastat.


Nosaltres per no ser menys decidim fer-li una visita, tenim clar que escalar-la no l'escalarem, però la volem veure de prop i de pas atansar-nos l'atractiva cortina de la seva dreta, Monday Money, un grau 4 que segons ens han dit pots endreçar per allà on vulguis. Del dit al fet hi ha un bon tros i ja des de lluny comencem a olorar que els graus tenen un ample marge de subjectivitat.


Però som confiats i estem convençuts que un cop a sota la perspectiva canviarà i tota la verticalitat que la cascada promet tindrà un lloc per on enganyar-la. Ara que per ser sincers, hem de dir que a la nostra cascada amb prou feines li dediquem una ullada i la culpable d'aquesta manca d'interès no és altra que Repetance.


A la que li poses la vista a sobre t'aclapara de forma absoluta i no pots més que rendir-te al joc perdut de trobar-li punts febles. Vertical, desplomada, feta de meduses, pètals, mil i una formes que la fan exigent, delicada i decididament exquisida. Només cal veure el munt de cordades que s'afanen en escalar-la, abans tant fràgil estructura no digui prou.


Avui, però sembla que estigui d'oferta, perquè déu ni do el munt de gent que enfila aquest pedestal gelat fent cas omís de cordes i persones que es creuen en maldestre companyia. Sentim renecs perfectament intel·ligibles, són la representació del país lloant les excel·lències de tanta freqüentació.



Realment l'espectacle fa distreta la pujada, però ja va sent hora que anem per feina i comencem a fer-li cas a la nostra via. Un cop d'ull és suficient per endevinar que està més que justa i que tocarà batallar als trams més drets, perquè això d'enfilar per on millor ens sembli és pura utopia.


El camí a seguir te'l marca la cascada, traçant sempre per allà on el gel té prou gruix que curiosament coincideix amb murs que prometen diversió. El primer llarg tan sols té un tram realment dret, però suficient per constatar la duresa d'un gel que és trenca a cada picada. 



Una rampa perfecte per maleir els bessons et deixa a la primera reunió i comença el festival. En teoria la via ressegueix la llengua de glaç per la dreta, però vist que el gruix no arriba ni a un parell de centímetres i esquivar roca no és una opció que ens motivi massa, tan sols queda una alternativa: recte amunt, pel dret i mai més ben dit. La cosa es redreça per moments i en Josep arrossega encara massa virus per trobar-se còmode en aquesta verticalitat, així que a la que troba una cova en el gel, munta reunió i llestos. 



L'únic inconvenient de la maniobra és que ens avança una cordada de francesos que ens trepitjava els grampons, però vist que la reunió és confortable, ens ho prenem amb calma, fem un munt de fotos de rigor i esperem que cessi la pluja de projectils gelats abans de llençar-nos de nou a la vertical. 



I és que vertical ho és una estona i bonic encara més, la sensació de precarietat ganxejant en aquest gel trencadís és tan real que puges amb la concentració al màxim, parant lo just per descansar els braços i calculant on etzibar la següent picada per economitzar forces. 



Estalvi que agraeixes quan veus el divertit flanqueig sobre el buit que t'espera abans no arribes a la segona reunió. De moment la via no regala res de res i quan veiem els francesos escarrassant-se al darrer llarg per acabar improvisant reunió intuïm que la diversió encara no ha acabat. 


El que no esperem és que a més de dret el gel pugui ser tant capriciós, perquè enlloc d'una esvelta columna esculpida per relleus que ajudin a progressar, ens trobem amb una delicada estructura feta de làmines superposades difícils de ganxejar i impossibles de picar. 



En Víctor puja aguantant la respiració cada cop que tracciona de cadascun d'aquests pètals i jo no puc menys que pensar que menys mal que m'ho he pensat dos cops i li he deixat per ell, perquè si ja semblava difícil, precari ho és un rato llarg i fins i tot baixar-se'n té delicte, perquè els cargols més que fiables són simbòlics. 


 Els francesos afegeixen un plus d'emoció rapelant per sobre els nostres caps i creuant cordes sense gaires miraments, però ja fa estona que l'horari s'ha multiplicat, així que els deixem fer i un cop el camí torna a ser lliure acabem el llarg sense més contratemps que uns braços que a aquestes alçades demanen clemència. Veritablement les planxes que hem escalat no tenen res a veure amb la ressenya que en duem. Però això ja està fet i constatada un cop més l'absoluta relativitat del grau, no podem més que afirmar que la cascada ha superat amb escreix les nostres expectatives, tant per dificultat, com per bellesa i avui ens ha estat impossible no deixar-nos seduir per l'elegància innata d'aquests fils gelats.


Així doncs donem la jornada per ben aprofitada i encetem els ràpels que ens duran a peu de via. Darrera ullada a Repetance que no per haver-la estat contemplant tot el dia impressiona menys i avall, que el camí és llarg i la llum breu. Ara que ben mirat, que la nit t'acompanyi en el retorn és el punt de romanticisme que faltava per fer rodona l'aventura! 


2 comentaris:

Montse Molano ha dit...

Bona jornada i bones fotos, vaja verticalitat, uf, jo ja ni recordo com es fa això!

josep i laura ha dit...

Montse,
no et preocupis mentre els piolets se'n recordin ja són ells els que et porten jejeje. Amb això del gel cada any toca fer memòria i expolsar la pols a les eines perquè mai surten a passejar tant com voldríem. Desaventatges d'un clima cada cop més mediterrani!

Salut, carambanos i alegria!