" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Arlaud-Souriac, 700 m, MD+, 90º/M4, Punta Chausenque, Vignemale

dilluns, 19 d'abril del 2010
Ja hi som, un modest coll i tenim l'immens plató de la glacera de Vignemale als peus. Encara no m'ho crec, enlluernada per la sobtada claredat miro enrere i comprovo com el corredor fuig paret avall. Ja està, hem escalat una de les vies més boniques i elegants del Pirineu i no ha estat tasca fàcil.
- abril del 2004, el corredor és gel de dalt a baix, tot piolet tracció, només calen cargols de gel per escalar-lo, precisament els que ens hem deixat al cotxe!
- abril del 2006, a la que els primers raigs de sol il·luminen les penombres de la goulotte constatem que a no ser que l'escalem en roca aquest cop tampoc serà.
- 18 d'abril 2010, diumenge, cares d'incredulitat, el que tenia que ser una magnífica estratègia per atacar la via és converteix en incertesa. La pista que puja al llac d'Ossue està tallada només sortir del poble de Gavarnie, això afegeix uns quants quilòmetres de propina al que ja és una aproximació amb força desnivell i bastant pes a l'esquena. Resignats carreguem motxilles i emprenem camí intentant no pensar en el que ens queda per davant. A la que portem pocs metres veiem el motiu pel qual la pista roman tancada: està neta de neu, però un parell de gegantescos allaus barren el pas a qualsevol mena de vehicle.

No és aquesta l'última sorpresa que ens espera, a la que arribem a la presa (1.860m) veiem que la cota de neu és força més baixa del que esperàvem, la neu continua comença al llac mateix. Això comença a pintar divertit, són les quatre de la tarda i hem de remuntar per un vessant sud, la cosa promet! No ens equivoquem i a la que trepitgem la primera pala de neu ens enfonsem fins el genoll en neu humida, preludi del que ens espera. Ens ho prenem amb filosofia i avancem com millor podem i al final tenim premi, després de cinc hores d'arrossegar-nos penosament pendent amunt i completament xops arribem al refugi de Baysellance (2.651m). El cansament dels mil dos cents metres de desnivell ens cau al damunt de cop, per sort tenim el millor aixopluc on refer forces i intentar assecar les botes com bonament podem.

- 19 d'abril del 2010, dilluns, set del matí: - com veus la via? bé, en Jordi tant explícit com sempre. Bé penso jo, ben vertical és el que sembla. El cuquet dels nervis es deixa sentir a l'estomac, tenim per davant una xemeneia tapissada a parts iguals per neu i gel escadusser que promet ser tant difícil com estètica, senzillament la línia és brutal! La caiguda d'una cornisa tan punt arribem a la rimaia no ajuda a asserenar-se, però és impossible resistir-se al magnetisme d'aquesta línia. Pugem ràpid fins l'inici de les dificultats i alcem la vista, ens han comentat que els llargs més exigents són els primers, aviat sortirem de dubtes.

En Jordi tira amunt, impacient per començar a escalar i ben fet que fa, tots duem les botes encara molles d'ahir i és la millor forma de no quedar-se gelat. Els primers metres no són molt verticals, però el gel és tant fi que els cargols no serveixen per res, de totes formes això no suposa gaire problema per Jordi que va pujant com si res. Aviat el perdem de vista i afinem l'oïda en un inútil intent d'endevinar la dificultat de la tirada, però de sobte s'acaba la corda i encara no és a la reunió. Ja ho havíem previst perquè anem amb la idea d'enllaçar tots els llargs que puguem, així que sortim uns metres a l'ensamble fins que pot muntar reunió. En Josep s'ho està passant malament, l'espera li ha passat factura, té els peus i mans completament insensible, vaja la situació ideal per encetar un itinerari com aquest! Me'l miro de reüll preocupada, fa temps que no el veia així i penso que en qualsevol moment em dirà que gira cua. L'escolto queixar-se al meu darrere, però no puc fer-li massa cas, la via requereix tota la meva atenció. Cal escalar amb delicadesa i col·locant-te bé per aprofitar el màxim l'escàs gel que trobem, finalment un estret diedre gelat que d'entrada no saps ben bé com encarar-lo ens deixa ja a la improvisada reunió. Tenim per davant el llarg clau de la via, comença amb una travessa de mixte a esquerra i després sorpresa... des d'on som no veiem per on contínua.

Un pitó solitari assenyala el millor punt per creuar, però després toca buscar-se la vida. En Jordi avança amb cura seguint un particular ritual: escombrar la neu pols, temptejar la roca, afiançar piolet i grampons i equilibrar-se en precari equilibri estirant-se pel proper pas. Realment deu ser delicat, ja que fins i tot posa assegurances! A l'acabar la travessa es situa de nou a la vertical del corredor i novament el perdem de vista, puja amb calma, de ben segur no serà fàcil! Per sort aquest cop sí que munta una bona reunió i no cal sortir a l'ensamble, això sí tornem a apurar gairebé els seixanta metres de corda. El tram de mixte és entretingut i has de mirar bé els passos, però resulta divertit, a més té les fissures justes per deixar-se fer sense patir més del compte, però quan et plantes de nou en la línia de la goulotte el panorama canvia i entens perquè aquest és el llarg clau.

El mixte cedeix el pas a la verticalitat d'una fina línia glaçada que serpenteja paret amunt, però el gel amb prou feines té prou gruix per repenjar-s'hi. Les exclamacions entusiastes d'en Josep m'indiquen que s'ha recuperat minímament i està gaudint com feia temps que no ho feia i és que no és per menys, ara que hem guanyat alçada l'ambient és increïble i l'escalada és un joc d'equilibri on has de pujar sense picar, esperant que tant efímera estructura aguanti. Evidentment a l'arribar a la reunió no podem menys que felicitar en Jordi pel llarg que s'ha currat, realment antològic!

En teoria el més difícil ja ha quedat enrere i portem un bon horari, més relaxats mirem amunt i veiem que el corredor continua estret i encaixonat, com un tall profund en la paret de la que estem ben penjats. Tot i el moviment l'estat d'en Josep no ha millorat gaire i en aquestes condicions està clar que serà incapaç d'encapçalar cap llarg per fàcil que sigui. Pugem ara a l'ensamble, els trams drets són curts i el gel alterna amb la neu endurida, es pot anar fent sense problemes vigilant en trams puntuals.

Avancem ràpid, escapolint-nos corredor amunt i gaudint de cada pas, l'entorn és impressionat i fa que et sentis insignificant envoltat de d'aquestes arrogants parets amb tanta història al darrere. Quan ja portem un centenar de metres una xemeneia encastada i vertical ens deixa davant la darrera llengua de gel que s'escola generosa corredor avall.

Dalt s'intueix cel obert, sembla que estem ja davant l'últim tram de goulotte, a punt de sortir a l'aresta final on la dificultat s'esvaeix del tot. Aquest llarg fa una pinta increïble, resulta summament elegant en la seva simplicitat i no tardem en constatar que la seva escalada no desmereix en absolut el que portem fet fins ara.

Tot i així cal ser precís en la picada, perquè el gel segueix essent escadusser i la sortida es d'una verticalitat acusada, força més del que semblava a primer cop d'ull! És ara quan mires cap baix que ets conscient dels metres que portem escalats i de l'atrevit traçat d'aquesta magnífica via.

Ens queda un darrer pas delicat, creuar la franja de roca que ens barra el pas a l'ample corredor nevat que s'enfila resseguint l'aresta fins gairebé el cim mateix. Tot s'ha de dir, la ressenya i les traces ens han despistat una mica, perquè aquest tram curt de mixte es podia evitar perfectament seguint escalant la cortina de gel amunt enlloc de desviar-nos a l'esquerra cap una campa de neu.

Un cop ens hi posem esdevé força més fàcil del que sembla a primera vista, l'entrada és un xic estranya, però després trobes bones presses i en no res som al corredor principal. Després de l'estretor de la goulotte sobta el contrast, la perspectiva s'eixampla cap a totes bandes i el pendent disminueix notablement.

Remuntem impacients els darrers tres cents metres de corredor que no tenen més dificultat que un estretament puntual i el cansanci que ja es comença a deixar notar. Immersos en la monotonia d'aquest darrer tram creues un petit coll, un tall a l'aresta i la verticalitat s'acaba, ja som dalt, l'Arlaud ja és una mica nostre! Una calfred d'emoció em recorre el cos, tants anys anant-li al darrere i per fi l'hem escalat. Han estat sis hores intenses i les sensacions són moltes i contradictòries, però la més acusada és la de sorpresa i encís, la via m'ha captivat de principi a fi: exigent, elegant, austera i feréstega, d'aquelles que t'emplenen i et converteixen en un incondicional de l'alpinisme en estat pur.


Gall Fer, 240m, MD+, 90º, Cap de la Fesa, Cadi

Diumenge, 11 d'abril del 2010

(...) Del Tabor en la muntanya amb tres apostols pujareu alli us trasfigurareu,
en mig d'una gloria extranya: la cara, un sol aflamat; el vestit brillant com or.
SIAU DE TOTS...

Les baixes temperatures d'aquestes darreres nits, fan pensar que moltes vies es poden haver possat en condicions, el mes facil es mirar infohielo i anar sobre segur on trobarem vies generoses en neu i gel per escalar. Pero avui tinc un presentiment i a fer-ho realitat anem:
Al maig del 2004, completament per casualitat vam anar a parar a un paratge remot, situat al sector mes meridional de la Serra del Cadi, on poder abans algun escalador havia dirigit les seves mirades, pero mai les seves passes.

Una severa i vertical paret tanca la allargasada serra quan va a morir a prop d'Adraen, es el Cap de la Fesa i al seu bellmig dues cridaneres i estretisimes goulottes de gel s'obren pas cap el seu cim. A l'esquerra , l'elegant "via romana" que te un primer llarg dels mes macos que he escalat mai i un centenars de metres a la seva dreta "el gall fer", mes curta, pero molt mes intensa que la seva veina. Possiblement de les apertures alpines que hem realitzat, aquestes es de les que mes orgullosos estem, no ja per l'indubtable bellessa de les seves lineas, si no per ser afortunats d'estrenar un sector de facil acces, totament verge i a una serra tant pocs tresors per desvetllar con es la del Cadi. Maluradament crec que hem estat els unics privilegiats de tastar aquest pastis glaçat. La seva baixa alçada i la dificultat de tenim de lluny per saber si te les condicions optimes per ser escalada, no ha motivat a gaires alpinistes a provar sort i els pocs que sabem que han anat, han marxat de buit.

Nosaltres tampoc ens lliurem d'aquesta mala sort, avui es el tercer cop en els darrers 6 anys que anem a intentar repetir-les, ahir vam venir expresament fins al davant per les parets per comprovar amb els binocles que tenen continuitat, de lluny semblen escalables i aixo ens fa matinar amb l'oculta il.lusio que avui ens sonara la flauta.

Al peu de via del gall fer, el fred es intens i les lineas tenen el gruix just per enfilar-se. Pero tant punt escalem els primers metres ens adonem que hem vingut un cop mes a passejar les cordes. Neu timidament regelada per sobre, pero de base inconsisten tapissa els trams d'una verticalitat acusada que fan impossible la seva escalada. Avui la muntanya a tornat a guanyar la partida al nostre olfacte alpi. Aquest sector de Cap de la Fesa, mai ens deixa indiferents: La seva salvatge bellesa, no se ben be si son els seus boscos, la seva abundant fauna o la solitut que es respira a qualsevol raco dels seus paratges i que sempre que ens atansem ens acaba per robar el cor i els sentits

(...) Puix que alli, dalt del Tabor la gloria heu manifestat,
L'ETERNA FELICITAT DONEU-NOS A TOTS SENYOR.
Goigs de Sant Salvador del Cadi

Hipergoulotte 90-60-90, 230m, MD+, 90º, Mig de la Tallada

Divendres 9 d'abril del 2010
No recordo haver vist mai aquest tram de paret del Mig de la Tallada en condicions escalables, pero tothom que s'havia enfilat anys enrera parlava autentiques delicies d'aquest estret fil glaçat i la millor manera de sortir de dubtes i gaudir-la es anant a esbrinar el per que de la seva merescuda fama i el seu lidibinos nom. Pero hi ha dies i dies... i quan un no te el seu hi ha poca cosa a fer, avui nomes fer les primeres passes ja m'he adonat que no era l'angunies de sempre, malament anem! Sortim negra nit del cotxe aparcat a la boca sud del Tunel de Viella i enfilem les fatigoses rampes d'acces al coll del Feixan i quan es l'hora d'obrir traça, soc incapaç de donar ni un relleu, malament anem! L'arribada a peu de via es molt feixuga per la gran quantitat de neu nova que s'acumula i Laura s'ho curra com una campiona. La primera imatge de l'elegant linea que seguirem compensa tots els esbufecs que hem fet fins aqui.

El minim que puc fer despres de xupar traça durant gairebe tres hores, es lligar-me les cordes i enfilar amunt, la primera impresio es d'una goulotte totalment encaixonada i amb una inclinacio assequible (aisss que deu hem conservi l'oida molts anys, que la vista ja està ben perduda!!), es tot gel molt finet o neu endurida i ja veig de que va aqui el tema realment... tot i estar envoltats de parets, aquesta es ben compacte i sense fissures.

Trobo algun passet, força vertical, traccionant sobre pocs centimetres de gel amb l'afegit que cada vegada queden mes lluny les proteccions. Ahir es va enfilar en Jordi Lopez i en Victor Peris, dos hipermotivats enmig d'un dia fred i de gossos i ja em van avisar que no era precisament un passeig els dos primers llargs, que ells van fer en un de sol. Quan arribo a la R intermitja tinc les mans glaçades i decideixo muntar aqui, per sort totes son bones amb espits, a excepcio de les vibracions que no son bones, malament anem!

Laura puja gaudint molt el llarg, pero quan arriba i en veu la cara ja intueix que no va tot be.... Al peu arriba una altre cordada de tres d'Euskadi. Ara estem a sota del bacalao, un llarg ressalt que inclus desploma una mica, sobre neu completament inconsistent i l'unica assegurança que val aqui es la de la nostre ment. Surto i no puc protegir per enlloc, en fico amb el cos enrrera envoltat de neu sucre i mentres m'ho miro un peu marxa avall, en foto tal ensurt que torno a la reunio. Per sota ja arriba al segona cordada, una parella de Sort on ell va molt sobrat, tant que no para ni a muntar reunio on som nosaltres i enfila amunt, mentres ell es baralla amb la neu inconsistent, nosaltres preguem perque no caigui sobre nostre, malament anem!.

Jo avui no tinc el dia, estic ratllat i mes ara que ja ens ha passat una cordada en una via tant encaixonada i obligada. Vull baixar, pero quan arriba la noia segona de cordada, acepto la seva corda i vaig amunt, realment no era un pas per haver-me baixat, pero..... el coco mana! La segona reunio tambe esta situada en un lloc massa expo, malament anem!. La sortida logica recte amunt hi ha mes neu inconsistent i el cap de corda opta evitar-la per l'esquerra, mentres fa una delicada travessa per buscar l'eix del corredor, cau un immens bloc que pica a pocs centimetres nostre i baixa endiablat goulotte avall, cridem com posesos als bascos, el silenci es la resposta, bona senyal! qui ha provocat involuntariament la caiguda de la roca fa un comentari del tot inapropiat i fora de lloc, malament anem!



La decisio esta pressa un rapel a tope de corda i ja estem a peu de via, els bascos son tius molt ferms, pero encara blancs del ensurt que acaben de rebre, els tenen ben posats, ells van amunt! i nosaltres avall... quan no tens el dia... malament anem!

**** Ferrada del Tossal de Mirabet, 470m, D, El Pont de Suert

Dijous, 8 d'abril del 2010

Avui tocava de nou una alpinada, quan sona el despertador a les 5 del mati la sensacio d'estar dins un vaixell en plena tempesta no augura res bo i efectivament, quan treiem el cap ens trobem una nit lletja i amb barrufa que ens fa tornar-nos a sumergir dins el calid sac. El mal temps esta instal.lat en els grans cims, pero a la que enfilem uns quilometres avall, el dia es radiant i lluminos i mentres assequem material i roba a El Pont de Suert, ens trobem un rotul d'una nova via ferrada inagurada aquesta passada tardor i cap alla que anem per fer gana!

Via modelica, feta i pensada per portar clients, que a messura que pujes es va possar mes dura, pero en tot moment tens escapatories. La ferrada va seguin els cridaners esperons de roca del Tossal de Mirabet amb vistes panoramiques sobre la Noguera Ribagorçana i el poble.


A la via trobem varietat de passatges, ponts tibetans, tirolines opcionals, passos desplomats i multitud de trams on cal saber colocar be els peus per poder progressar, tot aixo amb un molt bon equipament, fins i tot a trams excessiu. L'unica pega es que falta una mica de continuitat entre agulla i agulla.


Com a telo de fons, el Pirineu nevat i com a fi de festa un curt desplom on cal apretar les dents. Al cim nomes queda deixar constancia de la bona estona que hem gaudit. Una via ideal per si tenim una estona morta per Pont de Suert, nosaltres vam invertir cotxe-cotxe, 2 hores.
L'enhorabona a Conrad i Xavi per la bona feina feta!

***** Corredor Nord Oest, 220m 80º M4, Punta de la Vinyola 2.717m, Puymorens.

Dimarts, 6 d'abril del 2010

Cada any ens passa el mateix, no ens cal que el Corte Ingles ens digui que ja es primavera, obrir els ulls negra nit, aproximar sota la llums dels frontals, dies allargats i calorosos, nits curtes i encara fresques, la neu dura i assentada tapissa les parets i les canals, es temps d'alpinades!
Aquest cop la zona escollida es Puymorens, on sobre la seva estacio d'esqui unes superbes parets convidan a descobrir les seves goulottes, d'entre totes elles destaca el corredor N.O., una elegant i directa linea molt encaixonada, que te una mica de tot, piolet traccio, mixte i roca, pero nomes una pega.. es fa massa curta!

Arribem confiats que entre setmana estarem sols com mussols, pero en poca estona arriben dues cordades i un en solitari que marxa cap a la via del tunel, pero tots els demes anem alla mateix.
Per sort som els primers d'entrar en la via i poder gaudir d'un llarg memorable, ben encaixonat i mantingut tot a piolet traccio i una mica complicat d'autoprotegir que li dona el punt picantot.




La seguent tirada la negocia Laura, es un pel mes assequible, pero que te un parell de passos molt encaixonats que cal ser finet per picar i bellugadis com una serp enmig de les seccions mes estretes. Les reunions les trobem muntades i aixo fa que anem molt per feina.


La cordada que ens precedeix, es el jefe d'aquestes contrades, L'Alfons Valls que avui fa cordada amb l'Enric Nadal i venen amb l'ideia de traçar una nova linea ( i van...), en una via tant estetica, encaixonada i directa es un crimem que la camera de fotos no tregui fum de les cordades que tenim per sota.

Quan miro per on es vol enfilar aquest home, flipo en colors! pero be... ja es grandet! al final mira, s'ho remira,li torna el seny i decideix seguir via amunt.

El tercer llarg en toca a mi, una entrada una mica tonta per superar un bloc encastrat i a partir d'aqui força metres per terreny no gaire vertical pero d'escalada mixta, o sigui...: picar poquet i ballar sobre les puntes grinyolants dels grampons. Quan veig brillar la llum calida del sol en l'aresta que ja esta a pocs metres meus, no em cuadra que la corda arribi en la seva totalitat a la propera reunio i abans de sortir a l'emsamble i trobar-me un marron amb Laura al bloc inicial i jo a una escalada sobre roca, decideixo montar una reunio de fortuna, abans del mur final de roca nua.




El proper llarg es per Laura, no es facil, pero permet colocar molts "catxarrets" i en no res es troba l'autentica tercera reunio al bellmig de l'aresta. Per sota nostre evolucionen els "mestres" i no em puc estar de gravar-ho desde tant privilegiada atalaia. una curta grimpada i ja som dalt del cim de la Punta de la Vinyola i pocs minuts mes tard, al peu de via on haviem deixat les motxilles.



l'ideia inicial es enfilar ara La Nit de Carnestoltes, l'horari i les condicions son optimes, pero Laura que gairebe ha enllaçat la sortida de la feina amb la via, no esta per gaires trotes avui i enfilem avall ben cofois per aquesta curta i encissadora via.

*** Paret de la Codolosa, 210m, 6a, Collbató, Montserrat

divendres, 2 d'abril del 2010
Increïble la quantitat de gent que hi ha a l'àrea de pícnic plantada just sota la paret de la Codolosa, però que passa, que regalen alguna cosa i no ens n'hem enterat! Espera, és clar, avui és el primer dia de vacances de Setmana Santa i la gent té ganes d'escampar la boira. Això sí, a la paret no s'hi veu ni una ànima, lògic, qui té dies de festa aprofita per marxar en busca d'indrets més llunyans. No és el nostre cas, tan sols tenim la modesta tarda de divendres per escalar i pensem aprofitar-la al cent per cent, per això la Codolosa resulta perfecte: un assolellat amfiteatre d'aproximació curta, amb unes quantes vies d'un parell de llargs i totes rapelables.

Ens embosquem una mica per arribar-hi, és el que té traçar la línia recta camp a través, però en no res som a peu de vies. Com ja ve essent habitual un cop a la paret no tenim ni idea de com localitzar la via, duem un parell de ressenyes, però a l'hora d'ubicar-les ens movem més per intuïció que res més. Ens sembla que ja n'hem trobat una, només hi ha una manera de sortir de dubtes i és anant amunt! l'Avi Trepador, 85m, V aquesta via va per l'extrem dret del pany de paret on som i s'enfila anant a buscar les plaques més verticals. El primer llarg és el més discontinuo, comença per uns blocs fàcils fins atènyer la primera placa on ja la cosa comença a tenir color (IV+). En Josep tira pel dret sense gaires miraments i troba la primera reunió allà on marca la ressenya. Bé, això vol dir que som al lloc correcte i hem encertat la via. El següent llarg és per mi, es més vertical que l'anterior, però força més assegurat i prou bonic.

L'entrada és fineta, però la pressa és millor del que sembla a primer cop d'ull i dóna prou confiança (V). Puges resseguint una evident fissura i després el terreny ja s'ajeu fins la següent reunió. L'única pega és que se m'ha fet curt, quan li trobes el gust a la roca s'acaba, per sort la via continua per un petit diedre que et deixa sota una nova placa montserratina. En teoria té la mateixa dificultat que l'anterior (V), però és veu força més peleon, ja ens ho trobarem. En Josep tira amunt, el diedre té unes bústies d'escàndol, però la placa ja és un altra tema.

Ara sí que s'ho mira més, va temptejant i guanyant metres poc a poc, de seguida el perdo de vista, però pels comentaris dedueixo que la tònica és la mateixa. Tot i així la tirada és curta i en no res la corda em tiba cap dalt. La placa és preciosa, vertical, pressa petita i bona roca, això sí amb algun passet que sembla més de cinquè. No ha estat malament la via, un xic regirada, però prou interessant per engrescar-nos a provar-ne una altra. Un parell de ràpels, nova recerca resseguint la paret i encetem la segona via del dia: Josep Monistrol, 65m, Vinf aquesta va pel mateix pany de paret, però aquest cop a l'esquerra del tot, a tocar de la cova de la Codolosa. Més fàcil que l'anterior, però en contrapartida els seguros allunyen un xic, tot i que es veuen prou fissures per entretenir-s'hi, pinta bé. L'entrada és estranya, una mena de llavi que no saps per on encarar, però a la que t'hi poses trobes tan bones mans que tires amunt sense problemes. Des de baix la via sembla tallada per feixes de vegetació, però a mida que puges veus que l'esquiva enllaçant trams de bona roca en busca d'un evident diedre a meitat del llarg (Vinf).

M'agraden els diedres, no ho puc evitar, m'agrada el joc d'equilibri entre les seves dues parets i aquest, tot i ser curt, és prou vertical per no desmerèixer, després fins la reunió ja només una senzilla grimpada. El següent llarg té un traçat més evident que l'anterior i la roca s'endevina compacta i a la que en Josep s'hi enfila comprova que a més és sorprenentment adherent, què més podem demanar!

Creua un parell de trams de placa que sense ser difícils (Vinf) resulten bonics i després de vorejar unes savines per la dreta enceta un flanqueig en diagonal que creua una nova placa més tombada de dreta a esquerra (IV+) i va a buscar el punt feble de la carena on acaba la via. Curiosament aquest darrer tram resulta ser el més delicat ja que els seguros allunyen força i has de canviar el xip, però la roca és generosa en presses i es fa prou bé. Aquest cop amb un sol ràpel ben llarg ja som baix, una ullada al rellotge ens confirma que si espavilem encara ens dóna temps per fer una nova via, però quina? No duem més ressenyes, però ens ha cridat l'atenció una via que es veu molt ben assegurada i que va pel mig del pany de paret. El primer llarg es veu bé, no sembla difícil així que optem per atansar-nos-hi i a veure quines sorpreses ens depara. Full Equip, 65m, 6a aquest cop anem per feina que en menys d'una hora ja serà fosc. La primera tirada és divertida i sobre bona roca, es puja per un seguit de trams de placa més verticals interromputs per curtes vires rocalloses.

La dificultat són passos puntuals als trams més drets (IV+) i sempre ben protegits, total que en no res arribo a la reunió. Amb una sola ullada cap dalt ja veig que en el següent llarg caldrà apretar, però està tant ben assegurat que en Josep no té cap mena d'inconvenient en tirar amunt a veure que es troba. L'entrada ja et posa les piles, un curt desplom amb unes presses d'escàndol, t'hi pots penjar d'una sola mà, però on cal tibar de valent (6a).

Un cop superats els primer metres el desplom dóna pas a una placa magnífica, vertical i farcida de cantos, relleixos i forats, una autèntica festa. Més amunt, però la cosa torna a posar-se fineta i algun pas et fa suar, però aquest cop són més d'equilibri que no pas de força. En definitiva un llarg preciós i la millor manera d'acabar la jornada d'escalada.Iniciem els darrers ràpels que ens retornaran a terra ferma, avui sí que ha estat una tarda ben aprofitada, tot just són quarts de vuit i ens han sortit tres vies en poc més de tres hores. Contents i saciats de roca baixem discutint el darrer punt important del dia: on anirem a fer la birra i les braves!