Males companyies...

29 i 30 de gener del 2011

A vegades, les coses surten totalment a l'inreves de com es plantejen, aquest finde tinc unes "apassionants" jornades de bricolatje cassola. Dies enrrere en una inocent trucada, deixo anar el comentari de les cascades que haviem trobat a la darrera sortida i que possiblement resten verges encara, a qui li dic vaig a dir aixo! un depredador de primeres rutes, ja sigui sobre roca o glaç i totes amb un segell inconfusible: Sorprenents, logiques dures i obligades. Li falta temps per demanar-me fotos i encara li falta menys per fer-me un truc per dir-me si vull anar aquest mateix finde. I jo amb un dubte existencial si fer bricolatge o obrir una cascada, al final enfilo cap al Pirineu. Durant el cami moltes trucades, la meteo sembla que ve mes dolenta del que s'esperaven, poder anem diumenge. Dema dissabte pujarem amb dos amics seus a la Fuenfria, L'Unai i en Tron, quin parell! segons diuen les males llengues, la cordada mes forta de la peninsula, tot pot ser que jo em dediqui a fer fotos, perque seguir a aquest trio esta magre!. Abans d'arribar a Ainsa, ens trobem amb les sequeles de la dura tempesta de neu que acaba de caure, la carretera es una llarga corrua de cotxes abandonats o ostiats, fem nit a la capital del Sobrarbe, anar mes enlla es impensable avui, descartem la Fuenfria per la seva llarga i penosa aproximacio amb aquest gruix de neu i enfilem cap a Ardones en Benasc, curiosament, a messura que mes ens apropem a les muntanyes neva menys i el dia cada cop s'obre mes, fins sortir un sorprenent solet.

Anant amb aquets nomes es pot anar a un lloc, que a mes el nom li va al pel, El maquinodromo, un sector de Dry tooling força desplomat, Albert i jo ens decantem per les rutes mes "suaus" de l'esquerra que coincideixem amb el lateral de la cascada del Boom, gairebe estic a punt d'entrar jo primer i per sort no faig! i mes despres de veure el festival de lluita del company. La cascada cada cop xorreja mes i mes aigua i al final acabem escalant pel bell mig d'un riu vertical totalment xops, en l'estat que hem quedat ni ens plantejem el segon llarg.

Mentrestant, aquell parell no paran d'encadenar rutes amb una suficiencia total, que cert que es, que contra mes dificil es una via, mes facil et toca escalar. Nosaltres dos hem quedat temblorosos com pollatres remullits i a l'unic que esperem es a provar alguna via d'aquestes amb la corda per dalt, l'Albert s'ensurt i jo em proposo arribar a la segona xapa, apreto, apreto i.... gairebe ho aconsegueixo!

Anar amb l'Albert, es com ser corresponsal de l'agencia EFE, cada pocs minuts una trucada de condicions, propostes d'escalada o fer birres, aixo mateix es el que vol en Manu (el mes coix de tots..), envoltats de birres i braves, la conversa passa de: aquel octavo facil, a... la copa del mundo de hielo, a... buscar algun compañero/victima para las Jorasses de aqui a unas semanas. Vaja la conversa normal que tenim tots quan baixem del Cadi a Cal Baster. Pero be... jo tambe tinc els meus corresponsals i rebo una trucada que em diuen que l'objectiu d'aquest finde esta al punt!. Avui Javi ha remuntat la vall de la Ripera i ens dona bones noticies. Recollim ens acomiadem i carretera de nou cap a la Vall de Tena. Nova trucada i un altre "coix" que s'uneix, aquest cop en Tato, germa de tremolors de l'Albert. Comença de nou l'apassionant ritual previ a una nova ruta, escalarem una o les dues lineas? quin material durem? lleugers o previsors?. Sota els llums dels frontals i amb la panxa encara buida anem esvaint els dubtes.

Mai havia estat a aquesta bonica vall i es el tercer cop en 6 dies que entro en ella i no para de sorpendrem el seu superb entorn. Al arribar a la base de la cascada, m'adono que en nomes 5 dies ha engreixat força i ara si que fa goig enfilar per ella. Esta composada per dos trams separats, un primer força vertical per plaxes delicades i columnes i mes amunt un llençol perfecte i mantingut, en conjunt una bonica ruta de la que cap de nosaltres tenim cap informacio previa.

A vegades quan veig publicada alguna escalada inhumana, hem pregunto: com dimonis podem enfilar-se per aqui? i en el cas de l'Albert esta clar, el doping! superbocata per fora i megabocata per dins i a apretar que ja toca! amics no us deixeu ensarronar per les microbarretes energetiques, que en Bonatti no les coneixia i atrapal...

El primer llarg tot i tenir un parell de resalts picantons, ens lliguem les cordes a l'esquena i fem cami, la neu acabada de caure ha tapat tot el gel que hia sota els nostres peus i ens dona una falsa seguretat que no cal perdre de vista.

En Tato i en Javi ja estan enfeinats i veient pujar al primer amb tanta alegria asseguradora fins i tot pot semblar facil, pero a mi no m'enganyen. En Javi avui esta feliç com una criatura: nomics nous, fa dos anys que no pica i el malparit puja amb una facilitat insultant. Els primers metres justejen molt pero despres ja guanya en gruix i sobre tot en verticalitat, molts metres apretant i els meus braços que s'enrecorden del maleit tooling d'ahir, les meves bufades em costen per arribar amunt.



Quan enfilem la segona part, els companys ja enfilen avall, realment es un bombonet de llarg, li tinc unes ganes tremendes, pero estic sota minims avui i quan veig com s'il.luminan els ullets a l'Albert li deixo la cirereta del pastis per ell

Una tirada molt bonica, homogenea i mantinguda que mai acaba de posar-se totalment vertical, pero tampoc dona cap ni un de descans. al arribar a la reunio, ens duem la sorpressa de trobar unes bagues mig descolorides, aquest darrer tram escalat es mes suau i de facil de formar que l'anterior i poder si que ha estat pujat previament, o ves a saber... poder han arribat aqui caminant comodament i la han provat amb la corda per dalt, un misteri mes...

Mentres baixem cap a el cotxe, no paran d'interrogar a en Javi per sectors d'esportiva, jo no hi faig gaire cas, em penso que nomes es la seva malaltisa i incurable curiositat, pero no... acabem rematant el dia a prop de Sabiñanigo fent esportiva sota la llum dels frontals, uns malats incurables! Quin finde... escalar dur, dormir poc i conduir molt, aixo es un finde "Ganxets"!!.

Ja de tornada en Javi ha fet unes trucades i sembla ser que la via que em escalat avui finalment li han sortit pares, en Kike Villasur un GREIM de Panticosa, que ha publicat varies guies d'escalada en la vall de Tena, tot i que curiosament una de les escalades glacials mes interesant i dures d'aquestes contrades s'ha "oblidat" de divulgar-la.

maig 2011 - En contacte amb en Kike Villasur, ens confirma que la cascada superior efectivament, havia estat escalada per ell, anomenant-la "Super-Nova". El tram inferior tot i els constants viatges per controlar-la mai la havia arribat a trobar escalable. Em breu la divulgarem amb el nom de "cascada de la re-pera". 200 mts abans d'aquestes es trobem dues espectaculars estructures que s'anomenan "Via Lactea" i que ara que sabem que tambe han estat escalades no cal amagar res. Bon i exigent desti per picar si sabem que hian condicions.