ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Travessa circular Ordesa_Vignemale

En Jordi Costa que acaba de fer mig GR-92 i acaba avui a Torla, l'altre Jordi amb qui he de fer aquesta travessa i a l'hora de posar-nos a caminar s'indispossa i quedo tot sol durant els tres propers dies.

El Tozal hem dona la benvinguda i en fa sonmiar vies impossibles que poder algun dia recorrere, o no...

La Faja de las Flores, per moltes vegades que t'expliquin aquesta virgueria geologica, nomes quan la recorres, t'adones que es sentir-se ocell.

El rei d'Ordesa, El Monte Perdido, la seva inconfussible silueta en va acompanar durant la primera jornada.

La caracteristica Bretxa de Roland, desti final per avui, a traves de increibles praderes de edelweis

L'increible Gruta gelada de Casteret, feia mes de 10 anys que no veniem aqui, l'anima em cau als peus, el gel que abans ho recobria tot, ara nomes es testimonial al terra, sort que el cosi de Rajoy, diu que no hia canvi climatic!

La punta Balzillac, que per escassos metres no l'admeten al selecte club dels 3000 i es una gran pena, seria el mes dificil de llarg pels col.leccionistes, tot i aixis la seva arrogant bellesa no li treu ningu.

Desde l'interior del refugi de Sarradets, tenim vistes d'autentic luxe, sobre la cascada d'aigua mes llarga d'Europa, con canvia el circ sense fred...

A falta de televisio i altres entreteniments, que millor veure l'espectacle de la natura en estat pur, les boires pujant pel circ i jo sonmiant lineas al Marbore...

Gavarnie amb el seu mar de nuvols habitual, que va possar a prova el meu equilibri i orientacio, mentres baixava per les "echalles" i el soroll de Thanatos em feia sonmiar despert.

Una de les millors vistes dels Pirineus, la posta de sol il.lumina el circ de Gavarnie i tots els seus altius cims.

El refugi de Baysellance, el primer cop que vam estar, el guarda tot un dandy angles, ens va rebre amb pompositat, molts anys mes tard, simplement es un confortable hotel d'alçada amb vistes d'escandol.

Mai, mai hem cansare de mirar aquesta cara nord de Vignemale i encara menys de sonmiar lineas possibles o impossibles en les seves parets!

Remontar la llarguisima i poc trepitjada vall de l'Ara, sempre ens trasladara a epoques preterites, quan l'home vivia en plena comunio amb la natura, en el cami, hem guanyat o hem perdut...?

Despres de 3 dies de vagar errante por estos valles..., a algu li va sortir de dins plasmar en una paret de la cabana, just allo que jo sentia i no sabia trasmetre.

** Pic del Sotllo, 3.072m, Vallferrera

dimecres, 22 de juliol del 2009
En Josep i en Jordi estan treballant al refugi de Vallferrera (de fet entre ells dos i els paletes el tenen absolutament potes amunt!), així que aprofito per anar a tatxar algun que altre tres mil de la meva particular llista. La idea inicial és pujar al Rodó de Canalbona, seguir crestejant cap a la Punta Gavarró, d'aquí a la Pica i acabar al pic del Sotllo, d'aquesta forma, sense masses complicacions em ventilava d'una tacada els tres mils que tenia penjats per aquesta vall pirinenca. Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica i a muntanya gairebé mai coincideixen, sobretot si els temps es posa en contra nostre. Una bona tempesta nocturna ja fa que em llevi a l'expectativa de com serà el dia, sembla que hi ha sort, així que a les set del matí ja soc enfilant la primera rampa.



El cel es veu seré i radiant, el que no comptava era amb el vent, que a l'entrar al barranc del Sotllo gairebé em tira a terra. Doncs anem bé! és el primer pensament que em ve al cap, el segons: segur que més amunt el vent afluixa! Així que segueixo amunt sense preocupar-me massa, el camí és de bon fer i gens perdedor i abans del que em pensava soc a l'estany del Sotllo. El vent segueix bufant de valent i enlloc d'afluixar sembla augmentar d'intensitat per moments.


En fi, quan arribi a l'estany d'Estats decidiré! Hi arribo en un no res, després de creuar-me amb quatre nois que han fet nit allà dalt i baixen desmoralitzats per les fortes rafegues que no et deixen ni estar de peu. Ufff, la cosa no pinta bé! fer el Rodó de Canalbona i la punta Gabarró absolutament descartat, amb la que està bufant allà dalt impensable crestejar! Però ja que estic aquí no penso donar mitja volta encara, vaig molt bé d'hora i no es veu ni un sol núvol.

Enfilo la ja coneguda i un xic penosa pujada del Port del Sotllo i amb només un parell de paradetes soc dalt, ara que els darrers vint metres han sigut avançar contra una ventorlera que et tirava a terra, això sí un cop dalt el Port i creuat a l'altre vessant el vent s'atura com per art de màgia. Un cop a recer menjo una barreta i avalua la situació, des d'on soc es veu perfectament el Sotllo, endevinar per on va la pujada no es tasca fàcil, un gran pedregar que convida a pujar per múltiples llocs, cada qual més trencat que l'anterior.

L'opció més lògica seria anar a buscar l'aresta i reseguir-la fins el cim, però avui no és viable, així que m'ho agafo amb resignació i pujo penosament pel tarteram desfet que et mena sota la muralla final del cim. Per sort aquí el vent passa per sobre, doncs sinó ni podria intentar la grimpada final. Deixo els pals repenjats en una roca, ja els recolliré a la tornada i vaig amunt. No és difícil i es pot pujar per on millor et sembli i un cop al cim per si hi hagués algun dubte de si hi hem arribat el llibre de piades et dóna la benvinguda.

Com sempre la vista magnífica, des d'aquesta atalaià es veu la resta del cordal, el Verdaguer, la Pica i al fons el Gabarró i el rodó, però aquests darrers els deixarem per un altre dia, avui no serà.

La baixada és rapidíssima, un lliscar per tartera i deixar-se anar, ja tocava! Baixant em vaig creuant amb gent que puja amb els mateixos dubtes que jo amb el vent, els encoratjo ha anar amunt i segueixo desfent el camí pendent avall.

Al migdia ja soc de nou al refugi i sorpresa, m'hi esperen dinat en Josep i en Jordi i m'han guardat un enorme plat de fideus, d'això se'n diu arribar i moldre, una jornada ben profitosa!

** Bego-Miguel-Kush, D+, V, 240m, Can Jorba, Montserrat

diumenge, 12 juliol del 2009
Avui tenim un dilema: roca o platja! Solució buscar una alternativa que ens permeti combinar els dos anhels i com sempre, Montserrat és la millor opció, a prop de casa i amb un munt de vies per triar la que més ens convingui. Ens decantem per la Bego-Miguel-Kush, sota aquest estrany nom s'amaga una via ben equipada i de grau baix, perfecte per anar ràpid i gaudir dels còdols montserratins. Sortim d'hora i amb això aconseguim un doble avantatge: ser els primers en entrar a la via i evitar la calor. El primer llarg és una placa xic relliscosa, després la roca ja millora i guanya en adherència.

En Josep va per feina i s'enfila decidit, el primer llarg sempre costa i més amb aquesta roca que quan fa temps que no hi escalés es fa esquiva. Ens repartim els llargs com bon germans, així que sense ni gairebé aturar-me a la reunió tiro cap dalt, en busca del petit llavi que és el pas més finet d'aquesta tirada.

La via va guanyant en verticalitat, però les preses són generoses i l'escalada és fa fluida. Al tercer llarg ja cal desviar-se a la dreta, per tal d'esquivar el sostre per un bonic diedre i anar a buscar les plaques de dalt que ens deixaran al capdamunt de l'agulla de Can Jorba.

Tot i que aquests tres darrers llargs no tenen massa interès llevat d'algun passet puntual per superar una típica bauma montserratina.

Un cop dalt carenegem fins trobat la canal que ens deixa a l'inici del Joc de l'Oca per on baixem a trams desgrimpant per cadenes i graons i fent algun rapel als trams més verticals. És la cirereta del pastís, mai havíem fet aquesta canal, gran clàssica de Montserrat i tot no ser l'alternativa més ràpida de baixar és una bona manera d'acabar l'excursió.

*** Cavalls del Vent, travessa del Moixeró al Cadí

de dimecres a dissabte, 1, 2, 3 i 4 de juliol del 2009
Fa temps que aquesta travessa que discorre pel parc natural del Cadí Moixeró em rondava pel cap, però per mil i un motius no trobava dies per fer-la. L’excusa per enredar-m’hi era conèixer el Moixeró i quina millor manera de fer-ho que gaudir amb calma de la frescor que destil·len els seus paisatges, això sí, sense deixar ni molt menys de banda el meu estimat Cadí, un vell conegut, més familiar per mi tot nevat que no pas ara, però inconfusible siguin quins siguin els seus matisos.

Per si em fes falta algun motiu més, la Isa no para d’insistir-me per fer una ruta de varis dies plegades i tinc la sort de que té bon criteri i em deixa escollir, jeje... així que ja ho tinc tot lligat! Abans no tingui temps de repensar-s’hi ja som caminant amb el refugi del Pedra a les nostres esquenes i gairebé noranta quilòmetres i uns 4.500m de desnivell acumulat per davant.

Ara que, no hi ha res per què preocupar-se: tenim vuit refugis per repartir les etapes com millor ens convingui! Volem fer la travessa en quatre dies, amb calma, sense presses, descobrint el ritme propi d’aquests paratges emboscats, farcits de torrents i rieres, animalons de tota mena i una munió de colors, olors i sensacions que et surten a cada pas.

La ruta no té cap més complicació que alguna ullada ocasional al plànol i anar discernint entre l'ampli reguitzell de senyals i fites que ens surten al pas quines són les nostres. Acabarem familiaritzant-nos amb aquests petits cercles taronges que esdevenen un guia segur i càlid en aquesta munió de cruïlles i paisatges.

De fet, l'única incertesa que tenim és el temps, que es mostra capriciós i ens fa apretar el pas per posar-nos a recer de les tempestes que ens acompanyen gairebé cada tarda, res que no es pugui solucionar amb una bona matinada i l'escalfor dels refugis que ens esperen al final de cada etapa.

El primer dia sortim del refugi Lluis Estasen i acabem al Sant Jordi (o font del Faig, tot i que la font està ben amagada!) un xic remullades ja que en el darrer moment ens ha enganxat la pluja, però amb els ulls encara plens del racons que ja hem deixat enrere: arbredes humides de colors tendres, prats colgats de flors, torrents sorollós, ermites oblidades i gorgues inesperades.

El segon dia es desperta radiant, ni un sol núvol s'albira a l'horitzó i l'aire és fresc i net després de la tempesta nocturna. No hi ha res millor que sortir a caminar d'hora, enmig d'un bosc encara adormit i amb els colors lluents de l'albada.

Les nostres passes s'endinsen en fagedes tremoloses, sempre sota l'atenta mirada de les Penyes Altes, creuen avetoses atrevides que trenquen la uniformitat d'aquest paisatge plàcid amb la verticalitat de les seves línies i s'acaben enfilant pels lloms ventats i solitaris de la Tossa d'Alp on ens espera el recer del refugi de Niu d'Aliga, nom força encertat ja que des d'aquí la plana de la Cerdanya es desplega als nostres peus.

Nou dia, d'aire fred, perfils bromosos i un sender clar i nítid que serpenteja per la carena, a cavall entre dos vessants, fins el cim de les Penyes Altes des d'on davallem a un coll perfecte, ampli i lluminós, saturat de pastures d'un verd insultant i poblat per una alegre companyonia de vaques, cavalls i ases.

Continuem el descens per un barranc esquerp, resseguint el camí que ens marquen antics torrents fins acabar al peculiar indret on s'amaga el refugi de Cortals d'Ingla, un prat secret entre pinedes perfumades.

Darrera jornada, transició de l'amable Moixeró al feréstec Cadí que ens surt al pas en forma de muralla gegantina amb parets esculpides pel fred dels hiverns. És fàcil copsar el seu tarannà, agrest i solitari, mentre flanquegem per la base d'aquests magnífics bastions de roca clara.

Per sort, aquesta atalaià té punts febles i un d'ells, el pas dels Gossolans, ens permet enfilar-nos al seu perfil i descobrir que un cop dalt la verticalitat de les seves parets s'esvaeix en pastures que baixen dolçament cap a les valls de l'altra vessant.

El Pedraforca ens dóna de nou la benvinguda i iniciem el llarg descens que ens durà al punt on ha començat la travessa, convertit ara en final d'aquests dies de caminar tranquil·lament, gaudint del plaer de llargues converses i de la sensació de llibertat que dóna sempre la descoberta de nous indrets!

** Avenc dels Escaladors, Pollegó Inferior, Pedraforca

dissabte, 27 de juny del 2009
No sempre són metres cap dalt, de tant en tant toca fer quelcom diferent i en Josep s'ho pren al peu de la lletra, així que aprofita un cap de setmana penjat per anar amb la colla d'en Brauli a fer espeleo. Ara que no és el concepte clàssic de cova, sinó més aviat una jornada d'exploració i descoberta amb tot el que això comporta.

Al final els surt una jornada ben aprofitada l'aproximació ja els posa a to, una curta escalada per localitzar l'entrada de la cavitat i un cop calents ja només queda entrar a l'avenc, refer alguna instal·lació i aquest cop cap avall!

Un món nou pels ulls del neòfit, la llum s'esfilagarsa fins desaparèixer a mida que baixes pel pou i dóna pas al silenci, el fred, la humitat i la incertesa de bellugar-se en un àmbit al que no estem gens avesats.

Tot i així la curiositat i les pessigolles de la descoberta és fan patents i al final te n'adones que el que importa no és tant el tipus d'activitat, sinó que et deixi aquest neguit de voler-ne més. Tot això és un petit resum del que m'ha explicat en Josep, espero haver fet bé de cronista i per que us en feu una millor idea aquí van les darreres fotos, que ja ho diuen: una foto val més que mil paraules!

Intent cresta del circ de Peyrisses, Ariege

dissabte i diumenge, 21 i 22 de juny del 2009
Hi ha vegades que una fotografia t'obre les portes a racons ignorats i es desperta el desig de conèixer-los. És el que em va succeir la primera vegada que vaig veure la imatge d'aquest desconegut circ, un cordal que esgarrapa el cel, insolent i atrevit. No sabia ni on parava, però aviat em van ser familiars el nom dels cims que recorre: pic Nabre, Etang Faury, Esquina d'Ase, Peyrisses... noms prometedors que amaguen muntanyes fosques i severes, no així la cresta que els uneix, lluminosa i aèria, penjada sobre les allunyades valls i estanys de l'Ariege.

Així doncs, per segona vegada estem disposats a iniciar la ruta que ens durà fins aquests cims solitaris, poc amics de caminants i excursionistes que es decanten per valls més fresades. Com que tenim un parell de dies invertim una tarda en pujar al refugi d'en Beys, són poc més de dues hores per un camí tant dret com pintoresc.

La nit es força moguda, meteorològicament parlant i al matí ens despertem amb uns núvols que no prometen res de bo, tot i així no llencem la tovallola i decídim pujar com a mínim a peu de cresta a veure si mentrestant el dia es va obrint. Pugem ràpid, fa molt fred, més del que seria normal per aquestes dates i un cop al coll d'en Beys, punt d'inici de la cresta, som ben bé immersos dins els núvols que preteníem evitar i un vent gèlid ens acaba de prendre les poques esperances que ens quedaven de que la situació millores.

No ens podem estar massa estona aturats sense congelar-nos, així que girem cua sense ni tan sols poder veure la cresta i abans de les vuit del matí som de nou al refugi. La nostra sorpresa és gran al veure que el termòmetre marca quatre graus sota cero i els cims veïns són coberts de verglaç, això acaba d'esvair qualsevol dubte sobre si havíem pres la decisió correcte al baixar-nos.

Continuem el descens cap el cotxe, decebuts de no haver pogut ni intentar la cresta, però contents d'haver estat vagarejant per aquests indrets i com sempre l'Ariege ens regala una darrera estampa del seus contrastos!