Dijous, 27 de febrer 2020
M'agrada l'instant previ, el moment just en que el camí es separa del terra i ens endinsa en un espai que té les mides perfectes per contenir el buit que farem créixer. Fa dies que tenia ganes de tastar el ritme de mambo que marca la línia escollida al Cap del Ras. Burins i pitons delaten el tarannà seductorament clàssic de la via. L'oblit d'una corda ens obliga a concentrar-nos bé en seguir el compàs, però els dits ballen lleugers.
El tacte aspre de cantells i bústies ens fa ser precisos en l'execució i resoldre el traçat resulta un plaer no exempt d'aquesta incertesa que ens esperona més enllà del sentit comú. I com a premi a la nostra diligència encara ens queda temps per marcar-nos un blues a la Paret de l'Embut. Certament em confesso addicta a la gentilesa d'aquest calcari!
Notes d’interès vertical: Dues línies de caràcter prou diferent, però amdues ostenten una verticalitat que manté l’elegància a nivells ben interessants. Comencem per
Los Reyes del Mambo, via decididament clàssica, el traçat en delata l’esperit i l’equipament el confirma (burins, pitons i alguna baga). El punt d’inici és comú amb la
Memòria Zero (uns metres a l’esquerra de la Redrum i Alkaid), dos burins marquen el punt exacte. La via marxa decididament a l’esquerra, caldrà estar atent a les assegurances que donen la pista del recorregut que busca sempre el traçat més lògic.
La primera tirada descriu una llarga diagonal a esquerres per plaques ben trobades que ens faran mirar algun pas. El segon llarg té arrencada vertical i rabiosa (6a), però ben protegida, tot seguit busca el terreny més senzill en una travessa a esquerres i a l’alçada d’una escarpia cal flanquejar a dreta per evitar un sostret per retornar a esquerra fins la reunió. La tercera tirada és per gaudir, s’inicia per un diedre ben trempat (6a) que ens aboca a l’esperó de l’esquerra (pitó) amb passos que no poden ser més aeris i després posa a prova la nostra habilitat en una placa on tots els cantells desapareixen (Ae), passet de decisió per deixar l’estrep i abastar la reunió.
El darrer llarg comença amb una curiosa combinació d’equilibri i verticalitat sobre cantells arrodonits (V+), vira lleugerament a esquerres i quan el terreny ajeu cal escalar amb cura buscant els panys de roca més íntegres enmig de vegetació. Els passos clau de la via estan protegits amb burins en bon estat i pitons, però cal fer treballar la ferralla per completar l’equipament, necessitareu una dotzena de cintes, un estrep, semàfor d’aliens i un parell de friends mitjans (0,75 i 1). Les reunions estan reforçades amb un parell d’espits, penseu que la darrera s’ha de muntar en un arbre.
Llevat del darrer tram la roca és excel·lent, aspre, adherent i amb bústies o regletes de franquesa absoluta que conviden a navegar (V+ obligat i amb caràcter). El descens és caminant cap a la dreta per la feixa que creua la part alta de la paret, un cop acabada la via cal remuntar uns metres i anar seguint un sender (fites) deliciosament colgat del buit. Poc abans d’enllaçar amb la baixada habitual del Cap del Ras, el camí sembla acabar-se en un espadat d’aspecte descompost, només cal estar atent i veure’m les fites que ens fan anar amunt per enllaçar amb el camí principal.
Si un inconvenient té la via és la seva brevetat, però és senzill de resoldre aprofitant que trobem la
Paret de l’Embut just a la dreta de la canal de baixada. Ens decantem per una de les primeres vies que trobem,
Blues del Gamarús, ràpida, perfectament equipada (bolts i reunions rapelables) i una segona tirada que et fa vibrar de valent per bonica i atlètica (6a que obliga). Si no enllaceu tirades amb vuit cintes és suficient. Per baixar tan sols cal anar a buscar el camí normal de descens que és a tocar.
Jornada més que aprofitada tastant vies allunyades de les modes i amb un encert que tan sols descobreix qui és prou curiós per sortir dels camins més freqüentats. L’encant de les altres clàssiques!
companydelavertical: Pep
