ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Manowar, 305m, 6b+, Paret del Doll

dissabte, 17 de desembre del 2011



Cada cop que enfilaven el pantà de Camarasa la mirada es clavava en unes arrogants parets de diedres i fissures perfectes, era la paret del Doll i cada cop que veia piades de gent que les havia tastat, els comentaris eren unanims, terreny d'aventura, roca discreta, verticalitat acusada, entorn salvatge... vaja que ho tenia tot per que tard o d'hora fesim una visita. La setmana anterior amb en Kiko, la boira ens frustra els plans d'una incursio, en Pere al assabentar-se ens diu que ens recordem d'ell si tornem de nou, una proposta massa temptadora com per deixar-la passar...



Sense poder matinar gaire pel intens fred que fa i carregats amb una munio "d'amics" com pocs cops recordem, ens posem en marxa activant el GPS desde el primer pas. No es agosarat dir que a aquest indret l'aventura comença nomes sortir del cotxe. Començem per camins inexistens on cal intuicio i sovint caminar en direccio oposada a la paret que no veus fins al darrer moment, en tot moment ens surten al pas i desapareixen petits corriols, en una d'aquestes perdues hem de muntar un rapel de 25 metres per superar el primer tall.


un cop al terra ens adonem que el cami normal fa una llarga volta per una petita vall encaixonada. Gairebe fins l'inici de la via que no trobem cami comode i evident, ha estat hora i mitja incomoda per arribar a la Manowar. La paret del Doll a mesura que t'apropes va mostrant el seu caracter altiu, ferestec i sovint amb roca taronja leprosa, sortosament per on discorre la nostre via el gris predomina. l'entorn es salvatge, a pocs llocs de Catalunya es pot sentir aquesta solitud, tot i estar envoltats pel tren de La Pobla  i la carretera de Tremp


La via comença amb caracter, dels seus 300 metres els mes durs amb diferencia son els 4 primers, un potent desplom que en Pere s'entossudeix en alliberar llarga estona, potser avui no es el millor dia per l'escalada del gest, son les 12 del migdia i es el cap de setmana amb el dia mes curt del any, uns passos d'artificial i a correr amunt... El primer llarg ens fa arronsar el nas, es dur, obligat i la roca deixa molt que desitjar, fins i tot trobem una variant de cinque en travessia de levitar que ens les fa passar magres.



La segona tirada es mes del mateix, pero sense el pas de bloc inicial, ara ja comencem a tastar les primeres fissures verticals o desplomades que alternen amb passatges fins sobre placa. Sense cap mena de dubte aquest dos llargs son els mes difícils amb diferencia i on trobarem les poques expansions de la via. Poc a poc la roca millora, l'ambient tambe i comencem a gaudir d'aquest festival de diedres i fissures que no deixarem fins el final.




La tercera tirada ja es un altre historia, tot i que molt de compte amb la seva graduació a la baixa, un allargassat diedre perfecte de baix a dalt ratllat per una fissura que devora tot el que li volem donar de menjar. Ara la roca es simplement perfecta i amb un canto salvador quan estem ben apurats. Un llarg mes de tramit sense serp que ens  deixa a la feixa i on l'espectacle es antològic, un amfiteatre de xemeneies, diedres i fissures de totes mides, colors i no apte per tots els públics.





Aquesta segona meitat es un festival fissurat com pocs he fet, totalment vertical pero de protecció absolutament franca.  Ara que la via es suavitza una mica seria el nostre torn, pero veiem que la nit ens cau a sobre si o si, decidim anar per feina amb en Pere xalant per davant. La cinquena tirada s'enfila per una ample esquerda en el lateral d'una agulla adosada i ens depara una escalada simplement genial. Trobem un pas d'offwidth a la meitat i nomes per aquest passatge ja ha valgut la pena arrosegar el camalot del 4! 




Sorprenenment la via no acaba de resseguir el diedre fins al capdamunt de l'agulla. Muntem reunio a una aeria plataforma i a continuacio fem una espectacular travessa on cal parar atencio amb la roca trencada pels peus. Sempre m'ha admirat la capacitat d'alguns aperturistes per saber trobar alternatives com aquesta.




El final de la via i del dia ja s'intueixen, seguin amunt un nou sistema de fissures que tot i la seva verticalitat es deixa fer amb facilitat. Ja estem al penultim llarg i sobre el paper tambe tocara apretar, es tracta d'un petit sostre fissurat per començar i una placa de busties lleugerament desplomada per acabar. En Pere va amb la motivacio pels nuvols i nomes li fallen les forçes en el darrer moviment de tots. Quan començem nosaltres la nit cau de cop i Laura tambe.... una roca que se li trenca, despres un altre, un friend que aguanta el meu A1 i no el seu, ella que mai cau i avui te sobredosis! Crec que mai havia escalat al meu limit enmig de negra nit i te el seu punt...





El darrer llarg de tramit anem per feina i optem per una variant facil arrosegant la corda. Les darreres llums   encara ens esperen per saludar-nos, mentres nosaltres ens felicitem euforics. Quin viote mes maco i acabant sobre la botzina final! La majoria de cops que fem una via dura i no escalem gairebé res de primers, sortim  amb una entranya sensació de buidor, avui no ha estat pas el cas, fins i tot anar de segon ens ha fet vibrar i apretar de valent. Tothom que ha escalat aqui, sap que l'escalada no es pot donar per acabada fins arribar al cotxe i aixi es! Tenim clar que cal pujar una mica i carenejar cap a l'oest a buscar un desdibuixat corriol, pero tots els camins de senglar que surten al pas ens portan en direcció oposada, fins que ens troben enmig del no res mes absolut, toca orientar-se negra nit a traves d'un bosc ben espes, els pocs cotxes que veiem passar a lo lluny son una bona referència i com per art de magia en menys de una hora ens topem per sorpresa amb la furgoneta.


Via d'aventura al 100% en un entorn salvatge que no ens deixara en absolut indiferents, traçat logic i contundent sobre bona roca, amb un equipament que no li resta caràcter a l'escalada. Una primera part dura i obligada en el 6a/A1 i una segona part mes amable i de gaudir a cada metre que guanyem. Indispensable!


PD al nostre "admirador" secret, que ens deixa missatges i denuncies posant-nos a parir per la nostres ansies de gloria, per les nostres limitacions verticals i per abusar dels amics, avui t'ho hem possat a ou, maxacans a fons, que nosaltres et seguirem censurant, les tradicions no es poden perdre!. Fins i tot per tu... BONES FESTES!

*** Isaac-Gabriel, 160m, V+, Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

divendres, 16 de desembre del 2011
La previsió del temps només deixa clara una cosa, que farà fred, molt de fred. La resta és un ample ventall de possibilitats que a hores d'ara juga en contra nostre, doncs a un cel enterbolit se li ha d'afegir un vent insidiós que amenaça amb deixar-nos palplantats a poc que ens despistem. Escalar amb les mans balbes pel fred no entra dintre els meus plans, però avui no sembla que tinguem gaires més opcions, ja que la manca de sol fa ingrates fins i tot les parets sud. En Sergi i en Zapi ens troben a Balaguer discutint la jugada. Ens olorem que per més que en tinguem ganes, les parets del Montroig hauran d'esperar dies més propicis. Una mica desmotivats ens n'anem al bar a veure si amb un cafè espolsem la son de les orelles i enredem el fred. La tàctica funciona i per unanimitat decidim apropar-nos a Sant Llorenç de Montgai que és d'aquells llocs al que mai fa mandra tornar-hi i sempre en surts content.



Som pràctics i a la primera paret que trobem ens hi quedem. A més, en un dia com avui què millor que la paret de l'Ós? aproximació nul·la, recer del vent i una clàssica que ja fa molt de temps que tenim pendent, la Isaac-Gabriel.



No duem ressenya, però en Sergi la va fer en solitari ja fa molts anys i diu tenir bona memòria. Així que després d'una àrdua aproximació de dos minuts, ja és gaudint de les delícies dels cantos romos amb les mans glaçades.


El passet d'entrada abans de xapar el primer bolt, té delicte, t'agafa en fred (i no en el sentit literal del terme) i crec que és el més relliscós de tota la via, finet i de pur equilibri.


En la resta de tirada no és que la roca sigui molt millor, però com a mínim el terra està més lluny i les bústies, tot i que polides, són bones. L'arribada a la reunió, però, compensa el patinatge previ, aèria, atlètica i amb fissures com déu mana. 


Bé, ja ens hem tret el fred de sobre, però de moment la via apreta i la bavaresa que tinc sobre el cap promet. Estic temptada de deixar que segueixi en Josep, realment aquest tipus d'escalada se li dóna millor que a mi, però sé que després em penediré, així que prou d'excuses i amunt.


Deixo la finura de banda i tibo amb ganes per pujar dalt d'una lleixa a veure si des d'aquí això fa millor pinta! Placa i adherència, festival, amb el que a mi m'agraden, sobretot si estan polides! Paciència, poc a poc i anar fent, els seguros són al lloc correcte i és fàcil posar algun catxarro que m'acabi de donar la confiança que em falta en aquest tipus de roca.


Els companys des de dalt em van cantant per on va la via, que de fet és força lògica, i levitant per aquestes plaques en les que no m'hi acabo de trobar còmoda em planto al peu d'un diedre ben vertical. Sense contemplacions, nova tibada amb A0 inclòs i per terreny cada cop més senzill arribo a la feixa de la segona reunió sense més contratemps.


Ep, què passa aquí? la via marxa descaradament a l'esquerra i la roca és absolutament diferent, rugosa, aspre i amb uns cantos que després de tant de patinatge et fan emocionar.




El contrast és tal que sembla que hàgim canviat de paret, però l'embassament als peus i la carretera donen fe que no hem patit cap mena de translació. I el millor està per venir, perquè després del flanqueig ve una placa que és una meravella, vertical, aèria i amb unes regletes que són pura delícia.



Ara sí que estic començant a passar-m'ho realment bé escalant i no m'importa el més mínim seguir amunt, tot i que ja fa estona que hem perdut de vista en Sergi i en Zapi i amb prou feines endevinem per on segueix la via. Ja ho trobaré, radar i a navegar!


En aquest pany de paret es creua més d'una línia, però opto per no complicar-me la vida i buscar el terreny més evident que acaba sent una llarga diagonal rematada per una bavaresa generosament equipada i prou vertical per deixar-te els braços contents.


De nou un llarg absolutament recomanable amb un traçat que és pura lògica i roca excel·lent. Des de la reunió veig els companys que ja són baix preocupats perquè fa estona que no ens escoltaven i ens imaginaven fent tombs per la paret. 


Com que els veiem amb ganes d'anar a fer la birra al bar espavilem, tans sols queda un llarg, curtet, però amb passos prou bonics per mantenir l'interès fins el final. Mentre ens esperen fan de paparazzi i realment encertar on som en aquest pany de paret és un bon passatemps. 


Els trobem a mitja baixada amb ganes de comentar la jugada i és que tots n'hem sortit contents amb la via. Ha estat una grata sorpresa i això que d'entrada no és que em fes massa goig. Però ara ja sabeu el secret, cal paciència als dos primers llargs i a gaudir la resta!

*** Carol-line, Cambradase i Dérobé-Corredor en S, Roc del Boc,600m, AD+, 60ºmax.

dimecres i dijous, 14 i 15 de desembre del 2011
Com que hem estat bons minyons els Reis Mags s'han avançat i ens han deixat un parell de xaquetes de ploma que fan d'allò més goig. Com que idees no ens falten, per estrenar-los se'ns acut algo tan “original” com anar a fer un bivac alpí i testar si és certa tota la calidesa que prometen. Tenint en compte que els patrocinadors, com el gel, brillen per la seva absència, podem dir que tracta de masoquisme gratuït. Per si queda algun dubte, només dir que ja que els Alps ens queden massa lluny ens decantem per provar-los a l'ombra del Roc del Boc venint del circ de Cambredase, que no queda precisament de pas.


Però és que aquestes neus primerenques han despertat la nostàlgia dels nostres inicis quan el que primava era la descoberta de noves valls i l'encant dels seus itineraris més clàssics.





Així doncs, ben carregats amb el material de bivac a l'esquena, més una corda i algo de ferralla per si de cas, enfilem el conus d'entrada del Carol-line. Fa un fred de mil dimonis i un vent que mossega amb ganes, però el moviment és un bon antídot per mantenir l'escalfor i aquestes primeres rampes gelades compleixen aquesta funció a la perfecció. 



Algun ressalt per donar-hi color, intercalats amb mixte de la casa per anar agafant rodatge, un flanqueig que sempre fa ambient i una bonica cornisa per arrodonir un corredor que sense ser difícil és prou reeixit i del tot recomanable per fer un primer tast al circ.




Hem anat ràpid, cosa no gaire difícil si es té en compte que amb aquest fred només pares el temps mínim imprescindible per fer alguna foto i poc més. A la carena, malgrat el sol, el vent segueix fent de les seves i l'ambient no passa de gèlid. Així que no ens hi entretenim i comencem a buscar el millor pendent per baixar cap al nostre proper objectiu, el Roc del Boc.



Lo normal, quan es va a fer algun itinerari a aquesta paret, és remuntar la llarga vall de Planés, però nosaltres avui fugim de l'ortodòxia i hi anem directes des de Cambredase. Així doncs, encarem les rampes nevades de baixada que donen pas a pendents d'herba igualment verticals abans no trepitgem el fons de vall on la neu sembla no voler marxar a despit del sol que ara, per fi, sí que escalfa.



Mirem el rellotge i tan sols són les dues del migdia, vaja que no hi ha excusa per no fer un nou corredor, així que tocarà castigar una mica més les cames. Ens sorprèn veure traça a l'entrada de gairebé totes les canals, a primer cop d'ull sembla que no hi hagi gaires condicions, però mirant-t'ho amb més “carinyo” s'intueix que la neu està començant a transformar. Tot i així molta roca, molt de mixte i poc gel, per tant, malgrat la bona pinta que fa el corredor Central, passem de llarg i anem a buscar un itinerari més senzill que avui estem en proves i l'objectiu és fer metres i no dificultat.



La sensatesa i l'horari fa que ens decantem per un corredor a l'extrem dret de la paret i ens duem una agradable sorpresa perquè malgrat tenir dificultat zero li podem posar un deu en estètica. Salvant les distàncies recorda l'Ordiguer, amb un traçat no tant encaixonat, però amb una elegància innata.



 De fet lo més compromès és no ensopegar a l'aresta cimera, mentre bades contemplant el Pic Rodó, gran desconegut, però amb línies més que interessants. La panoràmica que tenim des del coll del Boc ens fa descartar la idea inicial, que era completar l'excursió baixant a la vall veïna i fer bivac sota la cara est de la Torre d'Eina. L'entramat de cordals que divisem des d'aquí dalt ens faria fer més volta del que teníem previst, realment no ser si entristir-me o alegrar-me de no completar la matxucada. 


 Baixem de nou cap a la vall de Planés a buscar un lloc on instal·lar l'apartament amb vistes on fer nit, però amb el que no contàvem és amb aquest vent que no dóna treva i ens obliga a fer tasques extres de manobre si volem tenir un lloc arrecerat on dormir. Ja sabeu, lo típic... cavar una mica, aplanar, aixecar un bon mur i a fondre neu per fer el sopar que avui ens l'hem guanyat! 



La nit és divertida, malgrat el curro fins i tot les botes estan a punt de sortir volant, però nosaltres en el nostre cau fet de sac, funda i plomes ens en sortim prou bé i no passem més fred del tolerable. Sortir d'aquest embolcall ja és una altra història i aconseguir posar-se unes botes petrificades té el seu punt de morbo.


 Per acabar-ho d'adobar el poc gas que queda és congela i resulta impossible escalfar les botes ni beure res, doncs el te d'ahir és un glaçó amb ben poca utilitat. El vent que no para, bufa de valent, més que fort ahir si cap, glaçant-nos, així que recollim campament i enfilem com autòmats els pendents que duen al cordal. 


La sensació de fred és intensa, et roba l'energia i fa la pujada feixuga. Amb l'exercici entrem en calor poc a poc, però hi ha algo que no rutlla, en Josep fa massa estona que no sent els peus i les seves botes segueixen tant congelades com en el moment de calçar-les. Ja a l'aresta aconseguim parar al recer del vent i comprovem sorpresos que té un dit amb símptomes de congelació. Massatges, escalfor i quan se li recupera crits de dolor que es deuen sentir des de Puigcerdà i de nou en moviment per enganyar el fred. 


El cordal és llarg, però sense cap mena de complicació, la tensió ja va quedant enrere i quan gires la vista te n'adones del tros recorregut. Els núvols van atapeint el cel, s'apropa un canvi de temps, però nosaltres rai. 


Ja som a tocar de les pistes d'Eyne, de retorn a l'escalfor de la civilització, després d'aquesta intensa jornada de proves. Intensa i profitosa, hem fet fons, hem escalat dos elegants corredors de tall clàssic i de retruc hem constatat errades i encerts de cara a futurs bivacs aquests ja sí, esperem de més entitat i menys accidentats!