ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Esperó Limaban (variant 6a), 160m, V, el Toix, Mascarat, Alacant

diumenge, 10 d'octubre del 2010
Si per anar a escalar el punt de partida és una urbanització anomenada Maryvila la cosa d'entrada no promet gaire, però ha estat plovent tota la nit el Toix és l'opció més viable mentre el dia decideix cap on es decanta, si sol o pluja. Aparquem i les expectatives s'enfonsen una mica més quan a l'aixecar la vista veiem una més de les bajanades urbanístiques que adornen la costa valenciana.

Això sí, l'aproximació és de cinc minuts i prenent-ho amb calma, algun avantatge ha de tenir que la paret estigui en un lloc tan suggerent! Localitzar la via resulta el més senzill del món, la Maria i en Pep ja la coneixen i ens fan cinc cèntims del traçat mentre ens equipem. Les vistes són en perfecta concordança amb la zona, urbanitzacions i hotels arrapats la costa sense gairebé ni espai per respirar.

En fi, millor deixem de banda pensaments de tsunamis que fan neteja de tant de ciment i ens dediquem a escalar que per això hem vingut.

Enfilo el primer llarg triant el camí que més ràbia em dóna, que no és altre que un esperó breu i de roca discreta, però que a l'estar desequipat encara té certa gràcia. Res a veure amb el llarg que ve tot seguit, una elegant fissura en forma d'arc que s'escala íntegrament en bavaresa.

Atlètica, inesperada i generosa en canto, senzillament espectacular. Fent cas d'en Pep, creuem la paret per una vira estratègicament col·locada i ens plantem al peu d'una nova fissura que no té res a veure amb la via original que casualment fuig en direcció contrària, pel pany de paret menys vertical.

Amb els braços encara calents del darrer llarg encetem aquesta nova fissura que, malgrat la seva aparent senzillesa, resulta força més tècnica que l'anterior. Curta, però intensa, cal fer una bona tibada i no encantar-se massa als passos si s'en vol sortir dignament. La diversió, però s'acaba i sortim a un còmode replà on ens retrobem amb la línia original.

L'escalada esdevé un aeri passeig pels grans blocs que conformen l'espinada de l'aresta, vertical encara, però amb una roca tan agraïda que la dificultat s'esvaeix completament. Pitons varis, ponts de roca i dos llargs de corda estirats al màxim ens deixen dalt el cim del Toix que no és més que una allargassada cresta que passa desapercebuda front siluetes tan característiques com la del Peñón d'Ifach.

Amb tan sols un parell de ràpels som de nou a peu pla i, ves per on, que la d'avui ha estat una via ben trobada. Així doncs, les primeres impressions no sempre són correctes i de nou ens sentim afortunats. A veure si la sort ens segueix venint de cara i el sol, que ja torna a picar amb força, es queda uns quants dies més, creuem els dits!!!

***** Espolon Finestrat 300m, V+, Aguja Encantada, Puig Campana, Alacant

dissabte, 9 d'octubre del 2010
Si hia una muntanta al Llevant que t'atrapa des de el primer moment que la coneixes, sens dubte es el Puig Campana, solitaria, altiva i autentic far natural de la propera Costa Blanca. Si a sobre tens el privilegi algun dia de enfilar-te pels seus camins mes verticals, la textura i qualitat de la seva roca faran la resta, faran que cada cop que hi passem pel seu davant, fem parada i fonda.
Aquest cop ens apartem del pany principal de paret, avui encara la calor apreta de valent i qualsevol via aqui ens demana força estona al forn. Hem quedat amb la nostre conexio Valenciana, en Pep i la Maria i ens duen a una via que ja fa temps que ens la recomanan, el Espolon del Finestrat, verticalitat i canto a dojo!, tot i que puja una agulla lateral i sembla a priori de menys entitat, un cop a la seva base ens adonem que aqui tambe tindrem que donar la talla.

L'aproximacio es comoda i evident fins el mateix peu de via, fins i tot el primer llarg que ens marca la ressenya, no ho trobem tal i pugem amb les mans a la butxaca. Els nostres compis Valencians que ja coneixem la ruta enfilan davant, nomes ens falta fruir de l'escalada que tenim per endavant.

L'inici de via esta marcat en un ampli pont de roca amb corda i a partir d'aqui a tibar de valent, assegurances alegres, canto d'escandol i autoproteccio al gust si la necesitem, possiblement el llarg mes exigent de la via sobre tot perque t'agafa totalment en fred.

El segon llarg es una mica caotic i trobem diverses reunions on muntar, la millor opcio es anar fins al peu de la cridanera fissura i muntar una mica a l'esquerra de la seva base. Aquest llarg es un gaudiment del primer al darrer metre, una bavaresa vertical totalment neta d'equipament que ens fara gaudir de valent.

Muntem la R3 en una gram boveda, pero la reunio no se ben be per quin motiu, es totalment aeria, seran les vistes i el bon ambient que ja tenim sota els peus? Sortir d'aqui sembla que tingui que ser impossible, pero Laura enfila per un lateral de pressa generosa i amagada, amb un tasco abandonat estrategicament i en no res desapareix de la meva vista.


No tot pot ser canto, fissures i bavareses, alguna placa ha d'haver per demostrar-nos que el mon no es mai perfecte. I aixi comença la seguent tirada, per una fina travessa a esquerres, pero que en no res torna el festival de la fissura a equipar al gust de les nostres pors. Aquesta tirada ens deixa sobre una petita agulla secundaria, per no liar gaire la seguent tirada, el millor es bellugar-nos caminant uns metres fins al punt mes alt i aixi poder controlar millor el company al seguent llarg.

Desgrimpem uns metres i s'enfila un curt espero vertical de bona pressa. tot i no estar tampoc equipat, com ens passa a gairebe tota la via no trobem a faltar la brillantor de les xapes, la roca dona tanta seguretat i possibilitats d'autoproteccio que a qualsevol pas delicat, mai es dubta en tirar amunt.

Els dos darrers llargs de la via es fa a tota cresta, de dificultat mes facil i roca de primera que et fa gaudir fins el darrer metre. Ara si que l'ambient sobre aquest afilat ganivet es força espectacular miris on miris. Al nostre davant surt inacabable la mole central del Puig Campana, un inmens mar de roca on encara hia molta feina a fer i mes per aquest vessant oest que ara treu el cap, amb algunes vies que superen els 700 metres, i aixo gairebe al peu del Mediterrani!

La via ja la tenim al sarro, al nostre davant continua una esmolada aresta, la Pepsi, poc frecuentada degut a alguns passatges expo. 2 rapels verticals per terreny herbos i ja estem a peu pla sota l'agulla. Una preciosa escalada en una muntanya que sempre ens sorprem en positiu, roca genial, passatges de gran gaudiment i verticalitat i equipament escas que et fa tornar a terra amb la sensacio de la feina ben feta.

La nostre ressenya

*** GENE, 250m, V, Paret de la Mina, Cabeçó d'Or, Alacant

dijous, 7 d'octubre del 2010
Aquest cop ens hem proposat conèixer quan més llocs millor i donat que fins ara a Alacant tan sols hem escalat al Puig Campana i al Divino el nostre objectiu no és massa difícil d'assolir. Les dues darreres ensopegades no han fet més que esperonar les ganes d'escalar, així doncs enfilem cap al nord i aterrem al Cabeçó d'Or, no és el lleó adormit del Ponoig, però d'entrada no desmereix i les parets prometen.

Ens decantem per la GENE, lògica, atractiva, amb poc equipament i grau modest, vaja tota una clàssica! Després d'un tomb considerable (és el que té no mirar-se bé l'aproximació) i un cop hem fet visita turística a totes les parets que ens surten al pas acabem topant-nos de morros amb la via.

Són vàries les línies que s'enfilen per aquest pany i al veure el nom picat respirem alleujats, no anàvem tant desencaminats com pensàvem. Anem per feina, ens equipem mecànicament, m'atanso a la via i de cop tots el pels del cos de punta... si tenim companyia i nosaltres sense adonar-nos!

La serp no està gaire per la qüestió i adormida pel fred fuig a amagar-se dins la fullaraca deixant-nos el pas lliure i és que la punyetera estava perfectament encaixada a la fissura per on discorre el primer llarg. Per sort no som supersticiosos, així que solventat l'entrebanc enfilo amunt per l'escletxa que solca la placa.

Després de barallar-me amb algun que altre matoll em planto al peu d'un bonic diedre que li comença a donar interès a l'escalada. Aquesta primera tirada és llarga de debò i arribo a la reunió quan ja no confiava en trobar-la i farta d'arrossegar corda.

En el següent llarg cal fer un bon flanqueig a dreta i enfilar una curiosa xemeneia-boveda ben vertical a la par que entretinguda. Tot plegat no és gaire evident, però tenim clar que no hem de seguir cap de les línies de parabolts que tracen paret amunt pel dret, a més la ressenya dels Kutres ajuda força a no encigalar-se més de lo aconsellable.

Ara el camí ja comença a ser més evident, acabem de remuntar aquest primer contrafort i prenent com a referència el pi que esdevé la tercera i sòlida reunió. Tot i així, abans d'arribar a la reunió sorgeix un petit dilema: per on tiro, per una bavaresa força evident que fuig a l'esquerre o per la xemeneia que s'endevina entretinguda, però va directe a l'arbre. Davant el dubte pel camí més curt i vertical, la bonica xemeneia que regala més d'una tibada, però amb un canto fantàstic i un pitó de propina! Estem en un petit amfiteatre a mitja paret i la via s'enfila decidida per l'aresta que neix l'extrem esquerre d'aquest circ penjat, un llarg de tràmit ens deixa a la seva base.

El traçat està ben trobat i l'esperó és l'itinerari lògic, ja que la resta són plaques llises d'allò més dretes i amb pinta de treballoses. El cinquè llarg comença amb un flanqueig sobre roca negra i curiosament cantelluda fins entrar en una mena de canal solcada per un diedre que esdevé el tram més vibrant de tota la via.

Com sempre algun pitó (més o menys fiable) i ponts de roca força més competents indiquen que te n'estas sortint alhora de trobar la via. El darrer llarg no té pèrdua, amunt per l'aresta interrompuda per una placa curta, dreta i de mirar-se-la dues vegades.

Però aquest cop la ressenya és bona consellera i ens desvetlla que el pas és a la dreta. Dit i fet, en Josep ja és dalt i jo espavilo al seu darrere. La baixada l'encertem a la primera, de fet no té cap misteri i un cop al coll que esquinça la cresta cimera només hem de triar per quin dels dos vessants baixar.

Ens decantem per la via ràpida i amb tres ràpels som a peu de paret, aterrem al costat d'una de les entrades de la mina, un pou d'aspecte poc atractiu, però que justifica el nom de la paret que hem escalat, paret de la Mina, simple oi! Recollim motxilles i emprenem el retorn examinant les parets amb ulls curiosos, memoritzant sostres, fissures, arestes... mentre juguem a endevinar quines vies els deuen recórrer, planejant ja futures incursions!

El Botri, 340m, 6a, Redovan, Alacant

dimecres, 6 d'octubre del 2010
A Alacant es concentra la major part de la roca del Pais Valencià, tot i que les primeres parets que veiem venint de Murcia no ens fan gens el pes: El Rincon de Bonanza, Orihuela. Son vies que no duen a enlloc i on estan situades (sobre transitades carreteras) tampoc ens acaba de seduir. Tot i aixi, força aprop d'aquestes hi ha una paret que a simple vista sembla lletja, pero que li veiem cert encant i ahir ens la van recomanar prou, El Botri, situada sobre el poble de Redovan i amb una aproximacio molt curta.

Laura enfila el primer llarg i en pocs metres ja ens adonem del pa que tambe es dona aqui, tot i que segons al ressenya aquesta tirada no passa de IV+, pero Laura esbufega mes del normal, a mes... el poc equipament que trobem esta col.locat una mica amb el cul.

La seguent tirada es per a mi i confio que ara que el tema es posa prou vertical la via guanyi en logica e interes. Ara la roca es genial, molt bon calcari de canto i busties, que poc a poc es va posant mes i mes vertical i on les assegurances et fan escalar de veritat entre elles. Gairebe al final del llarg trobo un passatge que em supera de grau, pirulejar aquesta placa es misio impossible i arriscar-me a un molt possible vol, aixo vol dir confiar tota la sort a la resistencia d'un espit a mig entrar. No em veig, baixo a la reunio i ho prova Laura, al final decidim fer cas al sentit comu al comprovar que el tram mes obligat i dificil esta mes amunt i de dificil retirada a l'anar en travessia.
Ens sentit una mica estafats, de nou la guia de les 100 millors d'Espanya ens ha tornat a fotre el dia enlaire i aixo que avui en vista del desaguisat d'ahir anavem amb total modestia, i just per aixo haviem optat per aquesta ruta que surt ressenyada com de Vº obligat. Tambe val a dir que la ruta esta encarada al sud i la calor que fa avui, tot i ser octubre, es inaguantable i sense gaire aigua com anavem no massa amunt haguesim arribat! Escalar no deixa de ser un joc contra les parets i els nostres dubtes i pors i avui hem perdut, doncs avall!

De cami al poble trobem fent esportiva sota l'ombra al locals del poble que ens pregunten de on venim amb la calor que fot, quan li diem del Botri i perque ens hem baixat a pesar de que la guia li dona un grau obligat de Vº, a l'escoltar-ho tots no podem evitar una sonora carcajada. Tot i aixi una via recomanable sobre bona roca, on cal anar be en el sise grau i sobre tot fer-la en els dies curts i freds d'hivern.

Carrillo - Del Campo, 155m, 6a+, Sierra de Espuña, Murcia

dimarts, 5 d'octubre del 2010
En la nostre particular excursio roquera arribem al lloc mes meridional de tots, Leiva. Unes parets que a tothom qui n'haviem sentit parlar, deien bondats d'elles i les seves rutes obligades, directes i verticals. Arribar a la Sierra de Espuña despres de deixar enrere la semi-desertica horta murciana es una petita bocanada d'aire fresc i paisatges verds plens de fauna salvatge.
Les nostres desventures a aquestes contrades ja les hem explicat una mica al post de las 100 mejores..... En definitiva un lloc per tornar si estem a la alçada d'aquestes parets.
L'aproximacio a les parets tot i ser llarga es comode i a la fresca que per aquests paratges sempre es d'agrair. El primer pensament al veure la paret és que aquesta llarga muralla, monolitica i encarada per complert a sud te un cert aire a Vilanova de Meia amb tanta verticalitat. Vies a dojo, per sort trobem a peu de via els noms i grau de cada ruta, tot i aixi cal venir amb una bona ressenya si no volem anar canviant d'itinerari a cada llarg.
.
Per sort l'unica cordada que hi ha a tota la paret esta a una via veina a la nostra i ens va cantant com trobar el peu de via. Aquest cop no ens falla la vista davant tanta verticalitat, mes aviat la guia que duem i els graus, equipament i recorregut poc s'assembla amb la realitat.

Encetem un primer llarg, sobre bona roca, fissurada, de verticalitat mantinguda i amb expansions posades amb alegria, pero que als pocs metres ens adonem que la via ens ve gran. No passa res, sembla que alguna anima caritativa hagui possat aqui una gran sabina pensant en gent optimista i mal informada com nosaltres.


*** Esperó Oest, 200m, V, Torreón de la Moneda i Esperó Sant Jordi, 110m, V, Alto Contreras, València

dilluns, 4 d'octubre del 2010
Ja hem aterrat a terres valencianes i decidim començar el nostre periple llevantí anant-nos a Contreras, tot i que hi entrem per Conca, en fi ens agrada voltar que hi farem! Del lloc n'hem vist alguna foto i es veu prou interessant per fer-hi una visita. Tant punt posem els peus a terra veiem que som en un d'aquells paratges on la burocràcia ha deixat sentir amb força totes les seves contradiccions i controvèrsies.

El riu Gabriel dibuixa un pintoresc congost i alhora fa de frontera entre dues comunitats, Conca, on som ara i València, a la riba esquerra on són les vies que volem escalar i no perquè no n'hi hagin d'altres, sinó perquè en el vessant dret del riu està absolutament prohibit fer res que no deixi diners com ara escalar i per evitar temptacions han desequipat les vies i el Seprona va fent acte de presència. Ara el complexe d'esports multiaventura i el coto de caça no semblen afectar el delicat equilibri ecològic que diuen voler preservar.

Una veritable llàstima a mida que aproximem per la pista ens surten al pas uns espadats d'allò més atractius. Per sort els valencians no tenen tants problemes i just a l'altre costat del riu encara s'alcen un parell de parets més modestes, però prou significatives dins l'accidentada història de l'escalada d'aquest singular indret.

La més clàssica és l'esperó oest del Torreon de la Moneda i veient aquest sòlid monòlit rocallós entenem perquè, no és fins que ens plantem a la seva base que endevinem l'esveltesa de la seva aresta. La darrera singularitat d'escalar en un lloc fronterer són obres inconcluses com l'esquelet del pont que mal que bé fa la seva feina i amb unes poques acrobàcies ens permet creuar el riu i escalar dins els marges de la llei.

Preservada així la integritat de territorial de Conca, nosaltres deixem enrere tanta tonteria administrativa i ens concentrem en el que ens ha portat aquí, escalar. El primer llarg discorre per una canal a l'esquerra de l'esperó i és una autèntica escombrera.

La canal arreplega totes les branques i pedres que cauen, així que millor evitar-la per un lateral, resignar-se a fer aquest llarg de tràmit i acabar-lo quan abans millor sortint per una xemeneia i girant ràpidament a l'esquerra en busca del contrafort de l'esperó on la roca ja és més sòlida.

La via no té gaire equipament, així que en Josep tira per on li sembla més evident, navegant per diedres, plaques i algun tram força vertical fins arribar a una mena de coll plantat al bell mig de l'aresta on troba la reunió. Ara la línia a seguir és força més clara i alçant la vista es veu algun pitó, arreplego material i marxo amunt que el vent ens pica de ple i parat no s'està massa a gust.

Aquest és el llarg més bonic de la via, s'enfila pel fil de l'aresta i es va redreçant a mida que es fa més i més aeri. Una placa farcida de forats, vertical i ventejada m'obliga a estar ben atenta, tant que l'equipo al meu gust i ni veig el parell de bolts que protegien els passos més finets.
El dia s'està girant, els núvols entren ràpids i sembla que ens mullarem, congelats ja ho estem. En Josep torna a cavalcar l'aresta que segueix igual d'aèria, però de més bon fer, a mida que escala l'esperó s'ajeu i acaba esdevenint una entretinguda cresta que mena al cim del Torreon de la Moneda.

Una breu exploració i encertem la desgrimpada, a la dreta en busca d'un collet on hi ha el ràpel, incòmode a matar, mig penjat de la paret i amb sortida divertida. Després dels conseqüents renecs acabem rapelant cap al Barranco de las Hiedras i només cal veure les parets entapissades de verd per entendre l'encertat de la toponímia popular.

Baixem barranc avall i en no res ens plantem al peu de l'esperó Sant Jordi que mena al cim del Alto de Contreras, el cim més alt de tots aquests espadats. Estem a recer del vent i ja hem entrat de nou en calor així que no cal discutir gaire per enfilar de nou amunt.

La via és curta, tres llargs que no passen del IV+, però les vies clàssiques acostumen a amagar sorpreses i en Josep es troba barallant-se amb un primer llarg que s'apropa més a un V+ que no a un quart i per més inri amb algun pas una mica expo. Si és que ho té tot, perquè a banda és vertical, atlètic i amb passos d'allò més estètics, que no tot ha de ser patir.

Amb la mosca darrere l'orella enfilo el segon i aquest continua essent ben dret, però amb unes bústies tan bones que no pateixes pels pocs seguros que hi han, l'única pega és que es fa curt.

L'últim llarg també és bonic, enllaça plaques i fissures fins guanyar l'esperó i sortir directes a cim. Realment aquest esperó és més curt que l'anterior, però surts amb la sensació d'haver escalat el doble i de premi unes vistes increïbles sobre el congost amb el suggerent perfil de la torre de Gabriel.

Tan sols podem fer una cosa, esperar que algun polític il·luminat es begui l'enteniment i decideixi aixecar les restriccions que impedeixen escalar tan altives talaies. Prendrem paciència!!!