ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Esquizofrenia, 370m, MD, Pico Sin Nombre, Valle de Otal

dimarts, 22 de març del 2010

ESQUIZOFRENIA: Prove del grec: dividir. Transtorn mental cronic, caracteritzat per alterar la percepcio de la realitat, que comporta la dificultat per mantenir conductes motivades i dirigides a metas. Els afectats sovint diuem que escolten veus interiors que es veuen abocats a obeir.

Un cop mes marxem cap a els Pirineus amb un gran plan sota el braç: disposem de dies, el segon mur de Gavarnie sembla en bon estat i hem quedat amb un solvent escalador biscai. Un cop mes els plans perfectes e idilics fets desde casa, surten pels aires quan portem poc mes d'una hora d'aproximacio desde Bujaruelo direccio al refugi de Sarradets. Una calor gairebe estiuenca, juntament amb una gran quantitat de neu nova, fa que sigui impossible avançar amb la pesada motxilla on duem material d'escalada, per dormir i menjar per varis dies. En unes altres circustancies l'emprenyada i la cara de desil.lusio hagues estat notable, com es tracta de Gavarnie, ens ho agafem amb resignacio, son cosses del desti, el meu desti!.


Doncs res... mitja volta i a seguir avançant. De nou al cotxe canviem algun material de gel per bastant de roca i dirigim les nostres passes cap a la veina i oblidada vall d'Otal, tant oblidada que fins i tot per nosaltres es la primera visita. Una vall amplia i lluminosa on el seu vessant nord s'aixequen dues magnifiques parets, el llunya Pico de Otal que quan es donen les condicions optimes, apareixen algun dels mes picants reptes del Pirineu a l'hivern. Al seu costat el Pico sin Nombre, tambe solcat de vias amb entitat, per sobre d'elles destaca la seva gran classica, la " esquizofrenia" una elegant goulote a piolet traccio ben mantinguda. Aquest es el nostre objectiu per dema.


Com no podia ser de cap altre manera, tripliquem l'horari d'acces a la cabana que es troba al fons de la planera vall, una patetica lluita contra neu fonda que et xucla dins seu a cada pas que fem. La cabana de pastors tot i tenir acces motoritzat a l'estiu es troba en un pesim estat de conservacio i neteja. Tot i aixi cuinar sota la llum dels frontals allunyats del mon sempre te el seu toc romantic, fora la nit es estelada i amb una lluna plena com feia anys que no es veia.


La primera dificultat de la jornada la trobem nomes sortir del refugi, intentar atravessar un ample riu sense cap pas accesible i intentant mantenint secs els peus, al final optem per la via rapida per no perdre temps, ens ajustem be les botes, les polaines i fem pel cami del mig. La jugada ha sortit be pero tambe podia haver estat motiu de retirada sobtada, ficar-se en un "fregao" vertical a l'hivern amb els peus xops no es gaire recomanable.


La segona dificultat abans de la via es superar un contrafort rocos de cami incert. Mentres ens apropem a ell ens adonem que animada ha estat la vall en els darrers dies, grans i nombrosos allaus han escombrat aquesta vessant nord, volem confiar que les timides temperatures negatives a aquestes hores estabilitzim el mantell nival. Un cop al contrafort, allo que semblava una suau rampa s'acava convertint en unes exposades travesses sobre neu sucre i gel que ens treu la son de les orelles de cop.


Un cop superat l'esglao rocos, davant nostre s'obre l'esvelta paret del Pic Sense Nom, Cada linea, diedre o fisura que veiem estan tapisats de gel, a primer cop d'ull veiem unes condicions genials. Degut al canvi de plans no portem ressenyes i caminem de memoria, recordem vagament que a la biblia d'en Mousel posa que...: -en poc mes d'una hora ens plantarem a peu de via, itinerari encarat a l'oest, no visible desde la cabana- no ens cuadra res, portem just una hora i per arribar a la llunyana e invisible cara oest ens falta mes del doble encara i el que es pitjor a traves d'una llarga travessa sobre inestable neu crocanti amb una inclinacio ideal per desencadenar un allau que ens podria llençar per sobre el contrafort molts metres avall. I a mes... avui dins meu tinc males vibracions, a pesar que el dia es lluminos, les condicions de la paret son optimes, una veu interior em diu que avui no es el dia. Es una subtil lluita entre el sentit comu i les sensacions mes interioritzades. Pocs cops me he trobat davant aquest dilema, pero aquest cop a diferencia d'altres optem per baixar.

Al contrari del que podiem creure fa poca estona, baixem contents per la decisio presa. (dies mes tard ens adonariem que ens aviem quedat just a 5 minuts de l'entrada de la via, la ruta no esta a la paret oest, esta amagat en aquesta orientacio, al darrera un espero que solca tota la paret nord i que no ho fa visible). Baixem sobre tot contents per la descoberta d'aquesta poc coneguda i escalada vall i com diu Laura ens ha posat... " a tope de power".

Al final podem comprovar que aquesta petita "esquizofrenia" transitoria que havia patit, tenia un cert punt de premonitoria realitat. Nomes arribem al cotxe, el dia s'acaba de girar inesperadament i deixa anar una espectacular nevada que arriba fins a Torla. De quin marron ens hem lliurat d'haver trobat aixo a la part alta de la via.