ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Andes de sud a nord


Tal dia com avui de fa 7 anys començava un somni llargament esperat. Poder recorre sense presses, amb els ulls i els sentits ben oberts els allargassats Andes. Havien descobert aquestes muntanyes tres anys enrrera en una escalada a la Cordillera Blanca a Perú i la magia dels seus nevats, la puresa de la seva llum i la bondat de les seves gents ens van captivar per complet. Tenien clar que tornarien, havia tant per fer, tant per caminar, tant per coneixer, que tots els plans que ens feien ens sabien a poc. Al final van prendre la ferma decisió d'anar amb el billet obert i deixar-nos endur per les sensacions. Ben poca gent podia entendre que canviessin la seguretat del primer mon per la del tercer, abandonar una feina estable per incertesa, substituir la comoditat de casa per les nits de bus o bivacs i tot aixo simplement pel romanticisme de fer realitat una il.lusio.





Aquesta travessa no va durar 7 mesos, va ser molt mes llarg per nosaltres, un viatge comença en el moment que ho projectes dins el teu cap. L'any abans de preparatius va ser inolvidable i ric en neguits i il.lusions. Viatjar sense rumb fixe, no saber quines sorpreses o entrebancs et deparara cada dia, desconeixer sota quin sostre dormiràs, guiar les teves passes cap a on et portin les sensacions. Aixi de facil, aixi de complicat, pero sobre tot fascinant.





Disposar de temps per caminar i escalar de la Patagonia al Carib ens va emplenar de vivències i experiències molt enriquidores, vam coneixer llocs ignots, d'altres mítics i concorreguts, vam escalar (o intentar) muntanyes de renom que s'han de fer i d'altres desconegudes plenes de magia, Vam fer llargs trekings on ens vam impregnar dels seus paisatges i la seva rica cultura, vam gaudir de la gent que li donava vida a tot plegat i sobre tot ens enriquien personalment gracies a la gran diversitat que vam trobar pel cami.





Tal com van escriure nomes arribar a casa:

Andinísticament parlant, marxem contents, hem assolit bona part dels cims que dúiem en ment, n’hem intentat d’altres i hem improvisat fent camí, però sempre aprenent de cada jornada viscuda.
Ha estat un viatge llargament somiat i que no ens ha decebut en absolut, hem retrobat el plaer de viatjar constantment i sense preses, d’esperar cada dia quelcom nou i gaudir descobrint l’inesperat. Ara lluny queden els entrebancs, els malentesos i embolics, que de tot hi ha!!! Ara bé, anar superant les dificultats que van sorgint li dóna un caire nou a l’aventura i acaba essent un al·licient més.Tornem canviats, amb una percepció nova, sobretot per les petites coses a les que gairebé mai els hi prestem atenció. Ara és el moment de fer balanç a tot els darrers mesos i treure’n la il·lusió necessària pels futurs reptes que ens esperen.





Avui 7 anys mes tard, tot aixo ens comença a quedar molt lluny i els intensos records andins un pel desdibuixats, pero no podem deixar d'esbotzar un immens somriure de cada cop que girem la vista enrrere i recordem aquell inoblidable 2005 que ens van sentir uns feliços i despreocupats rodamóns. 





Durant la travessa, vam anar enviant cròniques periòdicament a la revista local del poble on narraven tot allo que anàvem vivint (i podien explicar..). Fa molt temps que donem voltes a l'idea de fer alguna cosa amb aquells escrits en calent i al final hem decidit crear un blog amanit amb forces imatges i qui sap si pot ser la llavor iniciatica per altres “agossarats”com nosaltres... sigui com sigui esperem que ho gaudiu gairebé tant com ho vam fer nosaltres.












5 comentaris:

Anònim ha dit...

ostres xavalins quines fotos mes engrescadores i maques!!
felicitats per sortir de port i navegar mes enlla dels horitzons....quina embega !!!
aqui radica la diferencia entre ser.....i voler ser!!!!
abraçada gran .sergi.Alella.

KALAMONTSE ha dit...

enhorabona per encomanar entusiasme, sempre m'ha agradat molt latinoamèrica i sempre hi torno, aquestes bones imatges mhan fet passar moltes altres pel cap!

en Girbén ha dit...

Puc explicar-vos que mon pare fabricava equipament de muntanya sota el nom de Creaciones Andes?
La cosa venia de quan els avis van fer els sacs de plomes per a una expedició als Andes, la del 61, la primera de totes les espanyoles (http://foravial.blogspot.com/2009/03/nevado-maragall-5260-m.html).
I com m'ha agradat acompanyar-vos per la llarga serralada que potser mai coneixeré!

Mingo ha dit...

Hem gaudit de la piulada però tan com vosaltres, segur que no.
Felicitats per la valentia de prendre una decisió com la vostra

josep i laura ha dit...

Gracies pels comentaris, certament va ser el nostre somni fet realitat. Una serralada totalment recomanable per fer vida i muntanya mesos i mesos.

Saluti a tutti des de Cogne!