" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** les Maladetes Orientals, Osca

Aquest estiu ha estat poc productiu pel que fa a tres mils, de fet ben pocs cims del Pirineu he trepitjat, així que aprofitant que encara em duren les vacances decideixo posar-hi remei! A veure... ha de ser una zona on es puguin enllaçar uns quants pics en una sola jornada, però que no siguin massa complicats de fer, ah... i que no s'hagi de conduir massa per arribar-hi. Vaja, em sembla que serà complicat de trobar! Rumio, li dono voltes i al final se m'encén la llumeta: les Maladetes Orientals, perfecte! Només cal anar fins a Benasc i si la sort ens acompanya podem arribar a trepitjar fins a set tres mils d'una tacada passant d'un a altre sense més complicació que alguna grimpada ocasional. Només falta el company i això es soluciona ràpid amb una trucada de telèfon lloant les meravelles i encants de l'ascensió escollida. Així doncs, a les set del matí ja estem en Jordi i jo camí de la Renclusa, una mica estranyats del poc moviment de gent que es veu. Sospitem que aquesta tranquil·litat es deguda a la “nevadeta” primerenca que fa pocs dies va enfarinar algun que altre cim i va foragitar els excursionistes tardans. Nosaltres no hi veiem cap problema, som optimistes de mena i de ben segur que el sol ja haurà fos quasi tota la neu caiguda , a més anem ben forjats amb piolets i grampons. Arribem d'hora a un dels refugis més freqüentats del Pirineu, tot i que ningú ho diria, tan sols un parell de rucs ens donen la benvinguda.
No ens hi entretenim gens i després d'una breu ullada al mapa enfilem barranc amunt separant-nos de la transitada ruta que du cap al senyor dels Pirineus, l'Aneto. El camí va pujant sense treva al costat d'un torrent i en no res som en un bucòlic paratge, un petit llac que marca la fi de les senderes suaus i l'inici de les tarteres i els caos de blocs.
De moment seguim les passes d'un parell de muntanyencs més matiners que nosaltres, però de seguida els nostres camins es separen, ells remunten el més fresat que va cap a cim d'Alba i nosaltres ens llancem a la busca de fites ocasionals i rastres de sendera per on el mapa sembla indicar que discorre el nostre itinerari. De moment l'únic que tenim clar és que hem d'anar a cercar el coll Superior d'Alba(3.075m), tot i que encara no és visible intuïm on para i les fites, més nombroses del que esperàvem, corroboren la nostra suposició.
Ara el camí puja de valent, guanyem desnivell ràpid i els cims ja van perfilant-se sobre els nostres caps, intrèpids, marcant les distàncies amb els seus veïns. Ja fa estona que hem deixat els darrers prats enrere i emulem els isards saltant entre rocs i tarteres quan, per fi, albirem el coll pel que accedirem al perfil retallat de la carena. Encara és lluny, però ara sí que amb el coll com a referència podem donar nom als cims que ens envolten, de lluny tots ells semblen formar part d'una mateixa cresta, però al apropar-nos els endevinem un a un, separats per obscurs espadats que cauen a plom deixant com a únic camí les arestes que els agermanen.
Quan som a la cota 2.600m la neu fa acte de presència, força abans del que esperàvem i en quantitat més que abundant, per més inri és ben gelada, això converteix la progressió per aquest laberint de rocs en una cursa d'obstacles. Avancem lents, saltant de pedra en pedra, atents a no torçar-nos cap turmell, per sort al peu del coll la nevada té suficient gruix per cobrir totalment la trampa del tarteram, contents ens calcem els grampons i posem la directa cap dalt.
Anem a bon ritme, duem només tres hores i mitja d'ascensió i ja som dalt el coll, però en veritat ja tenim ganes de trepitjar ja algun dels cims cobejats, tot i que el panorama que tenim al davant ens baixa de cop l'eufòria inicial, déu ni do amb la nevadeta! Tot es ben cobert d'una catifa blanca de la que afloren arreu blocs de granit de totes les mides, ufff.... però si estem a cara sud, aquí sí que no hi hauria d'haver gens de neu!
Ens llancem decidits a cavalcar l'aresta, buscant el camí més directe cap al primer tres mil de la jornada, la Muela de Alba (3.111m), aviat ens adonem que avançar a tota cresta per roca coberta de glaç no és tasca fàcil, així que acabem fent una mena de ziga-zaga en busca de les vires que no estiguin colgades de neu fins arribar a la fita que ens marca el mateix cim, força més aeri del que imaginàvem. El Diente de Alba (3.120m) es veu a tocar, però la cresta que hi mena deixa entreveure algun que passet més que compromés i al no dur ni un trist cordino optem per recular un xic i flanquejar-lo per sota l'aresta cercant el camí més lògic.
Vinga ja en duem dos, retornem al coll sense entretenir-nos i mirem per on atacarem el proper pic, el Mir. Ara sí que el camí no és gaire evident, l'aresta que porta directa a cim no ens convenç gens, és un amuntegament de blocs en precari equilibri que no convida gaire a enfilar-s'hi, així que ens decantem per una canal que baixa del mateix cim. La travessa fins la canal resulta feixuga, per la neu que atapeïx qualsevol espai entre dues pedres, un cop a la canal veiem alguna fita. Ves per on la intuïció ha estat bona consellera, el que no ens imaginem és que ara comença la diversió.
El que sense neu és una senzilla grimpada es converteix ara en terreny incert en què has de mirar i afiançar cada pas. Pugem poc a poc i un cop a l'aresta respirem alleujats, esperem no haver de baixar per aquí! La cosa no és que millori gaire, hem de continuar grimpant per una cresta ben aèria que tot i no ser molt esmolada té tots els relleixos ben colgats de neu o verglaç, l'única avantatja és que ara no dubtem del camí ha seguir, a tota cresta i prou, no hi ha més opció vistos els contraforts que es despengen als nostres peus.
A la que portem uns metres de cresta ens adonem que el cim de la Punta Delmas (3.168m) ha quedat enrere, així que reculem i mirem per on atansar-nos a aquest cim que des d'on som sembla una atalaia inabastable. No pinta gaire bé, la cresta que hi mena és un caos de neu i blocs força traïdor. Dubtem, però al final ens calcem de nou els grampons i piolet en mà iniciem el descens fins la bretxa situada a la base del cim. Això de desgrimpar lloses de granit colgades de neu inestable ens posa els nervis de punta i lo millor del cas és que a l'estiu no deu ser més de III grau.
Un cop a la bretxa, nova grimpada amb les mans glaçades per una evident xemeneia i cim! Ufff, sort que avui era només caminar, perquè la veritat sigui dita ara per ara agrairíem tenir un cordino i algun encastador! No val la pena embarcar-se en aquestes cabòries, així que tensos i atents retornem a l'aresta de la que veníem i seguim amb la mateixa tònica fins el cim del pic Mir (3.185).
Contents, però ja farts d'aquesta escalada incerta enfilem cap al següent tres mil, el pic Sayó, segons la ressenya que duem ja no trobarem més grimpades, sinó un llom ample de blocs. El que no hem acabat de llegir bé és que la bretxa que separa els dos cims té un pas de V+ ben exposat, però ho veiem només plantar-nos a sota. L'opció que ens queda de flanquejar per sota la bretxa és inviable, les vires que ratllen la paret són colgades de neu i la travessa és massa arriscada. Així que només hi ha una solució, desfer l'aresta per la que hem vingut i baixar per la canal que esperàvem no tenir que tornar a trepitjar. Si la pujada ja havia estat divertida, la baixada té un plus. Sembla mentida com una ascensió a priori senzilla pot arribar a ser tant delicada, perquè realment no té cap pas realment difícil, però tots ells són summament exposat i qualsevol badada comporta una relliscada molt poc recomanable.
Portem ja quatre hores donant tombs per aquest terreny ingrat i assolir els dos tres mils que ens resten, el Sayó i el Le Bondidier, comporta tres hores més d'acrobàcies, així que en vista que la baixada tampoc és un passeig donem l'activitat per tancada i ben satisfets retornem al coll i iniciem el descens. La baixada és llarga i dóna peu a comentar la jugada i recrear-nos en una darrera ullada a aquests magnífics gegants que avui han estat esquerps, però que tot i així ens han fet gaudir d'una jornada tant imprevisible com gratificant.

**** Tuaregs, 120m, 6a+, Roca de la Palleta, Montserrat

Aprofitant que en Kiko té uns dies de vacances, ens emboliquem els tres a anar a Montserrat i quina millor zona, ara que els dies són freds i curts, que el sector sud de la Vinya Nova. Un cop allà la tria és ràpida, a en Kiko li manquen poques vies per complertar el repertori de la magnífica Roca de la Palleta i aquest cop l'escollida és la Tuaregs, una ruta que en el poc temps que fa que està oberta destaca per les nombroses crítiques positives, una roca excelent i un equipament modern i generòs. Mentre ens hi atansem ens trobem amb els "simpàtics" moradors d'aquestes roques: les cabres hispàniques que introduïdes no fa gaires anys des dels Ports han donat pas a una perillosa sobrepoblació, en gran part deguda a la falta de depredadors. Perillosa perquè tenint en compte el limitat espai on ara es belluguen, a la pràctica es tradueix en un risc cada cop major de caiguda de pedres sobre els camins que cal travessar per arribar a peu de vies, com és el cas del corriol que porta al peu de la Roca de la Palleta. Abans aquest animals eren pocs i fugísers, ara cada cop són més i envalentonats davant la presència humana, resumint... en aquest indret el casc és tant imprescindible com la corda!

A mesura que ens apropem a la via objecte del nostre desig la roca i la verticalitat milloren per moments. Nosaltres marxem fins allà on la paret comença a perdre el seu bon nom, aquí a qualsevol itinerari cal donar el do de pit!

En Kiko inicia l'escalada, en els primers metres de la via potser és on es concentren les dificultats i el grau es més obligat (V+). Amb una mica de "gesto" comencem a esgarrapar metres a la ruta, en cap moment no podem baixar la guàrdia i els passos finets es succeeixen un darrera l'altre, però a diferència d'altres escalades en que acabes agobiat, aquí gaudeixes per complert de les rugositats d'aquets cigronets de conglomerat de tan bona qualitat.

El primer i segon llarg són molt semblants en quant al grau i la verticalitat homogènia, però en cap moment tenim la temptació de mirar avall a veure on dimonis hem deixat la darrera xapa, les trobem cada una al seu lloc.
La tercera tirada em toca a mi, aquí ja canvia la tònica i la paret comença a tumbar una mica, però aixo vol dir que cal navegar entre les expansions, obrir la vista per trobar emplaçaments pel material flotant i oblidar-nos ara de que la línia recta és el camé més curt entre dos punts.
La tercera reunió la muntem en una còmoda baumeta, amb unes vistes genials sobre els Pollegons. Ja només ens queda un darrer llarg amb una sortida explosiva sobre un desplom que tot i tenir bon canto de mans té els peus ben volats i no aconsegueixo passar-lo net, per tant passem al plan B, o sigui pedaleta i amunt!
Per sota en Kiko, gairebé sense despentinar-se es treu aquest passatge de 6a+ i en un no res ja hi som els tres, gaudint de l'efímera glòria del cim mentre passem les cordes per iniciar la baixada pel mateix lloc pel que hem pujat amb 2 llargs rapels. Una via altament recomanable, però fins que no arribi l'estiu no podrem tornar-la a gaudir degut a les restriccions que entren en vigor amb el nou any.

** Retorno Mágico, 155m, V, Pic del Martell, Garraf

Hi ha dies en què no estas guerrer, et conformes amb gaudir d'un paisatge amb vistes, del tacte calent i abrasiu de la roca i de deixar enrere el fred i el vent, en definitiva: gaudir d'una "romantic climbing" i amb aquesta idea sortim de casa direcció al Pic del Martell, una paret d'alçada modesta i atapeida de vies i vegetació, però amb molts altres alicients per qui els vulgui trobar. Ens decantem per descobrir una gran clàssica, la Retorno Mágico.

Despega del terra Laura, que darrerament em nega encapçalar cap via i jo content i felis com una perdis! calcari de bona qualitat que fa nombroses gotes i ponts de roca, això va donat vidilla. Als pocs metres ja veiem que avui la dificultat no serà la via, sinó més aviat orientar-se en aquest espés bosc vertical de sabines i margallons.

La ressenya que duem més que ajudar el que fa és liar-nos, fins que al final decidim guardar-la i deixar pas a la nostra bona (o dolenta) orientació. Sorpresos trobem algun pas que arriba a desplomar i ens permet avui fer, fins i tot, una mica el pallaso o és que només tenen dret els lolos del DESNIVEL?

Avui sí que ens comportem com una cordada solidària i cada un encapçala el llarg que li correspon, a vegades suant en algun pas obligat i sobat i d'altres demanant una destral per poder avançar amunt.

En el darrer llarg, el mateix GPS que ens ha portat de meravella fins aquí, ara ens juga una mala pasada i ens equivoquem de canal de sortida.Quan aixeco la vista i veig brillar tota una ristra de parabolts lluents ja intueixo que de ruta clàssica res de res, però em fa mandra recular, és tracta del darrer llarg de l'SCORPIONS i li donen 6a+. Intento passar acadèmicament, però en el moment que m'agafo a la primera cinta, ja passa a ser un festival d'A0s fins el final de les dificultats.
Un cop al cim encara tenim temps per fer alguna altra via, però avui hem acabat més agobiats que no pas satisfets i encarem el camí cap el cotxe amb la bucólica imatge del Mediterrani davant nostre, banyat per la llum suau de mitja tarda.

**** Via d'en Martí, 150m, V/A1, Cingle Roig, esperó de Cal Fité, Solsonés

Després de la bonica excursió que vam fer ahir per l'interior de la Serra de Busa quan buscàvem una paret i al final vam acabar fent una llarguíssima travessa per aquestes contrades desconegudes per nosaltres fins ara, al dia següent tocava triomfar o el que és el mateix: intentar enfilar-nos a alguna roca! Aquest cop la via escollida és a un lloc evident i gens perdedor, la via d'en Martí, encinglada al bellmig d'un petit i bonic nucli rural i amb aproximació ben minsa.
Sobre el paper la ruta promet, verticalitat, molt de canto i roca calcària prou aceptable, Laura que va amb la motivació pels núvols diu de tastar el primer llarg i després donar-me el relleu a mi quan arribin les majors dificultats. Els primers metres de via ja ens donen una bona pista de que va l'escalada aquí, verticalitat absoluta i un "catxo" escandalòs que fa que no et doni por llençar-te amunt tot i que en alguns trams cal parar atenció amb la roca. Un cop despegues del terra i a mida que guanyes metres es suavitzen les dificultats.La segona tirada és preciosa, comença amb un travessa a la dreta guanyant molt poca alçada i després segueix per una fina fissura on cal ficar alguna coseta per poder fer els passos fins que ens surten al pas amb un mínim de seguretat. Aquí no trobarem altre R que no siguin els arbres.
El tercer llarg és el més llarg i exigent de la via i Laura està gaudint tant d'aquesta escalada que em fa cosa no deixar-la seguir gaudint d'aquest petit pastís. S'inicia amb una travessa ascendent a esquerres en que cal cal fixar-s'hi fins arribar a uns passos molt fins que ens manen amunt, però ella no ho acaba de veure clar i continua flanquejant fins arribar a uns grans blocs inestables on troba un pitó i a més li permeten protegir prou bé la sortida d'aquest llarg flanqueig. D'aquí a la reunió o portes bé el 6b o, com és el nostre cas, et decantes per uns passos en Ae. Un cop arribem a la R ens adonem de la continuïtat i verticalitat del que acabem d'escalar.

I ja arribats a aquest punt, gairebé que acabi Laura la via... La quarta tirada és molt curta i possible d'empalmar amb la següent, només un curt passet desplomat ens farà tibar més del compte, en tot moment anem trobant un equipament força correcte, tot i que cal reforçar la tirada col·locant alguna peça no pateixes gens ja que hi ha fissures més que suficients.
La darrera tirada és molt estètica, un diedre ben vertical i gairebé desequipat que ens fa gaudir de cada moviment. Quan hem arribat a peu de paret ens ha extranyat trobar dues cordades aquí enfilades, ara que acabem de trepitjar el final de la via ho entenem perfectament: és una petita jòia poc coneguda de l'escalada al Solsonés! A nosaltres ja només queda una desgrimpada matojera i un llarg rapel que ens deixa molt a prop d'on ha començat aquesta vertical excursió de diumenge.

**** Mamporros para todos 100m, III/4+, Aigualluts, Benasc

Diumenge, 27 de desembre del 2009.

Massa bé ens va acostumar la capriciosa meteorologia l'any passat quan des de primers de novembre que va començar a nevar, es van desplomar els termòmetres i no vam parar de punxar i punxar... Aquest any, però és a l'inreves, tardor eixuta i temperatures capricioses han fet que gairebé enlloc s'hagi muntat cap escola de glaç tan habitual en aquestes dates. Però aquest any la motivació està pels núvols i hem estat preparant la temporada d'hivern com es mereix, tan sols dir-vos que... JA ESTEM FARTS DE RESINA!!!!
Al final, gairebé sense saber com, ens trobem 5 individus viatjant cap a Benasc, en Jordi Perez que recobra l'activitat vertical mig any més tard d'un maleït accident, en Jordi Lopez que per ell ja és la segona setmana punxant consecutivament (massa poc per un malalt com ell en aquestes dates) i també s'apunta en Victor, un solvent escalador de roca que per primer cop s'enfilarà envoltat de punxes i amb la il·lusió d'un nen. Tornada a les oblidades rutines hivernals... matinada en negra nit, ens aixequem envoltats de glaç pels carrers de Benasc, esmorçar a desgana i caminar mig adormits sota la llums dels frontals.
Només per moments com aquest ja val la pena haver arribat fins aquí, tornar a recobrar les sensacions del aire gèlid a la cara, una sortida de sol de colors impossibles, paisatges de postal, això no té preu...

Però bé... l'alpinisme és molt romàntic sobre el paper, però és dur de collons quan t'hi fiques! i no podia ser tot tant idílic i de color de rosa... Tant punt s'acaba l'estació d'esquí nòrdic de l'Hospital de Benasc, la traça desapareix i ens toca batallar de veritat obrint una considerable trinxera sobre neu encostrada que es trenca al nostre pas i és just en aquest moment quan recordem que bonic que fan les raquetes guardades al maleter del cotxe.Si a més a més, escollim una cascada de les que tenen l'aproximació més llarga de tot el Pirineu, la pringada està assegurada! En total són més de 3 hores i mitja les que triguem en arribar a peu de via, per sort tant d'esforç avui tindrà premi doble: un dia radiant i una cascada que fa molt bona pinta!Escollim la línia de pujada habitual de la cascada de Mamporros, o sigui enganxats a la dreta, i apurem la corda per poder sortir en dos llargs ben llargs. Surto jo primer i en Lopez poc després al meu darrere, menjant-se tot allò que li faig baixar, però ni així consegueixo que col·loqui cargols més enllà del que un cervell sa recomanaria.
Els trams més verticals són a l'entrada i a la sortida de la primera reunió, uns curts resalts a 90º, però la major dificultat rau en confiar en una mena de gel granisat i poc consistent del que cal refiar-te'n si vols avançar, per sort els cargols fan bona pinta col·locats oportunament en algun dels afloraments de glaç que ens surt al pas.
El segon llarg, un cop passats els primers metres, afluixa bastant i ens podem relaxar, és aquí quan em trobo a en Victor xalant moltíssim, no sé ben bé si gràcies al fred, al dolor de peus, a les mans insensibles, al fet d'estar ben penjant en una reunió precària o de tot plegat una mica... ben mirat aquest noi té fusta d'alpinista!
Dos rapels sobre cintes ronyoses, prop de tres hores per desfer el cami fins l'Hospital i tots ben trillats i baldats que marxem cap a casa, però contentíssims d'haver començat la temporada de gel d'una vegada!

**** Anglada-Guillamon, 180m, A3e/IV+, La Cadireta, Montserrat

La Cadireta és un dels perfils més suggerents de Montserrat, el seu gran i característic sostre és part de la història de l'escalada artificial del nostre pais. Aquí va ser on en Josep Manel Anglada i el seu cosí Paquito Guillamon es van atrevir, per primer cop, a superar un prolongat desplom horitzontal aplicant la tècniques de les llavors innovadores pitonises d'expansió. Amb gran ingeni van utilitzar una viga metàllica en forma de T per poder progressar pam a pam sobre aquell buit mentre, tal com mostra alguna fotografia històrica, anaven resant a no sé ben bé quin sant perquè tot aquell "tinglao" aguantès. Va funcionar i els cosins ens van tornar a deixar bocabadats obrint vies igual o més d'agosarades arreu del món.

Dos anys enrere ja havíem intentat aquesta ruta, però a la segona reunió una cordada lenta per davant i un fred gèlid per darrere ens van fer girar cua. Recordàvem un primer llarg amb moltes assegurances trencades que ens va obligar a fer passos durs en lliure o confiar-nos a precaris emplaçaments d'ungles (sembla que ara ja està tot restaurat). Així que aquest cop optem per arribar a la base de la paret desplomada per una altra ruta situada més a l'esquerra del pedestal i que a priori sembla més assequible, però la trobem molt humida i fa bufar de valent a Laura.

Segueix ella per la segona tirada que ja s'embarca pel sugerent desplom, totalment estètic ja sigui per escalar o fer fotos i on la major de les dificultats estan en superar alguna xapa trencada amb una mica d'enginy



La ruta està equipada correctament, però de tant en tant es nota que van voler deixar material d'època perquè les noves generacions veiessin quina valentia o insensatesa feien servir els precursors de l'escalada acrobàtica.


El tercer llarg és la cirereta de la via, un llarguíssim sostre horitzontal en què cal saber ballar correctament sobre els pedals, a més... quan sembla que arriba a la seva fi un petit bony ens fa veure que encara ens queden més metres per seguir gaudint de bon ambient sota els peus. Al superar el llavi toca fer algun pas prou llarg i després ens arriba la incertesa... un cop més anem sense ressenya i a l'aixecar la vista amunt veiem material d'època en molt mal estat i just en una vira que travessa a esquerre unes curioses i voluminoses xapes rovellades, al final fem cas al sentit comú i sembla ser que aquesta travessa és l'encertada.


La reunió passat el sostre és còmode, però aèria i volada com poques, ara la dificultat rau en confiar en caps de buril, però als pocs metres, l'agonia s'acaba i ja podem sortir en lliure fàcilDesprés d'aquest tram ja podem guardar els estreps i ens queda tan sols una altra tirada per assolir el superb cim de la cadireta.