ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Ribes-Sabaté, 100m, V, el Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

divendres, 16 de setembre del 2011
Els bucles en el temps existeixen i aquest n'és un d'ells, sis mesos més tard i torno a ser penjada al mateix lloc, a la solellada paret del Cilindre, amb el pantà de Camarasa als meus peus. Però aquest cop hi ha una diferència, soc jo la que encapçalo aquest primer llarg, bonic a rabiar, aeri, vertical i amb el punt just d'emoció.


No ha estat premeditat, de fet hauríem de ser trescant per les parets d'Ager, però aquest final d'estiu ens porta de cap: tempestes al Pirineu i calor infernal al Montsec. Ves per on que totes les vies curosament seleccionades des de la comoditat del sofà resulten inviables a no ser que vulguem baixar xops o completament socarrimats, com veieu tenim on escollir!


Així doncs, el Cilindre se'ns desvetlla com la millor alternativa i de bon matí ja estic fent camí en aquest escampall de còdols verticals amanit amb suggerents fissures.La memòria va al seu aire, ho recordava més fàcil i el flanqueig un passeig, però avui amb el fregament de la corda i les presses brillants per la calor que comença a apretar no passo tan lleugera.

La reunió esdevé magnífica talaia, des d'on envejo la frescor del pantà mentre observo les peripècies d'en Josep per la paret. El flanqueig també el posa a to, així que ja és a punt per iniciar el següent llarg. Més senzill que el primer, és una bonica placa farcida de petits forats amb la gràcia afegida de tenir força aire entre els seguros.


Vaja, l'escalada que més li agrada, només cal escoltar-lo renegar per adonar-se'n! Val a dir que la calor no ajuda gaire a millorar el tacte d'aquesta roca que ja comença a estar força pòlida i, tot i ser tan sols les deu del matí, el sol ja pica de valent. Per tant no ens hi encantem i volo cap al darrer llarg.


El conglomerat deixa pas a una veta de calcari, aspre i adherent que resulta un luxe d'escalar. Petits passatges verticals, un parell de diedres entremaliats i ja som dalt. Acalorats i assedegats ens espavilem a rapelar en busca del tresor, l'ampolla d'aigua encara fresca i l'ombreta de la propera via, que és aviat i encara hi ha feina per fer!






**** Ve-Mu, 200m, Vº/Ae, Salt de Sallent, Collsacabra

dijous, 15 de setembre del 2011

Pocs cops un entorn natural ens atreu tant com per gairebe oblidar-nos del seu traçat, dificultat o exposicio. Aquesta linea que atravesa de costat a costat el Salt de Sallent ens va guanyar el cor nomes veure-la ressenyada al blog dels escalatroncs, a mesura que llegiem la seva ascensio, els motius per tastar-la s'incrementaven, situada en un entorn privilegiat i magic del Collsacabra, la via s'inicia al fons d'un majestuos clot d'aspecte selvatic que ens trasportara els sentits a allunyades postals tropicals i com a fi de festa..., un refrescant banyet als seus pous. Nomes plantarnos al seu mirador, la primera imatge que tenim del Salt de Sallent es de desencis, la generosa i habitual cascada d'aigua, ara a finals del estiu es ben minsa.



Empetitits davant la magnitut del indret i les seves altives parets, busquem el peu de via que s'inicia al costat esquerra, resseguint uns sostres, aquest es l'unic llarg sense pedals de l'ascensio. L'escalada no es dificil, pero caldra que ens mirem be aquesta discreta roca de dubtosa fama. Els darrers metres la ruta fa una volta un xic extranya marxant i tornant a traves d'unes plaques llisses on cal ajudar-se d'un pasama estrategicament col.locat, dona la sensacio que poder una entrada mes directa i logica era posible, pero be...





El segon llarg recorre un estetic sostre que ens envia cap a l'exterior de la paret. Aqui la ruta ha estat reequipada en part sense treure el material antic i aixi les estirades a caçar la xapa son minimes. Superem un acrobatic sostret i en no res ja estem penjats de la volada e incomode reunio. De tant en tant anem trobant evident mostres que col.locar segons quines expansions en aquesta roca tan peculiar ens pot donar un bon ensurt.





Ara es el torn de Laura, acaba la travessa ascendent amb els pedals als peus i despres alterna algun petit tram d'escalada lliure amb mes d'Ae, aquest ens deixan en un penjat bosc, facil de superar tibant de les seves branques i arrels, passem de llarg la curta tirada d'aquest llarg i marxem fins l'amplia feixa, desde on es possible superar la cascada d'aigua pel seu darrera sense cap dificultat, nomes caldra parar atencio a no fer cap relliscada amb tanta molsa que recobreixen les roques. Tot i estat ara sota minims el Salt de Sallent, no podem deixar d'imaginar com deu ser passar per aquest indret quan esta en plena euforia el riu.






Ens manquen els dos darrers llargs, ara ja pel vessant dret del salt d'aigua, toca jugar sobre els pedals per poder apurar al maxim les allunyades xapes, tot i aixi a mig llarg cal fer una sortida en lliure sobre un pito que mira avall amb l'afegito que encara no me he calçat els peus de gat a la via per anar mes comode en els trams artificials, doncs a patir!. Un cop a la reunio fem un cop d'ull al solid pot de registre i al seu interior una libreta que data del 1986 amb poquetes anotacions a aquest darrer quart de segle, com diu un comentari alla escrit... aixo sembla on es va gravar l'anunci de gel Fa.


El darrer sostre gairebe ens deixa en els darrers metres de via, te algun pas "catxondo", pero Laura cada cop va mes suelta amb el tema de ballar sobre el buit amb pedals. A aquesta darrera tirada podem veure com diverses rutes surten de la mateixa R, i sobre tot una que ens deixa ben intrigats i que marxa per la dreta i introduir-se dins un gran forat del que desconeixem si te sortida natural per dalt.





Fi de via i banyet de rigor, quin petit gran luxe! Una escalada de gaudiment pel cos i l'anima, singular en la seva concepcio i sorprenent en tot moment dins un entorn que no deixara de meravellar-nos. Altament recomanable per qui sapigui gaudir de l'escalada mes enlla de xifres i lletres.



** Roca Viva, 310m, Vº, Tuc de la Solana de Llauset

Divendres, 2 de setembre del 2011

Despres de la "zapatillada" d'ahir estem fossos i avui tenim al cap la genial idea d'anar a fer una via amb mes de 1000 metres de desnivell tan sols per aproximar, per sort quatre gotes d'aigua a primera hora del dia, ens donen l'excusa perfecta per fer el ronso una estona mes i buscar un objectiu mes acord al nostre cansament. Marxem fins a la mal anomenada paret de la Solana de Llauset, propera al embasament de Llauset. Petita pujada que ens dura pel GR fins el coll desde on es divisen els bucolics llacs d'Anglios.


Encara no intuim la paret on anem, cal fer un llarg flaqueig per tarteres de blocs de granit i quan ens trobem les primeres xapes cal averiguar quina de les 3 vies veines es l'escollida. La primera impresio de la paret es d'itineraris discontinus i tombats sobre un bon granit. Ens decantem per la Roca Viva, a priori la que te mes bona pinta, pero....



A excepcio de curts passatges amb una mica de salsa, la major part del itinerari son plaques molt tombades o diedres herbosos, que fa que guanyem metres massa facil i rapid. Tanta relaxacio vertical es veu compensada de sobres pel grandios i tranquil entorn que ens envolta.




Petita aresta, rapel i de nou on erem fa una estona i sense ganes de mes plaques paralboltiades, dia ideal per recuperarnos d'ahir i gaudir d'aquest tros de mon que desconeixiem. Vies genials per cursets de via llarga i autoproteccio, pero que ens deixaran una mica freds si volem escalar de debo.


Gran Diedre al Drac de Tumeneia, 200m, V+, Aiguestortes

Dijous 1 de setembre del 2011
Fa setmanes que tenim al cap l'idea d'alguna via d'alta muntanya, llarga, llunyana i amb el regust de les grans clàssiques. La ruta escollida es el Gran Diedre al Drac de Tumeneja. Fem la llarga aproximació de mes de quatre hores pel vessant d'Aran, passant pel refugi de la Restanca. Mentre pugem ens adonem que no som els únics amb certes idees de com no ha de ser un Parc Nacional, fins i tot sembla que els locals s'apunten a les nostres tesis. Tot i la llarga “zapatillada” fins la via, el passeig val molt la pena, ni que sigui per contemplar la sortida dels primers raigs de sol pel Estany de Mar. Un cop arribem al final d'aquest cal posar el GPS en marxa i enfilar per un llarg i costerut tarteram que ens dura fins al peu de la via escollida.



La primera visió de la paret ens fa arrufar el nas. Una monolítica i vertical paret que no dona treva en cap moment, això sí... el diedre té una estètica aclaparadora i la línia ens crida amb força per ser escalada. El lloc es d'una gran bellesa, un petit circ envoltat de parets arrogants, arestes afilades i allunyats de tot i de tots, feia temps que la solitud d'un indret així, gairebé sense adonar-nos, ens feia activar al màxim la llumeta de la prudència. Tenim ben clar que avui caldrà donar la talla com mai! L'única ressenya que hem trobat ha estat la de la guia d'en Luichy i nomes fer els primers metres ens adonem que poc correspon el que surt al paper amb el que trobem a la roca. La paret esta solcada per cridaneres i elegants línies verticals que tracen fissures i diedres d'un granit excel·lent i que permet en tot moment una autoproteccio a mida de les pors de cada un.




Arribo a la primera reunió que segons la guia hauria de ser de parabolts rapelables i em trobo dos claus amb molta solera, davant el “bacalao” que tinc sobre el meu cap no dubto ni un moment en muntar aquí ara que puc. Laura porta tot l'estiu guerrera i fina com mai ho ha estat, però al mirar el llarg que li ve al damunt me'l deixa tot per mi, mira que gentil ella, amb una frase que conec prou be... - apa Josep, si aquesta escalada es la que mes t'agrada, que la gaudeixis! Davant tal sentencia nomes em toca posar-me a escalar. Un diedre un pel desplomat i de parets llisses m'obliga a fer contorsionisme fins caçar un primer pitó. Em penjo d'ell una bona estona, miro i remiro per on continuar, faig uns parell de metres mes, col·loco un camalot i m'agarro sense manies a ell. Anomenar a això V+ i a sobre anant col·locant catxarros es una anada de pilota, o be jo tinc un dia patètic (que pot ser) o hem estat víctimes de nou d'una altre vacil·lada en la graduació.




Després de tant de temps al darrera d'aquesta línia i la llarguissima aproximació el darrer que se'ns hauria de passar pel cap es la retirada, però després d'una breu xerrada entre els dos veiem clar que la via ens supera. Per si ens queda alguna recança el dia, completament gris, amenaça de deixar caure un bon xàfec en qualsevol moment, així que reculem ara que podem fer-ho de manera senzilla. No marxem desil·lusionats, ni capcots, simplement ens cal tornar quan estem a l'alçada del repte, la via be que s'ho val!



**** Intrepida Sirena, 103m, V+, Punta Milà, L'Escala

dijous, 8 de setembre del 2011
Aquest estiu hem descobert llocs de bellesa increïble a cop de pala, les cales i penya-segats de la Costa Brava ens han obert les portes i han estat mes presents que mai gracies a les rutes de caiac que hem fet. El passat diumenge mentre fèiem la ruta Montgo-Medes-Montgo, m'apareix per sorpresa l'espectacular visió s'un superb desplom de canto increïble i generosament equipat amb químics. Es tracta de la "Intrepida Sirena", una via equipada l'estiu passat per escaladors locals. Parlo amb el que me ha llogat el caiac i em diu que si vinc abans de que tanqui la paradeta el cap de setmana següent em duu en Zodiac fins a peu de via. Dit i fet, nomes disposem de les tardes lliures i cap allà que enfilem. A en Grau aquest cop es fàcil convèncer-lo al dir-li que el portem a una via que no s'assembla a res del que ha escalat mai ( i ell ha escalat molt!). Curiosa la sensació de caminar amb les cordes penjant a l'esquena pel bell-mig d'una platja atestada de gent que ens miren com si ens haguéssim begut l'enteniment. Ens embarquem i compartint la Zodiac amb uns submarinistes, ben curiós tot plegat... uns buscant les profunditats i els altres les alçades i tots trobant la nostre felicitat.



Un cop davant l'objectiu, la paret imposa respecte, un imponent penyasegat de 100 metres sense treva de verticalitat o desplom i millor no pensar en res mes que no sigui sortir per dalt, això si... venir a la tarda ha estat un èxit, l'encaracio a l'est de la paret farà que escalem tota la via a l'ombra.. La mar esta un pel picada i fer el salt a la paret ja te cert punt d'emoció, riem al adonar-nos que cap de nosaltres no hem fet mai una aproximacio tant curta i plaentera. La via son 5 llargs un primer de 40 metres que faré jo i els altres mes curts se'ls reparteixen Laura i Grau, un parell per cada un.

Els primers metres son d'escalada molt curiosa: verticalitat i desploms es van alternant. Canto, canto i mes canto tota l'estona, els químics no estan tant aprop de com semblava des del mar, pero l'escalada et fa concentrar tant que es el darrer en que et fixes. Tot i resseguir un diedre a vegades no tens gaire clar quina es la línia correcta per on anar i l'inoxidable o els ponts de roca no els trobes gairebé fins que els tens davant els morros. La roca calcaria fa unes formes que semblen haver estat moldejades expressament per ser escalada, això si... sobretot en aquest primers metres mes propers al mar una fina pel•lícula de sal fa que el tacte no ens deixi fluir tot el que voldríem.


Poc abans de la primera reunió trobem potser el passatge mes fi de la via, una fina travessa a la dreta gairebé sense canto, on cal donar la talla. La vista des de la reunió es increïble, nomes veure com es separa la corda paret avall et fa adonar que no ha estat una falsa percepció anar tota l'estona amb l'esquena enrera. Veure als companys com intenten matar el desplom amb bicicletes i altres invents de boulder, em fa adonar que avui caldrà apretar de valent tot i el grau humà de la ressenya.

el dos llargs centrals son per Laura, ara la paret deixa de banda les insultants busties i progresarem enllaçant bavareses i fisures desplomades i fins i tot alguna placa! Aqui dalt l'ambient es brutal, ara sabem que es sentir-se gavina! inconscientment gastem mes cura del normal en les maniobres o xapatges, la mes minima errada fara que mai mes tornem a veure el que ens caigui paret avall.


L'idea inicial es enllaçar els dos seguents llargs, molt curts sobre el paper, pero fan una mica de volta i davant l'incertesa de fer curt de cintas, s'estima mes muntar on toca. Totes les reunions son autentics nius d'aligues de rocs penjats sobre el buit, pero suficientmment comodes per una cordada de tres persones. Al iniciar el tercer llarg trobem un passatge desplomat (com no..), pero aquest cop prou dificil d'encarar recte amunt i que la obliga a zigzagejar per la paret amb el darrer seguro ben lluny dels seus peus.







Tot i fer nomes un any que la via ha estat equipada amb quimics inox 310, es molt evident l'incipient oxidacio que aquets anclatjes estan començant a patir i poder no sigui l'aliatge mes adecuat en una via situada en aquest entorn tant corrosiu .


Els dos llargs de sortida son per en Grau que fa estona que te ganes de sentir en primera persona i de primer la roca i l'ambient. El quart llarg es increible! mai a la meva vida havia vist un IV+ que arribes a desplomar tant i tanta estona, comença primer per un espero i al poc marxa a buscar una inmensa placa, quan arribem a aquesta ens trobem que esta creuada per escandaloses fissures horitzontals que no veiem desde avall, pero que es traguen la ma sencera quan arribem a elles.




En Grau va tant euforic que no para ni a la reunio i segueix xalant bustia rere bustia cap el cim proper, ara cal mirar-se una mica la roca per no trobar-nos cap sorpresa desagradable. Quan no el veiem, escoltem volar pedres i crits, no entenem res... al final ens explica que s'ha trobat al mirador a gent tirant pedres per divertir-se, a nosaltres que estem a la paret cap problema, pero si estas en barca a peu de via, l'ensurt (per ser suaus) pot ser majuscul!






Els darrers metres de via, com no... son un desplom, pero aquest cop mes bestia encara, on cal ficar-se dintre una gran fissura i treure tot el cos a fora amb gran espectacularitat, sera la prova de foc pels nostres castigats avantbraços.


Resumint: espectacular i singular via, en un entorn idilic, d'escalada per gaudir al maxim, un grau un pel apretat tota ella al no donar treva la paret en cap moment, equipament correcte pero on cal escalar, nosaltres vam portar algun catxarro pero no els vam fer servir. Sense cap mena de dubte ha estat la via mes desplomada que hem escalat en lliure fins ara. Si podeu no la deixeu passar.


Si algu te intencio d'anar, millor faci una ullada al blog dels aperturistes amb dades practiques de com arribar i com sortir d'alla.