*** Eva Solans (105m, 6b, V+ oblig) + Vilanova Jove (55m, 6a/Ae) Roques del Pelat, Vilanova de Meià

Dijous, 9 de març de 2023

Si fas tard a la via de moda després et costarà trobar company per anar-hi. És el que m'ha succeït amb l'Eva Solans, estrenada l'any passat i àmpliament lloada no li han faltat pretendents. Equipament generós, lliure atractiu i un traçat que aprofita amb seny les febleses d'un pany que festeja desinhibit amb sostres i fissures són garantia d'una jornada interessant.

D'entrada la brevetat i poc compromís del recorregut poden semblar un inconvenient, però amb la previsió de pluja d'avui resulten l'argument clau per decantar la balança. I vaja si l'encerten, meteo i ressenya, així que malgrat la mullena ens aventurem a tastar un mur perfectament equipat i desplomat. La nostra tossuderia resulta justificada i és que a partir del segon llarg els núvols es limiten al paper de mers espectadors i gaudim d'una escalada elegant i perfectament orquestrada en un marc de petit format.

Curiosa com a mínim la ferrada de baixada, però que ens deixa a tocar d'una immensa paret baumada que reclama ser explorada. Ho teníem previst i Vilanova Jove ens permet solcar-la acompanyats d'un vent vingut del cor de l'hivern. Inesperadament vibrant, aquest itinerari arrodoneix la descoberta d'un racó al que s'hi haurà de tornar. Les Roques del Pelat, nova porta d'entrada a Vilanova.

Notes d’interès vertical: Eva Solans (ressenya Juan Gutiérrez) i Vilanova Jove (ressenya Luichy), vies que no amaguen cap misteri, tan sols la franquesa directa d’una escalada transparent, perfectament equipada i sense més compromís que gaudir de la bellesa desimbolta dels seus passos.

Les Roques del Pelat ens brinden tots els elements necessaris per fer atractiva una via, però mai en excés. Dos itineraris on el que compta és el conjunt i l’exotisme discret d’una paret amagada de totes les mirades i que ens imposa com una única obligació escalar.

Eva Solans és una ruta recent, oberta el març del 2022 per Miguel Angel García i Juan Gutiérrez porta el segell d’aquest darrer, una línia ben trobada i equipada amb generositat, de material tan sols demana catorze cintes, però si optem per enllaçar tirades millor portar entre 16-18 cintes.

Vilanova Jove ja té més rodatge, oberta el 2003 per Joan García i Pablo Vázquez és una ruta directa i ben gestionada, completament equipada necessita de catorze cintes i estreps com únic material, friends mitjans opcionals. Ambdues són vies de caràcter esportiu i poc compromís, equipades amb bolts i amb reunions rapelables, l’única excepció és la darrera reunió de l’Eva Solans que és en un arbre.

Roca, calcari del bo, tant per qualitat, com per tacte, tan sols el primer llarg de l’Eva Solans desmereix per incert. Cantos roms, breus desploms, fissures i elegants plaques on prima l’adherència mantenen el pols de l’escalada. Curiós primer llarg de Vilanova Jove, sobredosi de bauma a negociar.

Grau ben posat, la dificultat màxima no és obligada, especialment a l’Eva Solans molt ben equipada als trams díficils (V+ obligat), Vilanova Jove amb bolts una mica més allunyats ja té un punt més picant (6a/Ae oblig). Orientació sud, a partir del migdia jornada a ple sol.

Traçats fets per no pensar i deixar-nos guiar pel sentit comú dels oberturistes en la cerca dels panys més elegants. En l’Eva Solans (vista/ressenya Joan Asín) enllacem L1+L2 i L3+L4, el darrer llarg L5 millor no enllaçar-lo amb cap altre per evitar fregaments. El primer llarg és el més desagraït, esperó de romos i panxes aïrades que t’enganxa en fred, però a mida que guanyem metres les sensacions milloren. Verticalitat que continua sent la tònica mentre comencen a entrar varis elements en joc com l’elegant diedre/xemeneia de la tercera tirada, l’aèria travessia del quart llarg i l’esplèndid mur final del cinquè llarg, gest i lectura obligats.

En la Vilanova Jove les tirades continuen sent curtes i enllacem L3+L4. Atents al primer llarg, més treballós del que la ressenya dóna a entendre, comencem amb un artificial contundent (Ae) que després combinem en lliure per superar una panxa rere l’altra. La segona tirada és autèntica diversió i plaer, roca exquisida de franges que mosseguen, una preciositat a l’abast de tothom. Sortida potent en el tercer llarg, seguida d’un placa deliciosa i rematada a la darrera tirada per un mur d’adherència complexa, cop de gas i fe.

Accés, des de Vilanova de Meià continuem per la carretera L-913, passat el trencant de l’Ermita de Meià i la Font de la Figuera aparquem en un marcat revolt a esquerra, en una esplanada situada al costat d’un dipòsit d’aigua, sota la Font Blanca (enllaç maps).

Aproximació, pugem fins la Font Blanca i seguim per la pista uns dos cents metres, atents a trobar una fita a l’esquerra que marca el corriol que entra a bosc i es dirigeix a la paret. Sender ben marcat i sense pèrdua (fites) que en pocs minuts de pujada ens deixa a la base de les Roques del Pelat.

Per anar a la Eva Solans hem de vorejar la paret cap a la dreta, la via comença a l’esquerra d’un marcat esperó, inscripció ES pintada en negre i corrua de bots visible (15min). Per anar a la Vilanova Jove a l’arribar a la paret l’hem de vorejar cap a l’esquerra i després de creuar una canal arbrada on hi ha la ferrada de descens prenem una vira rocosa que ens deixa sota un immens mur ple de panxes. La Vilanova Jove és la primera via que trobem, un bolt sota un marcat desplom dóna la pista (20min).

Descens, moment de més compromís de tota l’activitat, cortesia de l’atlètica ferrada. Acabada l’Eva Solans seguim un corriol fitat que marxa a l’esquerra (oest) i es manté prop de la cinglera fins entrar en una canal on trobem els cables de la ferrada. El primer tram de la ferrada és molt dret, trobem trossos desplomats i esglaons lluny, cal anar amb compte. Acabada la ferrada sortim de la canal i anem a la dreta, ràpidament enllacem amb el camí d’aproximació (30min).

En la Vilanova Jove per baixar tan sols hem de seguir un corriol cap a la dreta (est) que en un moment ens porta a la canal de la ferrada. Escalar l’Eva Solans i tot seguit la Vilanova Jove és una magnífica combinació, ja que la ferrada de descens ens deixa pràcticament al peu de la segona via de la jornada.

Totes les vies tenen el seu moment, Eva Solans també ha sabut trobar-lo i en l’execució ha generat la sinergia que ens ha conduït a Vilanova Jove. Itineraris breus, però complets que defineixen un espai de convivència amb una verticalitat que s’ajusta als paràmetres del “love climbing” ben entès. Avui escalar és l’única servitud.

conspiradorsdelavertical:Ferran&Neus

π

*** Sueño Vertical al Talós (230m, 6a), Serrat del Poll, Alós de Balaguer

Dimecres, 8 de març de 2023

La pau d'Alòs és un reclam que sempre funciona, però a vegades necessito trencar-la per sentir plenament la seva presència. El contrast és l'ànima dels matisos. Sueño Vertical al Talós permet fugir del concepte de love climbing que ha fet tan populars aquests crestalls encavalcats.

No els hi cal, tenen bellesa de sobres perquè sorgeixin línies que ens endinsin en la seva llum. Clarobscurs que avui prenen forma en el magnífic diedre que recorre la columna central del seu pilar més atraient. Impossible passar per alt la força del seu traçat, el record del seu roig feréstec em ronda des que el vaig veure. Em fa tornar.

Així que abordem el pedestal que ens hi porta, murs de cantell generós i gris amable. Interval obligat abans del que vinc a buscar, el neguit de la ferralla a l'arnés i la franquesa directa del diedre. Meravella submergir-se en la seva verticalitat.

Sota la directriu d'una única fissura escalem, conscients de que per fer nostre l'espai que delimita hem d'entendre. Sé que tan sols hi ha una manera, tosc i primitiu aquest llenguatge demana calma perquè el gest sorgeixi des de l'instint. Roca i buit confabulats en peculiar arquitectura que reclama esforç i compromís. Refugi de clàssica, Sueño Vertical torna a convertir l'escalada en camí natural.

Notes d’interès vertical: Sueño Vertical al Talós (ressenya Luichy) el Serrat del Poll necessitava una línia com aquesta per expressar tot un potencial ocult a l’ombra dels seus pilars. Una via amb dues parts tan diferenciades que gairebé es contradiuen, placa funcional a l’inici vers l’esveltesa d’unes fissures que són tota una revolució i ens allunyen categòricament del concepte de love climbing predominant en aquest indret. Un itinerari auster, ple de sensatesa, caràcter i respecte per la roca, una via que ens obliga a estar a l’alçada del que la paret ens brinda.

Oberta el novembre de 2015 per Pepe Pueyo i Cèsar Fernàndez, inicialment no tenia bolts en les tirades de placa que porten a la gran feixa, actualment però, llueixen equipades en contrast amb les que s’enfilen pel plegament que s’han mantingut espartanes i obligades. Per tant, parlem d’una via pràcticament equipada en el tram inicial i semi-equipada (bolts i ponts de roca) en la part superior, terreny de diedre i fissures gairebé net.

Reunions amb bolts, excepte la R3 (arbre) i la R3bis a muntar en plataforma on no hi ha res. La R1 i R2 són rapelables. La majoria de ponts de roca que apareixen a la ressenya han desaparegut. De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C4) i repetir C1 i C2.

Roca peculiar, un calcari compacte i de cantells romos als murs inicials que es converteix en vertical i fragmentari al contrafort. Bon tacte, aspre i adherent en el gris, però que fa dubtar en el taronja degut a llastretes incòmodes. És tracta d’una via amb caràcter d’aventura amb el que això suposa, fissures franques, però sense polir i trams puntuals de roca trencada (atenció meitat L5).

Grau assenyat, els magnífics diedres del contrafort són els que marquen la pauta, fissures en paral·lel atlètiques, sostingudes i amb un cert compromís (V+ oblig). Orientació sud en les plaques fent un gir a l’est quan ens situem al recer dels plegaments.

El traçat (foto Luichy) de Sueño Vertical es centra en l’evidència i s’endinsa sense miraments en la linealitat rotunda dels pilars de la part superior de la muralla. Lògica i elegància que t’atrapa des de la primera mirada, però per arribar-hi calen tres tirades gairebé equipades per un mur discontinu de franges rugoses i bon cantell.

Un cop a la feixa intermèdia flanquegem uns cinquanta metres a l’esquerra (II) fins la base dels vistosos encavalcaments. Muntem R3bis en una plataforma (breu grimpada) al peu d’un marcat diedre taronja amb la lletra C i una sageta picades a la roca (bolts visibles). A partir d’aquest punt la via fa un canvi de tarannà radical, les expansions pràcticament desapareixen i la verticalitat cotitza a l’alça.

Llevat de la darrera tirada, on una placa de romos ens torna a recordar la importància de la finor en el gest la resta de llargs són atlètics i sostinguts, cal navegar i gestionar bé el material per equipar unes fissures que no ens fallaran. A destacar la quarta tirada, se’ns dubte el llarg estrella de la via, fabulós diedre vermell de roca escamosa que no acaba mai i t’obliga a negociar cada passa, ambient de gran paret.

Compte en el sisè llarg (delicat), resulta difícil d’equipar i el recorregut no és tan clar, cal resseguir el diedre mantenint-nos en la columna adjacent ja sigui per la placa o aprofitant la fissura i al final endinsar-nos decididament a l’esquerra en busca del punt de ruptura de l’encavalcament molt a prop de la ultra clàssica Olga Frontera (croquis vies blog RocaCalenta).

Accés, des d’Artesa de Segre anem a Alòs de Balaguer, travessem el poble i en el pont que hi ha a la sortida, sense creuar-lo prenem la pista que surt al seu costat i discorre paral·lela al riu durant un parell de quilòmetres. Aparquem al final de la pista en una petita esplanada sota la paret (enllaç maps).

Aproximació, la via comença en un contrafort de murs grisos situat força a la dreta dels plegaments per on discorre la segona meitat. Per ubicar l’inici prenem com a referència una mena de torre amb un sostre vermellós, la via comença en el contrafort de la seva dreta.

Per arribar-hi des de l’aparcament creuem el bosc en diagonal ascendent a la dreta fins una tartera per la que pugem fins trobar una fita a l’esquerra que ens indica el moment de girar i avançar cap a la base de la paret. Pugem sense camí superant alguns ressalts (grimpada) fins plantar-nos a la placa del primer llarg, fletxa picada a l’inici i primer bolt visible (15min).

Descens, en el cim, des de la darrera reunió baixem uns deu metres pel vessant oposat fins un arbre on trobem una instal·lació de cordinos i maillon. Un ràpel de quaranta metres ens diposita al terra (descens clàssic de l’Olga Frontera). Baixem per una incòmoda tartera fins el riu on trobem el camí que recorre el congost de Mu. El seguim a l’esquerra creuant un pintoresc tram de passarel·les i en no res arribem a l’aparcament (30min).

Regulacions, hi ha èpoques en que poden haver-hi prohibició d’escalar per nidificació. No són períodes fixes, trobarem la pista tancada i cartells informatius al congost.

Rere l’anonimat d’aquest nom, Sueño Vertical al Talós, trobem bellesa frugal, sense filtre ni ornaments, una versió diferent del Serrat del Poll en la que el plaisir no hi té cabuda. Linealitat que conjura el vertigen, la perspectiva ha canviat!

conspiradorsdelavertical:Albert

π